diumenge, 6 d’agost de 2017

I què, si fa calor?


Hi ha una època a la vida en què els pares (els propis i els aliens) són superherois equipats de sèrie amb una gran varietat de superpoders. No es cansen mai per més que treballin, no els fa fàstic res, poden protegir-te dels éssers malignes reals i dels imaginaris, esvaeixen els malsons... Ni tan sols tenen una edat concreta. Són eterns. Un dia vaig veure plorar una d’aquestes supermares indestructibles. S’abraçava a una altra dona i li deia sanglotant: “Ja no tinc mama!” I a mi em va fer molta impressió. Les mames eren patrimoni nostre. Les peces no m’encaixaven. Sabia que havia mort una velleta endolada que feia anys que havia perdut el cap i no sortia de casa. Però mai no l’hagués inclòs a la catalogació de superheroïnes maternes. De sobte, la constatació que aquella mare del meu món un dia va ser una xiqueta com jo era. I aquella padrina, una mare. El cicle de la vida.

Ara sóc jo la mare. I entenc la pobra dona que plorava una pèrdua fa tant de temps, perquè jo també he hagut de consolar amigues que ja no tenen mare. O pare. Ara fa poc se n’ha anat un que encara va ser a temps de dir-li “t’estimo” amb un filet de veu a la seua filla.

Un estiu de fa setanta anys, potser tan calorós com aquest, estava més content que un gínjol. Per fi estrenaria una peça de roba per la festa major i s’oblidaria, ni que fos per unes hores, de la misèria que li havia tocat viure. La seua mare va quedar-se viuda als anys quaranta i no ho va tenir gens fàcil per pujar sola els tres fills que tenia. Ja era ben trist que també els hagués de privar d’aquella il·lusió. “No pot ser”, els repetia amb el cor encongit. Però els germans insistien: “És Sant Jaume!” I ella els feia adonar del sol inclement que cauria a plom al migdia, quan la processó recorreria els carrers dels poble. “I què, si fa calor?” La van convèncer. I què?Va obrir la calaixera, va espolsar amb energia la roba en un intent en va de suavitzar l’olor de càmfora que sempre faria i els va deixar vestir com ells volien. Potser li arribarien a casa suats com polls, però feliços d’haver estrenat l’abric que vés a saber de qui van heretar. I tothom els va mirar, cert. I ja els va estar bé. Per una vegada a la vida eren els protagonistes. Estrenar era un verb que només es conjugava si havies guanyat la guerra. I no era el cas.

El retrovisor (Segre, 4-8-17)


divendres, 4 d’agost de 2017

Vespinors voladors


No tenia el gust de conèixer Ulrich Schippke, però es veu que als anys setanta ho va petar amb uns llibres sobre el futur. Resulta commovedora la fe cega en la ciència i el progrés d’aquells temps en què la televisió acabava d’entrar a totes les cases per mostrar-nos l’home trepitjant la Lluna. Malgrat la pota d’elefant i els estampats psicodèlics, la humanitat es preparava amb una certa solemnitat per al canvi de segle. Res no seria igual. El 2000 quedaria inaugurat el futur. Sèries mítiques com Space: 1999 ja ens hi havien apropat. Ens havíem d’oblidar del poble. I no per anar a cap ciutat. Al Paco Martínez Soria del segle XXI li tocaria fer un remake que es titularia La galàxia no fa per mi. Perquè hi havia unanimitat a l’hora de visualitzar la nau espacial al garatge. Schippke ensuma moltes coses, però la descripció d’aquests avenços té molt de pel·lícula de ciència-ficció. Coses de l’època. Per exemple, publica el 1974 que al segle XXI hi haurà bancs d’esperma i òvuls. Concep que serà possible la connexió automàtica per videotelèfon amb tots els punts de la Terra. Encerta, també, que la televisió podrà emetre via satèl·lit directament al domicili. O la traducció automàtica d’idiomes, l’augment imparable del turisme, que gran part de la població tindrà treball a temps parcial i ocasional, els teixits intel·ligents...

Però Schippke és un home del seu temps que ha vist La invasió dels lladres dels cossos. Confia que ja no hi haurà delictes, perquè es frustraran mitjançant rajos i detectors invisibles. També visualitza un món en què els robots seran esclaus dels homes, en què hi haurà “colònies suboceàniques” habitades permanentment i un transport renovat: “trens lliscants, tubulars i, fins i tot, les primeres naus espacials (amb antigravetat)”. Em confesso fan d’aquest darrer parèntesi.

Tampoc no es produeix la “gestació total o parcial dels nens en robots-matriu”, però déu n’hi do el que s’ha avançat en reproducció assistida. Potser sí que l’any 2000 vam estrenar el futur. El que passa és que no era com ens l’imaginàvem. “Em vau prometre anar a Mart i m’heu donat Facebook”, en paraules de l’astronauta Buzz Aldrin el 2012. O, en versió Josep Maria Ganyet, que m’agrada més: “Quan era petit i pensava en l’any 2000 m’imaginava vestit d’Albal portant un Vespino volador.”

El retrovisor (Segre, 28-7-17)