Una mica més de pastís de cirera

A la (magnífica) segona part del Quixot, el batxiller Sansón Carrasco solta una de les frases cèlebres del llibre: “nunca segundas partes fueron buenas”. Miguel de Cervantes va sobrat de sentit de l’humor. Va sobrat, en general. Sap que li està sortint una novel·la encara més rodona que la primera. Invoco el seu fantasma perquè s’obri de nou el miracle.

Diumenge (*) torna Twin Peaks (aquí la podrem veure dilluns a Movistar+). Tremolo més que Ronette Pulaski quan reconeix el seu agressor en un retrat robot. Twin Peaks va canviar per sempre més les regles del joc televisiu. Si es diu que el millor cine ara es fa a la petita pantalla és perquè David Lynch –us lloem, Senyor– va obrir el camí. Va ser el 8 d’abril de 1990. Aquell dia s’emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i surrealista, cert. Però fascinant. El pertorbador univers creatiu de Blue Velvet homologat per a tots els públics. I amb el mateix protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan. La pregunta era qui va matar Laura Palmer, però no estàvem gaire segurs de voler saber la resposta.

Si alguna cosa vam descobrir en aquella petita ciutat de l’estat de Washington amb gust de pastís de cirera era que hi ha monstres amagats sota els nostres llits confortables. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, 8 quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper grava aquest missatge a la seua secretària mentre admira els avets que li donen la benvinguda a la sèrie. Prèviament hem sigut testimonis de la macabra troballa d’un cadàver a la riba d’un llac.

Pete Packard obre la mortalla de plàstic i contempla la bellesa inert, blavosa, de Laura Palmer. L’escena esdevindria una icona del segle XX. Com la música d’Angelo Badalamenti, que va convertir la lenta intro en un estat d’ànim en el qual s’arrossega cada nota. A Lynch li vam acceptar tot: els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d’un guió que ens va enganxar com un serial veneçolà però tenia una impecable factura cinematogràfica. “I’ll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l’agent especial en un dels somnis. I la profecia s'ha complert.

El retrovisor, Segre

(*) Publicat el 19-5-17