dijous, 20 de juliol de 2017

Entrevista a Francisco Beltrán, alcalde de Fraga entre 1979 i 1992

(*) Contextualització necessària: entrevista feta el 2008, quan el bipartidisme dominava l'escena política espanyola, Joan Pau II feia poc que havia mort  i encara no  havia esclatat el conflicte de Sixena. Sisco Beltrán, com li deien els amics, va morir poc després, el 2013.



El despatx de Francisco Beltrán és un retrat de la seua ànima. Té una paret plena de cartells del POUM, un petit homenatge al seu pare. Un pòster del Che Guevara, fotografies històriques de Fraga i, sobretot, molts llibres. N’assenyala un que està al damunt de la taula, amb els quatre diaris que es compra cada dia. “Ja només crec en aquest”, diu amb la mà a sobre del títol. El llibre en qüestió és el polèmic Jesús, del teòleg progressista José Antonio Pagola. “Crec en ell i en els que treballen pels pobres”. Malauradament, cada dia més pocs.



A punt de fer vuitanta anys, la salut de Francisco Beltrán ja no és la que era. Però no és cosa de l’edat. “La política m’ha donat molts disgustos”, assegura mentre li fem la sessió fotogràfica. Ens proposa d’anar al carrer de la Fraga Vella que el va veure nàixer el 1928. “Casa nostra era molt humil, no tenia ni fonaments: s’aixecava sobre una roca”. El cor, però, no li ho permet. El primer infart el va tenir després de l’infaust estiu del 92, quan Fraga va ocupar les portades de tots els diaris de l’Estat perquè uns joves de la vila van apallissar uns magrebins que malvivien al camp de futbol. “Allò s’hagués pogut evitar”, insisteix encara avui. Aquell estiu Fraga s’havia omplert d’immigrants sense papers (ni feina) i ningú se n’ocupava. “Estava desesperat, perquè no tenia prou recursos per atendre aquella gent i garantir l’ordre”. El governador civil d’Osca li enviava més guàrdies civils cada cop que trucava. “I la gent no viu de guàrdies civils, sinó de menjar”. Va dimitir, amb llàgrimes als ulls, desenganyat de la política. “Tant lluitar per tenir aquesta democràcia!”, es lamenta.





Carreró de la Fraga Vella.


Va començar de ben jove en la lluita antifranquista. D’on li ve la vocació?
Hauria de començar explicant d’on vinc. Potser no li cabrà tot això en una entrevista, però crec que és important entendre què em va portar a militar. Jo sóc d’orígens molt humils. El meu pare, que era del POUM, treballava per a La Canadiense, i la meua mare netejava cases. Quan va esclatar la guerra, mon pare, que era a Camarasa, es va quedar en zona republicana i ja no el vaig veure més fins que no vaig ser gran, perquè va haver d’exiliar-se a França. Van ser uns anys durs i gairebé no vaig poder anar a estudi. Als 10 anys ja vaig fer-me pastor per una pesseta al dia i més de catorze hores de treball diari. Als 14 em va contractar Cubiertas y Tejados, que estava construint el pont sobre el Cinca i necessitava un noi per portar aigua als obrers i després encara aniria a la mina. Quan tenia 16 anys, la mare estava preocupada, perquè em veia molt desmarxat. Em relacionava amb males companyies i no pensava res de bo. Llavors em va sortir un tumor al coll, que va resultar ser benigne, però li va servir d’excusa per convèncer el mossèn de Fraga perquè em portés a Lleida a fer uns exercicis espirituals amb els jesuïtes. Allà vaig adonar-me que era poc més que un animalet. Vaig descobrir Jesús i em vaig convertir a l’Església. El meu pare no ho va entendre. Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure. Va ser molt dur.


Carreró de la Fraga Vella

I la descoberta de Déu el va portar a la política?
Doncs sí, és així, encara que això hi ha molta gent que no ho ha entès mai. Després d’haver descobert Jesucrist vaig patir una tuberculosi a la columna que em va tenir sis mesos al llit i dos anys de convalescència. I vaig aprofitar aquest temps per estudiar pel meu compte i formar-me una miqueta. Això em va permetre assimilar millor el que m’explicaven els capellans joves que en aquell moment havien arribat a Fraga. Malgrat que l’Església estava totalment ficada amb el franquisme, hi havia molts capellans joves que estaven en contra de les profundes desigualtats socials que alimentava el règim, i dels seus mètodes repressius. A poc a poc em vaig anar implicant més i més en aquest moviment cristià progressista i als 18 anys ja era president d’Acció Catòlica. A les reunions que fèiem a Lleida vaig conèixer Joan Reventós, una persona que va ser molt important en la meua formació política. Ell em va obrir les portes del PSC. Però abans que això passés, mossèn Ventura Pelegrí va fer gestions perquè pogués representar els joves d’Acció Catòlica de Lleida el Congrés Mundial de Joves Treballadors que es va fer a Roma el 1957 presidit per Joseph Cardinij, un home que va lluitar tota la vida per la classe obrera. El Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació i, finalment, hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats. Allí se’m van obrir les portes del món. Quan em va tocar adreçar-me a uns joves sud-americans que encara eren més pobres i més incultes que nosaltres, no vaig dubtar gens ni mica: els vaig explicar quina era la situació real d’Espanya. Com que allò era ple de falangistes disfressats, a partir d’aquell moment vaig ser acusat de revolucionari i perseguit pel règim franquista, que em va fitxar.

Un viatge gairebé iniciàtic.
I en el que es va produir fins i tot un miracle! Vaig escriure el pare des de Roma per dir-li que el tren que ens retornava pararia unes poques hores a Lourdes. Feia molts anys que no m’escrivia, però alguna cosa em deia que si no aprofitàvem aquell moment ja mai més no ens retrobaríem. A l’estació no m’esperava ningú. Tots van anar a la gruta, mentre jo voltava com una ànima en pena per l’andana. Semblava que el pare no em perdonava. Però quan ja marxàvem, quan ja havia sonat la campaneta que anuncia la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo després de tants anys, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig tenir clar que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar perquè si jo no pujava a aquell tren no podia tornar a casa. Ens vam fer un tip de plorar i prou. I paro, que encara tornaria a plorar ara.

Després de tastar la llibertat, es deuria reafirmar en les seues conviccions, malgrat que això li suposés estar fitxat.
Completament. A partir d’aquell moment ja vaig començar a anar a trobades clandestines que es feien en uns baixos del monestir de Montserrat. Allà vaig conèixer Jordi Pujol i Miquel Roca i, de fet, quasi tots els polítics catalans. També assistia cada tres o quatre mesos a les trobades que organitzava el representant del pare del Rei, que aleshores era a l’exili a Portugal. Això no ho havia dit mai, però tinc el cor tan malalt que potser ja és hora de dir-ho. Ens parlava de democràcia i jo m’entusiasmava. Però encara em faltava l’empenta definitiva per entrar en política. Va ser l’abat Escarrer de Montserrat qui me la donaria. Ens va cridar a mi i a un altre de Fraga i ens va fer prometre que adquiriríem l’anomenat Compromís Temporal que proposava el papa Pau VI en una pastoral. Es tractava de transformar la societat des de dins. De militar en un partit polític o en un sindicat i, per descomptat, sense viure mai d’això, sinó de la nostra feina. I jo vaig adquirir el compromís. Potser dir-ho ara ajudarà a alguns del meu propi partit a entendre moltes coses.

I entra al PSOE.
Bé, al PSC. De la mà de Raventós. Posteriorment vaig entrar al Partit Socialista Aragonés.

Com van ser els anys de la clandestinitat?
Molt intensos. Malauradament, la situació política que es vivia a Espanya ens obligava a tenir molts fronts oberts. Un dels últims en què vaig participar abans de la mort de Franco va ser des de l’associació Coacinca, que presidia. Era una associació contrària a la implantació d’una central nuclear a Chalamera. Vam aconseguir mobilitzar tota la societat i, fins i tot, organitzar una manifestació quan encara vivia Franco. Santiago Marraco, que després seria president d’Aragó, ens va ajudar molt. I José Antonio Labordeta, que venia a tocar per aquí. I, sobretot, Jiménez de Parga, que arribaria a ser president del Constitucional. Ell era el nostre assessor legal. Recordo que poques setmanes després de la mort de Franco, vam fer una assemblea i Jiménez de Parga va dir: “ahora podremos conseguir que no se haga la central de Chalamera porque se acaba de morir la bestia”. L’alcalde de Fraga d’aquell moment no sabia on posar-se. Clar que pitjor va ser el primer míting que vam fer, amb Reventós i Santiago Marraco. Quan va sonar La Internacional, la gent gran es va posar a plorar. A cantar i a plorar. I la guàrdia civil, completament desorientada. Eren uns anys incerts en què encara manava aquell que ens va fer saber allò de “españoles: Franco ha muerto”.

I mort el dictador es presenta a les primeres eleccions.
I aquí comença la meua tragèdia. Era una persona molt coneguda, així que vaig ser el segon de les llistes del PSA. Durant la dictadura, si hem de ser honrats, hem de dir que els socialistes no vam fer res en comparació amb els comunistes, però potser per por, la gent que volia canvis ens va votar a nosaltres. Vam perdre aquelles primeres eleccions, però vaig sortir diputat a l’Assemblea Provisional de Saragossa, que posteriorment seria la Diputació General d’Aragó. Hi vaig estar tres anys. El quart any es va començar a pagar un sou als diputats i com que allò no em semblava ètic ni d’acord amb el meu compromís temporal, vaig dimitir. Hi ha qui no m’ho ha perdonat mai.

Va dimitir de diputat, però era alcalde de Fraga, el primer de la democràcia.
Sí. A les primeres eleccions vam traure 7 regidors i vam governar amb el suport dels dos comunistes. Quan vaig plegar, el 1992, tenia 13 regidors dels 17 possibles, mira si estava contenta la gent. Ara, això sí, jo atenia igual un gitano que un gran empresari. Em vaig posar al servei del poble i, sobretot, dels més necessitats, per això una de les meues primeres obres va ser fer una passarel·la que comuniqués amb el centre un barri que quedava completament aïllat. Quan jo vaig arribar a l’alcaldia, Fraga era un poble oblidat per l’Aragó, però com que aquí som molt treballadors, en pic es van disposar dels recursos bàsics la gent es va espavilar i avui tenim unes plantacions de fruiters importantíssimes. També em van criticar molt quan vaig establir el polígon industrial al Fondo de Llitera. Es pensaven que m’havia tornat boig: ara allà està el futur de Fraga, amb la Plataforma Logística.

Però malgrat els èxits, se’n va anar amb llàgrimes als ulls.
[Fa com que no passa res, però se li trenca la veu mentre tracta de contenir un plor amarg que li surt de molt endins]. Els últims anys que vaig ser alcalde van començar a venir immigrants a treballar a la fruita a l’estiu. Ara n’arribaven deu, ara vint... però el 1992 la collita va anar molt bé i es va córrer la veu que hi havia feina a Fraga. Van venir 700 persones. Però no om ara, que venen amb feina. Aquestes 700 persones van arribar sense papers, sense un lloc on dormir, sense diners. La meva formació cristiana i el meu compromís temporal em van fer reaccionar. Calia ajudar aquells nois, però eren molts i des de l’ajuntament poc podíem fer. Vaig demanar ajut a Osca, però el governador només m’enviava guàrdies civils. I jo no volia policia, sinó ajuda per buscar alguna solució d’emergència a aquella situació dramàtica. Donar-los menjar, buscar-los un allotjament...Al final es van establir tots al camp de futbol. La Fraga profunda, formada pels fracassats, els integristes i els anticatalans va començar a encendre els ànims, a fer ambient. Jo ho veia venir i trucava cada dia a Osca: “això acabarà malament”. I així va ser. No cal que ho expliqui massa, perquè se n’ha escrit tant sobre aquest apallissament... No em quedava cap altre remei que dimitir.

Es va sentir sol?
Sí i no. Vaig tenir el suport de molta gent de Fraga i de fora. Fins i tot guardo una carta preciosa que em va escriure Ernest Lluch. La premsa també us vau portar molt bé amb mi, vau entendre el desesperat que estava i l’impotent que em sentia. Però també és cert que vaig estar sol. La nit que van pegar aquells pobres nois, jo vaig anar al camp de futbol sabent que me la jugava. Em van voltar i jo els vaig dir: “el primer és el primer. I ara hem de portar els ferits a Lleida. Després ja em direu el que em vulgueu dir”. I jo i un altre xicot del CDS, que a més estava a l’oposició, ens vam passar la matinada portant ferits de Fraga a l’Arnau amb els nostres cotxes.

Doncs sí que estava sol.
Quan vaig dimitir era el president del partit a la província. Però aviat em vaig quedar sense amics, perquè la majoria em va donar l’esquena. Recordo amb esgarrifança quan els detinguts per l’agressió van passar a disposició judicial i la gent els aplaudia. Al camp de futbol encara hi quedaven centenars de magrebins, així que vaig picar un cop més al governador civil d’Osca, que era mig borratxo. Em va tornar a donar llargues i el vaig penjar. Sort en vaig tenir de Miguel Gòdia, de Mequinensa, que aleshores era delegat del Govern a la Rioja. Ell va entendre que o arribaven antidisturbis a Fraga, o hi haurien morts. Va picar a Saragossa i va aconseguir portar 200 agents a Fraga. Sort en vam tenir, perquè aquella nit els exaltats van intentar entrar al camp de futbol, que estava completament voltat d’antidisturbis.

Sembla una pel·lícula...
Dos dies després de dimitir vaig dir-li a la dona que millor que ens anéssim a la platja fins que s’haguessin calmat els ànims. A les sis del matí, quan sortíem cap a Calafell, vam veure quatre jeeps de la Guàrdia Civil a la porta. “Tenemos orden de escoltarle hasta el límite de Catalunya”. No sé com van saber que marxàvem... però sortir del meu poble escortat és una cosa que mai no oblidaré. Va ser tan trist...

Beltrán vivia en una casa humil al Passeig del Cegonyer.

Què va fer, després?
Patir. Els feixistes es van oblidar de mi i es va formar un nou ajuntament, però jo no vaig deixar de patir. Les mares dels detinguts no trobaven ningú que les escoltés i feien cap a mi. I a mi em sabia greu, perquè aquells nois, encara que fossin culpables de l’agressió, es van deixar emportar per una situació que mai no s’hagués hagut de produir. Així que em vaig comprometre amb aquestes mares i vaig demanar al meu partit que em concertés una entrevista amb el director general dels Serveis Penitenciaris a Madrid. Em va fer esperar més de tres hores i quan em va rebre, portava la lliçó apresa i em va soltar una gran quantitat de mentides. Vaig sentir una gran impotència i jo, que sempre que anava a Madrid sopava un entrepà i dormia una pensió, em vaig sentir tan malament, que vaig entrar al primer hotel que vaig veure. Encara em dolen les 18.000 pessetes que s’havien de pagar només per dormir. Allí vaig tenir el primer infart. Em van haver de posar tres bypassos.
L’última vegada que el vaig veure vaig sentir que li deia al bisbe Malla que, si ell li donava permís, li muntaria no sé quants autocars de gent de la Franja contrària a la segregació.
Cent autocars li vaig dir. I els hagués omplert. La segregació es va fer tan malament com es va poder. Es va polititzar completament i a la gent del territori ningú no ens va consultar. Va ser una falta de respecte intolerable que ni tan sols se’ns informés que s’estava negociant la partició del bisbat. Al final em vaig fer amic de Malla... però bona part de culpa de com ha anat tot l’ha tingut ell. Jo vaig fer una enquesta sota mà en què feia dos preguntes als feligresos: “On vol pertànyer, a l’Aragó o a Catalunya?”. El 90% va respondre que a l’Aragó, perquè tret d’una minoria a la Franja ens sentim profundament aragonesos encara que la nostra llengua sigui la catalana. Però la segona pregunta era: “Què s’estima més, pertànyer a Lleida o a Barbastre?” El 90% deia que a Lleida. No és una contradicció... és que a nosaltres Barbastre ens queda molt lluny. I no vull dir de quilòmetres. Penseu que quan anem a jugar a futbol, la primera falta ja ens comencen a dir polacos. A Saragossa no ens entenen a la gent de la Franja.

Sorprèn que no s’hagi pronunciat sobre el litigi que enfronta encara ara els dos bisbats.
És cert que no he fet declaracions... Quan vaig deixar la política vaig pensar que em podria dedicar de ple a l’Església, però l’infart m’ho va impedir. I, a més, tots aquells que anem a favor dels pobres no hem estat massa ben vistos des que va arribar al poder el papa Joan Pau II, així que també he estat una mica apartat. Jo penso que és immoral que dos bisbes es barallin i que si la segregació s’hagués fet d’una altra manera, això no passaria. Aquest tema l’Església l’hagués hagut de resoldre ràpidament, per evitar el que ha passat. A l’Aragó el conflicte s’ha utilitzat per atacar Marcel·lí Iglesias. I no és a ell a qui li correspon prendre cap decisió. Això no hauria de sortir de l’Església. Per això crec que Ciuraneta no va actuar bé. No hi puc estar d’acord. La meua moral m’impedeix aprovar que un bisbat (el que sigui) es gasti una fortuna en advocats per conservar unes obres d’art. És immoral. Vivim abocats al capitalisme, al consum sense sentit. I això ara, amb Rouco al capdavant de la Conferència Episcopal s’aguditzarà. A Catalunya demaneu bisbes catalans, i bé que feu. Aquí ens arriba el nucli dur de Llevant, on el sector més conservador de l’Església està més fort.

Campanar de Sant Pere.


Se’l nota desencisat.
N’estic. Encara voto PSOE perquè penso que és l’opció menys dolenta. Però el món en el que visc no és en el que somiava. Pensava que la democràcia era una altra cosa.


Miracle a l'andana


Fa cent anys justos, el juliol de 1917, Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. publicava anuncis per tal de reclutar 1.500 obrers per aixecar la presa de Camarasa. S’oferia un jornal de tres pessetes diàries i es pagava el bitllet de tornada a casa a aquells que s’hi estiguessin, almenys, 45 dies. Van ser unes obres faraòniques. Als anys trenta encara hi havia feina a fer, perquè calia resoldre unes filtracions d’aigua. I cap allà que va fer cap un militant del POUM de Fraga. Ja no tornaria a casa. La guerra el va sorprendre a Camarasa. Va sobreviure al front, però va haver d’anar a l’exili. El seu fill sempre l’enyoraria. Sisco Beltrán, futur alcalde, era un d’aquells estranys orfes amb pares que va crear el franquisme. Però sense pensió. Només els quedaven les cartes. Potser per això eren tan sinceres i sentides. “He descobert Jesús i m’he convertit a l’Església”, li va fer saber el noi. I el seu pare mai no ho va entendre. “Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure”. El silenci feia mal, però no perdia l’esperança.

El 1957 es va celebrar a Roma el Congrés Mundial de Joves Treballadors i el Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació. “Hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats”. Va tornar a escriure al pare, perquè el tren pararia unes hores a Lourdes, prop d’on vivia. Però a l’estació no l’esperava ningú.
Tots van anar a la gruta, mentre Sisco voltava com una ànima en pena per l’andana, esperant un miracle. “Quan ja havia sonat la campaneta que anunciava la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig saber que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar; ens vam fer un tip de plorar i prou”. De vegades no calen paraules.


El pare moriria sis mesos després a Montalban, on va ser enterrat molt a prop de la tomba d’Azaña. El fill va començar a morir ara fa 25 anys, quan no va poder evitar una brutal agressió als centenars de temporers magrebins que malvivien al camp de futbol de Fraga. Els dies previs, la situació era insostenible, però “demanava ajut i m’enviaven guàrdies civils”. Va dimitir amb llàgrimes als ulls, completament sol.

El retrovisor (Segre, 15 de juny de 2017)


diumenge, 9 de juliol de 2017

La cara B del 'leridanismo'


Tot estava en ordre. El 1967 el ministre d’Información y Turismo, don-Manuel-Fraga-Iribarne la-calle-es-mía, inaugurava el Parador Nacional de Vielha i l’atzar més escrupolós feia que la senyoreta Maghy, la turista 17 milions que posava els peus a Spain is Different decidís creuar la frontera justament per Les aquell mateix any. Mentrestant, a la capital del reino, com reiteradament se li deia a la premsa tot i no tenir rei, es preparava la Fiesta Mayor del Centro Catalán de Madrid. Lleida era la “provincia madrina”. Potser li tocava. Es dedueix que cada quatre anys era així, però aquell 1967 les comarques de Lleida van ser més catalanes que mai.

El globus sonda llençat pel franquisme el 1963 des de l’Instituto de Estudios Ilerdenses per separar Lleida de Catalunya i integrar-la a la Región del Ebro va generar un rebuig inesperat. I això que costava rebatre la teoria: “El dilema que plantean en su polémica es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana, ni aragonesa, Lérida es leridana”. Però, estigués al cantó del mapa que estigués, “Lérida y toda su región natural forman parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”.

S’havia combregat amb moltes rodes de molí, però no hi havia prou aigua al Segre per fer baixar aquesta. Operació reculada en marxa. Autoritats del règim xiulant molt fort. A Girona, un Jordi Pujol acabat de sortir de la presó i desterrat de Barcelona li fa una proposta a Josep Vallverdú: escriure un llibre sobre Lleida. Vallverdú en parla amb Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel i Francesc Porta. El resultat, Lleida, problema i realitat, un llibre silenciat pels mitjans del règim que aquell estiu es convertiria en un best-seller. Una radiografia de la realitat lleidatana en què la catalanitat ni es reivindicava, ni es posava en dubte, perquè era òbvia. Cinquanta anys que han passat sense pena ni glòria, ni reedició.

El retrovisor (Segre, 7-7-17)

divendres, 7 de juliol de 2017

Col·lecciono mosques


El forrellat es despassava de bon matí, però la porta de fusta sempre havia de deixar-se ajustada. “Que no entrin mosques”. La calor. Durant segles s’havia obeït aquesta consigna i potser per això a l’entrada de les cases sempre hi feia fresca. Els vells s’hi passarien l’estiu. Sempre asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. A mi se’m figuraven els guardians de la migdiada. Res ni ningú els destorbaria de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva. O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. “Un, dos, tres, pica paret”. Fins i tot la canalla jugava a càmera lenta. El nostre estiu tenia regust d’anís infernal.

El més semblant a una activitat extraescolar que coneixíem era el tedi. Orenetes que xisclen mentre planegen temeràriament. I mosques. Faltaven molts anys perquè Germán Coppini ens ensenyés a col·leccionar-ne però ja ho fèiem. Només calia obrir la porta una mica més del que era reglamentari. La fusta escalfada pel sol exercia d’imant sobre els insectes. Nosaltres hi apropàvem un pot de vidre sigil·losament i, amb un moviment ràpid de canell, aconseguíem un trofeu. Després de fer el recompte trèiem el tap. No fugien. Elles tampoc no tenien cap altre lloc on anar. Abandonaven aquella presó efímera molt lentament, com si els fes mandra emprendre el seu vol hipnòtic. Aviat se sentiria el primer motor de tractor que trencaria l’encanteri. La vida seguiria.

Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Los santos inocentes mirant-se perplexos l’anunci de Casa Tarradellas. L’adjectiu rural que res tenia a veure amb unes vacances de parc temàtic, sinó amb els drames més terribles concebuts per Caterina Albert. I, de sobte, algun crim atroç que ve al rescat del mite de la Catalunya profunda. La que avui respira alleujada perquè –per fi– s’ha baixat dels quaranta graus. L’estiu serà llarg i per més compte que parem, entraran mosques a casa.

El retrovisor. (Segre, 30-6-17)

dijous, 6 de juliol de 2017

'Querida Milagros'

La querida Milagros ja feia molt de temps que havia mort quan per fi han trobat la carta del soldado Adrián. Ni tan sols existeix El Último de la Fila, ja. Setanta-nou anys esperant que algú es recordés dels disset de Figuerola d’Orcau. Tremendo. Penélope hauria tingut temps d’obrir una botiga de manualitats fetes amb crochet. O de cobrir sencera l’illa d’Ítaca amb el seu tapís al més pur estil Christo. Perquè vuitanta anys –per arrodonir-ho– són molts anys. Massa. Aquells disset nois ja no són més que ossos afilerats. I tants com ells esperant que s’obri la seua fossa comuna abans no siguin terra, fum, pols, ombra, res. Els fills explicant als pares la guerra dels avis, en paraules de Manuel Cuyàs.

El mateix dia que la terra s’obria per mostrar l’horror, Luis Suárez-Carreño presentava una querella contra tres inspectors de la Brigada Politicosocial del règim de Franco. La primera individual. Em va semblar reviure un dia de la meua infància en què Franco va tornar a morir a l’hora del pati, però aquest cop sense el detall de deixar-nos en herència unes vacances inesperades.
“El señor Sancho Pan-za-za que mató a su mujer-jer-jer, porque no le dio dinero-ro-ro para irse para irse al café-fé-fé”... Era una d’aquelles cançonetes de picar de mans que incloïa una petita coreografia. Et posaves la mà a la panxa quan feies la repetició de Panza i el dit índex feia com que degollava amb infantil alegria la pobra dona. La lletra començava amb una esgarrifosa incorrecció política –en clara competència amb la d’Antón Carabina, que portava la difunta a moldre–, i anava derivant cap a l’absurd fins a l’apoteòsic clímax final, quan les dos xiquetes clavàvem un genoll al terra i ens posàvem la mà al front amb solemnitat militar per dir: “Viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién”. Algú va dir que hauríem de canviar el final de la cançó, perquè se’ns havia quedat anacrònic. I, forçant una mica la rima, vam seguir jugant a picar de mans, però ara ens agenollàvem cantant: “Viva Juan Carlos, viva Juan Carlos y su mujer tam-bién”. Era el que vèiem a la tele. Nosaltres només teníem sis anys, però és el que va fer tothom: passar pàgina i fingir amnèsia. I no n’hi havia prou.

El retrovisor (Segre, 23-6-17)

dimarts, 4 de juliol de 2017

Un dimecres de fa 40 anys

Vam sortir d’estudi, com li dèiem aleshores, i vam esprintar fins al ball. No era festa major, però ho semblava. Aquell dimecres el padrí feia 77 anys, i ningú no semblava recordar l’aniversari, ni ell mateix. I això que sempre ens el feia tenir present: “Meitat de l’any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Nosaltres vam trobar a faltar forasters voltant el poble amb cotxes empaperats amb fotos de gent ignota. Tampoc no se sentia cap de les cançons que ja ens sabíem de memòria després de 21 dies (vint-i-un!) de campanya electoral. Habla, pueblo, habla com a hit més destacat. Els homes van plegar de la mina 4 hores abans. Tot era diferent, però avorrit, així que vam seguir jugant al joc (de paraules) de moda entre la canalla: “botem?” I botàvem. El repte absurd i temerari acabaria amb uns genolls repelats i pintats amb mercromina. Parkour rural. Al ball hi feien sessió contínua, però ens n’havíem cansat. Sobretot després de la decepció de veure entrar un grup de nois i noies que feien exactament la mateixa fila que dies enrere però van ser rebuts amb grans escarafalls. “Arribar i moldre, majors d’edat i ja podeu votar”.

La colla del 1956, “todos poetas” segons Miguel Bosé, estrenava la democràcia. Però estaven més emocionats els que a ulls nostres sí que eren, indubtablement, majors d’edat. Alguns, fins i tot s’havien de treure l’enorme mocador de roba que sempre duien a la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. Senties frases enigmàtiques. “L’ajudo?”. L’interventor de torn no rebia les previsibles gràcies. “He tingut quaranta anys per pensar-m’ho”. Aquests eren els que es plantaven davant la taula on se servia la sopa de lletres i agafaven la papereta amb determinació. La padrina, en canvi, tenia por. Tenia tanta por que el dia que un dels cotxes cridaners –amb altaveu incorporat– li va fer entrar a casa la música de La Internacional va tancar-se amb pany i clau i va estar dies sense posar els peus al carrer. “És que ella ja la va tastar, la presó”, deien en veu baixa les veïnes sense que quedés clar si era una justificació o un retret. I a mi em semblava increïble no tenir notícies d’aquest tèrbol passat de delinqüent.

Als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les.


El retrovisor (Segre, 16-6-17)

diumenge, 11 de juny de 2017

El professor

A Ana Izquierdo i Antonio Ibáñez, in memoriam


No s’hi assemblava, però compartia amb Glenn Close el color d’ulls i els rajos criogènics a la mirada. Tot era façana, però. Ens estimava gairebé tant com nosaltres a ella. “I això no creieu que jo ho hauria hagut de saber? Sóc la vostra tutora!” Ens vam sentir més petits del que érem. Un barrufet gegant presidia la classe, gentilesa de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de no sé quantes coses més. La Caixa dels bons temps en què es regalaven llibres, cassets i calendaris a dojo. Aquell gnom blau i un Michael Jackson de quan encara semblava humà eren els únics supervivents de la decoració que havíem fet a instàncies d’una professora d’ètica jove i motivada de la vida. Ara penso que ens explicava intimitats inapropiades, però aleshores era l’enrotllada oficial del Ramón J. Sender de Fraga. I si ella et deia d’alegrar el centre, l’institut quedava empaperat.


Algú va portar un pòster que no estava protagonitzat per cap cantant ni cap actor. S’hi veia una noia amb els ulls embenats amb un mocador de corets. “L’amor és cec, però tu cal que hi vegis clar”. I, a sota: “Cap embaràs no desitjat”. En un altre hi havia un pitet i, com si parlés el nadó, es demanava als hipotètics pares que no el carreguessin de germans. Recordem que érem als anys vuitanta, el regne de filluniquisme. El professor de Ciències Naturals ens va fer saber que aquells trossos de paper el feien sentir incòmode, que ell formava part d’una família nombrosa i que li havíem ferit els sentiments. Dòcilment, vam despenjar els pòsters. I aquesta submissió ens retreia la tutora.



En aquella època ja feia classes a Lleida el professor al qual van plantar aquest dilluns (*) els alumnes de quart d’ESO del Gili i Gaya. I, pel que diuen els meus coetanis, ja deia coses com les que han fet indignar aquests adolescents nascuts al segle XXI. Però callàvem. Entomàvem. Dissimulàvem. Ens crèiem molt rebels per desafiar la llei de la gravetat amb complexes estructures capil·lars, però assumíem amb naturalitat que no podríem canviar mai el món. Fóssim bornis o coixos, ens resignàvem amb la nostra sort. Aquesta setmana, els nostres fills ens han donat una lliçó. La humanitat avança perquè algú fa una passa endavant. Gràcies, nois. Nosaltres no en vam saber prou.

El retrovisor (Segre, 9-6-17)

diumenge, 4 de juny de 2017

Geografia humana


Tornar és un verb impossible. “Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som”. Heràclit li aplanava el terreny a Einstein fa cosa de 2.500 anys. Un aquí porta implícit un ara. Digui el que digui el GPS, no podem anar al lloc d’on venim perquè ja no existeix. Tant és que el carrer no hagi canviat de nom. Recorres els escenaris de la infància i sents aquella tristor entre incòmoda i esperpèntica que desprenen els espectacles de Fort Bravo, el fals poblat del fals oest d’Almeria. La pueril il·lusió de formar part d’una pel·lícula que ja s’ha acabat. El teu poble que ja no és el teu poble. Hi ha cases tancades que eren plenes de vida. Hi ha absències gairebé tangibles a cada rogle del carrer on tenien per costum trobar-se dones que prenien el sol o la fresca, segons l’època de l’any. La geografia humana que no es dibuixa als plànols. 
I, de sobte, els detalls més insignificants cobren un sentit que abans no tenien. I no saps si riure o plorar per haver-te commogut en veure una argolla obsoleta que un dia va servir per fermar un animal. Et sembla veure la galleda de plàstic curulla de brossa variada que s’hi penjava quan tu eres petita perquè els gossos no l’escampessin pel carrer. Que aquell tros de ferro que fa tants anys va ser un objecte d’ús quotidià pugui resultar tan evocador com la imatge icònica d’un monument és un dels misteris que ens reserva la memòria del nostre disc dur.
“El corazón tiene más cuartos que un hotel de putas”, va escriure García Márquez a El amor en los tiempos del cólera. I en cadascun hi ha una calaixera plena de records. Només cal obrir-ne un perquè s’escapin els fantasmes i tornin a poblar el teu món. Al teu davant tens el solar que ha deixat un enderroc, però tu hi veus la casa. I no amenaça ruïna. I t’atures a veure l’aparador de la botiga on convivien en promíscua harmonia petits electrodomèstics, llistes de casament i objectes de papereria. I ja no hi és però tu el veus. I la carnisseria de la qual sempre havies sentit a dir que no va tancar ni durant la guerra. Un ganxo que sobresurt a la façana és l’únic indici que hi trobes. Tu ja no hi havies vist cap canal de bestiar. Algun noi exhibint musculatura i prou. Tornes victoriosa de la recerca del temps perdut. Aquest cop, la magdalena ha sigut rica en ferro.

El retrovisor (Segre, 2-6-17)



Era màquina més sofisticada de la meua infància. Fa molts anys que ja no canvia duros per xiclets de bola.



dimecres, 31 de maig de 2017

El tren postal 19971


Emportar-se el lloro d’un cotxe donava per a un pico. Així eren els vuitanta. No calia recórrer al diccionari cheli d’Umbral per entendre l’argot dels baixos fons. Però no tot eren petits robatoris i atracaments a la desesperada per aconseguir cavalcar-se una papela. Ara fa trenta anys es jutjava a l’Audiència de Lleida Aldo di Parma, un italià de 56 anys que vivia –literalment– a tot tren a la Costa del Sol. Faltava un minut per a les onze de la nit del 7 de setembre del 1984 quan el tren postal 19971 que feia el trajecte Barcelona-Madrid va haver de fer una frenada d’emergència a l’altura de Puigverd de Lleida perquè hi havia un Ford Fiesta travessat a la via. El maquinista no va ser a temps d’evitar el brutal impacte, que va destrossar el vehicle. Ningú no va prendre mal: era una trampa. Mitja dotzena d’homes ben organitzats van aparèixer del no-res. Quan els cops de mall per forçar la porta feien evident que es tractava d’atracadors, els tres funcionaris que custodiaven el correu van amagar-se en un altre vagó. No els va passar res. De fet, en pocs minuts, els desconeguts havien desaparegut amb quatre saques. Oficialment, es van emportar 72.000 pessetes (poc més de 430 euros).

Era el tercer assalt en un mes a un tren postal i es posava de manifest que el diner negre feia via a Espanya. La inviolabilitat del correu era l’excusa perfecta. Per més que el paquet fos sospitosament pesat, es declarava que el valor de la tramesa era de 1.000 pessetes (6 euros). El 1984 es destapava el pastís quan des d’una oficina bancària de Lleida es van enviar dos milions de francs a Barcelona i en va arribar un... de lires. Del sobre lacrat va desaparèixer la divisa gal·la (al canvi, uns 38 milions de pessetes) i va aparèixer l’equivalent a un milió de pessetes en moneda italiana. Quan es va presentar la pertinent denúncia res no quadrava. Com es podia haver perdut aquell dineral si en fer la transacció es va fer constar que s’enviaven les mil pessetes de rigor? Que els atracadors de Puigverd deixessin oblidat un feix de 200 marcs alemanys a la platja del Miracle de Tarragona dóna idea del botí –real– que es van emportar. Els trens postals van deixar de circular pocs anys després, però el diner negre, no.

El retrovisor (Segre, 26-5-17)

dilluns, 29 de maig de 2017

Una mica més de pastís de cirera


A la (magnífica) segona part del Quixot, el batxiller Sansón Carrasco solta una de les frases cèlebres del llibre: “nunca segundas partes fueron buenas”. Miguel de Cervantes va sobrat de sentit de l’humor. Va sobrat, en general. Sap que li està sortint una novel·la encara més rodona que la primera. Invoco el seu fantasma perquè s’obri de nou el miracle.

Diumenge (*) torna Twin Peaks (aquí la podrem veure dilluns a Movistar+). Tremolo més que Ronette Pulaski quan reconeix el seu agressor en un retrat robot. Twin Peaks va canviar per sempre més les regles del joc televisiu. Si es diu que el millor cine ara es fa a la petita pantalla és perquè David Lynch –us lloem, Senyor– va obrir el camí. Va ser el 8 d’abril de 1990. Aquell dia s’emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i surrealista, cert. Però fascinant. El pertorbador univers creatiu de Blue Velvet homologat per a tots els públics. I amb el mateix protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan. La pregunta era qui va matar Laura Palmer, però no estàvem gaire segurs de voler saber la resposta.

Si alguna cosa vam descobrir en aquella petita ciutat de l’estat de Washington amb gust de pastís de cirera era que hi ha monstres amagats sota els nostres llits confortables. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, 8 quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper grava aquest missatge a la seua secretària mentre admira els avets que li donen la benvinguda a la sèrie. Prèviament hem sigut testimonis de la macabra troballa d’un cadàver a la riba d’un llac.

Pete Packard obre la mortalla de plàstic i contempla la bellesa inert, blavosa, de Laura Palmer. L’escena esdevindria una icona del segle XX. Com la música d’Angelo Badalamenti, que va convertir la lenta intro en un estat d’ànim en el qual s’arrossega cada nota. A Lynch li vam acceptar tot: els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d’un guió que ens va enganxar com un serial veneçolà però tenia una impecable factura cinematogràfica. “I’ll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l’agent especial en un dels somnis. I la profecia s'ha complert.

El retrovisor, Segre
(*) Publicat el 19-5-17

diumenge, 28 de maig de 2017

Un monstre em ve a veure


Quan mires enrere, les coordenades espai-temps semblen traçades amb escaire i cartabó. Una perfecta línia de ròtring limita cada persona que hem sigut fins a ser qui som. Però el cert és que el demiürg del nostre destí no era tan precís. Hem creuat moltes fronteres sense moure’ns mai de terra de ningú, com si aquestes ratlles abstractes que separen la infància de l’adolescència o l’adolescència de la joventut fossin, en realitat, un degradat de carbonet amb un principi i un final incerts.
Jo em sentia gran. No m’hauria definit a mi mateixa com la xiqueta que encara era als ulls dels adults; la nena de la qual fuges sense sospitar que quan per fi te n’hauràs allunyat, la trobaràs molt a faltar. Un dia de tardor, aquesta jo remota fullejava el diari i va sentir una fiblada al cor en veure lo Marraco enterrat en fang. Els aiguats del 1982 el van engolir sense compassió, com feia ell amb la canalla fins al 1955. Psicòlegs infantils del segle XXI, atents a la imatge: un drac monstruosament gros sortia al carrer i s’empassava criatures que ploraven terroritzades. Alguns pares aprofitaven per passar comptes amb els més tremends. “Menja’t el meu, que s’ha portat molt malament.” Sacrificis de festa major. Aquests patufets a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou, rebien un caramel i sortien per la cua de la bèstia lliscant per un inesperat rascaculs. Lo Marraco feia por, però tornar a veure la llum del dia et reconciliava amb el món. Com Jonàs mirant-se alleujat la balena després que l’hagués vomitat.
La bèstia, a la meua època, ja s’havia civilitzat i no menjava nens. I això que la seua arribada a Lleida ara fa seixanta anys tampoc no va ser gaire tranquil·litzadora. El 14 de maig de 1957 es va estrenar lo Marraco tal com el coneixem ara. El va capturar un paleontòleg birmà en una serra del Pinell. Mitologia casolana. El van fer desfilar encadenat escortat per feres d’un circ que aquells dies era a la ciutat. En arribar a la plaça Sant Joan es va sentir un bram esgarrifós i la bèstia es va deslliurar de les cadenes. King Kong versió Ponent.
Els nens que ho van presenciar són a punt de jubilar-se. Lo Marraco ja no fa por, però ens commou, perquè ens recorda que hi va haver un temps llunyà i feliç en què els monstres que ens venien a veure eren inofensius.

El retrovisor (Segre, 12-5-17)


divendres, 26 de maig de 2017

"És tota teva"


Sense preliminars: “Destapa-la, és tota teva”. Una noia amb cara d’entomar el que calgués. Els ulls tancats i pintats d’un verd intens, a joc amb uns llavis del mateix color. Una bellesa irreal. Aquell malèfic Photoshop que converteix una persona en l’obscur objecte del desig. La campanya publicitària, que va costar prop de mig milió d’euros, es va presentar ara fa deu anys per promocionar el turisme a les comarques de Lleida. No es pot negar que de repercussió en va tenir. I molta. A la Diputació li van ploure les crítiques. Sexista és l’adjectiu més ponderat que se li va dedicar. Els creatius s’estimaven més parlar de provocació, però no va colar. Tres dies després, com si d’un truc d’il·lusionisme es tractés, la noia a la qual que es convidava a destapar va desaparèixer misteriosament dels cartells. Esperem que la model cobrés per la feina feta. L’eslògan es va mantenir, tot i perdre el sentit. Un pedaç. El femení grinyolant sense pietat en un paisatge de boscos i llacs.


Ha passat una dècada, però el món no ha canviat gaire. Una hostessa del torneig Comte de Godó ha fet revifar la polèmica sobre el paper de les dones en els esdeveniments esportius. La noia va denunciar que malgrat la pluja i les baixes temperatures, les obligaven a portar màniga curta i una faldilla de pam mentre sostenien els paraigües perquè no es mullessin els tennistes i que van acabar totes mig malaltes. Déjà vu. Als podis de ciclisme ara només s’hi veuen noies guapes si han guanyat una cursa, però sembla que els altres esports no s’han donat per al·ludits. Hostessa, segons el diccionari, és una “persona encarregada de l’acolliment en una fira, un congrés i especialment en les companyies aèries”. Ara bé, sembla que no totes les persones són aptes per desenvolupar aquesta feina. Entro al web d’una de les empreses d’hostesses que més treballen a Lleida. He d’omplir un formulari en el qual els estudis que tinc i l’experiència són –literalment– els darrers requisits que se’m demanen. Abans he de dir l’edat, l’alçada, la talla d’americana i de pantaló i contestar a una pregunta que m’ha intrigat: “saps patinar?” Les noies que responen el qüestionari no havien nascut quan Martini va convertir uns patins en mite eròtic i no poden saber què s’espera d’elles. I anar fent.



El retrovisor (Segre, 5-5-17)

dimarts, 2 de maig de 2017

La revolució dels clavells


Qui sap si seria un 25 d’abril quan van fer la seua particular revolució dels clavells. Ells no preparaven un cop d’estat, però també van orquestrar un assalt al poder. El seu objectiu era fer-se visibles als ulls de les noies del poble. Així, en plural. Demostrar que ja no eren nens. Aquella pressa de quan es té tota la vida per davant però encara no se n’és prou conscient. De quan s’està enamorat de l’amor.

El pla era impressionar-les amb un cop d’efecte que els convertiria en irresistibles cavallers armats. Però ser un gentleman rural és complicat. I més quan el pressupost no acompanya. ¿D’on traurien prou flors per regalar-ne una a cada noia que els feia el pes i vestir el trau de la jaqueta amb elegància primaveral? Van trobar la resposta als balcons. Quin goig feien les clavellines. I n’hi havia pràcticament a cada casa. A la nit van sortir de cacera. Van triar unes canyes prou llargues per arribar a totes les finestres. Un tall estratègic permetia pinçar la tija i arrencar les flors amb sorprenent precisió. No en van deixar ni una: la collita va ser espectacular. Ara calia pensar com mantenir els clavells ufanosos fins a l’hora del ball. El pom tenia unes dimensions colossals, no seria fàcil trobar un lloc prou gran per posar-les en aigua de manera discreta. Van optar per utilitzar un abeurador que hi havia a l’entrada d’un d’aquests latin lovers del Segrià.

L’endemà es van sentir uns crits esgarrifosos. “Sang! Han mort algú!” El noi va córrer escales avall perquè sa mare no espatllés la gran sorpresa. Al cap d’un moment, els escarafalls s’havien estès a tot el poble. No hi havia cadàver, cert, però les mestresses estaven indignades amb el robatori de plantes. “S’ha de ser molt poca vergonya!” Les noies per les quals sospiraven eren les primeres a qualificar de dropos i salvatges aquells lladres que havien actuat amb nocturnitat i premeditació. Es va imposar l’omertà. Cap d’ells no va confessar. Semblava més prudent deixar córrer la galanteria. Els clavells es van pansir sense que les destinatàries arribessin a saber aquesta història. Pocs anys després, la mare que es va espantar en veure la sang que no era sentia una esgarrifança cada cop que passava davant de l’abeurador. Aquell dia hauria matat el seu fill, però això és un dir. Als 21 anys el van matar de veritat, a la guerra.

El retrovisor (Segre, 28-4-17)

dijous, 27 d’abril de 2017

Les princeses no maten dracs


Les princeses no maten dracs, les princeses llegeixen. Les estadístiques són tossudes: si diumenge serà un (altre) dia extraordinari és perquè prop el 69% de dones del nostre país es declaren lectores. I això són deu punts (!!!) per sobre del percentatge de lectors. Inapel·lable. Si la venjança és un plat que se serveix fred, les padrines analfabetes de moltes de les escriptores que diumenge els dedicaran un llibre es demanarien un gelat de postres; però que J. K. Rowling hagués de recórrer a les inicials quan era una desconeguda perquè als nois no els feia el pes llegir literatura de dones fa que no gosem treure el cava de la nevera. Si mirem enrere potser les roses no punxen tant. Any 1927. Sona molt literari, però el congrés dedicat al tercer centenari de la mort de Góngora que donaria nom a una mítica generació no es faria fins al desembre. Aquell Sant Jordi d’ara fa noranta anys la revista Vida lleidatana publicava unes dades de l’Institut Geogràfic i Estadístic demolidores.
Felip Solé i Olivé signa un article en què ja de bon començament s’adverteix que “és un fet evident que a Lleida es llegeix poc”. No era desídia. De les 38.165 persones censades a la capital del Segrià el darrer dia de 1920 –molt actualitzat no ho tenien–, 14.930 eren analfabetes, un esgarrifós 39,11% del total. Eren mals temps per a la lírica a tot arreu, però a Girona, els que no sabien de lletra, com es deia aleshores, suposaven un 25,23% dels 17.691 habitants de la ciutat. Percentatge similar al de Terrassa (25,93%) o al de Barcelona (26,58%).
D’analfabets homes, però, no n’hi havia tants. A Lleida, 6.001. Treguin comptes de com de mal parades que quedaven elles. Això em porta a reincidir en un vici que tinc: perdre hores en els censos electorals antics que la Diputació té penjats on line, lectura poc ortodoxa però molt instructiva. Miro el de 1934, el primer que té en compte les dones.
Al meu poble n’hi ha 187 amb dret a vot i només en trobo 72 que sàpiguen llegir. D’aquestes, tan sols n’hi ha un parell que no constin com a “sus labores”: la mestra, Bienvenida Sorribes, i Maria Masiá, botiguera. Costa de creure, però vindrien temps pitjors. La primavera republicana va acabar abruptament l’estiu de 1936, però aquesta ja és una altra història.

El retrovisor (Segre, 21-04-17)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Ser jove

Podria citar Gil de Biedma i dir que t'adones massa tard que la vida anava de debò. Un bon dia et veus reflectit en el mirall d’algú a qui no veies des de fa massa temps i et costa reconèixer-te en aquell adult inesperat. Llei de vida. Però no és –només– una qüestió física. Ser jove no és el mateix que semblar jove. Que disfressar-se de jove. Ara podríem desplegar un repertori d’eslògans publicitaris. Que l’arruga és bella, que no pesen els anys, sinó els quilos. Però ens enganyem. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Ara fa poc vaig fer de jurat en un premi literari per a nois i noies d’institut. I em vaig sentir gran. Més enllà dels mèrits poètics, en aquelles composicions que em va tocar jutjar hi bategava la vida. Als autors potser els hi sap greu. A la seua edat toca ser nihilista. Però amb els anys aprens que és un dramatisme impostat. És fàcil renegar del futur quan se li acaba de treure el llaç a la vida i tot just la comences a desembolicar. Adrenalina a raig a cada vers. Com ha de ser. Si has d’empènyer el món perquè segueixi rodant, necessites de la fe de Locke per moure l’illa de Lost. Diuen que la joventut, divino tesoro que te vas para no volver, es va inventar als anys seixanta. Fins aleshores era una anècdota cronològica, gairebé una nosa. Aquesta força tel·lúrica que intuïa en els poemes s’emprava com a tracció animal. Ser jove no era tan divertit quan s’havia de donar la setmanada a casa i dir “sí senyor” o “no senyor” a tot allò que disposessin els adults propers. La llibertat no era un Erasmus o el caos d’un pis d’estudiants. Emancipar-te es pagava amb el preu de convertir-te tu en l’autoritat. Si tenies la sort de ser home, és clar. Les dones passaven del jou dels pares al dels marits. La història de qualsevol de les nostres àvies seria homologable com a novel·la de Dickens. I potser perquè no les van deixar esbravar ni quan se sentien bullir la sang als vint anys van conservar intacta per sempre més aquesta vitalitat. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra els va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que Ferran Adrià. Eren capaces de fer qualsevol cosa. Com superheroïnes endolades. Un dia van marxar sense fer soroll i ens vam preguntar si mai havien viscut.

El retrovisor (Segre, 7-4-17)

divendres, 7 d’abril de 2017

Incerta glòria

Tocaria escriure aquest article després de veure la pel·lícula. I me n’han parlat bé, consti. Però hi ha tan poques novel·les que queden afavorides quan les veus a la pantalla gran que no vull córrer riscos innecessaris. Sí que els recomanaré la versió epistolar d’Incerta glòria. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueres, en el paper de Mahalta, es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. “A nosaltres ens queda tota una vida per endavant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys”. Sales es refereix a la generació d’Humbert Torres. La carta data del 20 de novembre de 1941. Faltaven trenta-quatre anys exactes perquè arribés, i d’aquella manera, aquesta incerta glòria. Tenien tota la vida per endavant, però Màrius no tindria temps de viure-la. Gràcies a Sales, però, va ser etern. Ell el va fer poeta. Sabia de què parlava. El mateix Sales va escriure uns versos baudelairians d’una potència extraordinària. Amb Torres era implacable. Li feia uns comentaris de text que posaven a prova l’autoestima del jove metge malalt. De Retrat d’una vella dama li diu: “Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva. T’agrada fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem”. I aquesta sinceritat va fer créixer Torres. Tampoc no li va agradar en una primera lectura La ciutat llunyana. Però s’hi va reconciliar. Va saber veure que era “un poema noble”. “Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”. Màrius Torres va guardar totes les cartes que es van escriure. Les va lligar amb un cordill i abans de morir va deixar instruccions perquè fossin guardades al sanatori de Puig d’Olena fins que Sales tornés de l’exili. N’hi ha de brutals. Hi ha més tristor i desencant a les que li escrivia des del front que a les que s’impregnen de les misèries de la postguerra. Aquesta intensa, sincera, imprescindible relació epistolar la comença Mahalta, que es guanya Sales amb les seues faltes d’ortografia “artísticament escampades”. A l’autor d’Incerta glòria li transmetien “un no-sé-què d’humà i de convincent”.

El retrovisor (Segre, 31-3-17)

dijous, 6 d’abril de 2017

L'orfe d'Europa

El 26 de maig de 1828 un sabater es va trobar un adolescent en una plaça de Nuremberg que semblava perdut, desorientat. Caminava amb dificultat. En part, perquè duia unes sabates que li anaven petites. Tampoc la roba que vestia era de la seua talla. El noi pronunciava una única frase: “vull ser un genet com ho va ser el meu pare”. El bon samarità va portar el noi a la policia. No es comunicava, però li van donar una ploma i va escriure el seu nom de manera intel·ligible: Kaspar Hauser. Portava unes cartes adreçades al militar Friederich von Wessing que situaven el seu naixement el 30 d’abril de 1812 i donaven una explicació al seu anòmal comportament: havia viscut en captivitat. Aviat es va convertir en una atracció, en l’encarnació del bon salvatge de Rousseau. El seu tutor el va ensenyar a parlar i a comportar-se correctament en unes poques setmanes. Així va ser com el jove va poder explicar que havia viscut tancat en una petita cel·la de dimensions claustrofòbiques sense cap contacte amb éssers humans, sense veure la llum del dia i alimentant-se, exclusivament, de pa i aigua. La seua història va commoure el món. Se’l va batejar com l’orfe d’Europa i van començar a circular especulacions de tota mena sobre els seus orígens. Que si era el primogènit del gran duc Carles de Baden, nét de Napoleó I, nebot de la gran tsarina de Rússia, que havia estat reclòs per obscurs interessos dinàstics; que si era el fill il·legítim que l’esposa del gran duc, Stephanie de Beuharnais, va tenir amb el seu admirat Napoleó Bonaparte, al qual el jove s’assemblava molt. No seria l’únic secret que Kaspar Hauser, fos qui fos, s’emportaria a la tomba. El 14 de desembre de 1833 va ser assassinat misteriosament als jardins del palau d’Ansbach, a Baviera. “Jo no he sigut”, va dir quan el van trobar moribund. L’autòpsia va confirmar que les ferides d’arma blanca que presentava no se les havia pogut autoinfringir. L’assassí va deixar una nota que només podia llegir-se amb l’ajut d’un mirall: “jo sóc de la riba del riu... el meu nom és Milo”. Increïble, però cert. Una inscripció al lloc dels fets ho resumeix amb enigmàtica precisió: “Hic occultus occulto occisus est”. Aquí va ser assassinat un desconegut de forma desconeguda. I el món va seguir rodant.

El retrovisor (Segre, 24-3-17)