dijous, 9 de novembre de 2017

El ministeri del temps

Jo no havia nascut. Ni tan sols havien nascut els meus pares. Però en tinc memòria. Cap ministeri del temps podrà gravar mai taxes sobre la transmissió de records, tot i que no et surt de franc ser la dipositària d’un trosset d’ànima. És un quid pro quo, més que una penyora, i et lliga per sempre a una persona. Et compromet a sobreviure-la, a perpetuar la seua història. A explicar al món que el 2 de novembre del 1937 els avions que cada tarda creuaven Lleida van soltar uns peixets platejats, en el record lorquià d’un nen que ja no hi és. Es va fer de nit a quarts de quatre de la tarda de tant de pols i fum com es va aixecar sobre la ciutat. Se sentien uns crits esgarrifosos. Francesc Bataller era nou al Liceu Escolar. L’escola s’havia ensorrat.
 

Vuitanta anys després del terrible bombardeig del 1937 una jutge ens va fer viatjar al 39. A la repressió ferotge.


Va aferrar-se al barandat que penjava al buit de l’escala, disposat a sobreviure. A fugir d’aquell infern. A l’alçada del primer pis, quan ja no li quedava més remei que saltar, un milicià el va animar a llençar-se. Ell l’entomaria. I ho va fer. “Vaig ser el primer a sortir. Encara hi havia avions ametrallant la Banqueta. Em vaig posar un llapis a la boca perquè no em petessin els timpans en cas que m’arribés metralla i vaig córrer tant com vaig poder”. Lluny del braç de les fúries. Lluny del macabre trofeu que va quedar encastat a la lletra ena del Banco de España, el cap d’un motorista que per anys que passin ningú podrà oblidar. Jo tampoc. Encara sento un calfred quan hi passo. I em sembla veure les nenes que saltaven a la corda, felices, molt a prop d’allí.

Escric aquest article amb un nus a lo gola de la mida de Kansas després de parlar amb aquests nens que ronden els noranta. Ahir va fer 80 anys que l’aviació feixista va sembrar de mort i destrucció el seu món. Era el dia de Difunts i n’hi havia 250 per enterrar, entre els quals mig centenar de companys de classe. Tocava homenatge. A la mateixa hora se sabia que la jutge decretava presó sense fiança per al vicepresident de la Generalitat i set consellers d’un govern elegit democràticament. Estàvem preparats per reviure el bombardeig del 1937 a través dels ulls d’Agustí Centelles en la magnífica exposició que acull el Museu Morera, però no ens esperàvem aterrar al 1939. Ràbia, indignació, tristesa, impotència.
Una Leica de Centelles com la que portava a Lleida el 1937.

Els contactes. L'horror a petita escala.

Una de les fotografies més icòniques de a Guerra Civil.

Les cares ho diuen tot, no calen morts.

Una mare plorant el seu fill. Esgarrifosa.

El treball de Centelles va tenir una gran repercussió internacional.

Boira al cementiri. La primera foto que va fer el 3 de novembre de 1937.

Supervivents del bombardeig. Pell de gallina.

Francesc Batallé va ser el primer nen a sortir del Liceu Escolar.

El retrovisor (Segre, 3-11-17)

Crònica d'un infart anunciat

Sempre he volgut escriure un diari. Ha de ser confortant espolsar-se pors i neguits en arribar a casa, posar ordre mental al teu món. Rellegir-te, temps després, i perdonar-te les incoherències. O fer-te retrets. He reservat moltes llibretes de gamma extra –sóc molt de llibretes, jo– a acollir aquests pensaments que mai no han tingut versió de paper. El meu padrí tenia la necessitat d’anotar tot allò que li passava. No era Lawrence d’Aràbia, però també havia vist coses que no us creuríeu en un desert ignot. Les històries de la Guerra del Rif no eren aptes per a menors, però nosaltres les imploràvem. Amb trenta-molts, vidu i amb tres fills, el van tornar a mobilitzar. Però aquesta guerra no ens semblava tan èpica com la de l’Àfrica. Qui sap si en va escriure res, d’aquells anys terribles, o si aquests records es van perdre com llàgrimes en la pluja. Una tarda d’octubre el vaig veure plorar. Jo tenia vuit anys, d’això ja en fa quaranta. Plorava però no estava trist. Tenia el mocador desplegat a les cames, com si fos un tovalló, i mirava la tele. Això no era normal en ell, que només l’engegava a l’hora del parte. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.” Els seus ulls tan blaus inundats de llàgrimes em van semblar commovedors. No vaig gosar preguntar-li res. Resulta curiós poder retenir un moment històric amb aquesta precisió. Poder saber que era al número 24 del carrer Mequinensa de la Granja d’Escarp quan Tarradellas va sortir al balcó de la Generalitat el 23 d’octubre de 1977. També em visualitzo a mi mateixa despentinada i asseguda al llit mirant el pòster de la Pippi que em vetllava els somnis intentant assimilar la notícia de la mort de Franco. No perquè m’impactés, sinó perquè implicava reprendre les vacances d’estiu en temps de boires. Un dels dies més feliços en la infància de tota una generació. Els moments històrics eren més concrets, abans. Quaranta anys després de la restitució de la Generalitat, som a punt de perdre-la. Som a punt de tantes coses que l’adjectiu històric s’ha buidat de contingut. Esgotem lèxic i paciència. Estem molt tensos. Massa. Això no pot ser bo per al cor. Infartar amb el suflé que puja. Sobreposar-se a la caiguda lliure. Hiperventilar. Preguntar-se quin serà el dia que recordarem d’aquí a 40 anys. Si hi som.

El retrovisor (Segre, 27-10-17)

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Estimat diari


Pilar Duaygües era a punt de fer quinze anys. Havia nascut a la Seu d’Urgell, però els negocis del seu pare van portar la família a Lleida, on tenien una petita empresa de farina i pasta. Després, al poble valencià d’Anna i a Melilla, fins que l’octubre de 1935 tocaria tornar a fer les maletes per establir-se a Barcelona. Pilar no trobava el seu lloc al món i va començar a escriure un diari per no sentir-se tan sola. Hi aboca els neguits d’una adolescent idealista en una ciutat estranya. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Aviat farà amics a l’institut, s’enamorarà per primera vegada... Fins que un dia d’estiu tot canviarà. El 18 de juliol, quan encara no ha arribat la guerra a la península, Pilar va a veure Morena Clara i a ballar sardanes. Però només en pot ballar una. “Les han suspès perquè em sembla que hi ha una gran vaga per tot Espanya”.

L’endemà, la terrible realitat. La desperten uns trets a les cinc del matí. La noia no deixa d’escriure fins al 19 de març de 1940. Un testimoni excepcional i inèdit fins aquesta mateixa setmana, en què Espasa ha publicat Querido diario: hoy ha empezado la guerra, en edició de Tània Balló i Gonzalo Berger. És commovedor. S’hi alternen innocents disputes amb les amigues, les llargues cues per aconseguir menjar, les notícies de matances que els arriben de la Seu, les tardes de cine, l’angoixa quan el noi que li agrada és mobilitzat... Una vida falsament normal i rutinària entre bombes i classes, mort i misèria. Se li arriba a oblidar el seu dissetè aniversari. “Que vella que sóc, ja”.

El 26 de gener de 1939 escriu que “els criminals feixistes s’estan apoderant de la ciutat”. Té por. “Diuen que ja són a la Rambla”. Ha vist avions amb la creu gammada. La seua mare crema papers comprometedors i ella amaga els diaris a la llana del matalàs. Torna l’avorriment. La guerra s’ha acabat. Sessions de cine que comencen amb el Cara al sol i amb la policia a la sala assegurant-se que tothom saluda amb el braç alçat. “Els primers dies m’havia d’aguantar el riure perquè sembla que tots mirin si plou”. Quin mal li faria veure que encara hi ha tanta gent que ho fa impunement. I sense que l’hi obliguin. Ella no es va rendir mai. “Els odio profundament”. Jo també.

El retrovisor (Segre, 20 d'octubre de 2017)


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Ionquis digitals

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’existència dels hotels digital detox vaig pensar que el món no anava bé. Pareu, que baixo. Es tracta d’establiments on cal deixar els dispositius mòbils, ordinadors, tauletes i similars en una caixa de seguretat. No m’ho podia creure. Era com la màquina Step Stepper que a les matinades de finals dels anys vuitanta s’anunciava a la Teletienda. Inevitablement, et preguntaves si no era més pràctic i infinitament més barat pujar i baixar escales. En aquella època en què el Joan Teixidó em descobria els digital detox en un dels seus N’apps i cols, hi havia queixes d’hostalers del Pirineu per la poca cobertura que els arribava. Deien que perdien congressos per no poder oferir un bon servei d’internet. Definitivament, ens havíem tornat tots bojos. A l’immens jardí d’un d’aquests hotels de muntanya, veies passar ànimes en pena seguint la santa compaña telefònica. En comptes de ciri, un mòbil subjectat amb les dos mans que s’eleva al cel en posició de pregària. Ionquis tecnològics. O nomofòbics, que queda més fi. És una tarda fresca. Olor de terra molla. Paleta de colors càlids a l’horitzó. Potser perquè fa hores que he desistit, trobo grotesca l’escena.
Molts anys abans, havia fet nit en aquest mateix hotel perquè una tromba d’aigua apocalíptica va sabotejar una excursió. Una única trucada, com els detinguts de les pel·lícules. No calia més. L’endemà, vaig comprar una postal a la botiga de souvenirsi hi vaig posar alguna cosa semblant que, malgrat el paisatge i les termes, a Thomas Mann no li hauria resultat fàcil escriure La muntanya màgica on jo era, amb els hostes vestint amb xandalls llampants. Ara hauria fet un tuit. Aleshores podies estar un dia desaparegut i ni la policia et buscava. No passava res. Els smartphones són una petita meravella que ha transformat radicalment el nostre món, però ens han condemnat a viure hiperconnectats, i en un temps de sobredosi de dies històrics, això també comporta una certa hiperventilació. No hi ha una realitat paral·lela dos punt zero. Hi ha altres mons, però són en aquest. Paul Éluard inspirant vells anuncis de perfum. I, en aquest món, hi hauria d’haver un límit de missatges de WhatsApp. O implosionarem.

El retrovisor (Segre, 13-10-17)

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Els grisos en color

Dimecres, quarts de deu del vespre. Al carrer se sent música. Crits. És un himne que, primer, no identifico. Ens desvien. El laberint de direccions úniques de la zona ens porta cap a la cançó. Val, d’acord, ja em situo. “Benemérito Instituto, guarda fiel de España entera” etc. Del cotxe que escampa aquesta lletra a un volum ensordidor pengen banderes mida Trillo. Res a dir. Jo també m’havia manifestat el dia abans. No vaig haver de cridar tant com ells perquè a mi em reforçaven 45.000 persones. El més incívic que vaig veure fer va ser pujar a la creu dels Tres Tombs de Balmes trepitjant les petúnies del parterre. L’ambient era festiu. I tenia mèrit. Quaranta-vuit hores abans el referèndum del que portàvem anys parlant va passar a un segon pla. O tercer. Es va haver de fer vetlla als col·legis electorals perquè no fossin precintats. Es van haver d’amagar urnes en llocs inversemblants, com aquelles marededéus que s’ocultaven en el deliri de la guerra. El president canviant de cotxe sota un túnel. Pobles conxorxats al més pur estil xou de Truman. I quan malgrat els hackers es va poder votar, van arribar les primeres imatges de càrregues policials. Soses, Artesa de Lleida, la delegació de Benestar Social, el CAP de Cappont, l’Escola Oficial d’Idiomes, Alcarràs... no donàvem abast a pair una agressió quan érem sabedors d’una altra. Tothom tenia un parent, amic o saludat que havia rebut. Vídeos i més vídeos mostrant els grisos en color.

Hi havia una certa por, però ningú no es movia. Instruccions d’on situar la canalla si feien acte de presència els antiavalots. Era com fer d’extra en una pel·lícula de Bruce Willis. Veure gent coneguda arrossegada per terra, espentejada, colpejada amb porres produïa un estrany desassossec. Es feia el silenci quan el comboi de furgonetes negres ple de robocops s’apropava on eres tu. Res no tenia sentit. Jo em pensava que cap govern no voldria mostrar-se al món ordenant a uns policies que requisessin urnes passant literalment per sobre dels centenars de persones que les custodiaven. Però sí. De l’estupefacció vam evolucionar a la indignació. O va ser a la inversa? I vam paralitzar el país. I vam sortir al carrer. Però el català emprenyat no deixa de portar un kumbaià molt endins. Beneït seny. Sort en tenen.

El retrovisor (Segre, 6-10-17)

Ruta 66


Avui faré campanya pel . Que Anubis em protegeixi. Tranquils, que no tinc la intenció que els emissaris del déu de la mort vinguin a visitar-me ni tanquin la web de SEGRE. A més, m’aniria fatal anar a declarar aquest cap de setmana, que diumenge tinc molta feina, que fan allò. “Voteu sí.” Aquest era un dels cartells amb què es va empaperar Lleida el desembre de 1966. Així, en català, perquè després diguin. Llavors sí que es feien referèndums com déu mana. Eren uns dies convulsos, també, en què es parlava de trencar la unitat de Catalunya. Cosas veredes... “Revuelo en Barcelona por la noticia de la supuesta separación regional de Lérida de Cataluña.” La notícia era breu, que els diaris anaven plens de referèndum. Calia votar  a la Llei Orgànica de l’Estat. “Mujer leridana, por tu familia vota sí.” Durant tot el mes, es va explicar per què. El primer punt no sé ni per què l’apunto. Obvi: perquè significava “la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya”, i perquè “salvaguardaria el patrimoni espiritual i material dels espanyols” i els “principis del Movimiento”, que, no sé si ho estudien a les facultats de Física, però eren “por su propia naturaleza permanentes e inalterables”. De manera que “per la pau i el progrés, voteu sí”. I sí que va votar la gent. I amb resultat d’escàndol: un 95,6% va estar d’acord amb Franco.

En una trentena de pobles de les comarques de Lleida, es va arribar al 100%, poca broma. I a cap –repeteixo: a cap– es va baixar del 80%. Papereta dipositada al barri de la Mariola: “Un sí rotundo a nuestro querido y amado Caudillo.” I firmada i tot que anava: “La esposa de un sargento primera de la fiel infantería.” Sense paraules. Desconec si va comptar com a nul. A Bellvís, els del cine Deportes et donaven una participació de 3 pessetes a la loteria de Nadal si anaves a votar. Tot eren avantatges! Els comunistes demanaven l’abstenció des de La Pirenaica. Il·lusos. El millor va ser la jornada de reflexió, amb les ràdios programant una selecció dels millors discursos de Franco. L’endemà va morir Walt Disney. Potser sí que és una llegenda urbana que està congelat, però algú ha activat el microones, perquè m’arriba amb una intensitat preocupant l’olor de ranci del 66.

El retrovisor (Segre, 29-9-17)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La mecanògrafa rebel


Volia explicar la història d’una secretària que un dia va dir “prou”. Som al Berlín dels anys trenta. El seu cap la va fer passar al despatx per dictar-li una carta. Fins aquí, res d’estrany. Va apuntar el nom de la remitent, Irene, i va començar a transcriure, com solia. Però aviat es va adonar que aquella missiva era personal. De fet, era una carta d’amor. I es va negar a seguir escrivint. Li va costar la feina. La noia se’n va anar al Tribunal Industrial, que li va donar la raó i va obligar el patró a indemnitzar-la perquè havia estat acomiadada injustament. Ell, però, va recórrer al Tribunal Superior, que va dictar sentència a favor de l’amo, argumentant que “és molt elàstic” això de fer de secretària perquè al contracte no consta “quina classe de documents ha de redactar, restant indecisa la separació entre les lletres comercials i les personals, encara que tinguin caràcter íntim”. La llei era clara, però injusta. Abusiva. Encara que la pobra mecanògrafa se n’anés al carrer amb un gran disgust i sense un ral, cap tribunal no va poder aturar un debat ètic que aviat va saltar la frontera alemanya. 

Blanche Scliweig, presidenta del Sindicat de Dames Empleades del Comerç de París, va convocar una assemblea pública per respondre una pregunta molt concreta: “Una secretària està obligada a escriure les lletres d’amor del seu patró?”. Va ser multitudinària. Els advocats que van intervenir a l’acte van coincidir que es tractava d’una sentència injusta. Legal, però injusta perquè afectava “la virtut de moltes noies i la tranquil·litat de moltes famílies” en els temps en què tímidament la dona començava a incorporar-se al mercat laboral o, en llenguatge de l’època, quan “tantíssimes jovenetes entren a un despatx per guanyar-se la vida amb la màquina d’escriure”.

Volia explicar aquesta insòlita història a mode de presentació del llibre Joguina de la contradicció (Fonoll), que recull articles escrits pel periodista de Juneda Miquel Capdevila entre 1918 i 1939. Dimecres hi havia programada una taula rodona a l’IEI per parlar d’aquest singular personatge que ha estudiat Albert Aixalà. Però no es va fer. Dimecres van passar coses molt estranyes. I la gent va dir “prou”, com la secretària del Berlín dels anys trenta.

El retrovisor (Segre, 22-9-17)

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Motel Bates


El setembre del 1917 s’anunciaven cases a Sant Gervasi per 55.000 pessetes, poc més de 300 euros. Qualsevol temps passat va ser millor. O no. Al mateix diari hi havia ofertes de feina per treballar a la Pobla de Segur. Calia cobrir places de peons, de barrinadors, de miners i de paletes. Els paletes eren els que més cobraven: de 5 a 6 pessetes el dia. Això sí, acabarien esllomats. Ells i els altres, perquè les jornades laborals eren de 10 hores “pudiéndose trabajar todos los días”. Ara no sembla tan barat el pis de Sant Gervasi. Digui el que digui Manrique, quan es viatja en el temps a través de l’hemeroteca el món és molt inhòspit. I no cal anar un segle enrere. Setembre del 1987. “Mai havia vist res semblant ni crec que ho torni a veure”, va resumir el fiscal del cas. Atroç.


El consolat de Dinamarca va instar la Guàrdia Civil a personar-se en una casa del carrer Major de Cervera. Tres germans adolescents hi malvivien sense llum ni aigua corrent enmig de la immundícia més absoluta. La pudor era insuportable. Al pis de dalt van trobar la mare dels nois. Era morta des de feia, almenys, quatre mesos, segons va determinar el forense. Era una ciutadana danesa de 47 anys que s’havia establert a la capital de la Segarra amb els fills. Un bon dia va desaparèixer d’escena i ningú, pel que sembla, la va trobar a faltar. Els nois tenien 18, 17 i 13 anys en el moment de fer-se el macabre descobriment. Eren prou grans per haver alertat algú, però no ho van fer. Malgrat la insalubritat, estaven escolaritzats i, aparentment, feien vida normal. Això és el que més va desconcertar els investigadors. L’autòpsia va posar de manifest que la mort es va produir per causes naturals, probablement per anorèxia nerviosa.


La filla de 17 anys va declarar que no van dir res per por de ser repatriats. Que la mare els havia donat instruccions de no avisar ningú, així que la van tapar amb una manta i van seguir endavant amb la seua vida. Tot era esgarrifosament estrany. M’agrada pensar que això, ara, no seria possible. Que els serveis socials haguessin donat l’alerta en algun moment. Que aquella pobra dona amb problemes mentals que va acabar morint d’una malnutrició severa hagués rebut el tractament que necessitava.

El retrovisor (Segre, 15-9-17)

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Quinze anys

Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. El mes de setembre de 2002 es commemorava el 25è aniversari de la Diada de 1977, la primera en democràcia. Més d’un milió de persones demanant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” al passeig de Gràcia de Barcelona. Tocava fer reportatges commemoratius. Una paraula es va repetir a totes les capçaleres: “passotisme”. Era l’etiqueta que es va penjar a la generació que enguany n’ha fet 40. Eren joves totalment despolititzats, desmobilitzats. Admetien sense mala consciència que, per a ells, l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre, l’adéu de l’estiu. Eren els fills de la democràcia. I potser, per això, no la tenien mitificada. El franquisme els quedava lluny, asseguraven. “Les manifestacions no serveixen per a res” era un altre mantra que si es capbussen a l’hemeroteca trobaran reproduït a molts mitjans. Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. Aquests mateixos joves apolítics i passotes, fa set anys que surten al carrer sense defallir. Ells i els seus pares, que ja venien manifestats de casa, malgrat que això els hagués suposat tastar la porra dels grisos. I els seus fills, que ja s’han fet seu el ritual de la samarreta, l’estelada, l’autocar i la calor. La calor, més fidel que la boira de Màrius Torres. Que què ha passat? Que el Tribunal Constitucional va dictar sentència. La primera de moltes. L’estatut del 2006 no va aixecar passions, cert, però tal com va vaticinar Alfonso Guerra, a Madrid li van passar el ribot. I sense que ningú ho hagués previst, tothom se’l va fer seu, per més que fos descafeïnat. Un “prou” a l’estil Cuní, un cop de puny eixordador damunt la taula que el 10 de juliol de 2010 va tornar a fer sortir al carrer un milió llarg de persones. Òmnium Cultural, aleshores presidit per Muriel Casals, va organitzar una manifestació que va desbordar totes les previsions. El lema? “Som una nació. Nosaltres decidim.” Resulta entre còmic i esperpèntic que els independentistes puguin dir, parafrasejant Piqué, “gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot”. Iñaki Gabilondo era dels pocs lúcids que ho advertia: “que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Però no hi ha més cec que aquell que pateix de miopia política.

El retrovisor (Segre, 8-9-17)

dijous, 28 de setembre de 2017

Clafolls i esperances

Setembre. M’he de reprimir les ganes de desitjar-los bon any nou. Potser és la mítica cançó d’Earth, Wind & Fire, però el setembre és un bitllet d’anada a un altre temps. Música disco, tornades en falset, vestits impossibles i el soroll monòton i esmorteït que sortia d’alguns garatges. Les màquines de descloscar ametlles feien de banda sonora a les tardes daurades. Anunciaven l’arribada de la tardor amb la mateixa precisió amb què tornarien orenetes i falciots amb el bon temps. No en tenien a totes les cases. D’ametllers, n’hi havia pocs. Algunes padrines descloscaven a mà. La misteriosa muntanya de clafolls que farien créixer desprenia una aroma subtil, com l’estoig ple de colors Alpino que estàvem a punt d’estrenar. Eren dies lluminosos. Les vacances escolars són molt llargues quan no es fan vacances. El setembre era l’inici de curs, però començava amb pròrroga, i potser per això s’assaborien amb més intensitat aquells darrers dies de llibertat salvatge. En algun racó del nostre disc dur, comparteixen carpeta el setembre i la nostàlgia. Que els quioscos s’omplin de col·leccionables que ningú no completarà mai ens dóna una pista del nostre estat d’ànim. Necessitem creure en nosaltres. Són bons temps per a gimnasos, acadèmies d’idiomes i fabricants de pegats de nicotina. Encara que no ens dediquem al món de l’ensenyament, el setembre és l’inici prometedor, per això fem bons propòsits. Folrarem les nostres esperances amb la mateixa il·lusió i poca traça amb què folràvem els llibres de text. 
Sabem que a l’horitzó aguaita la rutina, com sabíem que les bombolles espatllarien les nostres precàries manualitats amb l’indomable Aironfix. Un dia plourà o farà vent, o tot alhora, i ens meravellarem amb la catifa de fulles grogues que sembla sortida del no-res: l’implacable pas del temps. Del mal temps, també. Ajornarem les decisions que aquests dies bullen al bany maria, com la conserva. Però farem trampa i d’aquí a quatre mesos, quan torni a ser Cap d’Any, ens donarem una nova oportunitat. Siguem indulgents, malgrat tot. Ens queden trenta dies per reconciliar-nos amb el sol que il·luminava el codonyer d’Antonio López abans de trobar-lo a faltar. 
Ara sí que no me’n sé estar: bon any nou!

El retrovisor (Segre, 1-9-17)

dimecres, 27 de setembre de 2017

Un pla perfecte

Estiu de 2017. Segle XXI. Fa prop de 50 anys que Neil Armstrong va fer un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat. Però en tornar de la lluna vam seguir fent anuncis com el que l’any passat es va emportar el premi al pitjor espot de l’any segons l’associació de consumidors Facua. Situem-nos: Mercado Lonja de Barranco de Sevilla, espai d’oci i gastronomia. Icona d’home. Suma. Icona de dona més cinc copes. Signe igual. “Un pla perfecte.” És un anunci tan gràfic que no es podien excusar amb malentesos: home més dona beguda igual a pla perfecte. No sabria ni per on començar. No cal. Només afegir que, a banda de la repugnància de suggerir que amb una mica d’alcohol pots amansir una persona per abusar-ne, es dóna per fet que tothom és heterosexual. Hi ha publicitats que no són tan barroeres, però em semblen encara més nocives perquè poden passar socialment desapercebudes. Seguim amb plans perfectes. Unes noies alegres i despreocupades s’envien un missatge al mòbil. “Avui, festa a la platja”, diu una. “Sí!”, respon una segona. Exteriors lluminosos en ambdós casos. La tercera, l’única que es mostra en un interior, donant a entendre que és l’amargada del grup, diu que no està depilada. “Passa’t la maquineta i llesta en cinc minuts.” Següent escena: Les amigues van al rescat amb cares de “què faries sense nosaltres!” La noia es treu els pèls de les cames amb una màquina d’afaitar amb nom de deessa i una felicitat sobtada l’anima a sortir de casa i divertir-se. Falta l’eslògan: “No et perdis cap pla.” L’anunci està adreçat a un públic molt jove, al qual es dóna a entendre que si vol tenir vida social ha de respondre a uns determinats estereotips. 


A mi m’entristeix. I no és especialment ofensiu; malauradament hi ha exemples més deplorables. Però, precisament, és la normalitat que desprèn allò que em fa activar les alertes. Estiu de 2017. Segle XXI. Ara sí. L’organisme que controla els estàndards a la publicitat al Regne Unit anuncia que el bròquil is over. Prou d’estereotips. El 2018 ja no es podrà veure, com passa ara, la foto d’una noia nua amb un text que diu: “No t’obsessionis amb ella. Tu també en pots tenir una d’igual.” Punts suspensius a dojo: “La cabellera, és clar.” Claríssim.



El retrovisor (Segre, 25-08-17)


dijous, 24 d’agost de 2017

Ruleta russa

És una imatge en blanc i negre. Els grans estan esgarrifats i no paren de dir que mare meua, que això sembla que només pot passar a les pel·lícules. I és cert, l’escena podria ser de Los Hombres de Harrelson. Amb TJ a la teulada inclòs. La càmera, o la meua mirada infantil, va de dalt de tot d’un edifici que se’m figura gegantí al terra. “Quina impressió fa veure aquestes rajoles”, diuen un moment que s’amplia el pla i es veu més enllà de la porta del Banc Central. No dic res, però em resulta fascinant que els adults puguin reconèixer una ciutat mirant una vorera. Gent que corre amb les mans al cap en direcció a aquest mar urbà. “Fixa’t, si són les Rambles!” El locutor ho confirma. Jo també hi havia estat alguna vegada. Recordo la por que em feien els quioscos amb ocells estridents. Potser per això no em vaig adonar de les característiques ones del terra.

Ha plogut molt des que el 1981 es va produir aquell estrany atracament. Fa tant de temps, que ni recordava aquesta imatge televisiva que tant em va impactar de petita. Aquest dijous em va retornar nítida i diàfana arran de l’atemptat de Barcelona. Imatges irreals. Altre cop la sensació que és una pel·lícula. Una reposició. Tantes ciutats, tant de dolor. Tots els morts tenen algú que els plora. La –magnífica– campanya de prevenció dels accidents de trànsit ens ho recorda aquest estiu. Si dijous se’ns va encongir una mica més el cor és perquè qualsevol de nosaltres hi hauria pogut ser. I sí, aquesta obvietat ja la sabíem. Des de l’11-S sabem que ens fan jugar a la ruleta russa i que la bala es pot disparar a qualsevol lloc del món. I qui diu bala diu furgoneta. Tant és Burkina Faso com Barcelona. Però una cosa és la teoria i, l’altra, sentir la coïssor de la bufetada a la galta. Pensar en la mare que passejava amb un nen de tres anys. Potser van ser a Llimiana aquesta festa major, aliens al seu destí. I et sembla que el món és massa cruel. Hi ha massa desgràcies, malalties i desastres naturals com per embogir i dedicar-se a sembrar les Rambles de mort i desolació. Les Rambles o el carrer més remot de qualsevol altra ciutat. I truques a la teua gent i, malgrat tot, t’alegres que no haguessin anat a l’Fnac, encara que això et faci sentir una mica culpable. O egoista. Potser només és instint de supervivència.

El retrovisor (Segre, 18-8-17)

dimecres, 23 d’agost de 2017

Escombrar pèls


A Jack, in memoriam

Només havia viscut uns mesos a Catalunya, però en va tenir prou: “Sou una societat molt dual.” L’expressió em va sorprendre. Ell la va raonar. “Sempre us obligueu a triar: carn o peix, platja o muntanya, gossos o gats, dutxa o banyera...” I és cert, ho fem. Com si a algú gormand no li pogués agradar, també, el salat. Jo no he viscut al Japó per saber si veia la palla en l’ull dels altres i no trobava la biga en els seus, però des d’aleshores em nego a dividir el món sistemàticament. Canvio la conjunció disjuntiva per una de copulativa. S’ajusta més a la realitat. Vida i mort. Indestriables.

Hauria hagut de començar aquest article amb un “pareu tots els rellotges”, perquè resulta cruel i un punt absurd que el món segueixi rodant com si res no hagués passat. I afegiria que apagueu totes i cadascuna de les estrelles, embaleu la lluna i desmantelleu el sol, i encara us pregaria que escoleu l’oceà i escombreu el bosc. Però això ja ho va dir W. H. Auden. I jo no em sento capaç d’afegir-hi res. No es pot escriure des del dolor sense caure en el patetisme. “Els gossos són millors que els humans, perquè saben però callen”. Això li va dir Emily Dickinson al seu mentor literari, T.W. Higginson, en una de les primeres cartes que es van creuar. Nosaltres no sabem callar. El meu gos ni tan sols lladrava. En onze anys potser va bordar una desena de vegades. Exercia de mut. No sé si sabia moltes coses, però mai no les va dir. Ni les dirà.

No sé si sabia que quan dimecres va sortir de casa, dèbil però content com sempre que veia la corretja, no hi tornaria. Tampoc no sé si sabia que, malgrat tot, no ha marxat. Hi ha un buit tangible que eixampla les portes perquè ja no hi ha ningú ajagut sota el llindar, com si es protegís d’un imminent terratrèmol. I encara hi ha pèls. Molts. Sents una fiblada quan escombres, com si el poquet que queda d’ell fos profanat de manera sacrílega. T’apresses a llençar alguna cosa a la brossa perquè no suportes la visió d’aquells pèls. N’escombraràs molts més, ho saps del cert. I et fa mal l’ànima només d’imaginar-te que un dia recolliràs el darrer sense saber que ho serà. I amb un gest d’indiferència que ara em sembla monstruós, haurem passat pàgina. Si és que això mai podrà ser possible.

El retrovisor (Segre, 11-08-17)

diumenge, 6 d’agost de 2017

I què, si fa calor?


Hi ha una època a la vida en què els pares (els propis i els aliens) són superherois equipats de sèrie amb una gran varietat de superpoders. No es cansen mai per més que treballin, no els fa fàstic res, poden protegir-te dels éssers malignes reals i dels imaginaris, esvaeixen els malsons... Ni tan sols tenen una edat concreta. Són eterns. Un dia vaig veure plorar una d’aquestes supermares indestructibles. S’abraçava a una altra dona i li deia sanglotant: “Ja no tinc mama!” I a mi em va fer molta impressió. Les mames eren patrimoni nostre. Les peces no m’encaixaven. Sabia que havia mort una velleta endolada que feia anys que havia perdut el cap i no sortia de casa. Però mai no l’hagués inclòs a la catalogació de superheroïnes maternes. De sobte, la constatació que aquella mare del meu món un dia va ser una xiqueta com jo era. I aquella padrina, una mare. El cicle de la vida.

Ara sóc jo la mare. I entenc la pobra dona que plorava una pèrdua fa tant de temps, perquè jo també he hagut de consolar amigues que ja no tenen mare. O pare. Ara fa poc se n’ha anat un que encara va ser a temps de dir-li “t’estimo” amb un filet de veu a la seua filla.

Un estiu de fa setanta anys, potser tan calorós com aquest, estava més content que un gínjol. Per fi estrenaria una peça de roba per la festa major i s’oblidaria, ni que fos per unes hores, de la misèria que li havia tocat viure. La seua mare va quedar-se viuda als anys quaranta i no ho va tenir gens fàcil per pujar sola els tres fills que tenia. Ja era ben trist que també els hagués de privar d’aquella il·lusió. “No pot ser”, els repetia amb el cor encongit. Però els germans insistien: “És Sant Jaume!” I ella els feia adonar del sol inclement que cauria a plom al migdia, quan la processó recorreria els carrers dels poble. “I què, si fa calor?” La van convèncer. I què?Va obrir la calaixera, va espolsar amb energia la roba en un intent en va de suavitzar l’olor de càmfora que sempre faria i els va deixar vestir com ells volien. Potser li arribarien a casa suats com polls, però feliços d’haver estrenat l’abric que vés a saber de qui van heretar. I tothom els va mirar, cert. I ja els va estar bé. Per una vegada a la vida eren els protagonistes. Estrenar era un verb que només es conjugava si havies guanyat la guerra. I no era el cas.

El retrovisor (Segre, 4-8-17)


divendres, 4 d’agost de 2017

Vespinors voladors


No tenia el gust de conèixer Ulrich Schippke, però es veu que als anys setanta ho va petar amb uns llibres sobre el futur. Resulta commovedora la fe cega en la ciència i el progrés d’aquells temps en què la televisió acabava d’entrar a totes les cases per mostrar-nos l’home trepitjant la Lluna. Malgrat la pota d’elefant i els estampats psicodèlics, la humanitat es preparava amb una certa solemnitat per al canvi de segle. Res no seria igual. El 2000 quedaria inaugurat el futur. Sèries mítiques com Space: 1999 ja ens hi havien apropat. Ens havíem d’oblidar del poble. I no per anar a cap ciutat. Al Paco Martínez Soria del segle XXI li tocaria fer un remake que es titularia La galàxia no fa per mi. Perquè hi havia unanimitat a l’hora de visualitzar la nau espacial al garatge. Schippke ensuma moltes coses, però la descripció d’aquests avenços té molt de pel·lícula de ciència-ficció. Coses de l’època. Per exemple, publica el 1974 que al segle XXI hi haurà bancs d’esperma i òvuls. Concep que serà possible la connexió automàtica per videotelèfon amb tots els punts de la Terra. Encerta, també, que la televisió podrà emetre via satèl·lit directament al domicili. O la traducció automàtica d’idiomes, l’augment imparable del turisme, que gran part de la població tindrà treball a temps parcial i ocasional, els teixits intel·ligents...

Però Schippke és un home del seu temps que ha vist La invasió dels lladres dels cossos. Confia que ja no hi haurà delictes, perquè es frustraran mitjançant rajos i detectors invisibles. També visualitza un món en què els robots seran esclaus dels homes, en què hi haurà “colònies suboceàniques” habitades permanentment i un transport renovat: “trens lliscants, tubulars i, fins i tot, les primeres naus espacials (amb antigravetat)”. Em confesso fan d’aquest darrer parèntesi.

Tampoc no es produeix la “gestació total o parcial dels nens en robots-matriu”, però déu n’hi do el que s’ha avançat en reproducció assistida. Potser sí que l’any 2000 vam estrenar el futur. El que passa és que no era com ens l’imaginàvem. “Em vau prometre anar a Mart i m’heu donat Facebook”, en paraules de l’astronauta Buzz Aldrin el 2012. O, en versió Josep Maria Ganyet, que m’agrada més: “Quan era petit i pensava en l’any 2000 m’imaginava vestit d’Albal portant un Vespino volador.”

El retrovisor (Segre, 28-7-17)

dijous, 27 de juliol de 2017

El Robinson de la Mitjana


Primavera de 1983. Màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia més de quatre mesos que una gran riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Catorze persones moririen arrossegades per la fúria de l’aigua. El paisatge després de la batalla era un mar de fang que ocultava els objectes més inversemblants. Quatre mesos i encara hi havia molta feina a fer, massa. Aquells dies estranys va emergir dels llots una història sorprenent, increïble. Un home de 66 anys vivia a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara està domesticat en forma de parc. Feia més de 14 anys que havia decidit aïllar-se del món i viure sol en una barraca feta amb canyes. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí sóc lliure i feliç?”, es preguntava. La premsa el va batejar com el Robinson de la Mitjana. No va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre de 1982 el va alertar del perill imminent que corria. “Vaig marxar, és clar. No tinc gens de ganes de morir-me”, advertia. Durant quatre dies va haver d’abandonar el seu refugi. En tornar-hi, el seu món havia desaparegut, però ni se li va passar pel cap de marxar. “Em vaig tornar a fer una casa.” Problema resolt. Tampoc no trobava tants animals com abans, “només unes serps estranyes de les quals no m’acabo de refiar”.

Jaime, que així és deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.” Desconec què se’n va fer, d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca. Em pregunto si ara seria possible triar aquesta vida. El big brother té ulls de càmera de mòbil.El Robinson de la Mitjana seria assetjat sense pietat. La intimitat s’ha convertit en un bé escàs. Massa.

El retrovisor (Segre, 21-7-17)

dijous, 20 de juliol de 2017

Entrevista a Francisco Beltrán, alcalde de Fraga entre 1979 i 1992

(*) Contextualització necessària: entrevista feta el 2008, quan el bipartidisme dominava l'escena política espanyola, Joan Pau II feia poc que havia mort  i encara no  havia esclatat el conflicte de Sixena. Sisco Beltrán, com li deien els amics, va morir poc després, el 2013.



El despatx de Francisco Beltrán és un retrat de la seua ànima. Té una paret plena de cartells del POUM, un petit homenatge al seu pare. Un pòster del Che Guevara, fotografies històriques de Fraga i, sobretot, molts llibres. N’assenyala un que està al damunt de la taula, amb els quatre diaris que es compra cada dia. “Ja només crec en aquest”, diu amb la mà a sobre del títol. El llibre en qüestió és el polèmic Jesús, del teòleg progressista José Antonio Pagola. “Crec en ell i en els que treballen pels pobres”. Malauradament, cada dia més pocs.



A punt de fer vuitanta anys, la salut de Francisco Beltrán ja no és la que era. Però no és cosa de l’edat. “La política m’ha donat molts disgustos”, assegura mentre li fem la sessió fotogràfica. Ens proposa d’anar al carrer de la Fraga Vella que el va veure nàixer el 1928. “Casa nostra era molt humil, no tenia ni fonaments: s’aixecava sobre una roca”. El cor, però, no li ho permet. El primer infart el va tenir després de l’infaust estiu del 92, quan Fraga va ocupar les portades de tots els diaris de l’Estat perquè uns joves de la vila van apallissar uns magrebins que malvivien al camp de futbol. “Allò s’hagués pogut evitar”, insisteix encara avui. Aquell estiu Fraga s’havia omplert d’immigrants sense papers (ni feina) i ningú se n’ocupava. “Estava desesperat, perquè no tenia prou recursos per atendre aquella gent i garantir l’ordre”. El governador civil d’Osca li enviava més guàrdies civils cada cop que trucava. “I la gent no viu de guàrdies civils, sinó de menjar”. Va dimitir, amb llàgrimes als ulls, desenganyat de la política. “Tant lluitar per tenir aquesta democràcia!”, es lamenta.





Carreró de la Fraga Vella.


Va començar de ben jove en la lluita antifranquista. D’on li ve la vocació?
Hauria de començar explicant d’on vinc. Potser no li cabrà tot això en una entrevista, però crec que és important entendre què em va portar a militar. Jo sóc d’orígens molt humils. El meu pare, que era del POUM, treballava per a La Canadiense, i la meua mare netejava cases. Quan va esclatar la guerra, mon pare, que era a Camarasa, es va quedar en zona republicana i ja no el vaig veure més fins que no vaig ser gran, perquè va haver d’exiliar-se a França. Van ser uns anys durs i gairebé no vaig poder anar a estudi. Als 10 anys ja vaig fer-me pastor per una pesseta al dia i més de catorze hores de treball diari. Als 14 em va contractar Cubiertas y Tejados, que estava construint el pont sobre el Cinca i necessitava un noi per portar aigua als obrers i després encara aniria a la mina. Quan tenia 16 anys, la mare estava preocupada, perquè em veia molt desmarxat. Em relacionava amb males companyies i no pensava res de bo. Llavors em va sortir un tumor al coll, que va resultar ser benigne, però li va servir d’excusa per convèncer el mossèn de Fraga perquè em portés a Lleida a fer uns exercicis espirituals amb els jesuïtes. Allà vaig adonar-me que era poc més que un animalet. Vaig descobrir Jesús i em vaig convertir a l’Església. El meu pare no ho va entendre. Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure. Va ser molt dur.


Carreró de la Fraga Vella

I la descoberta de Déu el va portar a la política?
Doncs sí, és així, encara que això hi ha molta gent que no ho ha entès mai. Després d’haver descobert Jesucrist vaig patir una tuberculosi a la columna que em va tenir sis mesos al llit i dos anys de convalescència. I vaig aprofitar aquest temps per estudiar pel meu compte i formar-me una miqueta. Això em va permetre assimilar millor el que m’explicaven els capellans joves que en aquell moment havien arribat a Fraga. Malgrat que l’Església estava totalment ficada amb el franquisme, hi havia molts capellans joves que estaven en contra de les profundes desigualtats socials que alimentava el règim, i dels seus mètodes repressius. A poc a poc em vaig anar implicant més i més en aquest moviment cristià progressista i als 18 anys ja era president d’Acció Catòlica. A les reunions que fèiem a Lleida vaig conèixer Joan Reventós, una persona que va ser molt important en la meua formació política. Ell em va obrir les portes del PSC. Però abans que això passés, mossèn Ventura Pelegrí va fer gestions perquè pogués representar els joves d’Acció Catòlica de Lleida el Congrés Mundial de Joves Treballadors que es va fer a Roma el 1957 presidit per Joseph Cardinij, un home que va lluitar tota la vida per la classe obrera. El Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació i, finalment, hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats. Allí se’m van obrir les portes del món. Quan em va tocar adreçar-me a uns joves sud-americans que encara eren més pobres i més incultes que nosaltres, no vaig dubtar gens ni mica: els vaig explicar quina era la situació real d’Espanya. Com que allò era ple de falangistes disfressats, a partir d’aquell moment vaig ser acusat de revolucionari i perseguit pel règim franquista, que em va fitxar.

Un viatge gairebé iniciàtic.
I en el que es va produir fins i tot un miracle! Vaig escriure el pare des de Roma per dir-li que el tren que ens retornava pararia unes poques hores a Lourdes. Feia molts anys que no m’escrivia, però alguna cosa em deia que si no aprofitàvem aquell moment ja mai més no ens retrobaríem. A l’estació no m’esperava ningú. Tots van anar a la gruta, mentre jo voltava com una ànima en pena per l’andana. Semblava que el pare no em perdonava. Però quan ja marxàvem, quan ja havia sonat la campaneta que anuncia la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo després de tants anys, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig tenir clar que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar perquè si jo no pujava a aquell tren no podia tornar a casa. Ens vam fer un tip de plorar i prou. I paro, que encara tornaria a plorar ara.

Després de tastar la llibertat, es deuria reafirmar en les seues conviccions, malgrat que això li suposés estar fitxat.
Completament. A partir d’aquell moment ja vaig començar a anar a trobades clandestines que es feien en uns baixos del monestir de Montserrat. Allà vaig conèixer Jordi Pujol i Miquel Roca i, de fet, quasi tots els polítics catalans. També assistia cada tres o quatre mesos a les trobades que organitzava el representant del pare del Rei, que aleshores era a l’exili a Portugal. Això no ho havia dit mai, però tinc el cor tan malalt que potser ja és hora de dir-ho. Ens parlava de democràcia i jo m’entusiasmava. Però encara em faltava l’empenta definitiva per entrar en política. Va ser l’abat Escarrer de Montserrat qui me la donaria. Ens va cridar a mi i a un altre de Fraga i ens va fer prometre que adquiriríem l’anomenat Compromís Temporal que proposava el papa Pau VI en una pastoral. Es tractava de transformar la societat des de dins. De militar en un partit polític o en un sindicat i, per descomptat, sense viure mai d’això, sinó de la nostra feina. I jo vaig adquirir el compromís. Potser dir-ho ara ajudarà a alguns del meu propi partit a entendre moltes coses.

I entra al PSOE.
Bé, al PSC. De la mà de Raventós. Posteriorment vaig entrar al Partit Socialista Aragonés.

Com van ser els anys de la clandestinitat?
Molt intensos. Malauradament, la situació política que es vivia a Espanya ens obligava a tenir molts fronts oberts. Un dels últims en què vaig participar abans de la mort de Franco va ser des de l’associació Coacinca, que presidia. Era una associació contrària a la implantació d’una central nuclear a Chalamera. Vam aconseguir mobilitzar tota la societat i, fins i tot, organitzar una manifestació quan encara vivia Franco. Santiago Marraco, que després seria president d’Aragó, ens va ajudar molt. I José Antonio Labordeta, que venia a tocar per aquí. I, sobretot, Jiménez de Parga, que arribaria a ser president del Constitucional. Ell era el nostre assessor legal. Recordo que poques setmanes després de la mort de Franco, vam fer una assemblea i Jiménez de Parga va dir: “ahora podremos conseguir que no se haga la central de Chalamera porque se acaba de morir la bestia”. L’alcalde de Fraga d’aquell moment no sabia on posar-se. Clar que pitjor va ser el primer míting que vam fer, amb Reventós i Santiago Marraco. Quan va sonar La Internacional, la gent gran es va posar a plorar. A cantar i a plorar. I la guàrdia civil, completament desorientada. Eren uns anys incerts en què encara manava aquell que ens va fer saber allò de “españoles: Franco ha muerto”.

I mort el dictador es presenta a les primeres eleccions.
I aquí comença la meua tragèdia. Era una persona molt coneguda, així que vaig ser el segon de les llistes del PSA. Durant la dictadura, si hem de ser honrats, hem de dir que els socialistes no vam fer res en comparació amb els comunistes, però potser per por, la gent que volia canvis ens va votar a nosaltres. Vam perdre aquelles primeres eleccions, però vaig sortir diputat a l’Assemblea Provisional de Saragossa, que posteriorment seria la Diputació General d’Aragó. Hi vaig estar tres anys. El quart any es va començar a pagar un sou als diputats i com que allò no em semblava ètic ni d’acord amb el meu compromís temporal, vaig dimitir. Hi ha qui no m’ho ha perdonat mai.

Va dimitir de diputat, però era alcalde de Fraga, el primer de la democràcia.
Sí. A les primeres eleccions vam traure 7 regidors i vam governar amb el suport dels dos comunistes. Quan vaig plegar, el 1992, tenia 13 regidors dels 17 possibles, mira si estava contenta la gent. Ara, això sí, jo atenia igual un gitano que un gran empresari. Em vaig posar al servei del poble i, sobretot, dels més necessitats, per això una de les meues primeres obres va ser fer una passarel·la que comuniqués amb el centre un barri que quedava completament aïllat. Quan jo vaig arribar a l’alcaldia, Fraga era un poble oblidat per l’Aragó, però com que aquí som molt treballadors, en pic es van disposar dels recursos bàsics la gent es va espavilar i avui tenim unes plantacions de fruiters importantíssimes. També em van criticar molt quan vaig establir el polígon industrial al Fondo de Llitera. Es pensaven que m’havia tornat boig: ara allà està el futur de Fraga, amb la Plataforma Logística.

Però malgrat els èxits, se’n va anar amb llàgrimes als ulls.
[Fa com que no passa res, però se li trenca la veu mentre tracta de contenir un plor amarg que li surt de molt endins]. Els últims anys que vaig ser alcalde van començar a venir immigrants a treballar a la fruita a l’estiu. Ara n’arribaven deu, ara vint... però el 1992 la collita va anar molt bé i es va córrer la veu que hi havia feina a Fraga. Van venir 700 persones. Però no om ara, que venen amb feina. Aquestes 700 persones van arribar sense papers, sense un lloc on dormir, sense diners. La meva formació cristiana i el meu compromís temporal em van fer reaccionar. Calia ajudar aquells nois, però eren molts i des de l’ajuntament poc podíem fer. Vaig demanar ajut a Osca, però el governador només m’enviava guàrdies civils. I jo no volia policia, sinó ajuda per buscar alguna solució d’emergència a aquella situació dramàtica. Donar-los menjar, buscar-los un allotjament...Al final es van establir tots al camp de futbol. La Fraga profunda, formada pels fracassats, els integristes i els anticatalans va començar a encendre els ànims, a fer ambient. Jo ho veia venir i trucava cada dia a Osca: “això acabarà malament”. I així va ser. No cal que ho expliqui massa, perquè se n’ha escrit tant sobre aquest apallissament... No em quedava cap altre remei que dimitir.

Es va sentir sol?
Sí i no. Vaig tenir el suport de molta gent de Fraga i de fora. Fins i tot guardo una carta preciosa que em va escriure Ernest Lluch. La premsa també us vau portar molt bé amb mi, vau entendre el desesperat que estava i l’impotent que em sentia. Però també és cert que vaig estar sol. La nit que van pegar aquells pobres nois, jo vaig anar al camp de futbol sabent que me la jugava. Em van voltar i jo els vaig dir: “el primer és el primer. I ara hem de portar els ferits a Lleida. Després ja em direu el que em vulgueu dir”. I jo i un altre xicot del CDS, que a més estava a l’oposició, ens vam passar la matinada portant ferits de Fraga a l’Arnau amb els nostres cotxes.

Doncs sí que estava sol.
Quan vaig dimitir era el president del partit a la província. Però aviat em vaig quedar sense amics, perquè la majoria em va donar l’esquena. Recordo amb esgarrifança quan els detinguts per l’agressió van passar a disposició judicial i la gent els aplaudia. Al camp de futbol encara hi quedaven centenars de magrebins, així que vaig picar un cop més al governador civil d’Osca, que era mig borratxo. Em va tornar a donar llargues i el vaig penjar. Sort en vaig tenir de Miguel Gòdia, de Mequinensa, que aleshores era delegat del Govern a la Rioja. Ell va entendre que o arribaven antidisturbis a Fraga, o hi haurien morts. Va picar a Saragossa i va aconseguir portar 200 agents a Fraga. Sort en vam tenir, perquè aquella nit els exaltats van intentar entrar al camp de futbol, que estava completament voltat d’antidisturbis.

Sembla una pel·lícula...
Dos dies després de dimitir vaig dir-li a la dona que millor que ens anéssim a la platja fins que s’haguessin calmat els ànims. A les sis del matí, quan sortíem cap a Calafell, vam veure quatre jeeps de la Guàrdia Civil a la porta. “Tenemos orden de escoltarle hasta el límite de Catalunya”. No sé com van saber que marxàvem... però sortir del meu poble escortat és una cosa que mai no oblidaré. Va ser tan trist...

Beltrán vivia en una casa humil al Passeig del Cegonyer.

Què va fer, després?
Patir. Els feixistes es van oblidar de mi i es va formar un nou ajuntament, però jo no vaig deixar de patir. Les mares dels detinguts no trobaven ningú que les escoltés i feien cap a mi. I a mi em sabia greu, perquè aquells nois, encara que fossin culpables de l’agressió, es van deixar emportar per una situació que mai no s’hagués hagut de produir. Així que em vaig comprometre amb aquestes mares i vaig demanar al meu partit que em concertés una entrevista amb el director general dels Serveis Penitenciaris a Madrid. Em va fer esperar més de tres hores i quan em va rebre, portava la lliçó apresa i em va soltar una gran quantitat de mentides. Vaig sentir una gran impotència i jo, que sempre que anava a Madrid sopava un entrepà i dormia una pensió, em vaig sentir tan malament, que vaig entrar al primer hotel que vaig veure. Encara em dolen les 18.000 pessetes que s’havien de pagar només per dormir. Allí vaig tenir el primer infart. Em van haver de posar tres bypassos.
L’última vegada que el vaig veure vaig sentir que li deia al bisbe Malla que, si ell li donava permís, li muntaria no sé quants autocars de gent de la Franja contrària a la segregació.
Cent autocars li vaig dir. I els hagués omplert. La segregació es va fer tan malament com es va poder. Es va polititzar completament i a la gent del territori ningú no ens va consultar. Va ser una falta de respecte intolerable que ni tan sols se’ns informés que s’estava negociant la partició del bisbat. Al final em vaig fer amic de Malla... però bona part de culpa de com ha anat tot l’ha tingut ell. Jo vaig fer una enquesta sota mà en què feia dos preguntes als feligresos: “On vol pertànyer, a l’Aragó o a Catalunya?”. El 90% va respondre que a l’Aragó, perquè tret d’una minoria a la Franja ens sentim profundament aragonesos encara que la nostra llengua sigui la catalana. Però la segona pregunta era: “Què s’estima més, pertànyer a Lleida o a Barbastre?” El 90% deia que a Lleida. No és una contradicció... és que a nosaltres Barbastre ens queda molt lluny. I no vull dir de quilòmetres. Penseu que quan anem a jugar a futbol, la primera falta ja ens comencen a dir polacos. A Saragossa no ens entenen a la gent de la Franja.

Sorprèn que no s’hagi pronunciat sobre el litigi que enfronta encara ara els dos bisbats.
És cert que no he fet declaracions... Quan vaig deixar la política vaig pensar que em podria dedicar de ple a l’Església, però l’infart m’ho va impedir. I, a més, tots aquells que anem a favor dels pobres no hem estat massa ben vistos des que va arribar al poder el papa Joan Pau II, així que també he estat una mica apartat. Jo penso que és immoral que dos bisbes es barallin i que si la segregació s’hagués fet d’una altra manera, això no passaria. Aquest tema l’Església l’hagués hagut de resoldre ràpidament, per evitar el que ha passat. A l’Aragó el conflicte s’ha utilitzat per atacar Marcel·lí Iglesias. I no és a ell a qui li correspon prendre cap decisió. Això no hauria de sortir de l’Església. Per això crec que Ciuraneta no va actuar bé. No hi puc estar d’acord. La meua moral m’impedeix aprovar que un bisbat (el que sigui) es gasti una fortuna en advocats per conservar unes obres d’art. És immoral. Vivim abocats al capitalisme, al consum sense sentit. I això ara, amb Rouco al capdavant de la Conferència Episcopal s’aguditzarà. A Catalunya demaneu bisbes catalans, i bé que feu. Aquí ens arriba el nucli dur de Llevant, on el sector més conservador de l’Església està més fort.

Campanar de Sant Pere.


Se’l nota desencisat.
N’estic. Encara voto PSOE perquè penso que és l’opció menys dolenta. Però el món en el que visc no és en el que somiava. Pensava que la democràcia era una altra cosa.