dimarts, 29 de novembre del 2016

Víctimes de la tos

A Quim Minguell, in memoriam



Els antropòlegs parlaven de tribus urbanes. I ja ens semblava bé. No ens venia d’una minúcia etimològica. Perquè vivíem en pobles que amb prou feines arribaven al miler d’habitants, però molava ser underground, encara que al nostre voltant només fes anar el metro el fuster. Estrenyíem petits mons per sobre de les nostres possibilitats. I orgullosos que n’estàvem, de pertànyer als nostres selectes clubs d’adolescents incompresos. Hi podia haver res pitjor que un hippy reciclat? Així qualificàvem els falsos moderns als que se’ls veia el fulard d’una hora lluny. Era la versió anys vuitanta de matar el pare, suposo. Els cavalls encara pasturaven lliures i feliços en prats ignots i no se’ns havien emportat en el seu galop desbocat cap referent. També se’t podia acusar de ser un punk de Corte Inglés, que aquest insult feia mal. Es deia als que no eren prou moderns malgrat els esforços estètics. Costava tenir l’homologació. Estar al dia sense internet i sense més món recorregut que la ruta de festes majors no és fàcil. Ens odiàvem els uns als altres. Una mica. En el nostre microcosmos no hi havia espai ni per a una ànima bessona. Autosuficiencia, de Parálisis Permanente, era la nostra caricatura, però ens pensàvem que era el nostre himne. Vestíem de dol, arrossegàvem creus, desafiàvem la llei de la gravetat amb pentinats impossibles. I miràvem de reüll la tribu veïna. Però amb respecte. Perquè sí que hi havia res pitjor que ser un hippy reciclat o un punk de Corte Inglés. L’inframón era no ser res. Així de tràgics i nihilistes ens posàvem. No ser res agradava als pares. No ser res volia dir formar part de la sempre dòcil i còmoda majoria. Ser fan d’Hombres G. I encara hi havia una elit, una aristocràcia tribal. Glòria eterna a qui tingués un grup de rock. El del Quim Minguell, a Tàrrega, es deia Tenebra d’Esgolfa. I com passa amb tots els grups mítics “es van dissoldre per desavinences internes”, escriu Josep M. Ganyet en el darrer número de la revista Arts. L’ombra de Yoko Ono és allargada. De les cendres dels Tenebra van emergir les Víctimes de la Tos. Dimarts, al Cafè del Teatre, Ganyet en va recitar amb solemne sornegueria –segell Minguell Cardenyes– alguns dels hits. Especialment memorable va ser el Jo també vull ser kumbi (Oh Lord).

El retrovisor (Segre, 25-11-16)

dilluns, 28 de novembre del 2016

Superlluna


Dilluns. Dia de la lluna. De la superlluna. La miro amb uns ulls clars i riallers. Tinc vuit anys. No sóc jo. Visc un record que no tinc. Aquell espectacle nocturn em resulta commovedor. Em porta a les 3.56 de la matinada del 21 de juliol de 1969. És una nit sense toc de queda infantil. L’endemà serà dilluns, però ningú no sembla adonar-se’n. Aquell xiquet en qui m’he convertit per efecte de la superlluna també té permís per anar a veure la televisió comunal. Era feliç. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”. Però aquell estiu no havia començat bé. Al juny va tancar per sempre l’escola de Viu de Llevata. Setembre era un inhòspit horitzó d’incertesa que portaria la canalla lluny de casa. Jesús Hermida narrava la gesta. “Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Segurament, ningú no va escoltar la mítica frase. Massa gent. El nen sentia com si aquell astronauta li trepitgés l’ànima. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta”. La lluna era dalt del cel, com sempre. Un fermall lluminós en un vestit negre infinit. Però tot era una farsa. No hi havia màgia ni misteri en aquell satèl·lit. Era com despertar de cop del somni d’una nit d’estiu. I tenir la certesa que l’hivern seria llarg. Tan llarg i tan fred, que el nen va fugir. Va passar aquella nit històrica sol al cau de les Roquetes, al mateix amagatall on es fumaria anys després les primeres cigarretes. Era la seua manera de passar el dol per la infància perduda. Perquè aquell dia de 1969 va ser el darrer en què va ser un nen. Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien donat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però en el mateix moment en què Neil Armstrong feia aquell gran pas per a la humanitat, Xavier Macià creuava una frontera subtil i invisible que el portava a un temps verbal que mai no havia conjugat en present. I menys d’indicatiu. S’havia fet gran. Així, de cop. Aquell dia en què el nen espantat volia fer “un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la lluna” es convertiria en el poema Viu de Llevata, 1969. No podia ser d’una altra manera.

El retrovisor (Segre, 18-11-16)

dimarts, 15 de novembre del 2016

Immunes a l'estupidesa

En la gran telenovel·la de la mitologia grega, Cassandra, sacerdotessa d’Apol·lo, va accedir a tenir un encontre carnal amb el déu a canvi d’un do. Ell va complir, ella no. I ja se sap com n’eren, de venjatius, els habitants de l’Olimp. Va ser maleïda. Va conservar el do de la profecia, però va ser condemnada a sentir la terrible impotència de saber què passaria i no poder-hi fer res perquè ningú no la creia. Els déus de l’univers tertulià han fet una lliure versió del mite i ens han condemnat a creure en analistes polítics de pa sucat amb oli i en empreses de demoscòpia de la senyoreta Pepis. Després de fracassar en els resultats del Brexit i del referèndum sobre l’acord de pau de Colòmbia, ara hem descobert que allò que era impossible ha passat i el bocamoll del pentinat complex ha estat escollit president dels Estats Units. Poca broma. Si una persona tan barroera i ignorant s’ha convertit en el nou líder mundial és perquè ens hem tornat immunes a l’estupidesa i mirem programes de falsa realitat com el que protagonitzava el mateix Trump. Votem el que votem perquè tenim la cultura que tenim. Si visiten la gran antològica de Viola que acull el Museu Morera en el centenari de l’artista podran veure l’A fondo que se li va dedicar el 1977. A fondo era un programa d’entrevistes en què, com explica Joaquín Soler Serrano al final del vídeo, s’escolta l’entrevistat, ni més ni menys. I se’n treu petroli. Malgrat els problemes de so i la veu metàl·lica amb què l’artista lleidatà va doblar Hitler al cinema, Josep (Manuel) Viola es despulla sense pudor. Reivindica amb una commovedora passió el carpinterito casi analfabeto que es convertiria en el seu gran mestre, Leandre Cristòfol. Parla de com “la petita ciutat hortolana” que era Lleida als anys trenta viu una espectacular eclosió amb la República. De la revista Art. Aleshores, ell era poeta. Va començar a pintar quan era Manuel Adsuara, membre de la resistència francesa. Havia de matar les hores esperant que li caiguessin paracaigudistes britànics del cel. “Pintava per a no desesperar-me amagat en un graner. Per no fer sortir a la fera.” L’animal que tots portem a dins. “La vida s’ha de culturitzar”, conclou. Només així es pot avançar “cap a la llibertat, sempre”.

El retrovisor (Segre, 11-11-16)

dijous, 10 de novembre del 2016

Passar el pont d'esqueneta

El diccionari no té pietat. “Mancat de distinció, de consistència, d’originalitat”. Segona accepció: “provincià, localista”. I els lleidatans no entenem res. Per a nosaltres, carrincló és un adjectiu fet amb una barreja d’humor, sornegueria i enginy. “Carrincló vol dir boig en caló”, em va explicar fa molts anys el Marquès de Pota. “Però boig en un sentit simpàtic. Quan parlem de demència fem anar dinaló”, va precisar. El seu nom artístic li va treure sa mare. La poliomielitis el va deixar coix de ben petit i ell sempre feia anar el mal de cama d’excusa. “Sembles el marquès de la pota”, li retreia. I se li va quedar. Carrincloneria lleidatana high level. No cal ser cantant de garrotins per fer-ne ús. La plaça Europa va ser la truita d’espinacs durant molt de temps. Coses d’acollir la primera gran rotonda de gespa que hi va haver a la ciutat. També hi ha una expressió genuïnament carrinclona per estrenar-se com a difunt, que a Lleida no es mor, es passa el pont d’esqueneta. Els forans ja hauran endevinat que el cementiri queda a l’altra banda del riu, al marge esquerre. Durant nou mesos llargs això no va ser possible. El Segre marcava el front de guerra i el pont va ser volat. Lleida no tenia cementiri. I, malauradament, de morts n’anava sobrada. El misteri el va resoldre Fabià Corretgé en el llibre Morts a la Guerra Civil al cementiri d’Alpicat (Pagès Editors). És una d’aquelles històries de la història fascinant i desconeguda a parts iguals. El 1936 Alpicat era un petit poble situat a quatre quilòmetres de Lleida que tenia una població de 1.669 habitants. Les estadístiques diuen que hi morien una quinzena de veïns cada any. Però entre l’abril de 1938, quan les tropes franquistes entren a Lleida, i l’abril de 1939, quan, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, Franco signava el darrer parte de guerra, Alpicat va enterrar 418 persones. Morts naturals, víctimes directes o indirectes de la guerra, militars nacionals caiguts al front del Segre i una quarantena d’afusellats. No hi cabia ni una ànima, literalment. La festa major de 1939 es va estrenar un nou cementiri. Així d’animada començava la postguerra. El vell va quedar engolit per urbanitzacions de cases adossades. No consten fenòmens poltergeist.

El retrovisor (Segre, 4-11-16)

dimecres, 9 de novembre del 2016

Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita


El 8 d'abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s'emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d'una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l'humor i el misteri. La capçalera era una obra d'art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d'Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d'ànim. Ara ja estem preparats per endinsar-nos en aquell món amable amb gust de pastís de cirera. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l'oest de l'estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L'agent especial Dale Cooper s'hi apropa amb nosaltres i li grava un missatge a la seua enigmàtica secretària. Sabem quin és el motiu de l'arribada de l'FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l'estat de Washington. Els espectadors hem sigut prèviament testimonis de la macabra troballa que fa el bonàs de Pete Packard al llac quan es disposava a pescar. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall. Twin Peaks és una sèrie d'autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l'impertèrrit Kyle Maclachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d'una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues. “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s'assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure en televisió. No eren tipus durs, alcoholitzats, amb ànima de justiciers. Però tampoc herois que feien de la moralitat el seu estendard. El 1981 vam descobrir que els policies podien ser de carn i ossos. Amb les seues misèries i grandeses. No pertanyien a cap unitat d'elit, sinó que formaven part d'una petita comissaria de districte d'una ciutat que no tenia nom. En el seu dia a dia no ensopegaven amb sofisticats assassins en sèrie, sinó amb prostitutes i carteristes. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D'humanitat. Costa de creure que s'estrenés el mateix any que Dinastia o Falcon Crest.

Sí, David Chase no partia de zero quan el 10 de gener de 1999 va estrenar al canal per cable HBO The Sopranos. Podríem seguir retrocedint en el temps i trobant sèries magnífiques a banda i banda de l'Atlàntic. Tot està inventat. La gran Downton Abbey (2010) no deixa de ser una revisió d'Upstairs, Downstairs -Arriba y abajo- (1971), dos exemples d'impecable factura british. L'aclamada House of Cards (2013) és la versió americana de la sèrie del mateix títol que va emetre la BBC el 1990. I, en certa manera, les dos són hereves, juntament amb The West Wing (1999) -El ala oeste de la Casa Blanca-, de l'irreverent Sí, ministre (1980). Hi va haver un temps en què no s'insultava la intel·ligència dels espectadors i es feien comèdies brillants, hilarants. Un hombre en casa (1973), el seu insuperable spin-off Los Roper (1976), Caída y auge de Reginald Perrin (1976) en són alguns exemples. Encara són modernes. Encara destil·len acidesa. En George Roper hi ha el mesquí poca substància que Matt Groening convertiria en Homer Simpson (1989). ¿Com podríem entendre Roma (2005) sense haver vist I, Claudius (1976) temptant-nos amb una capçalera que ja forma part de la història de la televisió? Una serp i una música inoblidables. Sense moure'ns del Regne Unit, podríem reivindicar Retorn a Brideshead (1981) o Sherlock (2010), que només té una pega: acabar-se quan encara la necessites. Tres episodis per temporada és una tortura massa cruel.

Però retrocedim. Hem començat amb Twin Peaks perquè va ser la primera sèrie que va ser més que una sèrie. De fans incondicionals n'hi ha hagut sempre -Star Trek (1966) com a paradigma-. De televisió d'autor, també. Paraula d'Alfred Hitchcock, us lloem, Senyor. Però el que va aconseguir David Lynch és tenir mig món pendent de qui va matar Laura Palmer malgrat els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d'un guió que enganxava com un serial veneçolà i, a la vegada, presentava una impecable factura cinematogràfica. “I'll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l'agent especial Cooper en un dels somnis. I la profecia es complirà. En teoria, aquest 2016 hi haurà una tercera temporada amb gran part del repartiment original confirmat i amb David Lynch al capdavant. Serà una bogeria. Si el Twin Peaks pre internet va aconseguir que en els dos anys d'emissió s'escrivissin llibres, es publiqués una revista que elaboraven els propis fans de la sèrie i, malgrat la mala audiència de la segona i última temporada, se'n fes una pel·lícula que funcionava com a preqüela, ara pot passar de tot. Perquè ara ja no mirem la tele com abans. De fet, ni tan sols hem de mirar-la per consumir-ne. En aquests vint-i-cinc anys hem deixat de ser espectadors passius que seuen dòcilment al sofà de casa a una hora determinada. Ara veiem les sèries quan volem o quan podem. I si no és a la tele, a l'ordinador o a la tauleta. Les mirem amb doble pantalla. Les xarxes socials fan possible que tinguem a la vora centenars de persones que s'indignen o aplaudeixen amb nosaltres cada decisió dels guionistes. Això ens permet anar més enllà del mur. I explica -en part- un fenomen planetari con Joc de Trons (2013). Que, d'entrada, el gran públic donés una oportunitat a una sèrie de fantasia medieval té molt a veure, també, amb el segell de qualitat HBO. Des del 1999 l'acrònim d'Home Box Office és més que un canal de televisió. Aquestes tres lletres van obrar el miracle de produir The Sopranos.

GRÀCIES, TONY, AMB TU VA COMENÇAR TOT

David Chase va apostar fort. Una sèrie amb repartiment italoamericà, ambientada a New Jersey, i protagonitzada per un capo de la màfia en teràpia. Un home vulnerable, preocupat pels seus fills adolescents, torturat per una mare castradora... Cadenes com la Fox van rebutjar el projecte. Però Chris Albrecht, director de continguts de l'HBO, va saber veure més enllà de l'anècdota. La vida de Tony Soprano, magistralment interpretada pel malaguanyat James Gandolfini, no era -només- la història d'un mafiós. La crítica se'n va enamorar. Ens commovia veure'l entrar a la piscina sense treure's el barnús per donar menjar a uns aneguets. Potser perquè també el vam veure matar a sang freda. El cinquè capítol de la primera temporada, College, un dels més premiats i celebrats d'una sèrie que acumula 21 premis Emmy i 5 Globus d'Or, és potser el que millor resumeix l'essència de The Sopranos. Tony acompanya la seua filla Meadow a mirar universitats a l'estat de Maine. De manera casual, aquell pare sol·lícit es troba algú que va trair la família. Família entesa en llenguatge mafiós. Una rata que va entrar al programa de protecció de testimonis de l'FBI. Tony s'havia agafat el dia lliure per a exercir de pare, però les obligacions d'un don són les que són i s'ha de fer càrrec d'aquella situació. Busca temps per anar a trobar Fabian Petrulio i passar comptes. L'HBO ens regala una estrangulació de més d'un minut que ens deixa muts. Soprano inaugura el concepte de bolent. És un personatge amb massa matisos per a prendre partit. Sabem que és capaç de fer coses atroces, però no el podem odiar. L'acceptem. L'entenem. Sabem que és massa humà per a ser un heroi. I això el fa esgarrifosament proper. Des de The Sopranos sentim a dir que el millor cinema es fa a la televisió. Una exageració com una altra. Però és cert que des d'aleshores, no n'hi ha prou amb una història i uns actors. Tot es cuida al detall: el plantejament narratiu, la fotografia, la música... Bé, en aquest cas, la no música, perquè no n'hi ha més enllà de la capçalera: només sentim el so ambient. Un recurs que també farà seu Mad Men. És com si mirem una pel·lícula de seixanta hores. És endinsar-se en un film durant anys. Sentir com creixen els personatges. Com s'exploren trames argumentals que ens quedaríem amb ganes de conèixer en una pel·lícula convencional. Aquesta és una de les grandeses de The Sopranos.

MÉS ENLLÀ DE LES SÈRIES D'AUTOR
Benvinguts al segle XXI. El llistó s'apuja i se supera. I ja no parlem -només- de les sèries d'autor. La ficció televisiva convencional evoluciona a un ritme vertiginós. Hi ha un abisme entre Perry Mason (1957) y Denny Crane (2004). A Perry Mason sabies què passaria. Un cas difícil, un judici que es complica, i quan ja sembla tot perdut la prova/testimoni que farà que Mason posi a prova l'autoestima d'un fiscal condemnat a perdre tots els casos. Boston Legal també és una sèrie d'advocats, però el seu protagonista és William Shatner, el capità Kirk d'Star Trek, que s'autoparòdia amb molt de sentit de l'humor. Presumeix d'anar 643 casos a 0 amb la fiscalia, però és perquè quan té les de perdre, o abandona el cas o en fa alguna perquè es declari el judici nul. Una sèrie sense massa pretensions que és una delícia. I encara no coneixíem Alicia Florrick. The good wife (2009) també és una sèrie d'advocats, però portada a un altre nivell. Com House (2004) serà més que una sèrie de metges. De fet, és una lliure adaptació de Sherlock Holmes que ens ha regalat un personatge per a l'eternitat catòdica per gentilesa de Hugh Laurie.

I si la televisió més comercial fa una aposta tan decidida per la qualitat, com evolucionen les sèries d'autor després de The Sopranos? L'HBO torna a tenir la resposta: The Wire (2002). La sinopsi es queda molt curta per definir-la. És una sèrie policíaca ambientada a la ciutat de Baltimore, cert. Però oblidin tot el que han vist abans. Agafin el millor de Hill Street Blues i no en facin res fins haver digerit The Sopranos. The Wire és la temporada a l'infern de Rimbaud. Amb una complexa estructura narrativa, se'ns dissecciona el wild side de Lou Reed. Hi ha un realisme descarnat, una voluntat documental que va més enllà de les trames i dels personatges. És una finestra oberta als baixos fons.

Aquesta nova manera de fer televisió, no es va limitar -només- a tractar de manera novedosa els tèrbols assumptes de la societat que té problemes amb la justícia. El 2004 es va estrenar Lost. Per bé i per mal, és filla de Twin Peaks. I de X-Files (1993). J.J. Abrams ens va fer naufragar en una illa misteriosa perduda enmig del Pacífic i ens va tenir sis anys atrapats. Lost va ser gairebé una religió per als seus seguidors, ja fossin homes de ciència, com Jack; o de fe, com Locke. Els primers capítols ens van desconcertar molt. Se succeïen els flashbacks en què se'ns anaven mostrant aspectes de la vida dels protagonistes abans que s'estavellés el vol 815 d'Oceanic. Res no tenia massa sentit. De fet, costava de seguir. Però l'illa tenia tant de magnetisme que vam accedir a veure la sèrie com si fos un gran trencaclosques. J.J. Abrams ens va donar un calidoscopi i només podíem intuir les històries que ens distorsionava. Quan vam ser a la quarta temporada, els nàufrags del sofà de casa vam ser capaços de seguir sense problema capítols en què s'alternaven els flashback amb els flashforward. És a dir, present, passat i futur. Tant d'esforç no va tenir recompensa. Ja hem dit que Lost és digna hereva de Twin Peaks. Igual d'imperfecta. De mal acabada. Però mítica. Lost, a més, ens va preparar per entendre la complexa doble trama de True detective (2014) i els seus salts en el temps.

Mig món fent càbales amb Lost i Matthew Weiner es treu de la màniga Mad Men (2007). No hi ha misteri, ni violència. L'acció -és un dir- transcorre a l'avinguda Madison de Nova York a la dècada dels seixanta. Don Draper és un creatiu de l'agència de publicitat Sterling Cooper. Té la vida perfecta que ven en els seus anuncis, però aviat descobrirem que això és fum. El fum omnipresent de les cigarretes que emboiren una dècada prodigiosa. Veurem arribar l'home a la Lluna. El viatge que fa Peggy Olson de secretària que prepara cafès a directiva publicitària resultarà més complicat que el de Neil Armstrong. Mad Men també és això. L'espill del retrovisor et fa esgarrifar. Et mostra un passat molt recent en què el masclisme, l'homofòbia o el racisme formaven part de la quotidianitat. No, no com ara. Ni es molestaven en dissimular-ho perquè la correcció política no existia. És una sèrie sòbria. No hi ha artificis. Cada escena, cada paraula del guió -impecable- té una raó de ser.

LA MILLOR DE LES MILLORS
Amb Mad Men semblava que la dècada prodigiosa de les sèries havia coronat el seu particular Everest. Però Vince Gilligan es va treure un as de la màniga. Breaking Bad, estrenada el 20 de gener de 2008, té el millor de tots i cadascun dels títols citats i dels que hem obviat per raons d'espai. És rodona, perfecta. La fotografia és cine pur. Una obra d'art visual. Però, a més, enganxa com Lost des de la primera escena. La tremenda primera escena en què veiem a Walter White conduint una autocaravana pel desert de Nou Mèxic. Porta una màscara antigàs i va vestit, únicament, amb uns calçotets passats de moda. “Pensa, pensa!”, es diu a ell mateix. Està histèric. Nosaltres, ni respirem. No entenem res, però el comandament no es toca. Impossible. Poc després sabrem que és un professor de química apocat que malgrat haver format part d'una investigació mereixedora del premi Nobel treballa en un institut de secundària on no se'l té per res. Sabrem que coincidint amb seu cinquantè aniversari li diagnostiquen un càncer de pulmó inoperable. Que té un fill adolescent amb paràlisi cerebral i una dona que s'acaba de quedar embarassada sense buscar-ho. El seu cunyat, agent de la DEA, el veu tan apagat a la festa d'aniversari que decideix emportar-se'l a fer una batuda perquè vegi una mica d'acció. Walter White es queda al cotxe de policia, des d'on veu un exalumne escapant-se per una finestra. “Tu coneixes el negoci, jo conec la química”, li dirà poc després a Jesse Pickman. El professor gris té un pla: fabricar metamfetamina. Necessita diners per no deixar a l'estacada la seua família -que no sap res de la malaltia- quan ell ja no hi sigui. Aquest és l'original punt de partida de Breaking Bad. Només això. Walter White portarà el concepte d'antiheroi de Don Draper, de bolent que abans hem atorgat a Tony Soprano, a una altra dimensió.  Les clavegueres de The Wire es tornen a obrir i ens conviden a baixar al més profund de la condició humana. Els monstres que hi trobarem s'assemblaran molt a nosaltres mateixos.




* Publicat al suplement cultural DIS del diari Segre (juliol de 2016)