Trilingües

Feia molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut la cita, però les pàgines de Todas las almas em retornaven a bord d’un Alsa que em portava al Pirineu. “En inglés existe un verbo que en español sólo –encara amb l’accent que tant enyoro– se puede traducir explicándolo, y to eavesdrop (éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar indiscretamente, secretamente, furtivamente”. Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort, entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada trolley de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”. L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu. Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar per l’eavesdropping. Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare. Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica. Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en 56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any 56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i mirar-se el món amb ulls nous.

El retrovisor (Segre, 2-9-16)