dijous, 29 de setembre del 2016

Guanyar la guerra


Ha estat la polèmica de la setmana: “Alguns pretenen guanyar la Guerra Civil quaranta anys o no sé quants anys després que s’acabés”. Paraula de Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior. Té més frases cèlebres, com “això la fiscalia t’ho afina”, però ara no vénen al cas. Guanyar la guerra. Feia molts anys que no sentia aquesta expressió. L’associo a converses en veu baixa sobre persones a les quals interpel·làvem amb un don o doña al davant. “Aquest va arribar amb una estrella d’alferes”, es retreia d’amagat. Són records remots. Era massa petita per saber què era un alferes, però prou gran per entendre que qui en parlava amb amargor l’havia perdut, aquella guerra. Toca dir que tothom hi perd, en un conflicte bèl·lic. Però em ve al cap la Teresina Llubes, d’Alcoletge, i penso que aquesta padrina de 87 anys es mereix un respecte. La seua infància no té pati ni llimoner. “No sabia ben bé què passava”. El so de les sirenes anticipava la por a la bomba, com el llamp precedia el tro. “El poble es va quedar a primera línia de front i ens van evacuar a tots”. Quan van poder tornar van saber què volia dir perdre una guerra. “Vam marxar sense res, però quan vam tornar encara érem més pobres”. Temps de misèria i polls. “Cap casa tenia porta i a dins no hi quedava res”. Amb el pare tancat en un camp de concentració, aquesta nena havia d’anar a espigar amb sa mare. Espigar. Un verb terrible en l’accepció que ella li dóna. “Ens aixecàvem a punta de dia per repassar les quatre espigues que quedaven als bancals de blat que ja s’havien collit per fer una mica de farina i poder pastar pa. Havia de durar molt. Tant era si s’assecava. Fins i tot florit, ens el menjàvem”. La seua mare es va inventar una dita i tot perquè no agafés manies: “El florit fa tornar bonic”, li deia. La tristor feta rodolí. També va haver de resignar-se a fer la primera comunió amb una faldilla blau marí i una brusa groga perquè “quan no hi ha quartos per comprar menjar, per més petita que siguis saps que un vestit blanc és un luxe que no et podràs permetre”. No guarda rancúnia. Les ferides fa molt de temps que van cicatritzar. Però han quedat marques. “Aquestes coses tan terribles els joves les han de saber”, sobretot si són ministres.

El retrovisor (Segre, 23-09-16)

dimecres, 21 de setembre del 2016

La vida sense la mort


Sabina se’n fot amb molta gràcia i encara més mala llet, però té raó. “...Sabe de una cosas que ni una sabe que sabía”. Ens agrada que els llibres –i les cançons, i les pel·lícules– parlin de nosaltres. I ens sentim com la maruja d’aquest rap quan llegeix Antonio Gala: feliços de reconèixer-nos. No crec que sigui vanitat. El que ens agrada no és tant que ens descriguin com sentir-nos descoberts. Llegir una frase que converteix l’autor en el nostre còmplice, la nostra ànima bessona. Siamesa. Luis Cernuda va obrar el miracle ara fa uns dies. Em fixava en les pesades bosses amb llibres i material escolar que carretejaven molts vianants i sentia una barreja d’enveja i nostàlgia. El cel oferia l’habitual espectacle crepuscular de les tardes de setembre. Em recordava a mi mateixa folrant llibres i maleint les bombolles de l’Aironfix sota una mateixa llum daurada. No ho verbalitzava perquè no tocava fer-ho, però em moria de ganes de començar el curs. L’estiu era tan llarg! I dubto, des del present, si era cosa de les més que generoses vacances escolars o de la percepció del temps que es té a una certa edat. Els anys passen més de pressa quan ens fem grans? La pregunta és retòrica. “Quants segles caben en les hores d’un nen?”, es pregunta Cernuda. “Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza”, comença aquest poema en prosa. I ja no ens deixa anar. “Como si alguna colérica visión con espada centelleante nos arrojara del paraíso primero, donde todo hombre ha vivido una vez libre del aguijón de la muerte”. Perquè hi ha una època en què el temps no existeix. Som eterns. La vida sencera cabia en un pati, aleshores. En una tarda de piscina. Potser el que enyoro no és el curs que comença, sinó les moltes reencarnacions que tenia temps de viure durant l’estiu que el precedia. “He visto cómo las horas quedaban inmóviles, suspensas en el aire, tal la nube que oculta un dios, puras y aéreas, sin pasar”, escriu Cernuda. I em veig fent coses absurdes perquè el tedi d’una migdiada sense son sigui més suportable. Segurament hi ha una explicació científica perfectament argumentada sobre el perquè d’aquest canvi en la percepció del pas del temps, però no m’oferirà tant consol com un poema titulat, precisament, El tiempo.
El retrovisor (Segre, 16-9-16)

dilluns, 19 de setembre del 2016

Els perills de ser dona


El títol de l’article és de Maria Pons. El llibre Els perills de ser dona (Pagès Editors) va ser tot un fenomen a principis dels anys noranta. Estava basat en fets reals. En aquella època es parlava molt de Lleida als mitjans de comunicació d’àmbit nacional, però no perquè cap ajuntament amenacés amb demandar un historiador de l’art per documentar l’autoria de l’incendi a Sixena el 1936, com passa ara. També era per un tema delirant, de tota manera. El Tribunal Suprem ratificava el maig de 1990 una sentència que condemnava un empresari lleidatà a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos. El jutge va considerar provat que aquest senyor va magrejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però ­–i aquest però hauria d’anar en negreta i amb totes les lletres en majúscula­– el mateix jutge entenia que l’home no hi va poder fer gran cosa, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. Repesco de la premsa de l’època una citació del que es va conèixer com la sentència de la minifaldilla. Per si es pensen que la frase està treta de context, el jutge afegia que es va tractar d’una “reacció biològica o psicològica”. El diari més progre del moment va dedicar moltes pàgines al tema, com sembla lògic. Però, definitivament, eren altres temps. A banda de posar el nom i dos cognoms de la víctima –recordem que menor d’edat­–, es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost. Encara cuejava aquesta polèmica quan un noi de 20 anys va ser absolt –absolt!– de violació a Lleida perquè la víctima, de 16, no va oposar resistència física, sinó verbal. El president de l’Audiència Provincial es mostrava preocupat. No amb els seus jutges, però, sinó amb la premsa. Hi pensava aquesta setmana mentre veia la imatge grollera d’unes pobres noies en calces sostenint senyals de trànsit. Un suposat experiment per reduir l’alta sinistralitat de les carreteres russes. Que algú em digui que és un fake, si us plau.
El retrovisor (Segre 9-9-16)

diumenge, 4 de setembre del 2016

Trilingües


Feia molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut la cita, però les pàgines de Todas las almas em retornaven a bord d’un Alsa que em portava al Pirineu. “En inglés existe un verbo que en español sólo –encara amb l’accent que tant enyoro– se puede traducir explicándolo, y to eavesdrop (éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar indiscretamente, secretamente, furtivamente”. Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort, entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada trolley de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”. L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu. Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar per l’eavesdropping. Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare. Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica. Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en 56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any 56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i mirar-se el món amb ulls nous.

El retrovisor (Segre, 2-9-16)

dijous, 1 de setembre del 2016

Tardes daurades d'agost



Els darrers dies d’agost tenen alguna cosa de melangiosos. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el setembre que s’apropa. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs, col·leccionables delirants que posaran a prova la nostra constància. Hi ha un acte de fe en el futur en el gest de comprar-se una agenda. En els bons propòsits que incomplirem. Quan l’agost es treu les xancles i les bermudes li descobrim una dignitat que no lliga amb la coreografia de la cançó de l’estiu. D’això se’n diu esperança. Fa deu anys n’anàvem molt sobrats. L’estiu del 2006 es va acomiadar amb notícies que es van perdre com llàgrimes en la pluja. No sé si vivíem per sobre de les nostres possibilitats o ens pensàvem que els diners del Monopoly eren de curs legal, però la incursió a l’hemeroteca m’ha deixat perplexa. Aquell agost de quan la crisi no enfosquia l’horitzó per fer-nos afirmar que l’avantatge d’un futur tan negre és que combina amb tot vam saber que Xavier Gabriel volaria més amunt del que podia fer-ho la seua bruixa de la sort a bord d’una escombra: s’havia comprat un bitllet de preu literalment estratosfèric per viatjar a l’espai. Miràvem molt amunt en aquelles dates. A Lleida s’estava pendent de la Llotja, que només era un dibuix. L’empresa constructora havia d’aixecar als terrenys adjacents unes torres de 24 i 16 pisos. Encara no s’havia adjudicat l’obra i ja s’havia quedat petita, perquè un empresari d’Almacelles projectava un gratacel de 35 plantes. Projectar és el verb clau. Tot va quedar en projectes. En res. Ni s’ha fet turisme espacial, ni s’han construït torres fora mida al Segrià (l’obelisc d’Almacelles em juga en contra, d’acord). L’únic cert d’aquell agost de fa deu anys és que va morir Glenn Ford. La bufetada que li va clavar a la indòmita Gilda és, per bé i per mal, una icona del segle XX. Jo em quedo, però, amb l’insubornable sergent Dave Bannion. Dignitat i esperança convertides en pel·lícula per Fritz Lang.
El retrovisor (Segre, 26-8-16)