dijous, 21 de juliol del 2016

Dones, pedres i biquinis

Des de fora no promet massa. A la gran esplanada només s’hi veuen pedres i un misteriós cub de ferro. Les aparences enganyen. Si es fa el recorregut amb guia, el Parc Arqueològic de Guissona es transforma en Iesso, la ciutat romana que demà estarà de festa. Creuarem la muralla per la porta nord i sentirem com creix a davant nostre una robusta torre de defensa. Potser ens conviden a la gran domus: val més que passem per l’edifici termal. Resta sorprenentment intacte. Hi descobrim que encara que aquest mes s’hagi celebrat el 70è aniversari del biquini, les romanes ja en portaven. Que en un mosaic de la Vil·la del Casale, a Sicília, s’hi veuen deu noies atlètiques entrenant-se amb les pecaminoses peces de roba que de tan explosives van rebre el nom de l’atol del Pacífic on es va provar la bomba atòmica. L’anècdota fa que els visitants del segle XXI s’interessin per les romanes de fa dos mil anys. El panorama desolador de sempre. Elles també anaven a les termes. En algunes ciutats, l’edifici tenia un doble circuït d’aigües perquè homes i dones no coincidissin. Quan això no era possible, s’establien torns. I, efectivament, a les romanes els tocava cap al tard, quan l’aigua ja era bruta. Armades amb una mena de caçapapallones de lli, el primer que feien era pescar els pèls i les pells mortes que havien rebut en herència matinal. Al costat mateix del jaciment hi ha el Museu Eduard Camps, on s’explica la trista història de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. Resulta commovedora la precisió amb què la seua mare, Servil·la Praepusa, deixa constància del molt que li dolen aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. Ells es consolen fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga d’aquestes característiques trobada a la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. Al museu també hi ha un esquelet de dona jove, anònim, en una postura que no convida al descans etern. Algú se’n va desfer de mala manera després de matar-la. El món gira, però no es mou de lloc.
El retrovisor (Segre, 15-7-16)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada