Com està el servei!

La meua mare té gràcia explicant contes. Hi posa aquell èmfasi necessari perquè entris a la història i donis forma a les paraules. Res de llegir. De memoritzar textos. El relat sempre és una mica diferent. Mai no acaba de ser el de la darrera vegada. I tu et deixes portar. La pobra dona va tenir mala sort amb el públic. No puc tenir record de les preferències del meu germà, però ma germana i jo érem monotemàtiques. Ella, La mama cabreta (una versió que transcorria íntegrament al peu de la serra de Montmaneu). Jo, El enano saltarín. Encara que me’l contava en català, sempre el vam titular així. Potser perquè no teníem ni idea que els germans Grimm l’havien batejat amb el nom impronunciable de Rumpelstiltskin. O potser perquè no teníem traduïda la cançoneta clau. D’aquest conte m’agradava, sobretot, que no s’acabava amb el casament del rei amb la molinera i això em feia pensar que era més llarg que els altres, que durava més. El vaig escoltar tantes vegades, i amb tant d’interès, que m’estranya i tot que mai no verbalitzés un dubte existencial que m’assaltava cada cop que sentia la cançó del nan malvat: “Mañana tendré yo al fin un príncipe que me sirva...” Invariablement, jo pensava: “Que em serveixi per a què?” El meu castellà, aleshores, era precari. Però el que realment no entenia era el concepte de servir. Per a mi, una cosa servia si no estava trencada, si funcionava... Però en aquesta cançó el verb feia conjunt amb un pèrfid pronom personal. El petit príncep havia de servir el nan, i jo no sabia que existien els servents. Encara no havia llegit cap novel·leta de misteri habitada per majordoms culpables fins que no es demostrés el contrari. De cop i volta, cobrava sentit l’enigmàtica expressió “se’n va anar a servir a” seguida d’un topònim de gran ciutat. Feia referència sempre a alguna ignota padrina que ja només coneixia la gent gran. Una adolescent, amb prou feines, quan va deixar el poble, espantada, amb una maleta de cartró sota el braç. Més per treure una boca de casa que per guanyar un sou. Sempre que algú la cridaria respondria amb un solemne “servidora!” que seria literal. Era el més semblant a un ascensor social que podies agafar quan havies nascut dona al fons de l’abisme de la misèria.

El retrovisor (Segre 29-7-16)