dijous, 26 de maig del 2016

Venim d'Arbeca


La primera escena de la pel·lícula és molt anys setanta. Comença amb un noi d'Arbeca que fa la mili a Tarragona. Es presenta al Museu Nacional d'Arqueologia amb una capsa de sabates. “Potser no té cap valor, però he trobat això en una finca”. L'atén Emili Junyent, que li confirma que aquells fragments esmicolats de ceràmica són d'època ibèrica. L'aleshores jove arqueòleg intueix que sota el camp d'alfals d'aquell soldat s'hi amaga un jaciment i demana un permís d'excavació. L'atzar, però, tenia uns altres plans. Les obres de construcció d'un pàrquing a la plaça Sant Joan de Lleida van treure a la llum l'absis de l'antiga església romànica, enderrocada el 1868. Aquell forat descomunal en ple eix comercial de la capital del Segrià va obligar l’únic arqueòleg que el Ministerio de Educación y Ciencia reconeixia en aquells moments a Lleida a fer el seguiment dels treballs. Res no semblava tan urgent. Al final, però, la plaça Sant Joan va passar-se més de deu anys esventrada, els mateixos que va tardar l'actual catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Lleida a poder plantar-se a Arbeca amb un pic i una pala. Som al 1985. De seguida es va fer evident que els Vilars no era un més del miler llarg de poblats ibers de Catalunya. Era un misteri. Totes les teories s'estavellaven contra la muralla d'aquella fortalesa inexpugnable. A l'Edat Mitjana es construïen castells que li haurien posat les coses molt difícils al llop dels tres porquets. Una bona defensa era el millor atac en els temps en què les armes ofensives com la catapulta o les torres d'assalt van anar perfeccionant la seva mortífera funció. Però, quin sentit tindria construir una muralla de cinc metres de gruix per set o vuit metres d'alçada fa 2.800 anys? Som a la primera edat del ferro. Falten 150 anys perquè els grecs desembarquin a Empúries. Pràcticament tots els habitants de la península viuen en rudimentàries cabanes. Tots? No. Com en el mític començament de les aventures d'Astèrix, un petit poblat ilergeta es resisteix a la norma ibèrica. Poc abans del 300 abans de Crist, sense cap raó traumàtica o violenta que ho expliqui, la fortalesa es buida. No es destrueix. Simplement, es despobla. Per què? Una exposició al Museu de Lleida ajuda a desxifrar l'enigma.  
El retrovisor (Segre, 20-5-16)

diumenge, 15 de maig del 2016

Sentir ploure


És fosc. Camino de pressa. Una llamborda mal col·locada actua com una mina antipersones. És invisible. Està camuflada en la vorera d’un carrer qualsevol esperant el peu que l’activarà. Llavors, quan ja serà massa tard, escopirà aigua a traïció. És una d’aquelles petites coses que t’espatllen el dia. La pluja, a la ciutat, és una nosa. I em dol constatar-ho, com si traís els meus orígens. Sento ploure i no acabo d’entendre que aquesta locució sigui sinònim de no escoltar. De no fer cas. Poques coses tan boniques com el so in crescendo de la pluja. Jo sento ploure i escolto. Sobretot quan la cançó comença sobtadament, amb un soroll metàl·lic, de terrabastall. L’aigua picant contra les baranes del balcó. Contra les persianes de fusta. L’excitació de saber que serà un dia diferent. De posar-se unes katiuskes per tenir llicència per trepitjar tolls. De jugar al passadís de l’escola perquè no es podrà sortir al pati. Aquell verd tan intens de l’herba. I l’olor a benestar que desprèn la terra mullada. La pluja era un dia de festa inesperat en temps de collita. El pròleg abans de quedar-se sense llum. Remugàvem, perquè era el que tocava fer. Però adoràvem que la xarxa elèctrica fos tan anacrònica. Enceníem espelmes i ens explicàvem històries. Era com passar un vespre en una altra època. Quan tornava la llum t’enlluernaves. I en les ganyotes hi havia una mica de dolor per constatar com n’és de fàcil trencar la màgia. Ja res no tornava a ser igual. Si la narració havia quedat a mitges tenia un final abrupte, en fals. Com si ja no tingués sentit allò que fèiem. L’endemà descobriríem el significat de l’adjectiu ufanós. El misteri de la saó. Sento ploure, ara, i busco algun rastre d’aquesta pueril alegria. La determinació que empenyia els caragols a fer peregrinacions incertes amb els ulls esbatanats, com si descobrissin el món després d’una vida tancats a la closca. Però la nostra és una societat malalta. Anar-te’n a viure a l’Horta de Lleida i denunciar que els veïns fan de pagesos és demencial. Còmic. Però està passant. Els pagesos matinen, cert. Fan anar tractors a hores intempestives. I els seus animals generen fem tant si és Nadal com Sant Esteve. Viure al camp és això. L’horari d’oficina el marca el sol. I el campanar pateix d’insomni. De tan senzill, és perfecte.  

El retrovisor (Segre, 13-5-16)

dijous, 12 de maig del 2016

La megapubilla


Enguany, a la tradicional plantada de gegants de la Festa Major de Lleida li ha sortit competència amb la plantada de pubilles. Que no és el mateix, cert. La Crida ha decidit no assistir als actes litúrgics ni a la imposició de bandes a les senyoretes que no sé ben bé seguint quin criteri trien els diferents barris i partides. Compto que no he conegut mai cap pubilla, però així d’entrada, no envejo aquestes pobres noies assistint a tots els actes oficials amb vestit folklòric. I menys ara que ja ningú no els dedica poemes. Fa 90 anys la revista Lleida publicava un número extraordinari amb motiu de Sant Anastasi. No és estrany que se li encarregués una col·laboració a qui es presenta com a “escriptor festiu lleidatà”, un autor que signava amb nom –Josep Almacellas– i pseudònim –Pep de Rufea– a la mateixa plana. Almacellas se sentia molt inspirat per les pubilles. Sense banda també li valien, però. “És l’abundor de xiquetes/ mig àngels, mig serafins/ que mai podran els poetes/ lloar prou bé amb rodolins”. A la foto que il·lustra els versos no sembla un noiet inexpert, sinó més aviat un home madur. Tant se val. “Quines cares més bufones/ quin somriure més diví; /sols contemplant llurs carones/ hom se sent rejovenir”. Pep de Rufea perd l’oremus i ha de recórrer als punts suspensius perquè ja no li surten les paraules. “Tant se val si és senyoreta,/ com pagesa, com criada,/ menestrala o modisteta.../ totes són... una monada!” L’ascensor social s’activa i a l’escriptor festiu se li’n va la mà. “Contemplem-les, admirem-les,/ ja que són el nostre encant,/ a un tabernacle enlairem-les/ com ho hem fet amb el nostre sant”. I consti que en els versos d’Almacellas, el màrtir de Lleida i Badalona hi està d’acord. “Enlaireu vostres xiquetes/ i adoreu-les amb fervor,/ lloeu-les, gentils poetes/ amb idíl·lics cants d’amor”. Per si aquesta crida del sant patró desperta vocacions, el comerciant Josep Castellví inseria, unes pàgines més endavant, una publicitat de la màquina d’escriure Remington, “la primera el 1873 i la primera avui”. I per als que no buscaven la inspiració en les dones irreals i etèries de Pep de Rufea, el metge José Mostany, especialista en sífilis, es rascava la butxaca amb un anunci de mitja plana. Molt prosaic, ja ho veuen.

El retrovisor (Segre, 6-5-16)

dijous, 5 de maig del 2016

L'home del temps

Va ser el dia que va morir Carmina Ordóñez. Que no ve al cas, però així és com ha quedat arxivat en el meu disc dur. Àngel Jové parlava amb aquella mirada ferotge que va hipnotitzar Bigas Luna a Angoixa. La barba roja posava el punt just d’excentricitat a l’escena. Érem al vell Blasi. “No reconec Lleida”, deia amb amargor. La ciutat de la seua infància ja no existia. “Han enderrocat els edificis i, com si no en tinguessin prou, també els carrers i places on jugava de petit”. No feia massa que l’antic Hostal del Sol de la plaça Sant Joan s’havia convertit en història. Ell hi havia nascut el 1940, en plena postguerra. Havia crescut al barri del Canyeret, que va ser esborrat de la falda de la Seu Vella. El monument encara era aquella “enorme ruïna” descrita per Josep Pla que “semblava posada en el lloc precís per a infondre tristesa”. Àngel Jové s’hi va repelar els genolls més d’una vegada. Recordava la fortor de pixum de la capella de Jesús. “No sabia ni que tenia nom.” Molts anys després, Res Non Verba li va encarregar uns vitralls per a aquest precís espai. Ja era un artista consagrat. “Jo? Si només em coneixen a Lleida!” Va omplir de color aquell trosset de gòtic que havia sobreviscut a tants anys d’abandó. Era com un mosaic de cristalls minúsculs que jugaven amb la llum. De tant en tant, algun forat imperceptible per on es colava un raig de sol i ens feia ser conscients “que respirem pols”. No el preocupava en absolut si s’entendria aquella intervenció contemporània. Passava de polèmiques. “Em dedico a crear.” Paraules amb punxa, com l’escuradents amb què pescava escopinyes. Semblava enfadat, però estava nostàlgic. El treball de la Seu Vella l’havia fet retornar al 1992. A l’encàrrec que li va fer Víctor Siurana contra pronòstic. “No havia treballat mai el vidre i, de cop, m’enfrontava al repte de fer uns vitralls.” Va ser el darrer projecte de Siurana. Va perdre les eleccions a rector i va morir al cap de pocs mesos. Jové assegurava que la sala va quedar inacabada. “Mai més no tornaré a posar-hi els peus”, va dir solemnement. “De grans clients en surten grans obres. Dels miserables no pot sortir res de bo.” Amén. Potser hem d’entendre el polèmic cartell de la Festa Major de Lleida com un acte de venjança.


El retrovisor (Segre, 29-4-16)