Misteris de passió

Va dormir poc. L'endemà es casaria a una hora absurda, quan encara seria fosc. Amb un vestit de carrer, que era de més bon aprofitar. Un convit de circumstàncies en sortir de missa i uns quants anissos que es rifaria la canalla. A dos quarts de vuit en punt s'acabaria la festa, perquè el cotxe de línia no esperaria ningú. Sabia que una noia com ella no podia aspirar a més. Encara gràcies, que ja s'apropava a la trentena. “No hi pensis”, es repetia. I gairebé se'n surt. El mig pam de reixeta negra que feia de vel li oferia una penombra acollidora. No hi volia pensar. Però la lluentor del sagrari que tenia al seu davant il·luminava un futur impossible. Si aquest petit armari no estigués pintat amb pa d'or, ella seria una núvia de blanc. Amb vestit llarg. Era tan absurd que va haver de reprimir les ganes de riure. Potser de plorar. Anys enrere havia estat promesa amb el metge. Amb el senyor metge. Era l'enveja de totes les amigues. Potser sí que no s'assemblava a Burt Lancaster. Però ella tampoc no era Ava Gardner. I aquell home li oferia un salconduit per fugir de la misèria. El dia que li va regalar l'anell va entendre que anava de debò. Que seria una senyora. Va desembolicar amb suavitat el paper de seda que protegia l'aixovar. L'havia brodat de ben joveneta, quan no sabia amb qui compartiria aquells llençols. N'estava orgullosa, però ara li semblava poca cosa per al seu nou estatus. No donava l'abast a fer plans. Però van trucar a la porta de casa. Eren dos homes que es van presentar com a germans del seu promès. No van voler cafè. Ni vi ranci. Anaven per feina. Van fer saber la noia que el jove metge que la pretenia no estava capacitat per al matrimoni. I, havent soltat la bomba de neutrons, van acomiadar-se educadament de la cunyada que mai no ho seria. És de suposar que els germans van ser més explícits amb els pares de la jove perquè el festeig es va desfer. Tornar l'anell era lleig, però no se'l podia quedar. No volia. El va fer fondre. I allà el tenia, al seu davant, mentre es casava amb un altre, recordant-li que va estar a punt de tocar amb les mans una vida millor. Va dir que sí. Tampoc no tenia massa opcions. La recordo de vella. Endolada de dalt a baix. Silenciosa, discreta. Dirigint-se a l'església amb una galleda de plàstic plena de flors. Unes roses esclatades que no s'adeien amb aquella cara trista i pàl·lida. Em pregunto a qui les oferia.

El retrovisor (Segre 11-3-16)