És
pervers que “infeliç” sigui sinònim de “babau”. Una persona
infeliç és aquella que tot s'ho creu, que no té malícia i es
refia de tothom. Consti que tiro de diccionari. Com si la felicitat
estigués renyida amb la bondat. Que trist. O potser és que la
felicitat és tan intangible i fugissera que perseguir-la té un punt
de puerilitat. Ara fa deu anys, quan s'acabava de covar aquell
estatut de l' “apoyaré”
i encara no sabíem que li passarien el ribot de Guerra ni la
guillotina del Constitucional, la proposta d'ICV d'incloure en el
text el dret a ser feliç va provocar una certa hilaritat. Hem
d'admetre, però, que seria bonic ser feliços per llei. Encara que
garantir la felicitat sembla complicat. Impossible, de fet. Penso,
per exemple, que el Barça fa feliç molta gent, però que per a un
madridista els èxits blaugranes són causa d'una profunda
infelicitat. I a l'inrevés, és clar. Segueixo amb hipòtesis
innòcues: Jo seria feliç si per Sant Joan anéssim de cara a la
tardor i ens saltéssim la calor insuportable de l'estiu, però això
ensorraria en la misèria les persones que detesten el fred, que
també n'hi ha unes quantes. Sí, suposo que per més inspiració que
busquem en Paulo Coelho hem de resignar-nos a l'evidència que, com
es canta en la seua llengua, Tristeza
não tem fim, felicidade sim. No
sé si hi ha una lletra
més
commovedora que la que signen Vicius de Moraes i Antonio Carlos
Jobim. Potser és aquest regust efímer el secret de felicitat. No
envejo Carolina del Valle Cestari Vásquez, que ocupa el
viceministeri de la Suprema Felicitat Social de Veneçuela des de fa
dos anys. Ho ha de tenir complicat. Aviat tindrà reforços a l'altra
banda del món. Aquesta mateixa setmana, el primer ministre dels
Emirats Àrabs anunciava via Twitter la remodelació del seu govern i
la creació d'un ministeri de la Felicitat per generar “bondat
social i satisfacció com a valors fonamentals”. Una tasca èpica
que també anirà a càrrec d'una dona, Uhud Al Rumi. La sopa d'all
es va inventar el 1972 a Buthan, un regne de l'Himàlaia, on es va
decidir que era més important mesurar la felicitat interior bruta
del país que no el seu PIB. I tan contents, literalment. La
institucionalització, a toc de gong, del nostre pobrets però
alegrets.
El retrovisor. (Segre, 12-2-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada