Conte de Nadal

No sabia ben bé on anava, però va sortir de casa amb determinació. El fil musical omnipresent li va fer arribar les primeres notes d'unes nadales tristes i ensucrades. Veus amb ínfules desgraciant cada síl·laba. Tenia la cara congestionada pel fred. Era una sensació agradable, que la feia sentir viva. Hi va haver una època en què, com a bona adolescent inadaptada, odiava el Nadal. O això deia. El cert és que sempre la va fascinar que durant vés a saber quants segles els grans fessin un pacte tàcit perquè fos possible la màgia. Tenia alguna cosa de commovedor aquest esforç. Va arribar al mercat de Santa Llúcia sense anar-hi. Se'l va trobar. Li va arribar l'olor de llenya. De reüll, va veure el foc sortint d'uns bidons, com si temptés Prometeu. De petita, s'apropava tant a l'estufa, que la roba cremava en contacte amb la pell. Com se'n sentia d'orgullosa de coincidir en aquesta temerària recerca de confort amb la Jo de Louisa May Alcott. Qui sap si no va ser el seu primer referent. Es va fixar en els troncs de Nadal que s'exhibien vora aquella foguera domesticada. Tots portaven barretina i somreien. N'hi havia que tenien la cara plana i, d'altres, que feien un morro com un senglar. Va pensar que el seu tronc no era antropomòrfic. Era una soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar coses meravelloses després d'una estricta dieta de pa i mandarines. De refer-se del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d'un arbre mort. Va enyorar la pueril excitació que sentia quan el seu pare baixava aquell tronc immens. La cantarella dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances. Els matins en pijama. Gairebé havia oblidat la trucada inesperada que l'havia tret de casa. No havia retingut cap frase. Segurament, havia estat una conversa formal i educada, però no la recordava. Com si les paraules, inconnexes, fossin pistes per resoldre un enigma. Quatre lletres: atur. Feia mal. Assistia, perplexa, al seu acomiadament amb la falsa fredor de qui creu que allò no li està passant. Va posar el pilot automàtic. Era capaç de fer-ne broma, fins i tot. L'humor que disfressa la tristor més infinita. De cop, va pensar que hauria de donar la notícia als seus pares. Als seus fills. I les quatre lletres costaven més d'ajuntar. Atur. Ruta a l'inrevés. Va adonar-se que portava més d'una hora caminant sense seguir-ne cap, de ruta.  Però no es volia aturar. De cap manera.

El retrovisor (Segre, 25-12-15)

Llull i l'esperança

Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen. És l'últim que es perd. Són paraules que no conforten perquè no se les creu ni l'emissor ni el receptor del missatge. Aquest futur prometedor pintat de color verd no és ben bé real. L'esperança és una virtut teologal que en requereix una altra: la fe. Una fe cega. I són mals temps per als descreguts. Un optimisme pueril domina el món i Paulo Coelho és el seu profeta. Les autoritats sanitàries haurien d'alertar que una sobredosi d'energia positiva pot ser perjudicial per a la salut. Si mai no t'has sentit profundament desgraciat, mai no seràs feliç. No reivindico el dolor, el constato. Aquella fiblada que t'esquartera l'ànima. En la història de l'art hi ha més desesperació que esperança. Això sí, la tristesa s'ha de deixar reposar. Ha de destil·lar el dramatisme. Quedar nua. Cal esborrar qualsevol rastre de sentimentalisme. Potser si escrivís aquest article des de la insòlita primavera que hi ha més enllà dels límits de la boira, seria més fàcil parlar d'amor que de mort. Però en el meu món sense ombres arriba el Nadal amb sigil. I ho intento. Intento concentrar-me en què avui és la Mare de Déu de l'Esperança. Significativament, dia internacional de les persones migrades. Em vénen al cap uns versos del poeta cubà Nicolás Guillén. Una oració a la verge de la Caritat, tercera de les virtuts teologals. Quan era adolescent, els escoltava en la versió sempre salvatge i histriònica de Claustrofobia: “Virgen de la Caridad,/ que desde un peñón de cobre/ esperanza das al pobre/ y al rico seguridad./ En tu criolla bondad,/ ¡oh madre!, siempre creí,/ por eso pido de ti/ que si esa bondad me alcanza,/ des al rico la esperanza,/ la seguridad a mí”. Perquè només els desesperats necessiten esperança. I amb ella, fe i caritat. És un tres per un. Però consti que com si un exèrcit de coaches em perseguís, com si Mr. Wonderful en persona m'obligués a buscar inspiració, m'aferro a un clàssic. L'any que som a punt d'estrenar serà el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull. Va ser el meu primer gurú quan tot just era una nena i no tenia ni idea de la seua dimensió intel·lectual. Només sabia que aquell home, quan ja era molt gran, va sobreviure a un naufragi i en arribar a la costa va tornar a escriure de memòria els llibres que s'havia engolit el mar. Potser és això l'esperança.

El retrovisor (Segre, 18-XII-15)

Kant entra en campanya

Em sembla bell i sublim que Kant hagi entrat en campanya. Albert Rivera el recomana sense haver-lo llegit (no ho dic jo, ho va dir ell). I fa bé. El 2013 una discussió sobre l'obra d'aquest filòsof alemany en un supermercat del sud-est de Rússia va acabar a trets. Haurem de fer cas a Pablo Iglesias i llegir la Crítica de la raó pura. Qui sap si això ens pot salvar la vida a la cua del súper en una batussa entre partidaris i detractors de l'epistemologia. Ciència ficció en un país que ha fet desaparèixer la filosofia de l'ensenyament. Jo a Kant li tinc una especial simpatia. Em transporta a una primavera llunyana en què la setmana tenia més exàmens que dies. Estem desesperats. Els nervis previs a la temuda selectivitat comencen a passar factura. La professora de filosofia s'apiada de les nostres ànimes i s'ofereix a examinar-nos en dissabte. Cita amb Kant a les nou del matí. Un sospir d'alleujament recorre la classe com un tsunami. Divendres estic tan cansada que no puc concentrar-me. Em regalo dos hores de son abans de passar la nit en blanc. Obro els ulls sobresaltada. El despertador m'anuncia que són dos quarts de nou. És una broma pesada. Em vesteixo precipitadament conscient que hauré de fer la selectivitat al setembre. Camino tan de pressa com puc mentre repasso el meu discurs increïble. Còmic. Patètic. De vegades, la professora de la meua imaginació es mostra comprensiva. D'altres, em posa un no presentat. Hi ha una llum irreal que no em fa presagiar res de bo. Quan arribo a l'institut, ja no hi ha ningú al passadís. Obro la porta de classe sense trucar i un professor que no em sona de res m'interroga amb la mirada. Corro cap a la sala d'exàmens. A mitges escales una veu amiga em pregunta què hi faig allà a aquelles hores. De sobte, tot encaixa. Ell fa nocturn, així que és divendres, encara. Em sento ridícula. Me'n torno cap a casa, desconcertada. Al pis d'estudiants no tenim telèfon, però sí una tele vella que em mostra la Trinca en blanc i negre. Sí, aquell programa el fan divendres al vespre. Torno a tenir tota la nit per estudiar. Dotze hores després, vaig a l'institut per segona vegada. I a fer el mateix examen. És el dia de la marmota. Vaig treure un 10, però no sé res de Kant. Suposo que el terrible jet lag que em va provocar aquell insòlit viatge a peu va jugar a favor meu.

El retrovisor (Segre, 11-XII-15)

Santa Bàrbara

Avui és Santa Bàrbara. Me'n recordo sense que troni. Sona molt californià, però és dia de fred. De boira. De processons. De barrinades de bon matí. Anys enrere, era festa grossa. Hi ha un petit univers encerclat per un horitzó de serres blaves on es creuen les ratlles que delimiten les províncies de Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Aquest món secret està foradat com un gruyère. Al subsòl, desapareixen les fronteres. Tot és mina. Mines. Prop de dos-centes. Milers de quilòmetres de galeries que se salten els límits una vegada i una altra. Camins oberts a pic i pala al ventre de la terra. Carbó a l'ADN. Ja no en queda res. La mort va ser lenta i dolorosa. Agònica. De la mateixa manera que quan el 12 d'abril de 1970 es va enderrocar el número vint de la Baixada de la Ferradura de Mequinensa no es va ser conscient que amb aquella casa s'enfonsava un món. Que era el principi de la fi. Jesús Moncada va convertir en literatura aquesta vida impregnada de pols de lignit que s'adheria com una pell d'ombra al paisatge. Avui és Santa Bàrbara. Però ja no queden miners. Vorejant l'antic camí de sirga, esquelets d'edificis amb arrels que s'afonen a la terra, literalment. Desafien el pas del temps sense l’altivesa de les xemeneies industrials, que semblen buscar el cel com si fossin campanars proletaris. Ara fa un segle, en aquesta conca minera no es donava l'abast. Europa estava en guerra. I d'algun lloc havia de sortir el carbó que alimentava el progrés. Després de la Guerra Civil hi va haver una revifada. Va arribar tanta gent de tants llocs amb maletes de cartró lligades amb cordills que es van crear pobles com per art de màgia. Alguns de prou grans com la Vallfera, que tenia escola, església i, fins tot, una festa major per Sant Miquel. Hi havia estat de petita. Feia temps que s'havia abandonat. Però encara s'endevinava la pissarra pintada a la paret. Figueres bordes creixent en el que un dia va ser una aula. Fantasmagòric. Tampoc no en queda res. El poble que va sorgir del carbó va morir soterrat per la pròpia mina. Quan ja era buit, s'hi va anar abocant la runa fins que va quedar colgat. Com si es volgués esborrar un passat incòmode de barraques i precarietat. Històries tristes han quedat sota terra, amb la memòria d’aquells que no van aconseguir sortir de la mina pel seu propi peu, malgrat Santa Bàrbara.

El retrovisor (Segre, 4-XII-15)

Memòria caníbal

Onze minuts de pel·lícula i Hannibal Lecter entra en acció. “Fas servir crema Evian i de vegades et poses L'Air du Temps, però no avui”. Que tingués la capacitat de flairar d'un perdiguer no és el que més em va impressionar del personatge. Tampoc que es mengés el fetge d'un enquestador del cens amb faves i un bon chianti. Al cap i a la fi, era un film de terror. “La bona alimentació t'ha proporcionat una constitució forta, però només una generació et separa de la fam”. El psiquiatre dispara a matar. “I aquest cutis que voldries dissimular és el d'una pagesa”. M'ho deia a mi o a Clarice Sterling? Em va retornar l'escena fa poc. Amb el toc dolç del perfum de Nina Ricci i tot. Feia fotos d'una casa antiga. Bé, vella. Un cartell que un dia va ser fluorescent anunciava que estava en venda. Fa tants anys que està tancada! Jo hi havia estat. A comprar mel. O potser era oli. És un record difús. Quan era petita aquella casa no tenia res de particular. N'hi havia moltes d'idèntiques. Dos pisos d'alçada, parets de tova, una façana estreta, una porta de fusta que només es tancaria a la nit, una única finestra... Quan pensem en una casa de poble ens agrada que s'assembli a la de la padrina de les pizzes Tarradellas, però els micropisos fa molt que estan inventats. Les solucions no passaven per mobiliari a mida d'aquest que té vocació de peça de tetris. Quan les cartes que t'havia donat la vida no et permetien anar de farol amb el teu destí s'imposaven les mesures dràstiques. Als fills grans els tocaria dormir a la pallissa. Literalment. No parlem d'habilitar un dormitori en una antiga quadra: parlem de dormir colgats de palla al mateix espai que els animals. A penjar l'abric al costat dels guarniments del matxo o de la mula. Aquesta obra de Dickens no transcorre al segle XIX. És tan recent que espanta. L'alè de la misèria encara ens escalfa el clatell. D'altres vegades s'optava per treure una boca de casa. Sentimentalismes, els justos. Això li passa a la Conxa de Maria Barbal, la protagonista de Pedra de tartera. No s'esperin una heroïna. Si la novel·la celebra els trenta anys amb bona salut és perquè la Conxa és una dona sorprenentment real que accepta el seu destí amb aquella barreja de resignació i instint de supervivència de qui no es pot permetre el luxe de fer preguntes ni de fer retrets.

El retrovisor (Segre, 27-XI-15)