divendres, 13 de novembre del 2015

El Màrius abans del Màrius

La tardor de 1955, ara fa seixanta anys, el ministre Joaquín Ruiz Giménez inaugurava l'esperadíssim edifici que havia d'acollir l'aleshores únic institut de secundària de Lleida. Feia molts anys que existia, del 1842, però va haver de passar més d'un segle perquè tingués una seu digna i, sobretot, definitiva. Trenta anys després hi vaig arribar jo. Si m'haguessin fet definir-lo amb tres paraules quan vaig creuar el llindar no les hagués dubtat: gris, laberíntic, inhòspit. Amb aquella monumental àguila franquista presidint la façana encara als anys vuitanta. Era objectivament gris i laberíntic. Però el tercer adjectiu no el vaig encertar. El futur Màrius Torres és un d'aquells centres que marquen. Que imprimeixen caràcter. Es pot presumir d'haver-hi estudiat. Qui més qui menys hi ha estat. Ja sigui per participar al premi de redacció de la Coca-Cola o per fer una oposició. Tot el que que es feia a Lleida abans de recuperar-se la Universitat que requerís la utilització d'un paper i un boli, passava per la sinistra sala d'exàmens del soterrani. Curiosament, un cop deixaves el centre era un dels espais que recordaves amb més nostàlgia. Aquells pupitres gravats sense compassió per vàries generacions de desaprensius. Seixanta anys. Els adolescents que van estrenar-lo estan jubilats. Com el pollastre de pedra. Qui els havia de dir a les forces vives que el van inaugurar que Jordi Pàmias faria i desfaria perquè portés el nom d'un poeta roig i separatista. “Yo quiero decir al señor ministro de Educación Nacional que este claustro de profesores, que rige los destinos de este centro, ha procurado y procurará en lo sucesivo desenvolver sus actividades en un ambiente de religiosidad propio de nuestro católico Estado y que laborará sin descanso bajo las directrices de la Iglesia y de la Patria, en justa correspondencia a los desvelos del Gobierno del Caudillo, procurando que este Instituto de Enseñanza Media sea un centro formativo y cultural de acrisolada trayectoria”. Paraula del bisbe Aurelio del Pino. Amén. Em ve al cap el senyor Ramon, un bidell que filosofava molt, dient que estava content de tenir un andalús al govern, que de gallecs n'havia quedat tip. Una frase enigmàtica per a nosaltres que mai va pronunciar a prop de Falconetti, el temible conserge-legionari que sí que semblava enyorar altres temps.

El retrovisor (Segre, 6-11-15)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada