Un
dels poemes que més em van impressionar a l'adolescència començava
amb el record de la mort del seu autor. “Me
moriré en París, con aguacero, / un día del cual tengo ya el
recuerdo”.
I així va ser. César Vallejo és una de les moltes celebritats
enterrades a la capital del Sena. A Montparnasse, amb Baudelaire. Amb
el mínim de dignitat que se'ls nega als il·lustres difunts del
Père-Lachaise. La darrera vegada que vaig anar a París vaig
resistir la temptació. Si abans dels smartphones
m'entristia aquest turisme mitòman, no vull ni imaginar-me la cua
que es deu formar ara a les tombes de Jim Morrison o d'Oscar Wilde
per fer-se la selfie
de torn. O potser és perquè aquell agost de fa sis anys no venia de
gust. “S'ha mort Isidor Cònsul”, acabava de fer saber una veu a
l'altra banda del telèfon. Vaig pensar que la vida era estranya. Que
el silenci que envoltava aquella mala nova que arribava des de
Cervera era una illa d'irrealitat enmig del soroll infernal de
l'Aquelarre. De sobte, la constatació que l'última cosa que era
conscient d'haver llegit d'Isidor Cònsul anava de bruixes. Una
història deliciosa i terrible a parts iguals ambientada a la
Ribagorça, on tenia les arrels. El 1980, unes obres de remodelació
del campanar de Les Paüls van treure a la llum centenars de
manuscrits que formaven part de l'arxiu del Consell d'aquesta
població. Uns documents de gran valor històric datats entre 1576 i
1636. La sensibilitat del capellà de Les Paüls, Domingo Subías, va
fer possible que aquest tresor viatgés a Heidelberg, on el filòleg
Artur Quintana en va treure tot el suc. Entre avorrides llistes de
despeses i relacions d'impostos s'havia guardat tota la paperassa
generada el 1593 arran d'un judici contra 28 dones de Les Paüls,
Alins, Suïls, Perafita, Villarué i Espés, el poble dels Cònsul.
Les van acusar de buixeria. Vint-i-quatre van ser condemnades i entre
el 4 i el 29 de març van ser penjades o cremades -segons tenien el
dia els botxins- al Roder de Sant Roc. D'aquestes 24 desgraciades, 21
eren de Les Paüls, un poble que aleshores tenia 200 habitants. En un
mes es va perdre el 10% de la població, tal com sona. Com és
possible que s'hagués perdut la memòria d'aquest horror? En els
celebèrrims judicis de Salem, per tenir un macabre barem, van ser 19
els ajusticiats, però en tot un any.
El retrovisor (Segre, 28-8-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada