diumenge, 22 de febrer del 2015

Mitja clau

El mes de febrer de 1995 -ara fa vint anys- aquest diari publicava un anunci en què la Paeria donava a conèixer el nom dels afortunats guanyadors de 125 mòdems. Mòdems! Recorden aquell soroll d'ous ferrats intergalàctics? Aquells llumets fent pampallugues el mig minut que tardaven a obrir una pàgina web amb la qual no podíem interactuar? Si abans d'ensopegar amb aquesta relíquia algú m'hagués preguntat com era el món a finals del segle XX li hagués dit que si fa no fa com ara. Potser perquè, de manera inconscient, aturem el temps en un moment determinat de les nostres vides. I això fa que de tat en tant et sorprenguis perquè no reconeixes la persona que et mira des de l'altra banda de l'espill. Sí, definitivament, el món ha canviat molt. I jo també. O potser és que de gairebé tot fa vint anys. Tantes vegades citant a Gil de Biedma sense tenir ni la més remota idea de què significava mirar enrere i sentir vertigen. De sobte, el diari de fa vint anys em resulta més proper que el de la setmana passada. Veig la reina (l'altra) inaugurant l'Auditori. I no em cal llegir el text per recordar la divertidíssima crònica d'ambient que va fer Lluís Besa explicant les peripècies d'uns independentistes que van haver de ser escortats per la Guàrdia Urbana perquè la facció més radical de la monarquia, representada per unes veïnes de la Bordeta, no van dubtar a propinar-los enèrgics cops de bossa quan van gosar escridassar Sofia. I veig una altra portada que em mostra la foto d'un home aguantant mitja clau i ja sé que Marta Camps em portarà a la Noguera, a Tiurana, el poble que va condemnar el pantà de Rialb. El febrer de 1995 encara hi quedaven dotze cases obertes malgrat tots els ultimàtums. Ca l'Agna, Ca la Teta -que no s'esverin els lectors de parla oriental, que aquest és territori popa-, Ca l'Oliva... Sabien que tard o d'hora els farien fora del poble. Però van esgarrapar temps al temps. Ha de ser difícil renunciar a la casa del teu pare, que diria Gabriel Aresti. Entens que Lluís Tarrés, del molí de Tiurana, fes la seua particular protesta de només lliurar mitja clau al Govern Civil. Li podrien arrabassar els béns, però no els records. No les arrels. Una història emotiva que contrasta amb una notícia prosaica en format més breu: el Pla General de Lleida preveu que la ciutat tindrà 144.263 habitants el 2015. Van afinar prou. Penso que és curiós, que la periodista que ens va fer la crònica de l'agonia de Tiurana, o de la maledicció de la muntanya de Tor és ara la màxima responsable d'Urbanisme de la Paeria. Que els Plans Generals, vint anys després, han passat a ser cosa seua. El que no podia saber és que una setmana més tard d'aquesta incursió a l'hemeroteca seria destituïda. Definitivament, m'agrada més el 1995. Malgrat els mòdems.



El retrovisor (Segre, 20-2-15)

dimecres, 18 de febrer del 2015

Un guió d'Almodóvar

El 1983 Pedro Almodóvar estrena Entre tinieblas. Circuït undergound, que encara és molt lluny de ser una celebritat. O, en llenguatge de l'època, cinema d'art i assaig. Érem, oficialment, moderns i demòcrates. Feia vuit anys que havia mort Franco, però el franquisme gaudia de bona salut. Aquell mateix any el Fiscal General de l'Estat insta a obrir diligències contra el programa de Televisió Espanyola Caja de ritmos, que dirigia Carlos Tena. El motiu? Una cançó de Las Vulpes: Me gusta ser una zorra. Tena va dimitir, el programa es va suspendre i la polèmica va arribar al Congrés dels Diputats. Al cap d'uns mesos, una noia de només quinze anys es va suïcidar al reformatori Nostra Senyora del Pilar de San Fernado de Henares. La versió oficial és que va caure d'un tercer pis quan intentava fugir del centre, però les portes eren obertes i ella anava amb roba interior. Difícil de creure. La mort d'aquesta adolescent posava en evidència que la realitat podia superar el delirant guió d'Almodóvar. Que per molt que Las Vulpes proclamessin que els agradava ser unes porques l'estricta moral putrefacta del nacionalcatolicisme encara condemnava noies que no havien comès cap més delicte que haver-se quedat embarassades sense estar casades. Així, com sona. Fins al 1984 no s'extingeix el Patronato de Protección a la Mujer. Una protecció molt curiosa. Hi havia nenes que hi feien cap perquè, senzillament, no tenien ningú. Però rebien tracte d'internes, com si haguessin d'expiar pecats inconfessables. El llibre de Consuelo García del Cid Las desterradas hijas de Eva recull testimonis esgarrifosos. Abusos de tota mena. “No et queixaves tant quan ho feies, puta!”, els deien les monges quan arribaven els dolors de part. Encarnación Hernández Clotet és una de les filles d'Eva que va passar-se deu anys en un reformatori sense haver fet res. La seua mare la va abandonar i el seu avi, republicà, estava a la presó. Aquest era el seu crim. Ella estava al convent de les Josefines, al carrer Acadèmia de Lleida. Descriu un infern de pallisses, fred i gana. Només tenia 11 anys, però la feien brodar aixovars amb disciplina militar. De Lleida va fer cap a Madrid, on va seguir tancada fins que va complir els 21 i, legalment major d'edat, va poder recuperar la llibertat. El que mai no podrà recuperar són els anys perduts.


El Retrovisor (Segre, 12-2-15)

dijous, 12 de febrer del 2015

De quan el febrer era nostre


Ha de ser molt complicat exercir d'historiador. Una data -una dada-, aïllada, no diu res. Cal saber interpretar-la. Conèixer l'imprescindible context. Els meus records d'infantesa no tenen res a veure amb els d'un nen de ciutat escolaritzat en un centre de renovació pedagògica. Els meus anys setanta són la postguerra. Sense misèria, però la postguerra. De tant en tant emergeix una escena felliniana que et posa en contradicció amb el calendari. Penses en la pueril excitació que et produïen els febrers de fa trenta anys llargs i et sembla impossible que estiguem parlant de la mateixa època en què s'aprovava en referèndum l'Estatut de Sau. O que Jaume Vallcorba fundava l'editorial Quaderns Crema. T'adones que són records que si tracéssim amb un ròtring una línia del temps, coincidirien amb la publicació de discos de Joy Division, The Clash o The Cure. Però jo miro enrere i la banda sonora va a càrrec de Luis Aguilé. Bé, ell no canta. El 'Cuando salí de Cuba' l'entona -és un dir- una veu femenina. Santa Àgueda era un clàssic. En parlo en passat, perquè des que es va inventar el playback ha perdut molt. El 5 de febrer manaven les dones -compte: només les casades-. Al matí voltaven el poble en processó i a la tarda ens sorprenien amb un teatre de varietats que ens tornava boges. Veure les mares cantant i ballant amb vestits llampants i maquillatge excessiu no tenia preu. Elles asseguraven que aquell dia eren les ames i senyores, però el cert és que totes actuaven havent deixat els plats rentats i planxada i plegada la roba que ens posaríem per fer de públic entregat. Com feien sempre. Així de paritària era la societat. Les solteres també tenien el seu dia. Però Santa Apol·lònia no era tan excitant. Ens disfressàvem de manera molt casolana i ens passàvem la tarda menjant pipes i rient de la fila que fèiem. Era el més semblant al Carnaval que coneixíem. Perquè, per delirant que sembli, Franco també havia prohibit aquesta festa. Ja havíem canviat de dècada quan un febrer els mestres ens van sorprendre amb perruques i roba impossible. Santa Àgueda va passar a ser un Scala en Hi-Fi i santa Apol·lònia es va reconvertir en una festa de quintos mixta. Des d'aleshores, la suposada gresca i disbauxa l'organitzen ajuntaments i escoles. Hem recuperat el Carnaval, però hem perdut l'esperit de la festa.

El retrovisor (Segre, 6-2-15)

diumenge, 1 de febrer del 2015

Un gos fidel


L'estiu de 1979 vaig aprendre una paraula llarga i complicada, sobretot d'explicar. A la televisió -en singular, l'oferta era molt limitada- es va estrenar una sèrie que no vaig veure perquè no tenia edat. Però tothom en parlava. A les nits sortíem a prendre la fresca al carrer i jo seia en un pedrís amb dos noies grans que ara m'adono que devien tenir catorze o quinze anys. Van ser elles, les mateixes que anys enrere m'havien ensenyat a anar en bicicleta, les que em van parlar d'Holocausto. Em va costar d'assimilar que aquelles atrocitats havien passat de veritat. Em van assenyalar una porta. “Aquí hi vivia un home que va estar a Auschwitz”. Què? Sentir aquell horror tan a prop em va espantar molt. Com si m'haguessin presentat al monstre que dormia sota el llit. Ell en va sortir viu. No va estar a Auschwitz, sinó a Mauthausen, segons he comprovat d'adulta. Tant és. Conten que va arribar al poble molts anys després que s'acabés la Guerra Civil. Tan prim, que semblava més alt. Tan trist, que ningú no gosava preguntar-li res. Aquell home havia estat a l'infern. I no se'n surt indemne de l'experiència. Li va costar molt de refer-se. Quan va estar més fort va tornar a fer de pagès. Com abans. Encara que ell i tothom sabien que res no seria mai més com abans. Diuen que sempre anava amb un gos. Sortia de casa de bon matí amb el posat seriós de qui ja no podrà tornar a somriure. El gosset amb ell, fidel. Un dia no va tornar. Va caure amb tanta mala sort que li va passar el seu propi carro per sobre. Un accident estúpid. Haver sobreviscut a un camp de concentració nazi per morir pocs anys després d'aquella manera tan absurda semblava una broma cruel del destí. M'ho explicaven i se'm feia un nus a la gola. Però encara no coneixia el final d'aquesta història. Tan trist, que admeto que si no l'havia compartit amb vostès fins ara és perquè donava per fet que no em creurien: Els dies posteriors a l'enterrament d'aquell pobre home, es veia passar a tot hora el gos, desesperat, buscant-lo de bancal en bancal. Quan va entendre que havia perdut l'amo es va posar en racó de la pallissa i es va negar a menjar. Eren temps de misèria, però l'animal feia tanta pena que el temptaven amb carn que moltes persones no tastaven. No hi va haver manera. Es va deixar morir. Han passat 70 anys i encara fa mal.

El retrovisor (Segre, 30-1-15)