dimarts, 13 de gener del 2015

Un gener de fa trenta anys

Feia fred, però era el que tocava. Les estrelles semblaven brillar amb més intensitat. La màgia havia fet possible una nit rasa, sense rastre de boira. Feia molt de fred, però seguia arribant gent a la plaça. Els més petits amb prou feines veien res. Cada minut que passava els abaixaven més la gorra i els apujaven més la bufanda. Potser perquè eren els temps en què Arale triomfava a la televisió, feia l'efecte que aquella canalla no era del tot real. La mica de galtes que aguaitaven per sobre de la llana eren d'un color roig encès. I els ulls els feien les mateixes pampallugues que als dibuixos japonesos. T'acabaves de convèncer que t'envoltava un petit exèrcit d'androides quan observaves com es desplaçaven. És clar que després t'adonaves que els suposats robots estaven garratibats per l'emoció i, sobretot, per les moltes capes de roba que limitaven seriosament la seua mobilitat. Gila, el gran Gila, deia que la definició correcta de jaqueta és: “peça de roba que es posa a un nen quan sa mare té fred”. En aquest cas, però, l'excés de roba estava justificat. La temperatura queia en picat. Quan van arribar els Reis Mags ja devíem estar sota zero. Però tots vam aguantar estoicament. No sé si encara no es feia un seguiment histèric de la meteorologia o és que aquella onada de fred va arribar per sorpresa però, almenys a nosaltres, ens va agafar desprevinguts. Va nevar a pràcticament tot Catalunya. Però, sobretot, gelava. Molt. La nit de Reis va tenir una certa gràcia, però els termòmetres no es recuperaven i les vacances s'acabaven. Ens vam acostumar a viure sota zero. El 15 de gener d'ara fa trenta anys, a Lleida ciutat es va arribar a -14ºC. Però és que a Barcelona també glaçava (-5ºC) i, al Pirineu, es batien rècords (-21ºC a Arties). El balanç provisional del dia 17 era esgarrifós: hi havia una vintena de víctimes. A Barcelona, on no s'està tan preparat, va morir gent congelada a casa seua!  La venda de calefactors es va disparar un 300%. A la capital de Ponent, les rebaixes van ser una bogeria. Abrics i botes eren el producte estrella. Un divendres d'aquell gener ferotge érem a l'institut pendents del timbre que ens marcaria l'inici del cap de setmana. De sobte, vam veure passar algú per la finestra que semblava que fes patinatge al pati. Se sentia molt de xivarri. Tothom semblava més esvalotat del compte. Havia plovisquejat una mica i la ciutat sencera era una pista de gel. Els grans semblaven molt amoïnats. Van improvisar un caminet de cartrons fins a un cotxe que es va emportar una professora de català, que estava embarassada. Un de matemàtiques es va trencar la cama davant nostre. Al carrer, un padrí que semblava el doble de Valle Inclán ens va demanar ajut. S'agafava a nosaltres amb fe cega, i això que relliscàvem tant com ell. Per sort, no vivia massa lluny. Alliberats d'aquella responsabilitat inesperada, vam riure fins a la indecència de les caigudes pròpies i alienes -150 persones van acabar a l'Arnau-. Quan vam arribar a l'estació d'autobusos ens feia mal tot. I va començar un viatge que ara entenc que va ser temerari. Llavors no. Als quinze anys et sents immortal.



El retrovisor (Segre 9-1-15)

2 comentaris:

  1. Nunca, los inviernos de aquí, han sido como los de Viena, o los de Nueva York, ni como los de los telefilmes norteamericanos. Rara vez la niebla sale, como algo habitual, en esos inviernos tan fotogénicos de manera convencional. A otra cosa no, pero la niebla te enseña a mirar, creo. De una determinada manera, eso también.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qué bonito, José Luis. Sí, la niebla te enseña a mirar. Y te regala la increíble sensación de redescubrir el sol, la luz y el azul del cielo. Después de días bajo la irrealidad de la 'cúpula', reencontrarse con el universo es mágico.

      Elimina