Feia fred, però era el que
tocava. Les estrelles semblaven brillar amb més intensitat. La màgia
havia fet possible una nit rasa, sense rastre de boira. Feia molt de
fred, però seguia arribant gent a la plaça. Els més petits amb
prou feines veien res. Cada minut que passava els abaixaven més la
gorra i els apujaven més la bufanda. Potser perquè eren els temps
en què Arale triomfava a la televisió, feia l'efecte que aquella
canalla no era del tot real. La mica de galtes que aguaitaven per
sobre de la llana eren d'un color roig encès. I els ulls els feien
les mateixes pampallugues que als dibuixos japonesos. T'acabaves de
convèncer que t'envoltava un petit exèrcit d'androides quan
observaves com es desplaçaven. És clar que després t'adonaves que
els suposats robots estaven garratibats per l'emoció i, sobretot,
per les moltes capes de roba que limitaven seriosament la seua
mobilitat. Gila, el gran Gila, deia que la definició correcta de
jaqueta és: “peça de roba que es posa a un nen quan sa mare té
fred”. En aquest cas, però, l'excés de roba estava justificat. La
temperatura queia en picat. Quan van arribar els Reis Mags ja devíem
estar sota zero. Però tots vam aguantar estoicament. No sé si encara no es
feia un seguiment histèric de la meteorologia o és que aquella
onada de fred va arribar per sorpresa però, almenys a nosaltres, ens
va agafar desprevinguts. Va nevar a pràcticament tot Catalunya.
Però, sobretot, gelava. Molt. La nit de Reis va tenir una certa
gràcia, però els termòmetres no es recuperaven i les vacances
s'acabaven. Ens vam acostumar a viure sota zero. El 15 de gener d'ara
fa trenta anys, a Lleida ciutat es va arribar a -14ºC. Però és que
a Barcelona també glaçava (-5ºC) i, al Pirineu, es batien rècords
(-21ºC a Arties). El balanç provisional del dia 17 era esgarrifós:
hi havia una vintena de víctimes. A Barcelona, on no s'està tan
preparat, va morir gent congelada a casa seua! La venda de
calefactors es va disparar un 300%. A la capital de Ponent, les
rebaixes van ser una bogeria. Abrics i botes eren el producte
estrella. Un divendres d'aquell gener ferotge érem a
l'institut pendents del timbre que ens marcaria l'inici del cap de
setmana. De sobte, vam veure passar algú per la finestra que
semblava que fes patinatge al pati. Se sentia molt de xivarri. Tothom
semblava més esvalotat del compte. Havia plovisquejat una mica i la
ciutat sencera era una pista de gel. Els grans semblaven molt
amoïnats. Van improvisar un caminet de cartrons fins a un cotxe que
es va emportar una professora de català, que estava embarassada. Un
de matemàtiques es va trencar la cama davant nostre. Al carrer, un
padrí que semblava el doble de Valle Inclán ens va demanar ajut.
S'agafava a nosaltres amb fe cega, i això que relliscàvem tant com
ell. Per sort, no vivia massa lluny. Alliberats d'aquella
responsabilitat inesperada, vam riure fins a la indecència de les
caigudes pròpies i alienes -150 persones van acabar a l'Arnau-. Quan
vam arribar a l'estació d'autobusos ens feia mal tot. I va començar
un viatge que ara entenc que va ser temerari. Llavors no. Als quinze
anys et sents immortal.
El retrovisor (Segre 9-1-15)
Nunca, los inviernos de aquí, han sido como los de Viena, o los de Nueva York, ni como los de los telefilmes norteamericanos. Rara vez la niebla sale, como algo habitual, en esos inviernos tan fotogénicos de manera convencional. A otra cosa no, pero la niebla te enseña a mirar, creo. De una determinada manera, eso también.
ResponEliminaUn abrazo
Qué bonito, José Luis. Sí, la niebla te enseña a mirar. Y te regala la increíble sensación de redescubrir el sol, la luz y el azul del cielo. Después de días bajo la irrealidad de la 'cúpula', reencontrarse con el universo es mágico.
Elimina