dilluns, 29 de desembre del 2014

La perdiueta

Tots els papers de l'auca estaven repartits. Reinventar-se encara no estava de moda i tothom assumia el seu personatge amb la professionalitat d'una companyia de teatre. A Pauet -li'n direm Pauet, encara que el diminutiu fos un altre- li havia tocat de fer de borratxo. I s'hi esforçava, perquè sempre anava begut. Era un secundari amb poc diàleg, però amb alguna escena memorable. “¿No ha visto usted el stop?” Que l'agent estigués esmolant el bolígraf per plantar-li una multa no va semblar impressionar-lo. De fet, Pauet sempre se les tenia amb la Guàrdia Civil, eren vells coneguts. Així que va optar per ser sincer: “L'stop rai com l'he vist… A valtros no us he vist!” Les nits de festa major la parella de la Benemèrita no s'allunyava gaire de la moto de poca cilindrada que conduïa Pauet, estratègicament aparcada a la porta d'un bar. Ell apartava una mica la cortina i treia el cap en direcció l'amotet. “Ja us en cansareu, ja!”. També tenia versionades algunes dites populars, si bé, en aquest cas, l'autoria estava més disputada. Una de les més celebrades: “on mengen tres, dos de primera”. Era d'un poble on es forjaven personalitats fetes amb una estranya barreja de realisme màgic i sornegueria de Jesús Moncada. Potser per això s'acceptava amb resignació que et traguessin un renom. “A mi no em batejaran, no, sempre passo ligero, ligero cap a la mina”. No puc dir com es deia aquest home, perquè van per la tercera o quarta generació de Ligeros. Una brodadora callada i discreta se'n feia creus. Sempre va semblar vella, perquè li van matar l'home a la guerra i portava dol des d'aleshores. Ella hi anava sovint, a aquest poble. Feia uns quants quilòmetres a peu per portar uns quartets a casa, que tenia un xiquet petit. “Sí que diuen que de seguida en treuen un malnom, però ja fa temps que hi vaig a cosir i no en tinc cap”. Il·lusa! Algú es va apiadar de la seua ignorància. “Que en fa d'anys que ets la Perdiueta!”. Perdiueta? No se'n sabia avenir. “Dona, tota negra amb les potes roges...”. La viuda feia el camí amb unes espardenyes d'anar per casa, per estalviar-se d'arribar amb les sabates negres plenes de pols. Quan ja era a punt d'arribar es canviava dissimuladament. O això es pensava. La intimitat és molt relativa quan vius en un poble. Però molt. La gent sap coses de tu que ni tu sabies.



El retrovisor (Segre, 19-12-14)

dimarts, 16 de desembre del 2014

De quan teníem menjador formal


Ara que a canals com Divinity fan tants programes de decoració i reformes hem descobert que quan érem petits vam tenir un menjador formal. Sí, segurament, no li'n dèiem així. Era una de les habitacions més grans de la casa, però s'usava poc, però no dir gens. A l'hivern hi feia un fred que pelava, perquè la calefacció era cosa de rics i/o d'urbanites. L'estufa de llenya es posava on es feia vida. És bonica, aquesta expressió tan en desús: “fer vida”. Ara, en terminologia d'agència immobiliària, és el living. Coses de la globalització? Més aviat, estupidesa humana. En aquests antics menjadors formals hi havia una taula al mig -que, per norma general, es podia desplegar- i dos mobles a conjunt que per petita que fos la sala s'hi encabien: la vitrina i el trinxant. Si han hagut de buscar 'trinxant' al diccionari és que són molt joves o han nascut en una ciutat. És una mena de calaixera -potser més ampla i més baixa-. I, gairebé sempre, té un espill a sobre. Sona molt afrancesat. Però si pensem en la seua funció original (ai, quan els mobles tenien una funció!) ens adonem que, simplement, era on es trinxava la carn abans de servir-la. Etimologia diàfana. El que ara seria un buffet, que ens agrada molt dir-ho tot en llengües que no parlem. Totes les cases semblaven tenir un mateix decorador. Es repetia la Santa Cena a la paret. I els canelobres que mai no s'encenien. I una porta de doble fulla que, invariablement, donava accés a l'habitació principal. És un misteri per què es renunciava a ocupar una part de la casa tan gran. Però hi ha una edat en què no et fas preguntes. Les coses són com són. I ja et va bé. Aquella cambra tenia un punt de misteri. Al davant del trinxant de casa d'una amiga m'hi vaig passar moltes hores fent coreografies de Los Pecos i de Tequila. Érem així d'eclèctiques. De vegades enyoro aquest món perdut. No he ni d'olorar la magdalena per sentir-me lliure i feliç. Per recordar les tardes en què no existien els problemes i les relacions humanes eren rudimentàriament eficaces. Si quedaves amb algú era perquè us aveníeu. I quan et demanaven el parer, era perquè volien saber la teua opinió. Amb els anys es teixeix una absurda xarxa de convencionalismes que compliquen el món i el fan extraordinàriament inhòspit. Fals, encriptat. No sé si n'hi ha prou amb una llei de transparència.

El retrovisor (Segre, 12-12-14)

dilluns, 8 de desembre del 2014

La dona que volia veure el mar

Ja l'havia fet sortir en un Retrovisor, però fent un paper secundari, gairebé de figurant. Així que aquest article és una mena d'spin-off que explica la història d'una dona valenta, amb caràcter. Res més trist que gestionar la misèria. “Què hi ha per a berenar, mama?” La canalla ja ha sortit d'estudi i ella encara és al safareig esbandint roba, amb les mans roges de tan gelades. Li surt de l'ànima un estirabot: “Fetge de feixista!” En algunes versions hi afegeix un “redéu!”. Tota la impotència condensada en un renec curt i sonor. Que més voldria que tindre pa, ni que fos negre, i xocolata terrosa de la que donen amb la cartilla de racionament. Però va enviudar prematurament i tot es va tòrcer. Encara més. Com si no n'hagués hagut prou amb la guerra. Va decidir conservar intacte un vell somni de joventut per sobreviure. Un anhel de llibertat que ni el franquisme ni la gana no li podrien arrabassar. Aquella dona volia veure el mar. Des de sempre. Des que era una joveneta que es va atipar del riu perquè cada dia hi havia d'anar a carregar uns quants càntirs d'aigua. Un el portaria al cap i dos més a cada mà. Eren una bona colla. Una escena de dura quotidianitat que repetien cada dia. El camí de tornada es feia llarg, però cantaven i s'explicaven alguna confidència. De vegades se li'n reien de la tossuderia, però ella mai no va renunciar a aquell blau infinit. Li dolia que la vida fos tan ingrata que no li concedís el desig d'intentar abastar amb la mirada aquella immensitat. Van passar els anys, i ja no era tan jove. Havia tingut tres fills. Havia perdut el marit. Havia patit molt. Però va mantenir-se fidel a aquell somni rebel amb regust de salabror. Era la seua petita venjança amb qui hagués gosat escriure-li un destí tan penós i desagraït. Va passar el temps i un dia, un dels nois va haver de fer les maletes perquè la feina el portava lluny d'aquell racó de món. Un gir argumental inesperat. Amb l'excusa d'anar a veure el fill, per fi, albiraria el mar. “Em pensava que em moriria sense veure'l”, li van sentir a dir. I el va veure. No sabem quina impressió li va causar, perquè ja no va tornar. Va morir, sobtadament, en un poble de pescadors del que mai abans no havia sentit a parlar. Imagino que feliç per aquesta victòria pírrica sobre l'època miserable que li va tocar viure.



El retrovisor (Segre 5-12-14)