El vàter de la duquessa d'Alba

Que l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter morís la duquessa d'Alba ha estat com si Avon truqués a la meua porta. El destí ja les té aquestes coses. No saps si és molt bromista o molt cruel. Fa una colla d'anys Ava Gardner va publicar les seues memòries. Estava arruïnada. L'animal més bell del cine envellia. Llei de vida. El llibre, amb la previsible desfilada d'amants, li garantiria una bona jubilació. Tots vam anar directes al capítol que la porta a Tossa de Mar a rodar Pandora i l'holandès errant i s'enamora del torero català Mario Cabré. El primer d'una llarga llista. De Tossa va fer cap a Madrid, per a desesperació de Lucía Bosé, que es va acabar divorciant de Luis Miguel Dominguín tipa de portar banyes públiques i notòries. Era el moment de saber del cert si el Fary deia la veritat i abans d'apatrullar la ciutat amb Torrente havia seduït la bellíssima comtessa descalça. Ava Gardner no tenia massa bon record d'aquest país de pandereta que presumia de ser different i a les seues memòries assegura que als anys seixanta “a Espanya no funcionava bé ni el vàter de la duquessa d’Alba”. Una d'aquelles frases que per alguna estranya raó et queden gravades. Qui li havia de dir a la pobra -és un dir- Cayetana que vint-i-cinc anys després que es publiqués aquest llibre ella moriria l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter. També se l'ha perdut Camilo José Cela. I també li hagués agradat. L'agost de 1956 va arribar a l'estació de tren de la Pobla de Segur disposat a recórrer el Pirineu per escriure'n un llibre. Viaje al Pirineo de Lérida no es publicaria fins al 1965. No és, precisament, una guia turística. Tot i que amb els anys algunes de les ocurrències del Nobel s'han convertit en veritables reclams. A l'hotel Fonda Agustí d'Esterri d'Àneu se'n fan un tip de dir que ja no existeix el curiós vàter que va descriure l'autor de La Colmena. De fet, aquest inodor era, al seu parer, “allò més meritori i artístic” que havia trobat a Esterri. Costa de creure que envoltat del paisatge de les Valls d'Àneu i amb tants notables exemples de romànic fes aquesta afirmació, però els propietaris admeten que era una tassa singular. Que s'havien de pujar unes escales per seure-hi, com un insòlit tron des del qual “se domina, con el ojo ciego, buena parte del mundo”. 

El retrovisor (Segre 21-11-14)