Cauen les fulles i cauen els mites

Poca gent sap on és la plaça Agelet i Garriga de Lleida, tot i ser molt cèntrica. De fet, segur que hi han quedat un munt de vegades. Això sí, canviant-li el nom. L'il·lustre poeta ha tingut la mala sort d'acollir la parella més famosa de Ponent: Indíbil i Mandoni. L'escultura és, amb el permís de la Seu Vella, un símbol de la ciutat. Un referent del seu paisatge urbà. I això que els cabdills ilergets fa quatre dies que es miren el Segre de fit a fit. Els va posar literalment en un pedestal un alcalde que de cabdills d'entenia (bé, en sigular, que de Generalísimo no n'hi havia més que un, per sort), el recentment traspassat Víctor Hellín. S'ha de dir que va fer diana. Indíbil i Mandoni es van convertir en temps rècord en patrimoni sentimental de la ciutat de la boira. Però, ai, las! Tot era mentida. En el llibre 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya el periodista Jaume Clotet dedica un capítol als il·lustres ilergetes. I ens cau el primer mite: Mandoni pertanyia a la tribu dels ausetans, els ibers que poblaven l'actual plana de Vic. Més enllà de la boira i les aliances tribals, sembla ser que els unien llaços familiars i que serien cunyats. No vagin a buscar l'aigua del Carme, encara, que això no és el més greu. L'estàtua tenia nom i cognoms, però Hellín cola un gol dels que donen un mundial. Medard Sanmartí (1855-1891) és l'autor d'aquesta escultura, titulada Crit d'independència. No, no és que l'alcalde franquista fos indepe avant la lettre. És que l'artista es va inspirar en la història d'Istolaci i Indortes, uns guerrers cèltics que van lluitar contra els cartaginesos a la segona guerra púnica. El 1884 va portar la parella, originàriament feta en guix, a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja aleshores feia nosa, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van fer cap a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú i s'hi van passar més de mig segle, fins que el 1946, en plena reconstrucció d'una Lleida massacrada després de nou mesos sent front de guerra, es dignifica l'antiga entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Cauen els mites. Com aquelles enormes fulles de plataner, que la tardor empeny i el vent remou amb la impotència de qui només pot fer el simulacre de retornar-les a la vida.

El retrovisor (Segre, 28-11-14)