dissabte, 29 de novembre del 2014

Cauen les fulles i cauen els mites

Poca gent sap on és la plaça Agelet i Garriga de Lleida, tot i ser molt cèntrica. De fet, segur que hi han quedat un munt de vegades. Això sí, canviant-li el nom. L'il·lustre poeta ha tingut la mala sort d'acollir la parella més famosa de Ponent: Indíbil i Mandoni. L'escultura és, amb el permís de la Seu Vella, un símbol de la ciutat. Un referent del seu paisatge urbà. I això que els cabdills ilergets fa quatre dies que es miren el Segre de fit a fit. Els va posar literalment en un pedestal un alcalde que de cabdills d'entenia (bé, en sigular, que de Generalísimo no n'hi havia més que un, per sort), el recentment traspassat Víctor Hellín. S'ha de dir que va fer diana. Indíbil i Mandoni es van convertir en temps rècord en patrimoni sentimental de la ciutat de la boira. Però, ai, las! Tot era mentida. En el llibre 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya el periodista Jaume Clotet dedica un capítol als il·lustres ilergetes. I ens cau el primer mite: Mandoni pertanyia a la tribu dels ausetans, els ibers que poblaven l'actual plana de Vic. Més enllà de la boira i les aliances tribals, sembla ser que els unien llaços familiars i que serien cunyats. No vagin a buscar l'aigua del Carme, encara, que això no és el més greu. L'estàtua tenia nom i cognoms, però Hellín cola un gol dels que donen un mundial. Medard Sanmartí (1855-1891) és l'autor d'aquesta escultura, titulada Crit d'independència. No, no és que l'alcalde franquista fos indepe avant la lettre. És que l'artista es va inspirar en la història d'Istolaci i Indortes, uns guerrers cèltics que van lluitar contra els cartaginesos a la segona guerra púnica. El 1884 va portar la parella, originàriament feta en guix, a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja aleshores feia nosa, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van fer cap a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú i s'hi van passar més de mig segle, fins que el 1946, en plena reconstrucció d'una Lleida massacrada després de nou mesos sent front de guerra, es dignifica l'antiga entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Cauen els mites. Com aquelles enormes fulles de plataner, que la tardor empeny i el vent remou amb la impotència de qui només pot fer el simulacre de retornar-les a la vida.

El retrovisor (Segre, 28-11-14)

divendres, 21 de novembre del 2014

El vàter de la duquessa d'Alba


Que l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter morís la duquessa d'Alba ha estat com si Avon truqués a la meua porta. El destí ja les té aquestes coses. No saps si és molt bromista o molt cruel. Fa una colla d'anys Ava Gardner va publicar les seues memòries. Estava arruïnada. L'animal més bell del cine envellia. Llei de vida. El llibre, amb la previsible desfilada d'amants, li garantiria una bona jubilació. Tots vam anar directes al capítol que la porta a Tossa de Mar a rodar Pandora i l'holandès errant i s'enamora del torero català Mario Cabré. El primer d'una llarga llista. De Tossa va fer cap a Madrid, per a desesperació de Lucía Bosé, que es va acabar divorciant de Luis Miguel Dominguín tipa de portar banyes públiques i notòries. Era el moment de saber del cert si el Fary deia la veritat i abans d'apatrullar la ciutat amb Torrente havia seduït la bellíssima comtessa descalça. Ava Gardner no tenia massa bon record d'aquest país de pandereta que presumia de ser different i a les seues memòries assegura que als anys seixanta “a Espanya no funcionava bé ni el vàter de la duquessa d’Alba”. Una d'aquelles frases que per alguna estranya raó et queden gravades. Qui li havia de dir a la pobra -és un dir- Cayetana que vint-i-cinc anys després que es publiqués aquest llibre ella moriria l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter. També se l'ha perdut Camilo José Cela. I també li hagués agradat. L'agost de 1956 va arribar a l'estació de tren de la Pobla de Segur disposat a recórrer el Pirineu per escriure'n un llibre. Viaje al Pirineo de Lérida no es publicaria fins al 1965. No és, precisament, una guia turística. Tot i que amb els anys algunes de les ocurrències del Nobel s'han convertit en veritables reclams. A l'hotel Fonda Agustí d'Esterri d'Àneu se'n fan un tip de dir que ja no existeix el curiós vàter que va descriure l'autor de La Colmena. De fet, aquest inodor era, al seu parer, “allò més meritori i artístic” que havia trobat a Esterri. Costa de creure que envoltat del paisatge de les Valls d'Àneu i amb tants notables exemples de romànic fes aquesta afirmació, però els propietaris admeten que era una tassa singular. Que s'havien de pujar unes escales per seure-hi, com un insòlit tron des del qual “se domina, con el ojo ciego, buena parte del mundo”. 

El retrovisor (Segre 21-11-14)

diumenge, 16 de novembre del 2014

Un nit premonitòria

La conversa va tenir lloc a la Seu Vella. S'acabava d'estrenar la democràcia. Tot estava per fer i tot era possible. Els dos amics es van quedar sols. “Vull crear un premi literari. Les institucions hem d'oferir incentius als escriptors o no ens en sortirem amb la llengua. I vull que aquest premi porti el teu nom”. La resposta de Josep Vallverdú va descol·locar Jaume Magre, l'inoblidable regidor de Cultura de la Lleida dels vuitanta. “D'acord, però que sigui d'assaig. És el gènere que més suport necessita”. I aviat van quedar entesos. Lleida creava el premi d'assaig Josep Vallverdú. Un dia com avui de fa, exactament, trenta anys, l'hotel Condes de Urgel acollia una vetllada literària que faria història. Eren els temps en què ser periodista cultural era molt dur, que no hi havia mòbils. Ni ordinadors portàtils. El jurat deliberava durant el sopar i es feia públic el veredicte quan es tenia. Mala sort si eren les dotze de la nit. Jaume Magre estava més nerviós que si hagués enviat un original a concurs. Creia en el premi. No em costa imaginar-me'l anant de taula en taula, com li veuria fer tantes vegades a partir de 1993, quan vaig començar a cobrir la vetllada literària per fer-ne una crònica per al diari. Era un home exquisit, elegant, honest. Però aquella nit de fa trenta anys era, sobretot, feliç. El seu premi havia estat un èxit organitzatiu. Hora de llegir l'acta. No hi havia un guanyador, sinó dos. L'assaig La poesia de Gabriel Ferrater havia estat escrit a quatre mans per dos perfectes desconeguts: Xavier Macià i Núria Perpinyà. Ara són dos autors respectats. Dos professors amb una llarga trajectòria a la UdL. Però aleshores eren dos joves acabats de llicenciar-se. A Xavier Macià li va tocar pujar a l'escenari. Núria Perpinyà es va perdre la gala. Era de viatge de noces a París. A la taula de premsa ja ningú no va tastar les postres. Tocava córrer cap a les redaccions. S'havia d'escriure la notícia (sense ordinador!) i revelar el rodet de fotos. Per a una de les periodistes passar a l'acció va ser tota una heroïcitat. Joana Bonet es va atrevir a anar a a gala amb mític vestit amb el cèrcol a la faldilla d'Ágatha Ruiz de la Prada que només es veia a les passarel·les i a la Domingo's. No era fàcil moure's amb ell i, encara menys, passar desapercebuda. Ara és una autoritat en el món de la moda. Una nit premonitòria.


El retrovisor (Segre, 14-11-14)

dimecres, 12 de novembre del 2014

La fi del món

No vaig ser la primera a formular la pregunta. Feia generacions que algun pare la contestava quan jo la vaig verbalitzar. “Què hi ha a l'altre costat?”. Invariablement, els grans responien amb una barreja de certesa i indiferència: “l'Aragó”. I jo pensava que si em deixessin pujar a la punta d'una d'aquelles serres blaves que encerclaven el poble veuria aquesta terra abstracta que en la meua imaginació s'assemblava molt als regnes dels contes. Estava conençuda que el món conegut s'acaba a la Granja. El cotxe de línia feia un llarg recorregut des de Lleida. Passava per molts pobles. Però en arribar al meu, només podia girar. Non plus ultra. S'acabava la carretera. Aquest Aragó mític que anhelava albirar no tenia res a veure amb Torrent o Fraga, que eren llocs que formaven part de la nostra quotidianitat. I em recava. Em recava molt. Però encara que pugessis a dalt de Montmaneu, que era la més alta de les muntanyes, mai no veies res que no fossin més serres. Amb els anys, deixem de fer-nos preguntes. Almenys, en veu alta. Descobreixes que encara que no hi hagués carretera, es podia seguir cap a Maials o cap a Mequinensa, segons la direcció triada. Que sempre es pot avançar més. Que el món és rodó i no s'acaba. És rodó i dóna tombs. Tants tombs que l'arxivera Maria Jesús Llavero va trobar un trosset de la història de la Granja al diari L'avenç de l'Empordà. En un article publicat el 10 d'agost de 1907 es reproduïa una “tràgica nota” trobada en un llibre “embolcallat amb la pols del temps”. Mai no sabrem què hi feia al Baix Segre un redactor del diari L'avenç de l'Empordà, però li hem d'agrair que prengués nota d'allò que s'havia escrit el 1713 i que es va perdre a la Guerra Civil. “Dia deset de juliol del any mil setcents y deu, a punta del alba, arribaren a esta vila de la Granja un destacament enviat de Lleida per ordre del conde Vuingi (...) Minaren la vila, aprenent tot género de grans pera lo servey del rey Felip Quint; (...) y dia denou de dit mes a sinch horas del matí posaren foch a les mines, comensaren per la Iglesia parroquial y después seguiren los carrers (…)” 
Fins al dia 7 de setembre de 1713 no es va tornar a tenir una capella. I fins al 1733 no va estar acabada l'església. Com pot ser que s'hagi necessitat un tricentenari i una quasi consulta per ser conscients de què va suposar perdre una guerra remota?


El retrovisor (Segre, 7 de novembre de 2014)

diumenge, 2 de novembre del 2014

Una tomba buida

Plovisquejava, però és difícil resistir-se a un cementiri. Històries oblidades entre els noms repetits, les dates remotes i les sempre tristes flors de plàstic. L'horitzó era majestuós. El delimitava la imponent paret del Turbó, com un recordatori de la nostra insignificança. Però malgrat el paisatge, resultava claustrofòbic, no s'assemblava a cap altre cementiri pirinenc que jo hagués vist. Hi havia un únic panteó. Uns àngels sinistres en unes senzilles rajoletes decoratives. Unes pedres afegides a la construcció de totxo com a únic ornament. Una porta de fusta que el pas del temps havia desgastat fins a deixar-la d'un color gris de gat amb bons remats de ferro treballat  totalment rovellats. Hi havia unes quantes inscripcions. La primera que vaig llegir era la biografia abreujada d'una pobra dona que feia moltes dècades que havia passat avall. Un nom, una data i els anys que tenia en el moment del traspàs. Vaig fer foto d'un dels àngels sense parar-hi massa esment. La monumentalitat del poble no s'adeia aquell petit cementiri modest i encaixonat. Però al costat de la petita làpida d'aquella ignota difunta hi havia unes lletres que em van fer deturar. “El fundador de este nicho nº1 construido en 1944 D José Sarroca Llacera. Ocupado por él y su familia. Prohibido ocuparlo nadie más”. Em va semblar tan pueril que em va commoure. Intuïa que aquell home havia de ser força especial. Tenia la confirmació a escassos centímetres. “Aquí descansan los restos de D José Sarroca Llacera --- 19-- a los – años”. Sí, efectivament, els guionets són espais en blanc que encara s'han d'omplir. Hi ha lloc per al dia i el mes del traspàs, i un mil nou-cents encetat per facilitar la feina a qui només havia de posar dos xifres més. Un altre buit per al nombre d'anys viscuts. La primera reacció va ser d'infantil alegria. “Encara és viu”. Qui li havia de dir que aquell 1 i aquell 9 farien nosa a qui preparés el text definitiu perquè aquell home no va preveure arribar al segle XXI. Vaig pensar que aquesta història seria un bon Retrovisor de cara a Tots Sants. La vaig escriure sense noms, perquè ningú no es pogués molestar. Per no amargar-li la cada vegada més improbable existència a l'entranyable vellet que als anys quaranta es va preparar una segona residència definitiva. Aquesta setmana, una barreja de curiositat i avorriment em va portar a fer una cerca al Google. Una única entrada per “José Sarroca Llacera”. Un reportatge de La Vanguardia publicat el 8 de juliol de 1965 per María Dolores Serrano. El protagonista de la curiosa inscripció ja era mort aleshores. Havia nascut la nit de Nadal de 1873. Tenia la creu de plata al mèrit militar, guanyada a la remota Guerra de Cuba. Quan s'apropava als setanta anys va construir el panteó amb les seues pròpies mans. Era fuster i tenia traça. Però Muyto, que així se'l coneixia a Roda d'Isàvena, no comptava amb què la darrera voluntat d'un mort necessita la complicitat d'un viu. I ell no la va tindre. Descansi en pau, sigui on sigui.


El retrovisor (Segre, 2 de novembre de 2014)