diumenge, 29 de juny del 2014

Un bisbe, un vàter i un príncep


Per més anys que duri la crisi, sempre ens farà mal llegir el titular que tanca una empresa. La que sigui. A la notícia, invariablement, hi apareix un número. Una xifra que sabem que és la suma de moltes històries personals: les dels treballadors que deixen de ser-ho. La incertesa d'un futur tan negre que combina amb tot. Són mals temps per a la lírica. I per a la prosa. Tanca l'hotel Condes de Urgel de Lleida. També. El nom dóna una pista de l'època de la seua fundació. El 20 de febrer del 1960 s'inaugurava el que aleshores era un hostal de categoria A. Un establiment de luxe que va fer època. No va comptar amb la preceptiva benedicció del bisbe, l'inefable Aurelio del Pino, perquè aquell edifici de corbes sinuoses de l'avinguda de les Garrigues era una invitació al pecat intolerable. Aquella ostentosa escalinata de la façana principal et podia portar directe a l'infern, que es trobava a la part alta de l'edifici. I no, no era la sala de calderes. Canvi d'iconografia. El dimoni s'amagava a la piscina. I, segurament, portava un biquini. Aurelio del Pino era molt de metàfores. Prenguin nota d'aquesta: "Digitus Deic hic est". Traducció per als que han fet l'ESO: "El dit de Déu és aquí". Es referia a Franco. El 28 de setembre del 1955 el generalísimo va venir a Lleida a inaugurar la restauració de la Catedral que va fer Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l'estiu del 36. Se sabia que era el que eufemísticament s'anomenava un home afecte al règim... però es va passar uns quants pobles. Tot i no comptar amb la seua benedicció, l'hotel va ser un èxit. El pont aeri Barcelona-Madrid no va ser una realitat fins al 1974 i amb les carreteres i els cotxes dels seixanta, parar a Lleida era gairebé una obligació per als madrilenys que tenien ganes d'estrenar l'estació d'esquí de Baqueira-Beret. Un d'aquests pioners de la neu conduïa un Citroën Stromberg. Era un habitual del Condes. Una nit dels anys seixanta, quan Ava Gardner va deixar escrit a les memòries que a Espanya no funcionava ni el vàter de la duquessa d'Alba, es va espatllar la cisterna de l'habitació que ocupava aquest jove amant de l'esquí. La cambrera de nit li va facilitar una galleda que podia omplir a la banyera si necessitava utilitzar l'inodor. Les canonades no entenen de protocol, i l'afectat era un príncep: el futur rei Joan Carles, l'aforat.

El retrovisor. (Segre, 27 de juny de 2014)

dijous, 26 de juny del 2014

Retorn al passat

Aquest títol em porta a finals dels vuitanta. Al cine Lumière, que ja no existeix. I no és perquè hi hagués vist la trilogia de Retorn al futur. Vaig quedar tan traumatitzada amb Teen Wolf que la sola invocació del nom del pobre Michel J. Fox em va allunyar molts anys de la mítica saga. M'hagués hagut de fer sospitar alguna cosa la traducció al castellà de la pel·lícula: De pelo en pecho. Ruboritzadora. En el meu record només s'han conservat uns pocs fotogrames que em mostren l'home llop jugant a bàsquet. Suficient. És més nítida la vergonya que vaig experimentar quan es va encendre el llum. Por irracional a trobar-te algú. Aquella desagradable sensació de sentir-te ridícula amb el teu intent de look entre gòtic i punk. Retorn al passat no és cap pel·lícula de Michael J. Fox. És un títol del 1947 protagonitzat per Robert Mitchum i Rhonda Fleming. A la memòria li agrada deixar paranys perquè et perdis. Perquè dubtis. Els records s'amaguen en un laberint en què Retorn al passat és una seqüela de Retorn al futur. I maleeixes la Viquipèdia per no donar-te la raó. Però el cert és que mirar enrere no és aixecar acta notarial d'una vida. Em quedo amb una cita de Mark Twain passada pel filtre de l'escriptor i guionista Pep Bras: “jo de petit podia recordar qualsevol cosa, hagués succeït o no”. El retrovisor distorsiona. Més que un espill, és un calidoscopi que juga amb les ombres de qui vas ser. He escrit el títol pensant en un dia dels primers noranta. Rebo l'encàrrec de fer un reportatge sobre l'arribada d'internet a Lleida. La informació és espessa i abstracta. Hi surten expressions tan demodé com infopista o infovia. De fons, ens acompanya un soroll d'ous ferrats gentilesa d'un mòdem que et fa posar en quarantena l'entusiasme de l'informàtic que t'assegura que les tres ve dobles canviaran el món i, sobretot, la manera de comunicar-nos. Jo en prenia nota i, secretament, planyia aquell noi que apostava amb tanta fermesa i determinació per una entelèquia. Sóc una visionària. L'informàtic era Sisco Sapena, que avui és director executiu de Lleida.net. Aquesta setmana, el meu escepticisme m'ha colpejat a la cara com un boomerang venjatiu. He estat un parell de dies sense connexió a internet. El món no s'ha acabat. Però em va semblar sentir al clatell l'alè dels quatre genets de l'apocalipsi.


El retrovisor. (Segre, 20-6-14)


dimarts, 17 de juny del 2014

El Pelut

Gener de 2006. Un dia radiant. Un cel ras. Aquella nitidesa que tant ens desconcerta als miops. Aquell blau que de tan intens sembla irreal. Aquella eterna bonança mediterrània que si has nascut terra endins et converteix l'abric en una nosa. No havia estat a Caldes d'Estrac des del 1988. Surto del cotxe i em sembla reviure aquell dia de juliol extremadament calorós en què vaig assistir a un casament i ja de matinada, en tornar a casa, vaig rebre la meua primera carta d'amor. En plena immersió nostàlgica m'adono que el mar, a l'horitzó, fa pampallugues perquè el sol juga amb les ones. Definitivament, el dia acompanya. Millor. Aquesta imatge hipnòtica m'allibera de la tensió de pensar que he quedat amb una celebritat a qui no conec personalment. I això sempre imposa. Sobretot, si el motiu de l'entrevista no és parlar de la seua obra. Aquell raconet de l'autoestima tocat i enfonsat abans i tot d'encaixar les mans. Però tinc un encàrrec editorial, temps limitat i moltes entrevistes pendents.

Entro a la Fundació Palau Fabre. Encara no la conec i em reca. Però deixo la visita per a després. No vull fer tard. El poeta viu al mateix edifici, en un habitatge inundat de sol. La memòria l'ha decorat amb fusta i moltes plantes. És més nítida la imatge dels rajos endinsant-se en diagonal fins a perdre's en Palau Fabre, assegut amb una manta a les cames. La severitat del seu rostre m'havia fet témer un caràcter eixut, però em sembla un home exquisit. Sóc conscient que li obriré velles ferides, i em sap greu. He anat fins a Caldes d'Estrac perquè m'expliqui com va viure la guerra. I la seua història és com totes: trista i gens èpica. No ens havíem vist mai l'un a l'altre fins aquell matí de gener. Ell és un poeta incontestable. Una autoritat en l'obra de Picasso. Però en el transcurs d'aquella conversa és un home vulnerable i fràgil que no dubta a obrir-se a una perfecta desconeguda. Ja no hi sent. Potser jo m'he convertit en una excusa per passar comptes amb un passat cada cop més llunyà. Em descriu una guerra, però la pel·lícula no és d'acció. És la història d'un jove que té por i se sent terriblement sol. És el fred i la humitat que patia quan estava presoner a la Seu Vella de Lleida. Els polls que se'l menjaven viu. Els trets, de matinada, que posaven fi a la vida d'algun infeliç al peu de les muralles. Un so esmorteït que encara l'esgarrifava. No calia fer-li preguntes. Eren una frivolitat innecessària.


Va seguir parlant d'uns temps miserables amb més tristor que ressentiment. I, finalment, la confessió commovedora que va ser pitjor la postguerra. Que va plantejar-se molt seriosament de treure's la vida perquè mai no s'havia sentit tan sol ni tan incomprès. Els seus amics a l'exili desconfiaven d'ell. Amb més recel encara se'l miraven aquells que s'havien quedat a Barcelona per convicció. Uns anys terribles. Tanta misèria! Va ser una conversa llarga i distesa. El sol es va retirant de l'estança. Ell està cansat. No ho diu per educació, però és evident. M'acomiado amb regust de culpabilitat. L'he portat a uns anys ignominiosos. Quan marxo em sembla encara més vellet. Voldria emportar-me la tristor dels seus ulls grisos. Però necessita temps. I jo tinc la Fundació Palau Fabre per descobrir. És magnífica. Tinc remordiments de tant com la disfruto. De tant en tant penso en l'home que he deixat al pis de dalt. Cada obra m'explica un trosset més de la seua història. I penso que, malgrat tot, ha tingut una vida intensa al costat de mites del segle XX. Unes fotos en blanc i negre me'l mostren a la Costa Brava fent de figurant en pel·lícules dels anys seixanta. Sort dels rètols. No l'hagués reconegut. Veig un home jove, fort, colrat pel sol. El pit descobert traspuant virilitat. No puc reprimir un somriure en saber que li deien 'el Pelut'. En el context d'aquelles fotos el sobrenom invoca el fantasma de John Wayne. Però jo he conegut la fera amansida per l'inexorable pas del temps. Tan inofensiu com l'osset de peluix amb qui dorm la meua filla. També es diu Pelut.

La tercera persona. (Publicat a Catorze, abril 2014) 

Josep Palau Fabre vist per Matías Tolsà.

dilluns, 16 de juny del 2014

El mite de la taverna

Nostre Senyor va crear la Selectivitat perquè els joves aprenguessin a estimar la primavera. No recordo tardes més radiants que les del maig en què vaig acabar els estudis de COU. Si sap que aquestes lletres corresponen a Curs d'Orientació Universitària és que és massa jove per haver fet el PREU i massa gran per haver estat alumne de l'ESO. Serà per sigles! La carpeta d'apunts era immensa, inabastable. Com el cel infinitament blau que se't colava per la finestra. Cada tarda, puntual a la cita, et temptava una serp amb una poma sucosa i cruixent. I tu res, impertèrrita. No feia massa que havia sortit una novel·la que va aixecar polseguera i que semblava descriure amb involuntària precisió el teu ensopit dia a dia: Amorrada al piló, de Maria Jaén. Sí, segurament ella es referia a una altra cosa, però ara no ve al cas. Faltava un mes i estàvem angoixats. Faltaven quinze dies i ja estàvem histèrics. I, finalment, va arribar el moment més temut de l'any i ens va envair una estranya sensació de calma. Tenies una mica de por. Érem un ramat de dòcils rebels que no oferien resistència. Et passava tot el temari del curs pel cap a una velocitat que no podies seguir, com si cada coneixement adquirit volgués fer-te saber que no es quedaria allí per sempre, que l'havies de caçar al vol. I no hi havia manera d'enxampar-lo. Però van repartir fulls en blanc, vam utilitzar -molts, per primera vegada- el DNI i vam veure que aquells exàmens s'assemblaven molt als que havíem fet a l'institut. Feia calor i estàvem cansats, però havíem superat el primer dia de Selectivitat. L'endemà faríem els exàmens d'especialitat i una prova comuna que consistia a prendre apunts d'una breu conferència. El tema: Erasme de Rotterdam. Algú va fer una fatídica pregunta: “Erasme amb hac?”. Res pitjor que plantejar un dubte a uns adolescents insegurs. En pocs segons ens van haver de cridar l'atenció de tan enceses com eren les discussions. M'agrada pensar que no em vaig deixar influir i que el meu Erasme va arribar sense excés d'equipatge a la taula del pobre professor que va corregir l'examen. Però no hi apostaria massa fort. Sobretot, des que anys després, un bon amic va estar a punt de requerir serveis mèdics corregint exàmens de filosofia. Sabien que Plató va escriure el mite de la taverna? Ell tampoc.



El retrovisor. (Segre 13-6-14)

diumenge, 8 de juny del 2014

Històries en blanc i negre

És molt jove. Va vestida com una terrible femme fatale, però tot just és una nena. Massa prima per als estàndards de l'època. Rossa. Ulls clars i desafiants. No sé qui és. Tinc una foto seua del 1901 que em van regalar aquest Nadal. Formava part d'una petita col·lecció d'imatges d'estudi dels primers anys del segle XX, gairebé totes franceses i alemanyes. Cares anodines, gestos previsibles, roba passada de moda, somriures forçats. Cada foto té una història que em diverteix imaginar. Una història que oblido abans del punt final. La d'ella, però, se'm resisteix. És diferent als seus coetanis. La desimboltura amb què es posa la mà a la butxaca apartant-se una estola de pell blanca, l'altivesa amb què mira a la càmera. Aquella noia ignota exhibeix una curiosa barreja de fragilitat i insolència. Té pressa. Aquella pressa incerta dels que fugen. Se sap guapa. Potser confia que aquesta foto sigui el passaport que la portarà lluny. De vegades, em sembla una Lauren Bacall a punt de donar instruccions a Humprhey Bogart perquè aprengui a xiular. "Saps com es fa, no? Ajuntes els llavis i bufes". És màgic que el seu desvergonyiment hagi quedat empresonat en aquests pocs centímetres quadrats de cartró. Tot el que queda d'ella, a hores d'ara. Està morta, inexorablement. Potser se la va engolir l'Atlàntic quan va naufragar el Titanic. Va acabar malament, en tot cas. Les fotos antigues són biografies amb les pàgines en blanc. Fem trampa quan remenem els àlbums familiars perquè sabem com acaben aquestes històries, encara que se'ns n'escapin els detalls. L'entranyable padrí és un noi jove vestit amb severitat militar. És alt i encara ho sembla més perquè sempre l'acompanya un vellet minúscul amb ulleres fosques amagant-li els pensaments. Les lleis de Mendel ens fan dubtar que tinguin algun parentiu, però es comporten com pare i fill. El més jove sembla professar-li incondicional admiració. El més gran es deixa estimar sense dissimular l'orgull que li provoca saber que la mort no el vencerà, que la seua obra tindrà continuïtat. Tutor i pupil. Les biografies d'aquests dos personatges no me les he d'inventar. Les fotos en què apareixen junts formen part de la nostra història recent. No són anònims, com la meua preciosa heroïna. Es diuen Francisco Franco Bahamonde i Juan Carlos de Borbón y Borbón-Dos Sicilias.

El retrovisor (Segre, 6-6-2104)