Pobres de solemnitat

Ja era nit tancada quan creuava els tretze túnels d'Escales. La pluja anava a més. Pujava de to, literalment. Derivava en tempesta. Els llamps il·luminaven amb dramatisme irreal aquelles parets vertiginoses. Per poc que haguessis escoltat a classe de física, sabies que aquella llum era el preludi d'un tro. Però igualment t'espantaves. El soroll repetitiu del neteja parabrises s'imposava al silenci que regnava en aquell cotxe d'un color llampant. Un silenci que s'assemblava molt a la por. Unes hores abans, la supèrbia pròpia dels vint anys em feia sentir immortal. El món era meu. La vida, l'havíem inventat nosaltres. I, de sobte, aquell terrabastall sobrehumà posant-nos a lloc. Érem tan petits! Érem brosses insignificants. Em va semblar notar la mirada severa del Pantocràtor de Taüll. Em va semblar sentir els retrets de tots els morts enterrats abans que jo nasqués. Aquell moment propi de Galileu en què t'adones que el món no gira al teu voltant. I et sents vulnerable perquè constates que un dia te n'aniràs i aquelles muntanyes poderoses continuaran entomant tempestes. Són lliçons que aprens amb els anys. Exàmens que aproves però no et convalidaran cap crèdit. Al teu darrera, altres s'equivocaran i ensopegaran amb les mateixes pedres. Deu ser una d'aquelles maquiavèl·liques lleis de vida. Aquell dia vaig ser conscient de l'existència d'aquells que m'havien precedit. D'aquells que havien tingut la mateixa por segles abans que jo la tingués. Ho recordava una tarda plàcida i assolellada de primavera en què no hi havia un sol núvol al cel amenaçant tempesta. Parlava amb una dona de 85 anys que em va fer sentir tan petita i insignificant que vaig haver de reprimir les ganes de plorar. Era una conversa amable i educada. Però els seus records de la guerra, quan tot just era una nena, em van desarmar. Havia passat gana. Gana de veritat. Havia menjat peles de taronja plegades de les escombraries. Havia sentit com sonen el trets mesquins d'un afusellament. Els nostres problemes econòmics reduïts a una obscena ridiculesa. I un calaix de la memòria que s'obre per mostrar-te un paper que ens feia riure. Un certificat de pobresa. L'havíem hagut de demanar perquè un familiar seguís un tractament mèdic. Un document que marca la frontera entre la misèria moral i econòmica del franquisme i l'estat del benestar. Malgrat tot.

El retrovisor (Segre, 23-5-14)