Jaume de les Cadires

Oficialment, la grip ja ha arribat a la categoria d'epidèmia. Paciència. Sona pitjor del que és, ja ho saben. Ho podríem traduir com que estadísticament, tenim moltes possibilitats que ens toqui la rifa. Ara rai. El 1918 era conegut, entre aquells que el van sobreviure, com l'any de la grip. Així li'n va dir sempre el padrí. Van morir milions de persones arreu del món de 'grip espanyola'. Amb aquesta denominació d’origen ha passat a la història la terrible pandèmia. Ni havia començat a la península ni va ser més mortífera a l'Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que hi ha una mena de pacte d’omertà i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral, i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada grippe, que és com es diu la malaltia en francès i alemany. La globalització ve de lluny.

El segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs: l’enfonsament del Titànic, la primera Guerra Mundial i, després, la gran grip. Seria només el principi. Quan encara hi havia dipositades totes les esperances en el novecento acabat d’estrenar un xiquet va arribar a aquest món en una data difícil d'oblidar: el dotze del dotze del dotze. No va ser un bon auguri. Només tenia sis anys quan va quedar-se orfe. La grip va emportar-se el pare i la mare d’aquest nen un mateix dia de 1918. Poc li va durar la infància. Ell i el seu germà es van haver d’espavilar abans d’hora. Els primers quartets se’ls van guanyar a la mina. Eren massa petits per treballar-hi, però en aquells temps a la canalla sempre se li trobava una utilitat i a ells els van encarregar d’entrar i sortir del túnel tantes vegades com convingués perquè mai no els faltés aigua als miners. Silló amunt, silló avall tot el dia. Malaguanyat. El nostre protagonista tenia bones mans. Aquest eufemisme en desús volia dir que les manifestes aptituds artístiques d’un pobre s’havien de reconvertir en ofici. I així va ser com el van enviar a casa d’un oncle de Mollerussa, on va aprendre a fer cadires de bova. Per sempre més ja seria Jaume de les Cadires. Un home elegant i rialler que es passava llargues hores amansint pedres. Amb paciència i intuïció feia escultures sense més pretensió que la de no estar desvagat. Aquella increïble mala consciència dels que es van fer vells abans d’hora perquè la vida els va esllomar. Pertanyia a una generació que no es podia permetre el luxe de l’oci. Per això cantava jotes mentre feia l’hort, amb aquella alegria de qui es conforma amb la vida senzilla i austera que li va reservar el destí. Content de tindre una família a qui poder sorprendre cada diumenge amb una tassa de xocolate com només ell sabia fer. El dia que complia 72 anys se’n va anar sense grans escarafalls. Un altre dotze del dotze. El món havia canviat molt. Ell, no tant.

El retrovisor (Segre 17-1-14)