La perdiueta

Tots els papers de l'auca estaven repartits. Reinventar-se encara no estava de moda i tothom assumia el seu personatge amb la professionalitat d'una companyia de teatre. A Pauet -li'n direm Pauet, encara que el diminutiu fos un altre- li havia tocat de fer de borratxo. I s'hi esforçava, perquè sempre anava begut. Era un secundari amb poc diàleg, però amb alguna escena memorable. “¿No ha visto usted el stop?” Que l'agent estigués esmolant el bolígraf per plantar-li una multa no va semblar impressionar-lo. De fet, Pauet sempre se les tenia amb la Guàrdia Civil, eren vells coneguts. Així que va optar per ser sincer: “L'stop rai com l'he vist… A valtros no us he vist!” Les nits de festa major la parella de la Benemèrita no s'allunyava gaire de la moto de poca cilindrada que conduïa Pauet, estratègicament aparcada a la porta d'un bar. Ell apartava una mica la cortina i treia el cap en direcció l'amotet. “Ja us en cansareu, ja!”. També tenia versionades algunes dites populars, si bé, en aquest cas, l'autoria estava més disputada. Una de les més celebrades: “on mengen tres, dos de primera”. Era d'un poble on es forjaven personalitats fetes amb una estranya barreja de realisme màgic i sornegueria de Jesús Moncada. Potser per això s'acceptava amb resignació que et traguessin un renom. “A mi no em batejaran, no, sempre passo ligero, ligero cap a la mina”. No puc dir com es deia aquest home, perquè van per la tercera o quarta generació de Ligeros. Una brodadora callada i discreta se'n feia creus. Sempre va semblar vella, perquè li van matar l'home a la guerra i portava dol des d'aleshores. Ella hi anava sovint, a aquest poble. Feia uns quants quilòmetres a peu per portar uns quartets a casa, que tenia un xiquet petit. “Sí que diuen que de seguida en treuen un malnom, però ja fa temps que hi vaig a cosir i no en tinc cap”. Il·lusa! Algú es va apiadar de la seua ignorància. “Que en fa d'anys que ets la Perdiueta!”. Perdiueta? No se'n sabia avenir. “Dona, tota negra amb les potes roges...”. La viuda feia el camí amb unes espardenyes d'anar per casa, per estalviar-se d'arribar amb les sabates negres plenes de pols. Quan ja era a punt d'arribar es canviava dissimuladament. O això es pensava. La intimitat és molt relativa quan vius en un poble. Però molt. La gent sap coses de tu que ni tu sabies.

El retrovisor (Segre, 19-12-14)

De quan teníem menjador formal

Ara que a canals com Divinity fan tants programes de decoració i reformes hem descobert que quan érem petits vam tenir un menjador formal. Sí, segurament, no li'n dèiem així. Era una de les habitacions més grans de la casa, però s'usava poc, però no dir gens. A l'hivern hi feia un fred que pelava, perquè la calefacció era cosa de rics i/o d'urbanites. L'estufa de llenya es posava on es feia vida. És bonica, aquesta expressió tan en desús: “fer vida”. Ara, en terminologia d'agència immobiliària, és el living. Coses de la globalització? Més aviat, estupidesa humana. En aquests antics menjadors formals hi havia una taula al mig -que, per norma general, es podia desplegar- i dos mobles a conjunt que per petita que fos la sala s'hi encabien: la vitrina i el trinxant. Si han hagut de buscar 'trinxant' al diccionari és que són molt joves o han nascut en una ciutat. És una mena de calaixera -potser més ampla i més baixa-. I, gairebé sempre, té un espill a sobre. Sona molt afrancesat. Però si pensem en la seua funció original (ai, quan els mobles tenien una funció!) ens adonem que, simplement, era on es trinxava la carn abans de servir-la. Etimologia diàfana. El que ara seria un buffet, que ens agrada molt dir-ho tot en llengües que no parlem. Totes les cases semblaven tenir un mateix decorador. Es repetia la Santa Cena a la paret. I els canelobres que mai no s'encenien. I una porta de doble fulla que, invariablement, donava accés a l'habitació principal. És un misteri per què es renunciava a ocupar una part de la casa tan gran. Però hi ha una edat en què no et fas preguntes. Les coses són com són. I ja et va bé. Aquella cambra tenia un punt de misteri. Al davant del trinxant de casa d'una amiga m'hi vaig passar moltes hores fent coreografies de Los Pecos i de Tequila. Érem així d'eclèctiques. De vegades enyoro aquest món perdut. No he ni d'olorar la magdalena per sentir-me lliure i feliç. Per recordar les tardes en què no existien els problemes i les relacions humanes eren rudimentàriament eficaces. Si quedaves amb algú era perquè us aveníeu. I quan et demanaven el parer, era perquè volien saber la teua opinió. Amb els anys es teixeix una absurda xarxa de convencionalismes que compliquen el món i el fan extraordinàriament inhòspit. Fals, encriptat. No sé si n'hi ha prou amb una llei de transparència.

El retrovisor (Segre, 12-12-14)

La dona que volia veure el mar

Ja l'havia fet sortir en un Retrovisor, però fent un paper secundari, gairebé de figurant. Així que aquest article és una mena d'spin-off que explica la història d'una dona valenta, amb caràcter. Res més trist que gestionar la misèria. “Què hi ha per a berenar, mama?” La canalla ja ha sortit d'estudi i ella encara és al safareig esbandint roba, amb les mans roges de tan gelades. Li surt de l'ànima un estirabot: “Fetge de feixista!” En algunes versions hi afegeix un “redéu!”. Tota la impotència condensada en un renec curt i sonor. Que més voldria que tindre pa, ni que fos negre, i xocolata terrosa de la que donen amb la cartilla de racionament. Però va enviudar prematurament i tot es va tòrcer. Encara més. Com si no n'hagués hagut prou amb la guerra. Va decidir conservar intacte un vell somni de joventut per sobreviure. Un anhel de llibertat que ni el franquisme ni la gana no li podrien arrabassar. Aquella dona volia veure el mar. Des de sempre. Des que era una joveneta que es va atipar del riu perquè cada dia hi havia d'anar a carregar uns quants càntirs d'aigua. Un el portaria al cap i dos més a cada mà. Eren una bona colla. Una escena de dura quotidianitat que repetien cada dia. El camí de tornada es feia llarg, però cantaven i s'explicaven alguna confidència. De vegades se li'n reien de la tossuderia, però ella mai no va renunciar a aquell blau infinit. Li dolia que la vida fos tan ingrata que no li concedís el desig d'intentar abastar amb la mirada aquella immensitat. Van passar els anys, i ja no era tan jove. Havia tingut tres fills. Havia perdut el marit. Havia patit molt. Però va mantenir-se fidel a aquell somni rebel amb regust de salabror. Era la seua petita venjança amb qui hagués gosat escriure-li un destí tan penós i desagraït. Va passar el temps i un dia, un dels nois va haver de fer les maletes perquè la feina el portava lluny d'aquell racó de món. Un gir argumental inesperat. Amb l'excusa d'anar a veure el fill, per fi, albiraria el mar. “Em pensava que em moriria sense veure'l”, li van sentir a dir. I el va veure. No sabem quina impressió li va causar, perquè ja no va tornar. Va morir, sobtadament, en un poble de pescadors del que mai abans no havia sentit a parlar. Imagino que feliç per aquesta victòria pírrica sobre l'època miserable que li va tocar viure.

El retrovisor (Segre 5-12-14)

Cauen les fulles i cauen els mites

Poca gent sap on és la plaça Agelet i Garriga de Lleida, tot i ser molt cèntrica. De fet, segur que hi han quedat un munt de vegades. Això sí, canviant-li el nom. L'il·lustre poeta ha tingut la mala sort d'acollir la parella més famosa de Ponent: Indíbil i Mandoni. L'escultura és, amb el permís de la Seu Vella, un símbol de la ciutat. Un referent del seu paisatge urbà. I això que els cabdills ilergets fa quatre dies que es miren el Segre de fit a fit. Els va posar literalment en un pedestal un alcalde que de cabdills d'entenia (bé, en sigular, que de Generalísimo no n'hi havia més que un, per sort), el recentment traspassat Víctor Hellín. S'ha de dir que va fer diana. Indíbil i Mandoni es van convertir en temps rècord en patrimoni sentimental de la ciutat de la boira. Però, ai, las! Tot era mentida. En el llibre 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya el periodista Jaume Clotet dedica un capítol als il·lustres ilergetes. I ens cau el primer mite: Mandoni pertanyia a la tribu dels ausetans, els ibers que poblaven l'actual plana de Vic. Més enllà de la boira i les aliances tribals, sembla ser que els unien llaços familiars i que serien cunyats. No vagin a buscar l'aigua del Carme, encara, que això no és el més greu. L'estàtua tenia nom i cognoms, però Hellín cola un gol dels que donen un mundial. Medard Sanmartí (1855-1891) és l'autor d'aquesta escultura, titulada Crit d'independència. No, no és que l'alcalde franquista fos indepe avant la lettre. És que l'artista es va inspirar en la història d'Istolaci i Indortes, uns guerrers cèltics que van lluitar contra els cartaginesos a la segona guerra púnica. El 1884 va portar la parella, originàriament feta en guix, a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja aleshores feia nosa, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van fer cap a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú i s'hi van passar més de mig segle, fins que el 1946, en plena reconstrucció d'una Lleida massacrada després de nou mesos sent front de guerra, es dignifica l'antiga entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Cauen els mites. Com aquelles enormes fulles de plataner, que la tardor empeny i el vent remou amb la impotència de qui només pot fer el simulacre de retornar-les a la vida.

El retrovisor (Segre, 28-11-14)

El vàter de la duquessa d'Alba

Que l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter morís la duquessa d'Alba ha estat com si Avon truqués a la meua porta. El destí ja les té aquestes coses. No saps si és molt bromista o molt cruel. Fa una colla d'anys Ava Gardner va publicar les seues memòries. Estava arruïnada. L'animal més bell del cine envellia. Llei de vida. El llibre, amb la previsible desfilada d'amants, li garantiria una bona jubilació. Tots vam anar directes al capítol que la porta a Tossa de Mar a rodar Pandora i l'holandès errant i s'enamora del torero català Mario Cabré. El primer d'una llarga llista. De Tossa va fer cap a Madrid, per a desesperació de Lucía Bosé, que es va acabar divorciant de Luis Miguel Dominguín tipa de portar banyes públiques i notòries. Era el moment de saber del cert si el Fary deia la veritat i abans d'apatrullar la ciutat amb Torrente havia seduït la bellíssima comtessa descalça. Ava Gardner no tenia massa bon record d'aquest país de pandereta que presumia de ser different i a les seues memòries assegura que als anys seixanta “a Espanya no funcionava bé ni el vàter de la duquessa d’Alba”. Una d'aquelles frases que per alguna estranya raó et queden gravades. Qui li havia de dir a la pobra -és un dir- Cayetana que vint-i-cinc anys després que es publiqués aquest llibre ella moriria l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter. També se l'ha perdut Camilo José Cela. I també li hagués agradat. L'agost de 1956 va arribar a l'estació de tren de la Pobla de Segur disposat a recórrer el Pirineu per escriure'n un llibre. Viaje al Pirineo de Lérida no es publicaria fins al 1965. No és, precisament, una guia turística. Tot i que amb els anys algunes de les ocurrències del Nobel s'han convertit en veritables reclams. A l'hotel Fonda Agustí d'Esterri d'Àneu se'n fan un tip de dir que ja no existeix el curiós vàter que va descriure l'autor de La Colmena. De fet, aquest inodor era, al seu parer, “allò més meritori i artístic” que havia trobat a Esterri. Costa de creure que envoltat del paisatge de les Valls d'Àneu i amb tants notables exemples de romànic fes aquesta afirmació, però els propietaris admeten que era una tassa singular. Que s'havien de pujar unes escales per seure-hi, com un insòlit tron des del qual “se domina, con el ojo ciego, buena parte del mundo”. 

El retrovisor (Segre 21-11-14)

Un nit premonitòria

La conversa va tenir lloc a la Seu Vella. S'acabava d'estrenar la democràcia. Tot estava per fer i tot era possible. Els dos amics es van quedar sols. “Vull crear un premi literari. Les institucions hem d'oferir incentius als escriptors o no ens en sortirem amb la llengua. I vull que aquest premi porti el teu nom”. La resposta de Josep Vallverdú va descol·locar Jaume Magre, l'inoblidable regidor de Cultura de la Lleida dels vuitanta. “D'acord, però que sigui d'assaig. És el gènere que més suport necessita”. I aviat van quedar entesos. Lleida creava el premi d'assaig Josep Vallverdú. Un dia com avui de fa, exactament, trenta anys, l'hotel Condes de Urgel acollia una vetllada literària que faria història. Eren els temps en què ser periodista cultural era molt dur, que no hi havia mòbils. Ni ordinadors portàtils. El jurat deliberava durant el sopar i es feia públic el veredicte quan es tenia. Mala sort si eren les dotze de la nit. Jaume Magre estava més nerviós que si hagués enviat un original a concurs. Creia en el premi. No em costa imaginar-me'l anant de taula en taula, com li veuria fer tantes vegades a partir de 1993, quan vaig començar a cobrir la vetllada literària per fer-ne una crònica per al diari. Era un home exquisit, elegant, honest. Però aquella nit de fa trenta anys era, sobretot, feliç. El seu premi havia estat un èxit organitzatiu. Hora de llegir l'acta. No hi havia un guanyador, sinó dos. L'assaig La poesia de Gabriel Ferrater havia estat escrit a quatre mans per dos perfectes desconeguts: Xavier Macià i Núria Perpinyà. Ara són dos autors respectats. Dos professors amb una llarga trajectòria a la UdL. Però aleshores eren dos joves acabats de llicenciar-se. A Xavier Macià li va tocar pujar a l'escenari. Núria Perpinyà es va perdre la gala. Era de viatge de noces a París. A la taula de premsa ja ningú no va tastar les postres. Tocava córrer cap a les redaccions. S'havia d'escriure la notícia (sense ordinador!) i revelar el rodet de fotos. Per a una de les periodistes passar a l'acció va ser tota una heroïcitat. Joana Bonet es va atrevir a anar a a gala amb mític vestit amb el cèrcol a la faldilla d'Ágatha Ruiz de la Prada que només es veia a les passarel·les i a la Domingo's. No era fàcil moure's amb ell i, encara menys, passar desapercebuda. Ara és una autoritat en el món de la moda. Una nit premonitòria.

El retrovisor (Segre, 14-11-14)

La fi del món

No vaig ser la primera a formular la pregunta. Feia generacions que algun pare la contestava quan jo la vaig verbalitzar. “Què hi ha a l'altre costat?”. Invariablement, els grans responien amb una barreja de certesa i indiferència: “l'Aragó”. I jo pensava que si em deixessin pujar a la punta d'una d'aquelles serres blaves que encerclaven el poble veuria aquesta terra abstracta que en la meua imaginació s'assemblava molt als regnes dels contes. Estava conençuda que el món conegut s'acaba a la Granja. El cotxe de línia feia un llarg recorregut des de Lleida. Passava per molts pobles. Però en arribar al meu, només podia girar. Non plus ultra. S'acabava la carretera. Aquest Aragó mític que anhelava albirar no tenia res a veure amb Torrent o Fraga, que eren llocs que formaven part de la nostra quotidianitat. I em recava. Em recava molt. Però encara que pugessis a dalt de Montmaneu, que era la més alta de les muntanyes, mai no veies res que no fossin més serres. Amb els anys, deixem de fer-nos preguntes. Almenys, en veu alta. Descobreixes que encara que no hi hagués carretera, es podia seguir cap a Maials o cap a Mequinensa, segons la direcció triada. Que sempre es pot avançar més. Que el món és rodó i no s'acaba. És rodó i dóna tombs. Tants tombs que l'arxivera Maria Jesús Llavero va trobar un trosset de la història de la Granja al diari L'avenç de l'Empordà. En un article publicat el 10 d'agost de 1907 es reproduïa una “tràgica nota” trobada en un llibre “embolcallat amb la pols del temps”. Mai no sabrem què hi feia al Baix Segre un redactor del diari L'avenç de l'Empordà, però li hem d'agrair que prengués nota d'allò que s'havia escrit el 1713 i que es va perdre a la Guerra Civil. “Dia deset de juliol del any mil setcents y deu, a punta del alba, arribaren a esta vila de la Granja un destacament enviat de Lleida per ordre del conde Vuingi (...) Minaren la vila, aprenent tot género de grans pera lo servey del rey Felip Quint; (...) y dia denou de dit mes a sinch horas del matí posaren foch a les mines, comensaren per la Iglesia parroquial y después seguiren los carrers (…)” 

Fins al dia 7 de setembre de 1713 no es va tornar a tenir una capella. I fins al 1733 no va estar acabada l'església. Com pot ser que s'hagi necessitat un tricentenari i una quasi consulta per ser conscients de què va suposar perdre una guerra remota?

El retrovisor (Segre, 7 de novembre de 2014)

Una tomba buida

Plovisquejava, però és difícil resistir-se a un cementiri. Històries oblidades entre els noms repetits, les dates remotes i les sempre tristes flors de plàstic. L'horitzó era majestuós. El delimitava la imponent paret del Turbó, com un recordatori de la nostra insignificança. Però malgrat el paisatge, resultava claustrofòbic, no s'assemblava a cap altre cementiri pirinenc que jo hagués vist. Hi havia un únic panteó. Uns àngels sinistres en unes senzilles rajoletes decoratives. Unes pedres afegides a la construcció de totxo com a únic ornament. Una porta de fusta que el pas del temps havia desgastat fins a deixar-la d'un color gris de gat amb bons remats de ferro treballat  totalment rovellats. Hi havia unes quantes inscripcions. La primera que vaig llegir era la biografia abreujada d'una pobra dona que feia moltes dècades que havia passat avall. Un nom, una data i els anys que tenia en el moment del traspàs. Vaig fer foto d'un dels àngels sense parar-hi massa esment. La monumentalitat del poble no s'adeia aquell petit cementiri modest i encaixonat. Però al costat de la petita làpida d'aquella ignota difunta hi havia unes lletres que em van fer deturar. “El fundador de este nicho nº1 construido en 1944 D José Sarroca Llacera. Ocupado por él y su familia. Prohibido ocuparlo nadie más”. Em va semblar tan pueril que em va commoure. Intuïa que aquell home havia de ser força especial. Tenia la confirmació a escassos centímetres. “Aquí descansan los restos de D José Sarroca Llacera --- 19-- a los – años”. Sí, efectivament, els guionets són espais en blanc que encara s'han d'omplir. Hi ha lloc per al dia i el mes del traspàs, i un mil nou-cents encetat per facilitar la feina a qui només havia de posar dos xifres més. Un altre buit per al nombre d'anys viscuts. La primera reacció va ser d'infantil alegria. “Encara és viu”. Qui li havia de dir que aquell 1 i aquell 9 farien nosa a qui preparés el text definitiu perquè aquell home no va preveure arribar al segle XXI. Vaig pensar que aquesta història seria un bon Retrovisor de cara a Tots Sants. La vaig escriure sense noms, perquè ningú no es pogués molestar. Per no amargar-li la cada vegada més improbable existència a l'entranyable vellet que als anys quaranta es va preparar una segona residència definitiva. Aquesta setmana, una barreja de curiositat i avorriment em va portar a fer una cerca al Google. Una única entrada per “José Sarroca Llacera”. Un reportatge de La Vanguardia publicat el 8 de juliol de 1965 per María Dolores Serrano. El protagonista de la curiosa inscripció ja era mort aleshores. Havia nascut la nit de Nadal de 1873. Tenia la creu de plata al mèrit militar, guanyada a la remota Guerra de Cuba. Quan s'apropava als setanta anys va construir el panteó amb les seues pròpies mans. Era fuster i tenia traça. Però Muyto, que així se'l coneixia a Roda d'Isàvena, no comptava amb què la darrera voluntat d'un mort necessita la complicitat d'un viu. I ell no la va tindre. Descansi en pau, sigui on sigui.

El retrovisor (Segre, 2 de novembre de 2014)

L'home que tenia sort

Tinc pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg, es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un altre artista de la seua generació que també era militant del mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots. Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!". A mi aquest home em desarmava. L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura. Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam passar davant una galeria que anunciava una exposició d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració. A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats". Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava Gardner. Qüestió de sort.

El retrovisor (Segre, 24-10-14)

Arbeca Jones

Ja és oficial. El turó de la Seu Vella aspira a ser Patrimoni de la Humanitat. No els descobriré jo la sopa d'all, que segur que ja l'han tastada. Em limitaré a obeir ordres de Pep Tort, director del consorci que gestiona aquest conjunt monumental, que el cap de setmana ens demanava a la gent que ens dediquem a l'ofici d'escriure que tinguéssim en compte l'antiga catedral de Lleida. El cert és que la història -èpica i lírica a parts iguals- de la Seu Vella dóna per a unes quantes novel·les. “Sant Prepuci? M'esteu prenent el pèl”. Confesso que em va costar de creure que existís. Som a la tardor de l'any 2003, a la sobretaula d'un dinar literari que va derivar, no em preguntin com, en una animada tertúlia sobre relíquies. Vidal Vidal, que de Lleida ho sap tot, en va posar una d'autòctona sobre la taula. Metafòricament parlant, s'entén. Tampoc no calia posar-se més escatològic del compte. “A la Seu Vella s'hi venerava el Sant Drap de Jesús”. Hauria d'estar curada d'espants. Si a l'Edat Mitjana et podies trobar una impossible banya d'unicorn a la capella dels Montcada, tampoc no sembla tan estrany que el primer bolquer del Nen Jesús hagués fet cap a la capital del Segre. Perquè això de “drap” era un eufemisme com un altre. No donava crèdit, com els bancs. I poca broma amb aquesta relíquia, que era de les importants. Prou perquè en plena Guerra Civil, fos robada d'una caixa fort del Banc d'Espanya i desaparegués sense deixar rastre. Què fas amb un suposat bolquer de prop de dos mil anys? L'emmarques? A Lleida es va viure com una autèntica tragèdia. S'havia perdut una de les grans relíquies de la cristiandat. Però la cara de Vidal avançava que la història tenia epíleg. “Em sento com si fos Arbeca Jones”, va assegurar amb un somriure. Documentant la novel·la Nit endins, que aleshores era tot just un projecte, va trobar una insòlita pista del Sant Drap. Un fil -literal- del qual estirar una història. El 1658 el rei Felip IV va passar per Lleida quan tornava de Frankfurt, de la coronació de l'emperador Leopold. No se'n va anar amb les mans buides. Va ser obsequiat amb un minúscul fragment de la sagrada tela. El rei va regalar la relíquia al comte de Pañaranda, que l'havia acompanyat en el viatge. I aquest, a Fra Pedro de la Cruz, natural d'Escalona del Prado, a Segòvia. I en aquest poblet van quedar els quatre fils del Sant Drap lleidatà sense que ningú no ho sabés, perquè eren al mateix reliquiari que contenia uns fragments de Vera Creu. Paral·lelament, i sense que un sabés de les investigacions de l'altre, la historiadora Josefina París va descobrir que el 1808 la família que havia custodiat a casa seua la relíquia per protegir-la dels excessos de la Guerra del Francès va ser recompensada amb un retallet del bolquer. Va anar passant de generació en generació fins a fer cap a Barcelona. Ja en tenim dos fragments. Algú s'anima a acabar el trencaclosques?

El retrovisor (Segre, 17-10-14)

Un silenci antic i molt llarg

No ho recordaven amb el dramatisme dels seus pares. Per a la generació de Gil de Biedma aquells van ser, possiblement, els anys més feliços de la seua vida. Al cap i a la fi, eren uns nens. I la infància, per dura que hagi estat, és el paradís al qual sempre es pot retornar. Però amb la memòria d'aquells dies de llibertat salvatge no en tenien prou per fer baixar l'enorme roda de molí amb què els obligava a combregar el franquisme. Acabada la guerra, a aquells nens feliços els faltava l'aire. La putrefacta moral del nacionalcatolicisme els va asfixiar sense compassió. Es feien grans a la vegada que el seu món es feia més i més petit. Tot estava prohibit. Tot aixecava sospites. Tot era pecat. La misèria s'havia instal·lat en les seues vides, s'havia apoderat de l'alegria. Temps de mantellines a missa i una bona dosi de NO-DO abans de la pel·lícula del diumenge, no fos cas que algú gosés evadir-se més del compte i se li oblidés qui manava. La postguerra va ser llarga. Molt llarga. Pere Oró es va apuntar a cantar a la coral del seu poble. Poques coses es podien fer en aquella època. Encara no havien fet els vint anys i se sentien bullir la sang. Per més que el règim els volgués tallar les ales, no és fàcil mantenir les hormones d'un adolescent sota control. I aquella primavera les notaven més alterades del compte. Que ja era el tercer año de la victoria. El quart sota el jou feixista per als lleidatans. Així que la coral Harmonia d'Aitona es va apuntar al concurs de corals de la festa major de Lleida amb un repertori arriscat. "Ens deien que estàvem bojos, que ens matarien a tots. Encara hi havia molta por". Els van desqualificar a la primera ronda. El Cant de la Senyera s'havia convertit en l'himne oficiós de Catalunya. Poc més que una cançó revolucionària. Pere Oró ha anat a veure un espectacle del cor de l'Orfeó Lleidatà que repassa aquests anys de repressió i s'ha emocionat en tornar a escoltar-lo. "No vam guanyar, però tot el públic del Frontón es va posar dempeus a aplaudir-nos". Era l'any en què es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, des d'on es fa i es desfà perquè Lleida ingressi a la Región del Ebro i se separi de Catalunya. En aquells temps no era tan difícil moure fronteres, qui ens ho havia de dir. 1942. Màrius Torres moria molt lluny d'aquí. El silenci encara seria antic i molt llarg.

El retrovisor (Segre 10-10-14)

Vides inventades

A Montse Penella, que sap de què parlo

Qui més qui menys s'ha posat rímel per sortir afavorit a l'autobiografia. S'ha d'haver tingut una vida molt avorrida perquè amb els anys encaixin totes les peces del trencaclosques. Mirem enrere i no sempre ens reconeixem. Hi ha versions nostres francament millorables. Aquesta necessitat d'entendre'ns i, fins i tot, de perdonar-nos, ens fa ometre dades i falsejar records. Ens fabriquem un passat a mida que ens alleugereix el pes de la culpa. Aquesta màcula que arrosseguem els soferts productes de la tradició judeocristiana. Però n'hi ha qui no en té prou amb el Photoshop i s'inventa una vida. Bé, de fet, en vampiritza unes quantes i es crea un collage prêt-à-porter. Tot comença amb una petita mentida. El desig d'agradar a tota costa. De ser allò que l'altre s'espera. Una patètica necessitat d'afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu s'acaba perdent en un laberint d'invencions que ha teixit una xarxa de mentides tan espessa que atrapa el creador de la faula. I se l'acaba creient. El cas paradigmàtic és el d'Enric Marco, el venerable vellet que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració nazi de Flossenbürg. Va arribar a ser president d'Amical Mauthausen. Va pronunciar un dels discursos més emotius que mai s'han sentit al Congrés dels Diputats. Va rebre la Creu de Sant Jordi. I era un impostor. S'ho va inventar tot. Maria Barbal acaba de publicar la novel·la En la pell de l'altre, inspirada en aquest cas. No tant en Marco com en la seua patologia. La història del padrí que mai no va trepitjar un camp d'extermini i es va erigir en portaveu dels supervivents de l'holocaust no és única. Poc després que sortís aquest frau a la llum vam saber que la presidenta d'una de les associacions de víctimes de l'11-S ni tan sols era a les Torres Bessones quan es van produir els atemptats. Tania Head, la dona que treballava a les oficines que Merrill Lynch tenia al pis 78 de la torre sud del World Tarde Center, que va perdre el seu promès Dave a la torre nord, era una ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Ni va ser víctima de l'atac terrorista, ni estava a punt de casar-se. Esgarrifa saber que hi ha més gent que ha portat el seu afany de protagonisme fins al deliri. Anònima i amb càrrec. Mentiders convençuts de la seua veritat.

El retrovisor (Segre, 3-10-14)

'Vaquilles' i forasters

Potser era la por que tenia, però el so de les peülles ressonant als carrers asfaltats era terrible. I t'arribava en un dramàtic crescendo. Primer senties una remor apaivagada pels crits histèrics i jovials a parts iguals. Després es giraven les tornes i aquelles veus excitades s'anaven perdent mentre augmentava el volum del terrabastall que feien les vaquilles. Jo m'ho mirava des del balcó, perquè encara no tenia edat de córrer. Instintivament, t'agafaves fort a la barana quan passaven per sota de casa i senties a la panxa una sensació molt semblant a la que et provocarien al vespre els cops de plateret de l'orquestra de l'envelat, desproporcionadament amplificada. La seqüència auditiva era la mateixa cada volta que aquelles pobres bèsties feien al poble. De sobte, un canvi de ritme inesperat. Els crits es van dissolent com un glaçó en un mar de silenci. Tothom s'esvera. Un noi s'ha fet el valent i ha quedat arraconat amb un bòvid al seu davant. Es queda immòbil. Els altres corredors d'aquest encierro casolà intenten distreure l'animal. Però aquell bou que tot just ha deixat de ser vedell no es deixa ensarronar. Ell també resta immòbil. Sembla un d'aquells jocs de mirades en què perd qui primer se li escapa el riure. Des del meu angle, el jove no té cap. A més, estic més pendent de la vaquilla. Una padrina que fa estona que es senya no pot més amb la incertesa i fa una pregunta: “Que és del poble?” És una velleta venerable que sembla preocupada de debò. Recordo sentir-me culpable. Vaig contestar educadament que no li veia la cara. Era cert. Però també era veritat que sabia que era foraster, perquè no duia la samarreta de la penya que uniformava tot el jovent autòcton. La vaig voler fer patir. I em va sorprendre el meu sadisme incipient. Aquella dona em va descobrir la xenofòbia en un temps en què un embetumat rei Baltasar era el més semblant a l'exotisme que coneixíem. No va passar res. El bou se'n va cansar, suposo. Poc després es van prohibir les vaquilles. El món canviava. I va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar en el mapa. Em pregunto, però, si el món va canviar prou. Si malgrat viure en una societat acolorida encara no hi ha massa gent que fa preguntes fatídiques. 

El retrovisor (Segre 26-9-14)

Quaranta-dos centímetres

Fa una calor fastigosa. Però aquesta setmana he vist les primeres fulles daurant el carrer. La tardor s'acabarà imposant. No deixa de sorprendre'm aquesta precisió de rellotge suís. El temps avança, implacable. I després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Sabem que tenim la batalla perduda, però igualment lluitarem per eternitzar l'avui i l'ara. Per accelerar el demà prometedor. Som uns ingenus. O no. De vegades s'aconsegueix aturar el temps. Retenir un instant. Per sempre. Com si l'haguessis atrapat amb un caçapapallones. Només et cal tapar el pot de conserva amb cura i guardar-ho en algun prestatge de la memòria. Un record és un trosset d'eternitat. Una eternitat efímera que tindrà la teua data de caducitat. Una victòria pírrica sobre el calendari. Això sí, necessites una contrasenya. Una clau que t'obri la porta per accedir a aquestes càpsules del temps que anem atresorant amb l'edat. Dissabte en vaig tenir prou amb l'olor per endinsar-me als anys setanta. Aquella habitació desprenia una aroma que feia decennis que havia oblidat. L'olor corporal d'una nina que va marcar una època, la Nancy. Abans que la Barbie creués l'Atlàntic, se'n venien un milió d'exemplars cada any. Famosa, l'empresa d'Alacant que la fabricava, va fer diana. Amb la Nancy no es podia jugar a fer de mama, perquè encara que només fes quaranta-dos centímetres, era més gran que tu. Era la noia que volies ser. Guapa i sofisticada. Tenia una habitació de fusta massissa i un catàleg de vestits que et feia perdre l'oremus. Estampats impossibles, colors llampants i pantalons de pota d'elefant. Era més moderna que les ballarines del Ballet Zoom, i això era dir molt. Li vam fer de tot. Vam descobrir que el cabell de les nines no torna a créixer quan el talles amb tisores de punta rodona. Que n'hi havia prou amb un bolígraf per fer-li un tatuatge que mai més no s'esborraria.  Intentes recordar com eren aquestes tardes amb la Nancy. Posar-te en la pell del narrador omniscient que controlava un petit univers de plàstic i explicava històries increïbles en veu molt baixa. Les nines mai no van canviar l'expressió que el 1968 va esculpir Tino Juan. Com a molt, alguna aclucava l'ull més del compte perquè havies fet algun experiment amb les pestanyes que no va acabar de sortir reeixit. Però els hi passaven moltes coses. Jugaves a terra, asseguda sobre els genolls en una postura que ara et portaria al quiromassatgista d'urgència. Al teu voltant, un cercle de plecs de quadres que odiaves profundament. Avui recordes amb simpatia la faldilla escocesa que tant agradava al sector maternal. Intentes associar el record a un referèndum del qual escric sense saber-ne -encara- el resultat. I sents un calfred. Perquè aquella veu infantil que juga tan fluixet a l'habitació parla en un idioma que no és el seu. Hi ha una llengua de diari i una de mudar. I la Nancy, per força, havia de parlar com a la tele.

El retrovisor (Segre, 19-9-14)

El poder de la civada

Era una mort terrible. Lenta i cruel. Agònica. La impotència de no poder fer-hi res. La ràbia d'haver-te posat tu mateixa en aquell malèfic parany de naturalesa despietada. Només tenies l'opció de quedar-te molt quieta i esperar. Retardar l'inevitable per, amb una mica de sort, ser rescatada per algun portador de salacot que t'aproparia la branca providencial. Sí, ho confesso, la recorrent visió d'una mà acomiadant-se del món abans de ser engolida per un terra voraç i insaciable em  traumatitzava. No hi havia res pitjor que les arenes movedisses. Un perill invisible. En el meu record, a totes les pel·lícules de Tarzan hi havia una lluita aferrissada amb un cocodril que acabava amb victòria del rei de la selva i una escena en què un dolent era xuclat amb calma sàdica per un aparentment innocent toll d'aigua. Només hi havia una cosa que em fes més por que els sorramolls i era un atac de la marabunta. Les arenes movedisses eren un clàssic. Literalment. Daud, el fidel servent de Lawrence d'Aràbia, va ser una de les víctimes d'aquest assassí bellugadís. També  sortien a Les mines del rei Salomó, Indiana Jones, Mad Max... Però un bon dia van passar de moda. The Artist les va recuperar en una picada d'ullet a les moltes generacions que temíem que el terra s'enfonsés a sota dels nostres peus. Vaja, que ja eren una relíquia. Llegeixo que quan els efectes especials no es generaven per ordinador algun MacGiver va tenir la idea d'afegir civada a l'aigua. Perden molt dramatisme aquelles morts en blanc i negre si visualitzes un bol de cerals gegantí.  Per a postres, els científics aigualeixen el vi sense miraments. En una entrevista que li van fer a TVE a Alfredo Arche, sedimentòleg del Consell Superior d'Investigacions Científiques, afirmava que és pràcticament impossible que algú mori empassat per un sorramoll. Que, com a molt, una persona quedaria atrapada fins a la cintura i que, en tot cas, això mai no pot passar en un desert. Un article publicat a la revista Nature el 2005 també s'entestava a contradir David Lean. Que si la densitat del cos humà és menor que la de les arenes movedisses i altres arguments per l'estil. Una barreja de desencís i alleujament. Ja podem veure món sense patir. Almenys si anem al desert on regnava Peter O'Toole. O a la selva de Tarzan. On sí que han de vigilar és a la badia de Morecambe, Anglaterra. Qui ens ho havia de dir? 

El retrovisor (Segre, 12-9-14)

El vidu

Si Rafael Alberti et deia vine, ho deixaves tot: no parlava, convencia. Va marxar a l'exili amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa

Anava a escriure que mai no m'havia alegrat tant de rebre un telegrama com el que em va arribar un dia d'estiu de 1989. Però el cert és que no n'he rebut cap altre. M'havien concedit una beca per assistir a un curs de la Universidad Complutense de Madrid. Poesía latinoamericana (con un homenaje a María Teresa León). Jo -confesso- que no sabia qui era María Teresa León, m'hi vaig inscriure perquè els directors eren Rafael Alberti i Mario Benedetti. Un luxe. M'havia passat un estiu de pena treballant a la fruita, així que aquell parèntesi a l'Escorial del 28 al 31 d'agost em semblaven unes vacances increïbles. Suposo que em vaig equivocar d'hora perquè no és propi de mi arribar amb prou temps per seure a primera fila en un acte que va atapeir la sala i va deixar desenes de persones al passadís. Bé, en realitat, el que passava era que portava el vestit blau turquesa de la sort. Em sentia poderosa, invencible. Benedetti és un record borrós. Al costat d'Alberti, tothom empetitia. No feia massa que el poeta del 27 havia patit un accident de trànsit molt anys vuitanta (el cotxe que conduïa Benjamin Prado va ser envestit en ple centre de Madrid per un Seat 131 al qual buscava la policia). Encara caminava amb molta dificultat. Tenia vuitanta sis anys llargs. I els aparentava. Se'l veia cansat. La calor no ajudava massa. Ni la gentada que l'amoïnava. Per sort, no existien els mòbils i no el van torturar amb les cinc mil selfies que ara li reclamarien. Jo no m'hi vaig apropar. Vull pensar que per respecte i timidesa, però si sóc sincera, estava paralitzada per l'emoció. Alberti no parlava: convencia. La veu conservava intacta aquella força viril que encara traspuen les fotos de la seua joventut. Estava emocionat. Es presentava per primer cop com a vidu. María Teresa León, la companya de la seua vida, havia mort el desembre de 1988. Era molt recent. Però el dol feia anys que l'havia passat, des que l'Alzheimer li havia pres aquella dona injustament oblidada.

“Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil, va portar teatre clàssic a primera línia de front. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Ell l'evocava sense papers, deixant-nos la pell de gallina. “Ningú no parlarà dels morts d'aquesta guerra, però si aquests quadres es perden serà un desastre per a la humanitat”, va dir María Teresa León als milicians que havien de transportar el Carles V de Tiziano i Las Meninas de Velázquez. El seu apassionament s'encomanava. Aquells nois espantats amb uniforme es van sentir herois i van començar a actuar amb la solemnitat que requeria la missió, apagant instintivament la cigarreta. Tots dos a la vegada, sense posar-se d'acord. Algú va portar una gravació. Per la reacció d'Alberti, no formava part del guió. Una veu antiga arengava les masses amb una brillant oratòria. Una dona guapíssima adreçant-se a uns soldats que l'escoltaven en un silenci commovedor, respectuós. La intervenció d'Alberti va durar prop de dues hores. Pura emoció. No sé qui més va parlar, perquè era absurd afegir-hi res. Jo ja no escoltava. Algú em va preguntar com em deia i em va fer un gest demanant-me la ploma amb què prenia apunts. Era Rafael Alberti, que també havia decidit donar per acabat l'acte. En una postal il·lustrada amb una obra seua em va fer un dibuix preciós i me'l va dedicar. No vaig poder assaborir el moment. L'absurda ploma de plàstic rosa -no he tornat a escriure amb ploma- va tacar sense compassió a aquella glòria nacional vestida amb colors massa clars per a l'ocasió. Em volia fondre. Mocadors de paper, disculpes. En alguna de les nou mudances que he fet des del 1989 vaig perdre aquesta postal. Em sap greu, però no sóc fetitxista. Em doldria més haver oblidat aquesta tarda en què el vestit blau turquesa em va tornar a portar sort. I encara hi hauria una nit. Una nit de recital poètic. Alberti i Paco Rabal. Apoteòsic. Dos anys després, un juliol que voltava per Còrdova, vaig saber que Alberti clausurava un festival de guitarra amb una lectura de poemes. Vuitanta-vuit anys camí dels vuitanta-nou. Però semblava més jove que a l'Escorial. Caminava sense tanta dificultat i podia estar d'empeus a l'escenari. Jo era en una llotja tan alta -coses de comprar l'entrada més barata- que podia veure'l en un pla zenital. Només el cos de lletra, de dimensions gegantines, et recordava que aquell home s'apropava als noranta. Omplia l'escenari. Encara.

Rafael Alberti vist per Matías Tolsà, 'matias'.

Només el vaig tornar a veure en foto. Una portada que em va fer mal. El padrí de la blanca cabellera al costat d'Aznar, aleshores president del Govern. “Vaig marxar amb el puny alçat i torno amb la mà estesa”, va dir en retornar de l'exili. Però aquella foto era un cop baix a la seua dignitat. Ja era massa gran per imposar-se als pocs escrúpols d'aquells que l'envoltaven. Hi pensava un dia de 1999 a València. A l'IVAM. La setmana havia estat plujosa, però aquell dijous d'octubre hi lluïa un sol esplèndid. S'acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, comissariada per Mercè Ibarz. La volia veure, encara que no tingués ganes de deprimir-me amb les terribles Hurdes del 1933. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27, però jo només tenia ulls per a Rafael Alberti i Maria Teresa León. Tan joves, tan guapos, tan feliços que senties una esgarrifança. Aquell home tenia una presència pertorbadora. Desprenia virilitat. Em semblava impossible que fos el mateix padrí que havia tacat de tinta deu anys enrere. Vaig tornar a l'hotel una mica trista. Nostàlgica, potser. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.

Publicat a  Catorze.cat

La cupletista de la Fuliola

Ramoneta de cal Bisbe de la Fuliola va posar les quatre coses que tenia en una maleta i se'n va anar a Barcelona a servir, com havien fet les seues germanes abans que ella. La vida li  tenia escrit un guió trist i previsible, com a totes les dones de la seua generació que no van tenir la sort de néixer riques. Ni tan sols sabia de lletra. D'ella només s'esperava que treballés sense gosar queixar-se i, arribada l'hora, es casés amb un bon noi. Era del 1902, però el segle XX encara quedava molt lluny. Ramoneta es va rebel·lar contra el seu destí. Era guapa i eixerida, prou perquè es fixés en ella el compositor i pianista de Manlleu Joan Viladomat. Va rebre classes de cant i amb només dinou anys va debutar com a cupletista. El 1922 va publicar el seu primer disc, que incloïa els èxits La muller d'en Manelic i La filla del pescador. Amb el nom artístic de Ramoncita Rovira, aquella pobra xiqueta de poble va fer una carrera meteòrica i l'1 de febrer de 1924 actuava per primer cop al teatre Maravillas de Madrid. Als diaris de l'època es parlava de la lleidatana com d'una "artista de voz y gracia sin límites". Era l'ama del Paral·lel. El 1922 Viladomat va composar un tango al qual posaria lletra Félix Garzo que, no cal dir-ho, va ser per a ella. Ramoncita Rovira, "célebre estrella de la canción, la de la voz de oro", va tenir l'honor de ser la primera a enregistrar en un disc l'ara mític Fumando espero. Una versió molt més explícita que la que popularitzaria Sara Montiel molt temps després. No eren lletres aptes per a menors. Al repertori de Ramoncita, per exemple, no hi faltava un políticament incorrecte Tango de la cocaína. Un vidu de Cervera la va retirar el 1930. La cupletista tornava al punt de partida i s'oblidava dels escenaris per fer-se càrrec del marit i els dos fills que l'home aportava al matrimoni. A partir d'aquí, la carrossa es va anar transformant en carabassa. El vidu va abandonar la família i ella es va haver de fer càrrec dels nens. Anys després, quan els fills que va criar com a propis van ser grans, va conèixer un escriptor divorciat, amb qui va conviure fins que se'l va emportar una tuberculosi. Altre cop sola, Ramoneta va morir al seu pis del carrer Antoni Maria Claret de Barcelona. Sense fer soroll, amb la mateixa discreció amb què havia arribat quaranta anys abans a la capital.

El retrovisor (Segre 5-9-14)

Una prova d'amor

Han detingut un noi que després de beure alguna cosa que no era llimonada es dedicava a espantar els visitants del cementiri de Portsmouth. L'aspirant a zombi es limitava a aparèixer per sorpresa de darrere d'una tomba proferint un udol etílic mentre movia els braços amb aquella poca coordinació que tenen els acabats de retornar del més enllà a les pel·lícules de sèrie B. Molts van descobrir els límits de la seua capacitat pulmonar proferint un crit terrorífic. Una típica notícia d'agost que m'ha fet evocar la història d'una estranya parella. Ella era alta i forta. Tot un caràcter. Els seus dits delicats feien autèntiques filigranes de punta, com corresponia a una senyoreta. Però conten aquells que la van conèixer de jove que també era bona amb el puny tancat. Ell era menut i callat. Un home tranquil que treballava en una mina a unes quantes hores de camí del poble. Els dilluns tocava comiat. La feina era massa lluny per anar i tornar cada dia en un món sense cotxes. Ella es consumia. No ho hagués confessat ni sota tortura, però per res del món volia perdre aquell home dels ulls blaus i el somriure trist. S'havia creat un personatge de dona temible que detestava les cursileries que se suposaven pròpies del seu gènere, però era una sentimental. Un divendres no va poder més. Necessitava saber si ell l'estimava amb la mateixa desesperació. I ho va fer. No es va descuidar de cap detall. La mortalla negra, el rosari a les mans entrellaçades, un ciri encès a cada racó de l'habitació i unes flors als peus del llit. Quan ell va arribar, regnava un silenci espès. Era el moment de penedir-se'n o de portar el joc al límit, fins a les últimes conseqüències. I no era dona de mitges tintes. Va tirar-ho endavant. No se li va moure ni un múscul de la cara. Era morta, a tots els efectes. Després d'uns segons de perplexitat ell va arrencar a plorar com un nen petit, desconsolat. Si hagués tingut el cap clar s'hagués adonat que a aquella escena li faltaven els inevitables extres. Que la casa d'un difunt sempre és la més animada. Però no podia pensar. El va sentir córrer escales avall demanant ajut. “Puja, que només volia saber si m'estimaves”, va dir la morta per sorpresa. No sé què va passar després. Jo els vaig conèixer al cap de cinquanta anys i seguien formant una estranya parella.

El retrovisor (Segre, 29-08-14)

Pluja àcida

Hi ha records que es poden flairar. De petita, l'olor dolça dels garrofers de Gandesa em feia marejar. Però era pitjor de tornada, quan la fortor del vi impregnava cada revolt. Només remuntàvem el riu per anar a Lleida. El trajecte de les grans ocasions, de les sabates que fan mal i la clenxa convertida en un canal de Royale Ambrée. La nostra vida senzilla seguia el curs mil·lenari de les aigües. A banda i banda de riba, gent que parlava com nosaltres. Serres blaves delimitant un mateix horitzó que saltava de província en província. Feia molt que no creuava l'Ebre quan es va fer una carretera que et plantava a la platja de manera ràpida i directa. Tornàvem a mirar cap al sud. Semblava un lloc tan deixat de la mà de déu com ho estàvem nosaltres. Però no. Aquí hi brillaven raigs C a la Porta de Tannhäuser. Coses que no us creuríeu. Vam passar el pont a càmera lenta. Érem a Flix, però teníem la sensació que en qualsevol moment veuríem com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. Marinetti hagués acampat al marge dret, hipnotitzat per aquell fum que emergia d'un misteriós entramat de tubs. El radiocassette del cotxe posava a prova les cordes vocals de Manolo García. Millor, així el silenci no es feia tan espès. Tot just començàvem a verbalitzar l'impacte d'aquell polígon industrial quan l'aigua verda ens va mostrar una imatge de bellesa torbadora: el reflex de la inequívoca xemeneia  d'una central nuclear. Poc després, emergia una aberrant catedral futurista, amb cúpula i tot. Benvinguts a Ascó. Ni la ira de déu sembla tan implacable. I encara no havíem arribat al mar. Ens faltava Vandellòs per a la col·lecció de despropòsits. I perquè no anàvem a Tarragona, que si no, ho haguéssim rematat amb l'espectacle de la petroquímica. Ens va sortir de l'ànima: “pobra gent!”. Quina ment malalta va decidir obviar aquells increïbles boscos de pins que s'enfilen serra amunt? Aquell riu imponent que s'amera de paisatge? A l'Eix de l'Ebre no se'l coneix amb el seu nom. L'Eix (sense cognom) es reserva al Transversal, la carretera que molts anys després ens aproparia a Girona. També recordo el primer cop que hi vaig circular. T'adonaves que hi havia dos catalunyes. I que nosaltres no estàvem entre els elegits. Per a una versió esbojarradament brillant d'aquest article vagin a mestredelgaisaber.tumblr.com.  En concret, al post 'Els del sud us matarem a tots'.

El retrovisor (Segre, 22-8-14)

Don Pepe

Un reportatge sobre el Pla de la Llitera em va fer endinsar al Segrià més desconegut. Pobles amb personalitat pròpia i història singular: Raimat, Sucs, Pla de la Font, Gimenells, Almacelles... Tota una descoberta. Però el nombre de caràcters és limitat i sempre has d'acabar esmolant les tisores. Un dels capítols aparcats tenia nom propi: José Irigoyen. Don Pepe donava per a unes quantes biografies. Era navarrès, però el 1955 es va establir a Suquets, on va aixecar un poble en terrenys de l'Instituto Nacional de Colonización per allotjar els treballadors de la seua flamant indústria agrícola dedicada, sobretot, a l'elaboració de conserves.  En els bons temps de la colònia, a Suquets hi havia escola, cantina, colmado, església, forn, dispensari mèdic... I un aeròdrom!  En teoria, era per transportar els productes de la fàbrica, però el cert és que Don Pepe era un apassionat de l'aviació, fins al punt d'encarregar a Miquel Farré, un artista que havia pintat al fresc l'església de Raimat i la catedral de Solsona, que li fes un mural a la capella privada dels Irigoyen amb una insòlita aeronau solcant el cel al costat de l'arcàngel Gabriel. La foto que vaig trobar a internet era prou eloqüent, però em semblava tan increïble que vaig pensar que li ho preguntaria a Jordi Gabernet. Mai no l'havia vist tan entusiasmat, i mira que s'emocionava molt quan tenia un bon titular, com quan preparava l'exposició 'De Gardeny a Alguaire: 100 anys de vols a Lleida'. Quan tens una persona tan a l'abast, mai no hi ha pressa. Sempre hi pots parlar. A la llarga llista de temes guardats per a un indeterminat més endavant, l'avió angelical del requetè navarrès esperava torn pacientment sense que mai no trobés el moment de parlar-ne. Quan tens una persona tan a l'abast el temps és etern. O això ens agrada creure. Aquest estiu ha fet setanta anys que es va estavellar l'avió d'Antoine de Saint-Exupéry. No feia massa que havia estat a Lleida escrivint cròniques de la Guerra Civil per al diari L'Intransigeant. En vaig fer un article fa molts anys. Quina ràbia que li va fer al Jordi no saber-ho quan escrivia els textos per al catàleg. Avui fa una setmana que va perdre la vida a la carretera. Només tenia 44 anys, com l'autor del Petit Príncep. Ja no li podré preguntar si és cert que Don Pepe es va fer pintar un avió a la capella de Suquets, tant com hagués disfrutat explicant-m'ho.

Potser sí que el temps és etern, però nosaltres no.

El Retrovisor (Segre, 15-08-14)

Rojigualdas al Camp Nou

Em veig a mi mateixa passant per davant del televisor. Està encès, però no li presto cap atenció. Sento, accidentalment, que estan fent un reportatge. Aquella veu professional, de dicció perfecta. Segurament, és Informe Semanal. Encara el fan, però en versió light i a hores intempestives. He anat a buscar alguna cosa a l'habitació que no recordo. Per l'època, apostin per una cinta verge de cassette o un producte enganxós per crear una complexa estructura capil·lar i encertaran. Remeno algun calaix i el locutor (ai! quan encara hi havia locutors que sabien llegir i pronunciar correctament cada paraula) explica que a la Xina es viu una autèntica bogeria perquè aquell dilluns serà vuit del vuit del vuitanta-vuit i, pel que sembla, el número vuit és el de la bona sort al país asiàtic. Sempre m'han fet gràcia les supersticions. Em resulta commovedor que algú cregui que un un color pot causar una catàstrofe. Que es facin rituals còmics, com ara llençar sal per sobre de l'espatlla esquerra per compensar algun descuit. Però els xinesos no estaven disposats a jugar-se-la. No sé quants milers de parelles van dir que es casaven aquell dia de tan bon auguri. Més impressió em va fer saber que s'esperava una allau de naixements, perquè moltes dones es provocarien el part, convençudes que si la criatura arribava al món aquell dia concret no li succeiria mai res de dolent. Però aquell dilluns, ja s'ho poden imaginar,  va ser un dia com qualsevol altre. A les notícies van dir que Sarah Ferguson, la simpàtica pèl-roja que s'havia casat amb el príncep Andreu -el guapo dels Windsor-, havia estat mare d'una nena. Potser sí que nàixer envoltada de vuits et fa ser especial. D'altra manera no s'explica el barret que la princesa Beatriu va lluir amb desimboltura el dia del casament del seu cosí Guillem amb Kate Middleton. Ni tan sols vaig veure el reportatge del 88, però el vuit del vuit del vuit, quan Beijing enlluernava el món amb la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, em va retornar la escena amb aquella nitidesa que t'espanta una mica i tot. Per fi els xinesos tindrien una bona raó per commemorar aquesta data, perquè si la Viquipèdia no enganya, l'única cosa digna de menció que havia passat a la Xina un vuit d'agost va ser un terratrèmol, cosa que em fa sospitar que els descreguts anem ben encaminats. I, de sobte, Google m'il·lumina a través de Dolça Catalunya, un lloc web creat “per una colla de catalans normals” -diuen-. Un dia com avui de 1992 va passar una cosa extraordinària: “Pep Guardiola llenó el Camp Nou de banderas españolas”.  I, compte, contra els polacos. Or olímpic de futbol per a la selecció espanyola. Aquell sí que va ser un gran dia per a la gent normal de Dolça Catalunya.

 

El retrovisor (Segre 8-8-14)

L'home normal

Em va costar dir-ho. Però sabia que aquella confessió desarmaria l'home de la barba. Quan només tens dinou anys i l'única experiència d'haver entrevistat professors del teu institut per a la revista del centre, enfrontar-te a l'escriptor revelació del 1988 imposa. Imposa molt. Però ell m'ho va posar fàcil. Uns segons de perplexitat, indagacions rutinàries i una pregunta retòrica, perquè li acabava de confirmar: “ets parenta de la Carlota de Torres?” Interrogant seguit d'exclamació. Potser a l'inrevés. No se'n sabia avenir. Sí, Camí de sirga, no es cansava de repetir-ho, era una novel·la. Ficció. Qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència, que dirien als crèdits d'un telefilm. Però els que havíem nascut envoltats per les mateixes serres blaves que delimitaven el seu univers literari sabíem que aquestes afirmacions requerien molts asteriscos. Uns quants personatges de Camí de sirga eren de carn i ossos. Una rialla còmplice va il·luminar-li la cara i va començar a dibuixar-me una dedicatòria amb un bolígraf prestat mentre seguíem parlant, sense pressa. De reüll, veia com el paisatge que ens era comú cobrava vida amb uns pocs traços esquemàtics. Jesús Moncada era tan senzill com l'horitzó de tinta que m'acabava de regalar. Portava unes ulleres passades de moda i vestia amb la severa monotonia de blaus marins i grisos dels homes de poble criats a la postguerra. Cap concessió a la frivolitat. No semblava un escriptor (no m'ho semblava a mi, que en coneixia ben pocs, aleshores).

Tenia fama d'esquerp. Defugia els actes socials com si fos al·lèrgic als canapès. Però no era un misantrop. De fet, era extraordinàriament afable amb aquells que no pertorbaven la seua estricta rutina. Amb els veïns que saludava quan treia a passejar el gos pels volts de la plaça del Diamant, amb els llibreters de vell del Mercat Sant Antoni, amb els dependents de Discos Balada del carrer Pelai. Tenia fama d'esquerp i no n'era. Simplement, no se sentia còmode en els cercles literaris. Era una rara avis. Un autor que en plena efervescència de l'aleshores anomenada narrativa urbana de Quim Monzó i Sergi Pàmies es treu de la màniga una novel·la tan insòlita que descol·loca. Necessitàvem una etiqueta i li vam penjar la de rural. “No sóc un poeta de campanar”, es defensava. Era l'autor més deliberadament localista del moment però, alhora, el més universal. El seu traductor al suec, Kjell A. Johansson, ho va tenir clar: “Jesús Moncada és un ferm candidat a guanyar el premi Nobel”. Si arran de l'èxit de Camí de sirga va canviar-se el número de telèfon per recobrar la pau, no vull ni pensar en el trasbals que li hagués suposat aquest guardó.

Li feien més il·lusió les traduccions que els premis. Però si d'alguna cosa se sentia vertitablement orgullós, era d'haver aconseguit donar visibilitat a la Franja de Ponent. Havia de pagar el peatge de ser considerat un autor exòtic, però li sobrava paciència per fer pedagogia. Per explicar que hi ha llocs on les fronteres s'esvaeixen per més fort que ratllis sobre el mapa. De la mateixa manera que l'aigua del pantà del Riba-roja no va poder ofegar els seus records, encara que s'engolís el seu poble. A mi, això, no m'ho va explicar. No calia. Vam parlar més de Macondo que de Mequinensa. L'odiosa comparació que tant el treia de polleguera. Aquell dia fred de novembre, quan sortia de l'Ateneu Popular de Ponent, em va venir al cap l'escena final de Casablanca. Aquell era, sens dubte, el principi d'una bella amistat. Potser era que Jesús Moncada era fidel a la gavardina. O potser era la boira. Ens vam anar retrobant, amb els anys. No ens vèiem massa, però ens apreciàvem de veritat. Prou perquè em truqués per acomiadar-se poc abans de morir. Tenir sentit de l'humor (i més si és negre) et permet la cortesia. Incommensurable. Em va deixar la calavera atònita.

(Publicat a Catorze.cat)

Jesús Moncada vist per Matías Tolsà.