divendres, 26 de juliol del 2013

He estat a la casa de Bernarda Alba


Migdia de juliol. El sol dispara a matar a la plaça de l'església d'Albatàrrec, però a la casa de Consuelo s'hi està fresc. És una senyora amable, de rialla fàcil, que trobem cosint l'aixovar de la seua néta. Ella també va tenir una padrina. Una dona que va morir sense saber que formava part de la història de la literatura universal com a Bernarda Alba. “No té nom el que ens va fer Federico”. El juny de 1936, dos mesos abans que fos afusellat, Lorca va donar per acabada la que per a molts crítics és la seua millor obra de teatre, La casa de Bernarda Alba. Emilio Ruiz Barrachina, autor del documental El mar deja de moverse, ja va advertir que era un text “escrit amb mala bava”. I Consuelo Benavides ho confirma. Fa més de cinquanta anys que viu a Lleida, però va néixer a Valderrubios, una localitat de la Vega de Granada propera a Fuentevaqueros on els García Rodríguez (la família paterna de Lorca) hi tenien casa. No és que es coneguessin, és que eren molt amics. En una Andalusia molt classista, els Alba, els García i els Roldán eren els tres clans que ostentaven el poder social i econòmic a la zona. Lorca fins i tot havia ballat amb les cinc filles que, com a l'obra, tenien els Alba. I sí, dos d'aquestes noies van estar enamorades d'un mateix home conegut a la zona com Pepe el de Roma (Pepe el Romano). “Però no va passar com ho explica Lorca. L'única veritat és que era un home molt alt i molt guapo”. Pepe el de Roma, de la molt catòlica família Roldán, s'havia casat amb una tieta de Consuelo, Amelia. “L'adorava, i quan ella va morir de part molt jove, va quedar destrossat. Li va guardar el dol set anys fins que per mediació d'una criada va començar a festejar amb Consuelo, germana de la seva difunta esposa i la meua mare. Quan m'esperaven a mi, tenia tanta por que va pagar 5.000 pessetes de l'època perquè nasqués en una clínica. Si això és barallar-se per un home! És una història preciosa, no la calia canviar com ho va fer”. Al documental de Barrachina es recullen tesis d'investigadors com Ian Gibson, Pilar Góngora i Miguel Caballero segons les quals La Casa de Bernarda Alba va ser el detonant perquè el poeta fos miserablement denunciat. Massa noms reals de gent important que en surt malparada. Mai no sabrem si s'hagués fet enrere. “L'àvia el va plorar molt, malgrat tot”.

Foto de la foto publicada a Segre el juliol de 2007,
 quan vaig descobrir que els records de la veritable
Bernarda Alba es conservaven a Albatàrrec.

El retrovisor. Diari Segre (26-7-13)

divendres, 19 de juliol del 2013

Jorge Manrique en minishorts



Hi va haver un temps en què vaig voler ser futbolista. La meua infància va transcórrer en una època que hagués obligat Jorge Manrique a refer les Coplas a la muerte de mi padre. Només que hagis passat una tarda als anys setanta et resultarà difícil d'escriure des del futur que qualsevol temps passat va ser millor. Era un món estrany i canviant en què tot era incoherent i possible a la vegada. Aquell dia érem a casa de l'única amiga que tenia televisor en color i vam veure una pel·lícula que ens va marcar profundament. (Amants del setè art, no seguiu que us farà mal). Las Ibéricas FC es titulava. La cosa anava d'onze noies que segur que encara arrosseguen problemes de circulació de tan ajustats com portaven els pantalonets. Onze noies que ensenyaven cuixa i melic amb l'excusa de formar part d'un equip de futbol femení. Bé, anava d'això i de com totes elles es rifaven bufetades -textual- de nòvios i marits. Convivien en promíscua harmonia la rància moral del nacionalcatolicisme i el destape. Per això es podia fer un film que es presentava amb les senyoretes caminant cap a la càmera mentre la veu en off ens parlava d'”una delantera de primera división” i, a la vegada, amanir-ho amb personatges com el que interpretava Fernando Fernán Gómez, un home permanentment emprenyat amb la seua esposa futbolista que practica la violència verbal amb la mateixa alegria amb què es diu que les Ibéricas “tienen un tiro a puerta fuera de serie”. Eren subtils amb les metàfores, ja ho veuen. I encara falta una sinècdoque en forma de cançoneta en què es definia les noies com “once lindos minishorts”. Però a nosaltres ens va encantar. I pocs mesos després es va obrar un miracle. Es va organitzar un partit de solteres contra casades. Estàvem molt emocionades. Les noies del poble no anaven tan descocades com les ibèriques, però també ensenyaven cuixa. Les casades estava clar que jugaven en una altra divisió. Érem tan profundes que ho vam tenir clar: anem amb les solteres que són més guapes. El camp de futbol, voltat de canyissos perquè afluixés la mosca qui volgués espectacle, estava guarnit amb rojigualdas. Però ja dic que als setanta tot era possible i el xut d'honor es va reservar a una dona que s'havia exiliat a França molts anys abans que nasqués cap de les futbolistes. Sí, potser sí que era incoherent. Però quin glamur!

Soltera, exiliada amb barret glamurós made in France i casada.
Un dels dies més feliços de la meua infància. (Foto revista Escarp)

divendres, 12 de juliol del 2013

Fotos i excessos


Quan Barcelona es va posar guapa anys abans de ser olímpica i es va convertir en una ciutat de moda vam començar a rebre turistes nipons. Ens en fèiem creus que recorreguessin mig món per fer fotos. Nosaltres, que amb prou feines sortíem de casa, no podíem concebre que miressin l'obra del seu admirat Gaudí a través del visor de les seues càmeres, en comptes d'amarar-se de la seua màgia. Ara som nosaltres els que vivim de prestat per ensenyar-ho a tercers. Un llibre dedicat ja no té valor si no s'acompanya de la imatge desganada de l'escriptor al teu costat, somrient per inèrcia o per compromís editorial. Necessitem prova documental de tot el que ens succeeix. I, si pot ser, a l'engròs. Una foto diària durant l'embaràs per comprovar com creix la panxa. Un professor que durant quaranta anys es retrata amb la mateixa roba. Cal? Abans en fèiem molt poques de fotos. Desenfundàvem la càmera en grans ocasions. Dies especials. Per això ens agrada tant de mirar-les, perquè revivim moments que mereixen ser recordats. Hi veiem gent que només tenim en una o dos preuades instantànies. En uns cartronets que comencen a estar rebregats després de tants anys. I que ens sabem de memòria. Moltes d'aquestes fotos ens les va fer un fotògraf. Retratista, en versió rural. Als pobles, no calia ni que el contractessis. Venia per la Festa Major, o en època de comunions i, anava fent al seu aire. Després, penjava el resultat d'aquella tarda de balls i vestits nous en alguna botiga. Si t'hi reconeixies i t'agradaves, la compraves. Això proporcionava material inesperat al teu àlbum familiar. Tinc una foto d'un grup de joves amb els inevitables pantalons de campana que és tot un misteri. Són forasters. Ningú no sap del cert a casa de qui s'estaven. Ells somriuen feliços, aliens a les preguntes que suscitarien trenta anys llargs després. Si fas una prova d'agudesa visual, veus al seu darrera una xiqueta d'esquena -jo- que balla amb una altra. És la foto més excèntrica que tinc AD (abans del digital). Els temps DD han banalitzat la fotografia de tal manera que més que fotos tenim carpetes i més carpetes de documents que no tindrem temps material d'integrar-los al nostre patrimoni sentimental. I la terrible mala consciència que els hem d'endreçar. Algun dia. I esborrar-ne la meitat. O més. Algun dia.

El retrovisor. (Publicat al diari Segre 12-7-13)

divendres, 5 de juliol del 2013

La decisió de Francesca


Posem que plou. Plou molt, de fet. Acabes de passar els millors quatre dies de la teua vida. La pluja, una cortesia celestial perquè puguis posar-te nostàlgica sense aixecar sospites. Perquè les llàgrimes passin desapercebudes entre les gotes d'aigua que et regalimen pel rostre. Sents un dolor tan agut que t'espanta. Però els cardiòlegs no poden fer-hi res amb aquestes fiblades per molt que la ciència avanci. Penses que tornarà a sortir el sol i que tard o d'hora aconseguiràs domesticar aquests records dolorosos i feliços a parts iguals. Tancar-los amb clau en algun calaix discret de la teua capseta de la memòria. Podràs tornar a ser l'ama del teu món senzill i endreçat. Comences a prendre'n possessió anant a fer la compra, com si res. Però amb això no hi comptaves: ell encara no ha marxat. Està amarat al davant de la botiga, esperant que tinguis el valor d'admetre que vols córrer a abraçar-lo, a dir-li que ningú no t'havia fet sentir res de semblant i que te n'aniràs tan lluny com el cor et porti. El maleït seny et detura. I ell comença el seu camí sense retorn. Tu també. Ets en un cotxe amb un home que no és el que estimes, apropant-te perillosament als dominis de la rutina. Al vostre davant, un intermitent us indica quin és el camí cap a la felicitat. I ja no pots més. T'aferres amb determinació al pany de la porta. Vols fugir. Ara o mai. En tens tantes ganes que t'espantes. Però la porta no s'obre. Amb la por no hi comptaves. El semàfor ja s'ha posat verd i tu encara lluites contra els teus fantasmes. I t'odies per no ser capaç de marxar. Per no haver arriscat. Per haver renunciat a Clint Eastwood. Però Francesca, en què pensaves? Com vas poder tornar a fer pots de melmelada a la teua granja d'Iowa després de passar quatre dies amb aquest home? Han passat prop de vint anys i hem vist l'escena tantes vegades! Però encara esperem que s'obri la porta i ella corri decidida a assaborir el costat salvatge de la vida. I ens tornarem a decebre. I l'acusarem de covarda. I negarem estar pensant que nosaltres potser haguéssim fet el mateix. I ens posarem el clàssic de Lou Reed per sentir-nos més rebels del compte i convèncer-nos que la llibertat no ens aterra. Que cada decisió no implica una renúncia. Que la vida és tremendament complicada, però l'alternativa és pitjor.  

El retrovisor. Publicat al diari Segre (5-7-13)


dilluns, 1 de juliol del 2013

Tanco els ulls i et veig


Tanco els ulls i el cel es torna sorollosament blau. Encara no sé que l'abril és un mes molt cruel, només tinc 18 anys. Busco un número a la guia que no trobo, però la primavera pot més que jo. I què si la inicial no coincideix! Marco des del telèfon públic d'un bar que ja no existeix i aquella F que em volia esguerrar el dia es converteix en una bella carrossa que arrosseguen mitja dotzena de cavalls blancs. Fins i tot, diria que hi ha una pluja de pètals de rosa. T'he trobat. T'he trobat potser sense saber massa bé què busco, però accepto el te que m'ofereixes. Enfilo el carrer costerut que ens separa amb el convenciment que la faldilla verda m'està molt bé. Canvio d'opinió tres o quatre vegades, però no m'escolto. No atenc a raons. Avanço amb tanta determinació que m'espanto una mica. No tinc cap pla. Només una excusa que de vegades em sembla genial i d'altres pueril: portar-te unes cireres. De fet, no tinc cap idea. Tinc la ment en blanc. O, potser no, potser és que m'ocupes tot el pensament. El món s'ha tornat tan petit que no hi ha lloc per a ningú més. Els he oblidat a tots. Des que em vas treure a ballar un fatídic pasdoble que jo no sabia seguir, que la vida sona com un bolero. “No importa el moviment, sinó la distància”, em vas dir. I jo la volia escurçar més, la distància. Per això vaig agrair que apropessis la cadira de vímet sense fer massa cas del pànic amb què m'aferrava a la tassa metàl·lica. Era el meu primer te i encara no sé si em va agradar. El sol es va pondre amb inusual dramatisme al nostre davant. Tanco els ulls, i el color taronja envaeix l'horitzó d'irrealitat. Tanco els ulls, i et veig, encara.

(*) Aquest text el vaig escriure per a la Susana Martínez i el seu projecte de 'Voluntats contraposades'. Em va demanar de fer-me una sessió fotogràfica amb els ulls tancats. I em vaig deixar portar. La foto és seva.