Els viatges de Risto

Em declaro fan incondicional de l'edició facsímil del Butlletí del Centre Excursionista de Lleida publicada amb motiu del centenari d'aquesta associació. Són revistes escrites entre 1908 i 1936 en català prenormatiu que ens ofereixen un retrat impagable de com era el nostre país a la primera meitat del segle XX. Avui tirarem per terra el mite de la generació Gran Hermano, els de la veritat per endavant i la sinceritat més descarnada com a bandera. Ens ho temíem, però ho confirmem: no són originals. Excursió al Baix Segre del 1910. Fan una volta per un poble “a veure si trobàvem re”. I el que troben no els hi fa ni fred ni calor: “un edifici prosaich, renyit enterament ab l'art, del qual no se'n veu ni sombra”. Torn de l'església. La correcció política no era el seu fort i després de carregar-se la façana analitzen l'interior on “no hi ha gran cosa que valgue la pena fora de l'altar major que no val res”. I ho rematen: “És una calamitat artísticament parlant”. No sembla provat que un avantpassat de Risto Mejide se sumés a la comitiva, però tot podria ser. Amb l'autoestima tocada i enfonsada, la vila en qüestió aconsegueix de marcar el gol de l'honor: “Cal fer justícia a la capella (...) Gentil, pulcra i eleganta, sembla una perla encastada en un anell barat”. Sí, potser que l'anell barat no calia que hi fos, però els excursionistes eren implacables. Canviem de destinació. I de terç. Un capellà els hi fa de cicerone en un altre poble del Segrià. El descriuen sense eufemismes: “és Mossèn Jaume un rector que ja va baixant per la costa del viure”. Vaja, que era més vell que l'anar a peu. Traslladem-nos al Pallars. Els nostres intrèpids aventurers s'aturen en un punt de la Conca de Tremp. “Tan bonichs com té'ls voltants y'l poble tan costerut y lleig”. Tampoc no és que vigilin massa amb els traginers que llogaven. Els dos cavalls que arrossegaven la tartana en una excursió per la Noguera estaven tan prims “que se'ls podia estudiar anatomia”. I això no és res. Es refereixen al conductor com “el rústich”, un home que no para de parlar “fent ganyotes y gestos com un mico”. He fet trampa. Aquesta és només una de les lectures que es poden fer de les peripècies d'aquests precursors del turisme. Els seus escrits desacomplexats ens apropen amb precisió de rellotger suís a un món que ja no existeix.

El retrovisor (Segre, 12-4-13)

Foto de perfil de @ristomejide