divendres, 26 d’abril del 2013

Una presó d'amor


Potser és la lluna plena, o que ja ressona al subconscient la tristor de les notes de Quién me ha robado el mes de abril de Sabina, però m'ha vingut de pensar en Casanova. Giacomo Casanova. Ho dic a l'estil Bond perquè d'aquest intel·lectual que tractava de tu a tu Voltaire, Goethe i Mozart només en recordem les seues proeses sexuals. I sí, era un seductor, però a les antípodes del misogin -miserable, diguem-ho pel seu nom- Don Juan. Ell no col·leccionava conquestes. Ni l'atreien les ànimes càndides. Li interessaven les dones amb qui -també- pogués parlar. Com Nina Bergonzi. Era veneciana, com ell. Però es van conèixer a València el 1768. Els hi va portar la mala vida. Casanova havia hagut de fugir precipitadament de França. Bergonzi també havia arribat a la capital del Túria en qualitat d'exiliada. Era cantant i ballarina al teatre de la Santa Creu de Barcelona. No era la cap de cartell, però li va fer perdre l'oremus al comte de Ricla, capità general de Catalunya, virrei de mal nom, i, oficialment, Ambrosio de Funes Villalpando Abarca de Bolea. Sembla ser que el senyor del nom llarg era vidu, però el bisbe de Barcelona, Josep Climent, estava escandalitzat per la llibertina relació del militar i la corista. Va provar d'actuar contra el capità general, però com que no va trobar ningú que hi volgués testificar en contra, va acusar d'escàndol públic la noia i la va fer fora de la Ciutat Comtal. Quan els ànims de l'Església es van calmar, el comte de Ricla va recuperar la italiana que li havia robat el cor. Però ella es va emportar un souvenir inesperat. El 16 de novembre, el triangle amorós es trenca. Casanova és detingut i, acusat de portar passaports falsos, empresonat a la torre de Sant Joan de la Ciutadella de Barcelona. No queda provat que la gelosia del virrei fos al darrera de l'arrest. Però sembla més que probable. Quaranta dies d'infern a l'ambient repressiu de la Barcelona del segle XVIII van ser més que suficients. Casanova torna a creuar la frontera i no torna. Així va ser com el celebèrrim seductor va compartir un trist honor amb els seus contemporanis catalans, que tot sovint visitaven a la força la Ciutadella de Felip V. Tan odiada era, que el 1896 s'enderroca. Només se'n conserva l'arsenal, que és l'actual seu del Parlament de Catalunya. Potser que no afegim més munició...


El retrovisor (Publicat a Segre 26-4-13)


divendres, 19 d’abril del 2013

La dona que xisclava


El van despertar a punta de dia. No eren anys de massa explicacions, així que la canalla tampoc no en demanava. Però no li semblaven hores d'anar pel món. Anava errat. Encara no s'havia vestit que se li va omplir casa de gent estranya i a ell l'empenyien a marxes forçades. Res no tenia sentit, així que sense entendre què passava, va seguir les instruccions i va trucar a la porta d'un veí. “Què hi fas tu aquí? Que has caigut del llit?” Els badalls que feia semblaven donar-li la raó a l'amfitrió. Però el nen estava molt despert. “M'han fet vindre quan ha arribat una vella que no parava de xisclar”. El desconcert del petit es va encomanar al veí, però l'estranya parella de circumstàncies va anar fent la seua tot el matí, sense més especulacions sobre l'enigmàtica dona que cridava tant. Quan va tindre autorització per tornar a casa, es va trobar la mare i la germana fent bugada, com si fos dissabte. S'havia recuperat la normalitat. Molts anys després, el xiquet va saber que aquella misteriosa vella que l'havia tret de casa era una noia que amb prou feines passava dels vint. Els seus ulls infantils van veure una dona grossa, suada, amb la cara desencaixada pel dolor. Vivia a la cantonada, però no la va reconèixer. Era la filla gran d'una família que també havia vingut del sud. I aquest lligam era més poderós que la sang. La jove es va posar de part de matinada al cobert on malvivien. “Almenys que pareixi en un llit”, i la van portar a casa dels meus padrins, que no feia massa que en tenien. Tothom s'ajudava. No calia crear cap hashtag al Twitter per solidaritzar-se amb la misèria que compartien. Tots venien de l'infern de la gana. Tots van haver d'endinsar-se a la gola d'una mina. A tots els havia caigut l'ànima als peus quan van comprovar que el futur que havien anat a cercar en un llarg viatge amb tren no havia passat de llarg de la maleïda postguerra. No eren parents, però estaven agermanats per un sentiment atàvic, l'instint de supervivència. Què lluny ens queda aquest submón de xaboles. Prou per mirar amb recel els que han vingut de més al sud encara i passen com poden aquesta mala època que ens ha deixat sense feina i sense quartos. No hem de tindre por. Som nosaltres. És el nostre reflex a l'espill de la història. Així vivien els pares o els padrins dels que ara patim atacs de superioritat.  

El Retrovisor (Segre, 19 d'abril de 2013)

Aquest llit fotografiat per Llorenç Melgosa
 al poble abandonat d'Àrreu em va fer recordar
l'anècdota tantes vegades repetida pel meu pare.

divendres, 12 d’abril del 2013

Els viatges de Risto


Em declaro fan incondicional de l'edició facsímil del Butlletí del Centre Excursionista de Lleida publicada amb motiu del centenari d'aquesta associació. Són revistes escrites entre 1908 i 1936 en català prenormatiu que ens ofereixen un retrat impagable de com era el nostre país a la primera meitat del segle XX. Avui tirarem per terra el mite de la generació Gran Hermano, els de la veritat per endavant i la sinceritat més descarnada com a bandera. Ens ho temíem, però ho confirmem: no són originals. Excursió al Baix Segre del 1910. Fan una volta per un poble “a veure si trobàvem re”. I el que troben no els hi fa ni fred ni calor: “un edifici prosaich, renyit enterament ab l'art, del qual no se'n veu ni sombra”. Torn de l'església. La correcció política no era el seu fort i després de carregar-se la façana analitzen l'interior on “no hi ha gran cosa que valgue la pena fora de l'altar major que no val res”. I ho rematen: “És una calamitat artísticament parlant”. No sembla provat que un avantpassat de Risto Mejide se sumés a la comitiva, però tot podria ser. Amb l'autoestima tocada i enfonsada, la vila en qüestió aconsegueix de marcar el gol de l'honor: “Cal fer justícia a la capella (...) Gentil, pulcra i eleganta, sembla una perla encastada en un anell barat”. Sí, potser que l'anell barat no calia que hi fos, però els excursionistes eren implacables. Canviem de destinació. I de terç. Un capellà els hi fa de cicerone en un altre poble del Segrià. El descriuen sense eufemismes: “és Mossèn Jaume un rector que ja va baixant per la costa del viure”. Vaja, que era més vell que l'anar a peu. Traslladem-nos al Pallars. Els nostres intrèpids aventurers s'aturen en un punt de la Conca de Tremp. “Tan bonichs com té'ls voltants y'l poble tan costerut y lleig”. Tampoc no és que vigilin massa amb els traginers que llogaven. Els dos cavalls que arrossegaven la tartana en una excursió per la Noguera estaven tan prims “que se'ls podia estudiar anatomia”. I això no és res. Es refereixen al conductor com “el rústich”, un home que no para de parlar “fent ganyotes y gestos com un mico”. He fet trampa. Aquesta és només una de les lectures que es poden fer de les peripècies d'aquests precursors del turisme. Els seus escrits desacomplexats ens apropen amb precisió de rellotger suís a un món que ja no existeix.

El retrovisor (Segre, 12-4-13)

Foto de perfil de @ristomejide

divendres, 5 d’abril del 2013

Bombes i roselles


5 d’abril de 1938. La primavera no entén de guerres i acudeix  puntual a la seua cita. Escampa roselles com si fossin brossetes de confeti en el paisatge. De Barcelona arriben notícies terribles. Durant tres dies de març, la ciutat ha estat salvatgement bombardejada. Sis-cents setanta morts segons el darrer recompte. Esfereïdor. Mai tant que en un tranquil poble de la Ribera del Sió en passés una de tan grossa. A Agramunt s'intentava fer vida normal. Però aquell no seria un dia normal. Dinou persones d'un cens de poc més de 3.000 habitants no van tornar a casa. Una mortífera pluja de bombes va canviar per sempre més la història del poble. En el context miserable d'una guerra, dinou morts ens poden arribar a semblar poca cosa, però fent una senzilla regla de tres ens adonem que el percentatge de dolor que va suportar Agramunt és del tot inassumible, com si a Barcelona haguessin mort 5.000 persones. No hi ha temps de plànyer-se. Les temudes paves poden tornar en qualsevol moment. Molts marxen esperitats a aixoplugar-se en alguna de les cabanes disseminades pels camps propers, entre ells, la família de Guinovart, l'artista que quedaria marcat per aquest contacte primitiu i ferotge amb la natura. D'altres s'esmercen a construir un gran refugi antiaeri a les entranyes de l'església de Santa Maria. Va ser una decisió providencial: l’aviació franquista, alemanya i italiana va continuar bombardejant fins al 12 de gener de 1939. El poble va quedar pràcticament arrasat. Un total de 328 edificis van ser completament destruïts. I una xifra semblant, molt malmesos. Però les cases rai, que es poden tornar a aixecar. Les persones no tenen recanvi. Per això les sirenes et feien córrer a refugiar-te a la insòlita església subterrània que hi havia a sota de la romànica, protegida amb mil i un sacs d'arena. Tenia forma de creu, amb una galeria principal de 34 metres i una de transversal de 28,4. De fet, el refugi seguia la nau central i el creuer del temple. Centenars de persones esperaven al seu interior que el silenci els indiqués que ja havia passat el perill. Sembla mentida, però la memòria de la guerra es va esvair amb els anys i el refugi va caure en l’oblit. El 2005, les obres de restauració del temple van fer emergir aquest terrible record del que va passar un dia com avui de fa 75 anys.

El retrovisor. (Segre 5-4-13)

Vaig escriure el títol pensant en aquesta foto del Llorenç Melgosa.