divendres, 22 de març del 2013

Homes en un prat


A l'article d'avui, la testosterona corre a raig. Som a la primavera de 1913. La Vall Fosca encara no ha il·luminat Catalunya. De fet, els dos visionaris que volen treure llum de l'aigua es troben immersos en una frenètica lluita per aconseguir-ho. Emili Riu, a la Torre de Capdella i l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, al Baix Segre i la Conca de Tremp. Milers d'homes treballen en condicions duríssimes per fer aquelles obres faraòniques que ens han de portar al segle XX catorze anys més tard que hi arribés el calendari. Massa homes i massa feina. “Un allistador dispara dos trets de revòlver a l'enginyer encarregat de les obres, Mr. Rabat”. La notícia és del dia de Sant Josep d'ara fa cent anys. La localització, Utxesa, entre Aitona i Torres de Segre. Els diaris ho recullen en format breu, sembla que aquella escena tan del far west no era ni de bon tros d'impacte en aquell context de campaments d'obrers improvisats a peu d'obra. El pobre Mr. Rabat morirà l'endemà en un ignot hospital lluny de casa seua. Del seu agressor no en transcendeix la identitat, només el seu càrrec a les obres del Canal de Seròs: allistador. Una d'aquelles professions que ja només existeixen al diccionari: la persona que porta el control d'altes i baixes d'una o més colles de jornalers. La Canadiense no es pot permetre de perdre dos caps en un mateix dia, Riu ha agafat embranzida a la Torre de Capdella i no poden badar. Es mouen fils i abans que s'acabi el mes s'instal·la a Aitona la guàrdia civil “como prudente medida previsora de cualquier contingencia en atención al gran número de obreros”. Ja hem posat ordre al Baix Segre. Però a la Vall Fosca, els ànims també estan escalfats. Han treballat tot l'hivern a més de 2.000 metres d'alçada. Costa tant de pujar i baixar que doblen torn. Arriben matats. I els espera poc menjar, matalassos que et balden i malalties escampant-se com plagues bíbliques. Un dia de juny van dir prou i els 4.000 obrers es van declarar en vaga. Una vaga de les que no es dissenyen en un despatx perquè els sindicats facin un pols al govern de torn. No, una vaga de les que t'ho jugues tot. Amb les obres aturades, tots els treballadors van baixar de la muntanya. Una padrina d'Espui recordava l'escena: “Mai havia vist tants homes! Em va fer por i tot veure aquell prat ple d'homes”. Se'n van sortir.

El retrovisor. (Segre 22-3-13)


dilluns, 18 de març del 2013

La gran mentida



Als lectors més joves els hi sonarà a teoria de la conspiració, però ara fa cinquanta anys es va intentar separar Lleida de la resta de Catalunya. I amb una argumentació pseudocientífica de pes: les comarques de Lleida no eren genuïnament catalanes. Eren lleidatanes. I prou. De fet, segons aquestes tesis, a Lleida es parlava una curiosa barreja de català i castellà. Érem tan clarament en terra de ningú que “la verdadera causa por la que fue elegida Lérida para la instalación de la única Universidad de la Corona de Aragón, fue precisamente por su carácter autónomo e independiente, que al no poder realmente ser considerada como aragonesa o catalana, no podrían surgir suspicacias entre aragoneses, catalanes, valencianos ni demás dominios de Jaime II”. Sí, d'acord, de bestieses se n'escriuen i se'n publiquen moltes. Però aquesta anava de debò. Es recollia en un llibre de 1963 publicat per l'aleshores Instituto de Estudios Ilerdenses, el pal de paller de la cultura de Ponent. L'autor de l'afirmació, de fet, era un conseller de la institució, Antonio Hernández Palmés.

Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia va ser un globus sonda llençat -amb el suport del règim franquista- per part d'un moviment social més arrelat del que ens agrada creure avui dia: el leridanismo. Compte, que no es tracta de lleidatanisme. El matís sembla molt subtil, però com ja va estudiar l'escriptor Josep Vallverdú als anys seixanta, encara que ambdós conceptes es trobin i fins i tot es retroalimentin, hem d'entendre el lleidatanisme com un provincianisme més o menys tronat però innocu.

Ara bé, el leridanismo era una altra cosa que feia molts anys que es gestava. Miquel Pueyo recull en el seu imprescindible Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, les significatives paraules pronunciades a Lleida el 19 de maig de 1939 en el marc dels actes commemoratius del primer Desfile de la Victoria: “estamos en Lérida, la ciudad que tiene tanto de catalana como de aragonesa (...) Lérida, además de sentirse española es la población más aragonesa fuera de Aragón”. I el missatge va quallar entre els adeptes al règim. Molts eren funcionaris vinguts de fora, però també hi havia una part important del lleidatanisme. De famílies provinents de la dreta catòlica moderada i de la Lliga Regionalista. El 1941, en plena misèria de cartilles de racionament, es funda a Lleida un selecte club gastronòmic, el Caliu Ilerdenc. En teoria, es tracta d'una associació privada de lletraferits amants de Lleida i de la bona taula. Però la seva ombra seria molt allargada. Entre els autoanomenats caliuencs, hi haurà tots els futurs càrrecs franquistes de la ciutat.  Conten que es reunien en un xalet d'Eduardo Aunós, que va tenir el dubtós honor de ser ministre en dos dictadures: la de Primo de Rivera i la de Franco. I, precisament, sota un oli del generalísimo tenien lloc les trobades. 

Un any després de la fundació d'aquest nucli dur del leridanismo més ranci es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, que serà el seu braç armat. La tertúlia privada passa a ser política cultural. I els membres de l'associació es converteixen en consellers d'aquesta institució, que publicarà llibres dels membres de Caliu Ilerdenc, i estendrà el seu discurs més enllà de la sala d'Eduardo Aunós.

La llavor estava plantada i la terra, ben adobada. El leridanismo va anar creixent, guanyant terreny. Va anar calant en la societat. Evidentment, no tothom hi combregava, però els díscols no tenien columna a la premsa ni  tribuna de l'IEI per fer arribar les seves tesis a la població, així que els seus intents per frenar aquest despropòsit resultaven estèrils. És en aquest context tan favorable per als interessos leridanistas que Henández Palmés publica un opuscle que senta les bases per a que el règim passi a l'acció. El pla és ben senzill: “El dilema que plantean en su polémica, es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”. A veure qui li podia discutir que Lleida no fos lleidatana. Llàstima que els cartògrafs obeïssin ordres i hagués estat “legalmente incorporada a la región catalana”. Tranquils que hi trobarem remei. D'una banda, estigui al cantó del mapa que estigui, “Lérida y toda su región natural forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”. 

 

I per si no n'hi hagués prou, es decideix de separar Lleida de la regió Nordeste (eufemisme per referir-se a Catalunya). I integrar-la a la nova regió del Valle del Ebro. S'havien cansat de dir que Lleida no era catalana ni aragonesa, però no van dubtar a moure el mapa d'Espanya. 

La societat lleidatana se'n va fer creus. El règim franquista no comptava amb l'oposició en bloc de tot el territori. S'escalfen els ànims.  El franquisme en pren nota i el 1966 el president de la Diputació, Antonio Aige, nega els rumors: “La naturaleza catalana de la provincia de Lérida es un hecho tan incontrovertible que no admite discusión ni duda de ninguna clase y todo rumor o argumentación en sentido contrario debe considerarse tendenciosa y lesiva a los intereses de Lérida, Cataluña y España”. Aquell mateix any, les institucions franquistes difonen un comunicat insòlit. Recordem que la premsa només publica allò que s'autoritza, de manera que s'ha de considerar com a mínim estrany que calgui fer un desmentit com aquest: “En una de estas especulaciones aparecía Lérida dentro de la demarcación del Bajo Ebro. Se ignora cómo haya podido trascender esa hipótesis, una más entre tantas, hasta alcanzar la difusión registrada”. Vés per on, ara resultarà que el periodisme d'investigació estava permès i que algú havia tret a la llum els papers que no tocaven.

Per si de cas, els intel·lectuals que havien fet pedagogia arreu del país per advertir del que estava passant van decidir de publicar el llibre Lleida, problema i realitat. Era el 1967. Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel, Francesc Porta i Josep Vallverdú signen un treball que va ser silenciat pels mitjans del règim però que aquell estiu es convertiria en bestseller. Una rigorosa radiografia de la realitat lleidatana en què, evidentment, la catalanitat ni es reivindicava ni es posava en dubte perquè era òbvia. 

 

 








(*) Resum d'un article publicat al setmanari El Temps amb motiu del número 1.500 





divendres, 15 de març del 2013

Més dolent que el fred tardà


Si t'has criat en un poble pagès sabràs que no es pot ser més dolent que el fred tardà. Aquest fred que imposa la llei de l'hivern als dies insubmisos de març, quan la primavera s'obre camí per la primera escletxa de sol que troba. L'alegria s'escampa amb impaciència i converteix l'horitzó en una immensa catifa de pachtwork. La misteriosa geometria dels bancals florits. Un paisatge tan bell com efímer. I fràgil, molt fràgil. Aquests brots a punt d'esclatar amb exhibicionisme cromàtic no aguantaran una gelada. I se sentirà la veu apagada d'un home de pell colrada sentenciant que el fred ho ha matat tot. De vegades, el 'tot' és tan literal que mesos abans que les flors delicades pareixin el seu fruit ja se sap que serà un mal any de collita. Quedarà molta feina per fer i serà en debades. Impotència i ràbia. La cura d'humilitat de l'home quan s'enfronta a la força implacable de la natura. L'ai al cor quan la primavera arriba abans d'hora. De petit no entens per què s'interpreten com un mal auguri aquestes tardes de màniga curta convivint amb l'anorac. Aquest sol de propina que allarga els jocs fins al límit precís dels brugols. Aquesta llibertat imprevista. Encara no coneixes la cançó, però aprens que la tristesa no té fi, però la felicitat sí. Un final abrupte. Penso en una nit de maig. Cau un bon ruixat. Soroll de pluja que convida a tapar-te. Aquell so monòton i constant que bressola el son i invoca la nostàlgia. De sobte, algú apuja el volum més del compte. L'aigua ja no llisca, sinó que xoca amb les baranes dels balcons amb un repic metàl·lic que esgarrifa. En algun racó del teu ADN rural s'activa una alerta atàvica. Hi ha un silenci estrany. Un silenci esmorteït per un terrabastall que ha alçat tothom del llit. No els veus, però saps que a cada balcó hi ha uns quants parells d'ulls contemplant amb infantil incredulitat aquell desastre sense remei. Les persianes de fusta on espetega el gel fan de cortina al pudor. A la llàgrima de desesperació que aguaitarà sense demanar permís. A les il·lusions que s'escolen entre els dits instintivament enllaçats implorant clemència. L'escena dura uns pocs minuts que s'eternitzen. Sembla que el cel estigui disposat a caure. A deixar-se caure i esclafar-nos sense compassió. I és així com descobreixes per què no hi ha res que faci més por que una pedregada.

El retrovisor (Segre, 15-3-13)


La frontera invisible que separa un bancal
de presseguers d'un de pruneres.




divendres, 8 de març del 2013

De cos present


Sempre hi ha hagut padrins amb esperit rebel. Dels que no fan cas. Dels que no es resignen a passar la tarda tancats en un cafè, bevent camamilla o jugant al dominó. Encara tenen forces per voltar més enllà dels límits raonables de la preocupació dels seus fills. D'endinsar-se per camins poc aptes per a genolls que fallen. “Jo ja li he dit al pare: vostè faci el que vulgui, però sàpiga que ja tinc la roba a punt per quan me'l portin”. Vaig visualitzar el vestit enfundat, que sempre faria olor de càmfora. L'enigmàtica quotidianitat amb què les dones mudarien el vell com si anés a un casament. El so greu i esborronador de les campanes que posen el punt final. El misteri de la vetlla. No hi havia al poble casa més animada que la del difunt. La mort era un trasbals, però no des d'un punt de vista emocional. Durant un parell de dies, la casa s'omplia de gent. Tanta se n'esperava que es trucava a un paleta perquè apuntalés algunes bigues estratègiques amb uns ferros de colors. Era per llogar-hi cadires. Literalment. Cadires plegables de fusta, com les de l'envelat de festa major. El carrer n'estava ple. Els homes, si no feia fred, es quedaven a fora. Més per poder fumar que per deixar espai. A dins, de tant en tant, algú havia de cridar a l'ordre de tant xivarri. S'arribava amb posat seriós i compungit. I es lamentava la pèrdua. També es posava èmfasi en la bona feina que s'havia fet amb el cos. “Pobret, si sembla que dorm”. I, acte seguit, tocava destacar alguna virtut del finat. El protocol era estricte. Superat el tràmit, a seure al voltant del taüt. Primer, en silenci respectuós, però algú encetava una conversa en to de murmuri que s'acabava animant més del compte. D'això se'n deia vetllar. Els tanatoris ho han desvirtuat: que les sales de vetlla tanquin a la nit és pura contradicció semàntica. Aquest impasse de morts i vius compartint espai imprimia caràcter. Tret que hagués sigut una desgràcia, com se'n deia a la mort prematura d'algú que encara no tenia cap vestit penjat a l'armari, no se sentien plors. Alguna llàgrima dels familiars més directes i prou. Segurament, ningú no l'havia vist, però tenien interioritzada una escena d'À bout de souffle, de Godard en què Jean-Paul Belmondo diu: “nous sommes de morts en permission”. Som cadàvers de permís. Deixem-nos d'històries, que això s'acaba.

El retrovisor. Publicat a Segre (8-3-13)

Belmondo a 'À bout de souffle': "nous sommes de morts en permission".

dimecres, 6 de març del 2013

Desfilada de boines


Sempre que m'agafa de pensar que he conegut molta gent del segle XIX m'impressiono. Però tots els vellets que hi havia al poble quan jo era petita eren relíquies decimonòniques. Era fàcil identificar-los perquè mon padrí, que era del 1900, sempre distingia entre nois i oncles. El noi de Brou, posem per cas, ja passava dels vuitanta, però com que era més jove que ell, ni que fos per uns mesos, no es desempallegaria mai d'aquest jovial qualificatiu. En canvi, l'oncle Batà, per molt que als meus ulls infantils fos tan vell com el padrí, era uns anys més gran i per tant, se li devia un respecte.

L'oncle Batà s'havia emportat del segle XIX una anacrònica faixa. Negra i ben cenyida. És curiós que aquests homes rudes que només es mudarien per fer el darrer viatge tinguessin un estil propi. I el lluïen  fins a les últimes conseqüències, sense fer concessions. Els que portaven armilla, la portaven sempre. N'hi havia que eren d'elàstics per subjectar els pantalons. O de boina. O de gorra de visera. Sense excepcions. Quan una peça es feia malbé se'n compraven una altra d'exactament igual. Torno a visualitzar a l'oncle Batà i afegeixo a la faixa una camisa d'un blau trist. Érem veïns. Tinc ben present la imatge d'ell prenent el sol o la fresca al carrer, assegut en una cadira de bova. Una escena remota que  m'ha portat a recordar una anècdota deliciosa que tenia completament oblidada. Any vuitanta, si fa no fa. Som en ple procés de debat de la llei del divorci. El capellà del poble rep la visita inesperada d'aquest vell enfaixat i senyora. "Mossen (sense accent, pronunciat móssen) mos venim a descasar". Tenia la seua lògica anar a desfer el despropòsit allà on es va originar. Però no tenien llibre de reclamacions.


La gorra formava part del padrí.

divendres, 1 de març del 2013

Matar dimonis


Mossèn Ramon Huguet, rector del Cogul, estava esfereït per l’afició que tenia la canalla d’aquell poble a matar dimonis. Intrigat, una tarda va seguir els xiquets per veure en què consistia aquell joc. S’emportaria la sorpresa de la seua vida. Armats amb pedres, els petits carregaven contra uns ninots pintats en una roca. Mossèn Ramon era un home de cultura i de seguida va intuir els milers d'anys d'història de la balma. Lluny de promoure l’extermini satànic, va contactar amb els autors de la futura Enciclopèdia Espasa Calpe, que es trobaven en el procés de recollida de dades Des d'aquell llunyà 1908 el jaciment està considerat un dels més importants de Catalunya i, de fet, està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Impressiona. Hi ha més de quaranta figures de diferents èpoques. Unes daten del 7.000 abans de Crist, però n’hi ha d’anteriors, de caire més esquemàtic. I de molt posteriors. Fins i tot hi ha una inscripció llatina: Secundio votum fecit. O, el que és el mateix, la Roca dels Moros va ser un espai de culte durant segles. I la màgia perdura. El neolític és bellament narrat en aquesta balma. Hi trobem toros, cabres, cérvols i, és clar, caçadors amb arc. Les escenes cinegètiques, però, no són les més excitants. Unes dones vestides amb llargues faldilles i els pits enlaire ballen al voltant d’un home amb el membre en erecció. La notícia va córrer com la pólvora. I sense Twitter ni Whatsapp. “Pintures quaternàries al Cogul!” -així li'n deien-. El Centre Excursionista no va tardar a muntar una sortida. I no era fàcil. Els camins eren de l'època de les pintures, si fa no fa. “Mos ham perdut, am volcat dos vegades; però... no'ns ha passat res”, van resumir quan la tartana va retornar a Lleida. Estaven emocionats. El professor de Prehistòria de la Universitat de Fribourg Henri Breuil va confirmar la importància de la descoberta. La correcció política no era el fort d'aquest expert, que destaca que l'escena del ball és anàloga “á la que's practica entre molts dels salvatjes actuals”. Parlant de salvatjades: fa anys que aquest patrimoni no es pot visitar. S'hi ha construït un Centre d'Interpretació... però no hi ha diners per posar-lo en marxa. Per sort, on no arriben les institucions, arriba l'interès dels veïns, que han rebut formació al Museu de Lleida per exercir de guies voluntaris.

El retrovisor (Segre, 1-3-13)