Basat en fets reals

Ells s'estimaven, però matrimoni i patrimoni només es porten una lletra. Potser per això, hi ha qui no entén què hi té a veure l'amor a l'hora de signar un contracte. Ells s'estimaven i es van casar. Es van donar el sí i van rebre la tradicional pluja d'arròs. Però no van sortir les lletres de final feliç. La pel·lícula era a punt de fer un inesperat gir argumental. La següent escena era interior: un restaurant ple de gent mudada. Semblava estrany començar sense esperar els nuvis, però els cambrers tenien ordres d'anar per feina. Amb una mica de sort, ningú no s'adonaria de les absències. I n'hi havia. Les famílies no estaven massa d'acord amb aquell casament i van beneir la unió amb un sí crític: cadascuna pagava el convit només a la seua part. Cadascuna triava el lloc que li semblava oportú per fer el tiberi. I el menú. Consti que el film està basat en fets reals. Que jo era una de les convidades. Insòlit, certament. Sempre m'he preguntat on va dinar la parella aquell dia. Potser van fer una tercera boda amb la colla d'amics, cansats de tanta ruqueria. Va tenir sentit muntar el numeret? Jo diria que no. Cada família es va haver de menjar l'altra amb patates i a hores d'ara aquesta anècdota els deu resultar molt incòmoda. Prenem moltes decisions equivocades al llarg de la vida. D'algunes ens en riurem quan repassem els àlbums de fotos amb els néts. D'altres et retraten de manera diferent. Penso en Suárez, Carrillo i, sobretot, Gutiérrez Mellado el 23F. Empassant-se la por perquè el seu càrrec com a representants del poble estava per sobre de les misèries humanes. Aguantant estoicament el soroll miserable dels trets amb l'altiva indiferència de qui ha decidit no fer un pas enrere encara que això ho pagui amb la vida. Es van fer moltes coses malament durant la transició. I hem d'aprendre dels errors comesos. Però també està bé que de tant en tant recordem la generositat que va fer possible enterrar el franquisme sense vessament de sang. Tothom va cedir molt per fer-ho possible. Aquesta setmana s'han complert 36 anys dels assassinats dels advocats laboralistes d'Atocha. Ha de ser difícil no clamar venjança quan tens la raó de la teua part. Admiro aquells que van saber posar el bé comú per sobre d'unes sigles. Els admiro i els trobo a faltar. En aquesta nova transició que acabem d'encetar hi ha massa afany de protagonisme. Massa tweetstars. Massa tu i massa jo sense rastre d'un imprescindible nosaltres.

El Retrovisor. (Segre, 25-1-13)