divendres, 25 de gener del 2013

Basat en fets reals


Ells s'estimaven, però matrimoni i patrimoni només es porten una lletra. Potser per això, hi ha qui no entén què hi té a veure l'amor a l'hora de signar un contracte. Ells s'estimaven i es van casar. Es van donar el sí i van rebre la tradicional pluja d'arròs. Però no van sortir les lletres de final feliç. La pel·lícula era a punt de fer un inesperat gir argumental. La següent escena era interior: un restaurant ple de gent mudada. Semblava estrany començar sense esperar els nuvis, però els cambrers tenien ordres d'anar per feina. Amb una mica de sort, ningú no s'adonaria de les absències. I n'hi havia. Les famílies no estaven massa d'acord amb aquell casament i van beneir la unió amb un sí crític: cadascuna pagava el convit només a la seua part. Cadascuna triava el lloc que li semblava oportú per fer el tiberi. I el menú. Consti que el film està basat en fets reals. Que jo era una de les convidades. Insòlit, certament. Sempre m'he preguntat on va dinar la parella aquell dia. Potser van fer una tercera boda amb la colla d'amics, cansats de tanta ruqueria. Va tenir sentit muntar el numeret? Jo diria que no. Cada família es va haver de menjar l'altra amb patates i a hores d'ara aquesta anècdota els deu resultar molt incòmoda. Prenem moltes decisions equivocades al llarg de la vida. D'algunes ens en riurem quan repassem els àlbums de fotos amb els néts. D'altres et retraten de manera diferent. Penso en Suárez, Carrillo i, sobretot, Gutiérrez Mellado el 23F. Empassant-se la por perquè el seu càrrec com a representants del poble estava per sobre de les misèries humanes. Aguantant estoicament el soroll miserable dels trets amb l'altiva indiferència de qui ha decidit no fer un pas enrere encara que això ho pagui amb la vida. Es van fer moltes coses malament durant la transició. I hem d'aprendre dels errors comesos. Però també està bé que de tant en tant recordem la generositat que va fer possible enterrar el franquisme sense vessament de sang. Tothom va cedir molt per fer-ho possible. Aquesta setmana s'han complert 36 anys dels assassinats dels advocats laboralistes d'Atocha. Ha de ser difícil no clamar venjança quan tens la raó de la teua part. Admiro aquells que van saber posar el bé comú per sobre d'unes sigles. Els admiro i els trobo a faltar. En aquesta nova transició que acabem d'encetar hi ha massa afany de protagonisme. Massa tweetstars. Massa tu i massa jo sense rastre d'un imprescindible nosaltres.

El Retrovisor. (Segre, 25-1-13)

divendres, 18 de gener del 2013

El planeta dels símils


Mariners que preparen un idíl·lic viatge a Ítaca i ferroviaris que alerten de possibles xocs de trens. Són mals temps per a la lírica, però les metàfores triomfen als discursos polítics. Primer van ser ratlles vermelles que no es podien creuar. Cada dia se'n pintava una de nova. Aquesta imatge immobilista que ens feia aturar en sec davant la marca roja imaginària va donar pas al dinamisme viatger d'hissada de veles i descarrilaments catastròfics. El cas és no dir les coses pel seu nom. El periodista Ignacio Escolar va recollir fins a catorze eufemismes emprats per l'anterior president del govern estatal, José Luis Rodríguez Zapatero, per estalviar-se de dir 'crisi' en una sessió parlamentària. Crisi: paraula tabú si no estàs a l'oposició. Potser és que no sóc gens supersticiosa, però sempre m'ha sorprès aquesta por a verbalitzar la por. Ningú no mor de càncer, sinó d'una llarga malaltia (tant és que hagi estat fulminant). I no hi ha vells en un món cada dia més envellit, que ja és estrany. Persones grans, de la tercera edat, avis... Resulten puerils els nostres esforços per foragitar fantasmes. Ridículs, fins i tot. Patètics. En aquest planeta dels símils, acabarem maleint la nostra estupidesa al més pur estil Charlton Heston, quan un dia veurem un trosset de veritat enterrat a la sorra de la platja, i entendrem que tantes mentides -piadoses o cruels- no ens portaven enlloc. Bé, stricto sensu ens han conduït al present que ens ha tocat viure. No és el pitjor moment de la història per ser en aquesta vall de llàgrimes, tot sigui dit. Però sí que tenim l'estranya sensació d'anar enrere. Alguna cosa no rutlla. No m'estranya que una classe de primer d'ESO es revoltés després de sentir-li dir a una professora que ben galdós seria el futur del país si depenia d'ells. “Serà que la generació de Rajoy ho ha fet molt bé!”, li retreien quan ja no els sentia. Aquests som nosaltres als ulls dels nens i nenes de dotze anys: la generació de Rajoy. La de la corrupció, els desnonaments, els psicòpates amb càrrec, la crisi, les ajudes públiques als bancs que ens han arruïnat, els pits siliconats i les cares inexpressives pel bótox... Resulta com a mínim irònic que desconfiem dels nostres joves. Ho tenen difícil, d'acord. Però pitjor que nosaltres no ho faran. Els hem deixat el llistó massa alt. 



El retrovisor. Publicat al diari Segre (18-1-13)

dimecres, 16 de gener del 2013

Un pont cap al no res


Si hagués de descriure Camarasa amb un únic adjectiu, em quedaria amb sorprenent. Aquesta població de la Noguera, és la porta que comunica els Pallars amb la plana de Lleida. Sembla un tòpic de guia turística, però quan s'hi viatja per primer cop un no s'acaba de creure que les muntanyes del Prepirineu puguin emergir d'aquella manera tan sobtada, tan  precisa en el paisatge. Camarasa, enlairada sobre un turó, sembla mirar-se de fit a fit el Montsec. Enmig d'aquest duel de titans, el Segre, que discorre al fons de la vall. Els dos rius, segons precisa la gent del poble. Perquè una mica més amunt de Camarasa conflueixen el Segre i la Noguera Pallaresa. Tots els exèrcits que han lluitat a Catalunya han tingut ben present la importància de controlar aquest pas. La zona dels dos rius de Camarasa ha estat escenari de moltes batalles al llarg dels segles. Una cicatriu ben visible d’aquesta complexa història és l’anomenat Pont Romà, volat per l'exèrcit republicà el 1938. Només queda en peu una volta de les tres que tenia. I un pilar. Una monumental ruïna que no porta enlloc, com una metàfora de la guerra. 


El Segre baixa amb fúria mentre el sol s'amaga rere el Montsec.


dimarts, 15 de gener del 2013

...I es va fer la llum


La Vall Fosca va il·luminar Catalunya a principis del segle XX després d'una cursa frenètica entre dos visionaris: el polític pallarès Emili Riu i l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson. Riu va ser el pioner, però hi va posar tantes ganes com recursos i va acabar arruïnat i venent el seu somni, Energía Eléctrica de Cataluña, a l'antic rival de La Canadiense. Al Pirineu, res no tornaria a ser com abans.







Tot just fa cent anys que van començar les obres de la que es convertiria en la primera central hidroelèctrica del Pirineu. Enfilem la Vall Fosca per veure què en queda d'aquell somni aparentment tronat que va il·luminar Catalunya a començaments del segle XX. El destí és Capdella (la 'p' és una vella reivindicació dels veïns a l'Institut d'Estudis Catalans). Resseguim contracorrent el riu Flamisell. Aquí va començar tot. Un paisatge de postal. Uns poblets minúsculs esquitxant de vida la vall i, finalment, una central encara en actiu que, a la vegada, és un sorprenent museu que ens permetrà fer un salt de gairebé mil metres fins a transportar-nos al 1912. A la Vall Fosca, de feina no en falta, que hi ha molt bestiar. I quan el clima permet pujar els animals a la muntanya, els homes se'n van a treure un jornal riu avall, a Balaguer o a Lleida. Ja fa més d'una dècada que s'ha estrenat el segle XX, però aquí res no ha canviat. Fins que un dia, es va presentar un pallarès fill de Sort disposat capgirar-ho tot amb un projecte que semblava del tot inviable. “No res, no faran aquests: què no veus que volen fer cremar l'aigua? On s'és vist!”, recordava haver-li sentit dir al seu padrí una veïna d'Espui. Això de fer llum aprofitant els més de 800 metres de desnivell que hi ha des del circ lacustre de l'estany Gento fins a Capdella, costava d'entendre. I no era ignorància. Emili Riu no feia més que rebre negatives de gent important que li desaconsellaven embarcar-se en una aventura com aquella. Els llacs de la Vall Fosca tenien molta aigua, efectivament. Però es gelava. De fet, l'estany Gento és el que té la temperatura més freda de tot l'Estat. “Però a sota del gel, hi ha aigua. Molta aigua si interconnectem els prop de trenta llacs de la zona”. Fins i tot tenia un informe econòmic sobre la taula que l'advertia que no trobaria clients a Catalunya disposats a pagar per rebre electricitat. “Doncs la portaré cap a França”. Eva Perisé, tècnica del Museu Hidroelèctric de Capdella, no dissimula la simpatia que li desperta aquest personatge controvertit que ha quedat eclipsat pel que va ser el seu rival més directe, l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson. “Riu creu tant en el seu projecte que se'n va a buscar a capital a fora, a França”. Una fortuna si ens situem a començaments del segle XX: vuit milions de pessetes. També ha d'importar els enginyers de Suïssa. Enginyers de mines. Perquè, de fet, ell no construirà una presa, sinó que la seva obra faraònica es farà sota terra”. A 2.000 metres d'altura, però sota terra. Ho ha tingut tot en contra. Ara que té els recursos i la gent que han de materialitzar el seu projecte li sembla que si estira una mica els dits tocarà el cel. És tan a prop de fer realitat el seu somni de fer llum que no vol que res ni ningú li espatlli. I Pearson l'empaita. Un any abans, el nord-americà funda a Toronto dues empreses que farien història a l'altra banda de l'oceà Atlàntic: la Barcelona Traction, Light and Power, limited i l'Ebro Irrigation and Power Company, limited. La popular Canadiense es posava en marxa i el 30 de novembre de 1912 comencen les obres del Canal de Seròs, al tram baix del Segre.

Emili Riu té pressa. De res no li servirà haver estat el primer a començar les obres, si Pearson se li avança i 'la Canadiense' fa llum abans que Energía Eléctrica de Cataluña, la seva flamant empresa. Malgrat l'enorme complexitat de l'obra i les condicions climatològiques del tot adverses, amb hiverns per sota dels vint graus negatius, està disposat a guanyar la cursa. El primer obstacle que se li presenta és que no pot transportar el material imprescindible fins a Capdella perquè ni tan sols hi ha carretera. El supera en 90 dies. Tres mil persones s'obren pas a pic i pala des de la Pobla de Segur. Trenta quilòmetres de carretera en només tres mesos. I sense la maquinària d'ara, no cal dir-ho. Al Pallars es rendeixen a l'evidència que Riu va de debò. Mai no s'havia vist tanta gent en aquella tranquil·la vall. Anuncis publicats en diaris d'arreu de l'Estat reclamen constantment mà d'obra. Hi arriben a treballar 4.000 persones, la majoria procedents del sud d'Espanya. Amb el pas del temps, però, els veïns dels dinou pobles de la vall també s'animaran a viure de la tranquil·litat d'una setmanada segura. Aquests treballadors anònims fan possible la gesta. Vint-i-tres mesos després, la Vall Fosca comença a il·luminar Catalunya. Però no avancem esdeveniments. Encara hi ha molta feina a fer.

No va ser profeta a la seva terra
L'electricitat ja es coneixia des de finals del segle XIX, però era molt minoritària. I costosa. Els salts del Llobregat que portaven energia elèctrica a les grans indústries del que avui coneixem com l'àrea metropolitana de Barcelona, tenien una potència d'entre 100 i 200 cavalls per hora. Una misèria. Paradoxalment, el kilowatt sortia a 0,22 pessetes de l'època, una petita fortuna. És evident que l'electricitat substituirà el vapor. Però cal trobar la manera d'augmentar la potència i abaratir els costos. Emili Riu era diputat a les Corts pel districte de Sort-Vielha i en una de les seves visites com a polític a la Vall Fosca li van parlar de la regió lacustre que hi havia muntanya amunt. Va tenir la curiositat de pujar-hi i resseguir-la. Aquella trentena de llacs semblava que l'estaven esperant. L'espectacle del paisatge va passar a un segon terme. El diputat pallarès va tenir el convenciment que interconnectant tots aquells estanys i aprofitant el gran desnivell que hi havia des del més baix, el Gento, fins a Capdella, es podia fer electricitat a l'engròs. Uns 50.000 cv/h segons el seu projecte inicial. No tan sols el prenen per boig, sinó que els seus detractors l'acusen d'actuar mogut per interessos empresarials. Malgrat que semblava que seria picar ferro fred, no es desanima i se'n va a França a buscar recursos. De seguida troba qui se l'escolti. El seu projecte no és tan esbojarrat com els ha semblat als seus paisans. Ni de bon tros. El febrer de l'any 12, s'envia una comissió a verificar sobre el terreny allò que ha explicat Riu. El projecte és viable. Es crea la societat franco-suïssa Energía Eléctrica de Cataluña i a l'altra banda del Pirineu, enginyers i socis capitalistes es posen a treballar. Quan el diputat pallarès rep el telegrama de conformitat, no es pot estar de comunicar-ho a la seva gent. El 15 d'abril se celebra la multitudinària fira de la Pobla de Segur. És el moment ideal per fer saber que el progrés arribarà a aquell racó de món. O això es pensava Riu. Llorenç Sánchez Vilanova explica que el polític havia fet repartir uns fulletons anunciant que aquell dia donaria “grans notícies al país”. No va ser possible. Els seus contraris, van orquestrar un acte de protesta dels que fan història. Grans i petits van començar a fer soroll, xiulant, amb tapes de casserola, amb esquelles... i no va poder explicar el seu gran projecte. Però va seguir endavant. “Encara avui, quan veus aquelles vàlvules gegants que regulen els estanys et quedes glaçat perquè sembla impossible haver portat aquelles peces tan descomunals fins allà dalt, superant desnivells que arriben al 89%. Ultrapassa tot el que et puguis imaginar, jo ho comparo amb l'enigmàtica construcció de les piràmides. Una obra colossal”. I feta en un temps rècord. El primer grup es posa en marxa el 28 de gener de 1914. Tres dies després, el segon. I perquè la Primera Guerra Mundial li espatlla els plans i no pot seguir avançant al ritme previst. Però ja no hi ha marxa enrere. No pot arribar als 50.000 kw/h que havia calculat, però els 26.000 que aconsegueix el fan ser prou competitiu com per oferir el kilowatt a 0,2 cèntims. Es va obrir un nou món de possibilitats.

La Central de Capdella està en actiu i, a la vegada, és un museu hidroelèctric molt recomanable.

En paral·lel a aquesta aventura, el novembre de 1912, Pearson comença les obres del canal de Seròs. Tampoc no és una empresa fàcil. En cap sentit. L'enginyer tarragoní Emili Montañés, un altre visionari oblidat per la història, serà l'home clau per fer realitat aquest projecte. Perquè, tot s'ha de dir, Pearson se'l troba fet. Montañés, inicialment, havia projectat un salt a l'Ebre, a Faió, però la violència de la setmana tràgica de Barcelona del juliol de 1909, va fer tirar enrere els inversors, financers del London Midland Bank. I són ells mateixos qui posen en contacte el nord-americà amb el tarragoní. Montañés ja feia anys que intentava contactar amb Pearson perquè s'interès per l'explotació de les línies ferroviàries que havien d'enllaçar la capital catalana amb els nous focus industrials que anaven creixent, imparables, cap a Sabadell i Terrassa. L'11 de juliol de 1911 té lloc l'esperada cita entre tots dos enginyers. És, de fet, el dia que es posa la primera pedra de La Canadiense. En una mítica trobada al cim del Tibidabo, Montañés li mostra el bé de déu de xemeneies de fàbriques que esperen l'electricitat i la necessitat d'interconnectar aquest extens territori amb la capital per mitjà del ferrocarril. A les seves memòries, el tarragoní explica que Pearson, després d'escoltar atentament les explicacions li va posar la mà a l'espatlla, se'l va quedar mirant fixament i li va dir una frase que canviaria per sempre la història recent de Catalunya: “Montañés, de perles com aquesta ja gairebé no en queda cap al món...em quedo amb l'assumpte”. Faió s'acaba descartant perquè els hereus de qui havia aconseguit la concessió de l'explotació del salt els demanen una xifra astronòmica. Però ja no hi ha aturador. Es descarta l'Ebre i s'estudien noves alternatives. D'una banda, el polític Domènec Sert posseïa les concessions de la Noguera Pallaresa, al tram de la Pobla a Camarasa. De l'altra, la companyia Saltos del Segre tenia la concessió d'aquest riu. Es decanten per aquesta última. Faran un salt a Seròs, amb una producció estimada de 59.000 quilowatts l'hora i que s'alimentarà d'un canal de 28 quilòmetres que desviarà aigua del Segre 800 metres més amunt de la ciutat de Lleida. El 30 de novembre de 1912 comencen les obres. A Lleida, mai no s'havia vist res de semblant. L'enginyer Wiliams Abbot encapçala un equip altament qualificat que es nodreix d'una munió de pagesos vinguts d'arreu de la plana, atrets per la seguretat d'un jornal que estava molt per sobre del que es pagava en altres feines. Això sí, no els hi regalaven res: les jornades laborals eren d'entre 14 i 16 hores diàries. Aquell esforç es veuria recompensat l'abril de 1914, quan es posa en marxa la central de Seròs i s'aconsegueix una fita que encara no s'havia assolit a Europa: elevar la tensió a 110.000 volts.

Pearson i Riu continuen la seva lluita particular. Però l'ànima de la Canadiense ha diversificat el negoci i, encara que no hagi guanyat la cursa, i això li dolgui, ha tingut el cap prou fred per fer primer una sèrie de moviments empresarials que li asseguren el mercat. Compra Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. Un coixí que li permet endegar el seu ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric. Ha perdut l'sprint, però és un bon corredor de fons. El canal de Seròs i, posteriorment les grans preses de Camarasa i Sant Antoni converteixen la seva companyia en la primera productora d'electricitat d'Europa. La setena del món. El 1923, la Barcelona Traction adquireix Energía Eléctrica de Cataluña, la principal competidora. En una situació pràcticament de monopoli, la Canadiense no para de créixer.

Benvinguts al segle XX
En vint anys, el Pirineu ha avançat més que en tres segles.  S'entra al segle XX de patac. Un dia de finals d'abril del 1912, quan Mr. Paul Bizet, director general de la companyia Energía Eléctrica de Cataluña, estrena la nova carretera que s'ha obert camí de la Pobla fins a Capdella a bord d'un automòbil. El soroll d'aquell motor sacsejarà per sempre més la vida de la Vall Fosca. Aquells senyors elegants de noms complicats han canviat les regles del joc i han portat al Pirineu un estil de vida més modern del que es respira a les principals ciutats catalanes de l'època. Els campaments de treballadors es converteixen en pobles artificials on hi ha una escola que ensenya teatre, francès i gimnàstica.  I cases amb aigua corrent i parquet al terra.  Hi havia filles del campament que es casen a la comarca i els cau el món a sobre quan entren a la casa pairal per fer-se'n mestresses, perquè elles s'havien acostumat a unes comoditats que encara no es tenien a la vall.

Amb tants rècords batuts, no és estrany que el rei Alfons XIII decidís anar a visitar aquelles grans obres que s'estaven fent a les comarques de Lleida. S'havia fet la llum, per fi. Però ben aviat la Guerra Civil i les seves terribles conseqüències tornarien a deixar tot el país a les fosques. Durant quaranta anys.


Publicat a la revista Sàpiens (núm 119, agost 2012)

divendres, 11 de gener del 2013

Estranys en un tren


No n'aprendrem mai. Tant és el càrrec que s'ocupa. Són molts segles d'emmagatzemar mà esquerra al nostre ADN per fer el món més amable. Aquella culpa que ens surt de dins, la tinguem o no la tinguem. També se'n pot dir feminitat, a aquest estat. Em va entendrir la ministra Ana Pastor buscant temes innocus de conversa per fer més suportable el viatge de Barcelona a Figueres dels senyors encorbatats que inauguraven la línia d'alta velocitat. Hi havia tensió. Tanta, que no era versemblant. Com si tots pretenguessin posar en escena un paper que només li escau a Clint Eastwood. Una vegada més, van pensar que si no ho escenificaven, no seríem capaços d'entendre-ho. Som curtets. Es veu que no sabem distingir la cortesia estrictament protocol·lària de la bona sintonia política. Bé, una mica sí que en som. Ja tenen raó, de fet. Inaugurem una línia que arriba amb no sé quants anys de retard i que ens connecta, per fi, amb França... fent transbord. (Fent transbord!). Més que còmic, em sembla esperpèntic. La versió dels polítics és que tenim les quatre capitals catalanes connectades amb l'alta velocitat, i es veu que això és la pera. No vinguis tu amb minúcies de com anar d'un poble de més de 6.000 habitants com és Guissona al seu hospital de referència, l'Arnau de Vilanova, en transport públic. No els expliquis històries per a no dormir de la línia de Manresa o de la de La Pobla. No, això no afecta ningú. No som ningú. Potser per això si volem anar a Barcelona a bord d'un AVE, com ho fan els nostres diputats, hem de pagar 57,40 euros. O 71, 80, si realment els volem emular i anar en classe Club, com fan ells. Però tranquils: “El ministro estudia la forma de implantar billetes económicos de ferrocarril”. Així ho va assegurar el 4 de gener...de 1913, quan el titular de Foment va recórrer els pobles de Lleida per on passaria el ferrocarril que ens havia de connectar amb França. El tren es va quedar a La Pobla de Segur, ja ho saben. Però ara fa un segle també en teníem prou i el 6 de febrer el diari El poble català destacava en portada les grans obres que han de transformar Catalunya. Efectivament, una era aquesta línia fèrria. A compte de l'Estat anava “la foradada de Salau, la construcció de l'estació internacional i la línia d'enllaç”. Sempre tan complidors, a Madrid. A Sort i a Isil encara els esperen.

El retrovisor (diari Segre, 11-1-13)

divendres, 4 de gener del 2013

Un brogit de pau


No hi ha pacifista més convençut que aquell que ha patit una guerra. Moisès Broggi, de més a prop o de més lluny, n'havia viscut unes quantes. Que un segle llarg de vida dóna per a molt. Encara no havia fet els trenta quan va esclatar la Guerra Civil i va posar-se al servei de la República exercint de cirurgià per a les Brigades Internacionals. Tot i ser estrictament cert (i bé que el règim franquista el va depurar per fer-ho via judici sumaríssim) a ell li agradava de precisar que un metge, a la guerra, no pregunta de quin bàndol és el ferit, perquè la seua obligació és curar-lo. I això feia. Operava “cossos destrossats de joves que haurien d'estar plens de vida”, segons li explicava a Manuel Campo Vidal en una entrevista. I no ho feia en les millors condicions. De vegades, el quiròfan s'havia d'improvisar en llocs tan poc asèptics com una granja buida als afores d'Almatret, o en un hospital de campanya instal·lat al nord de Maials. Hospital mòbil, en deien. Aquests hospitals van permetre salvar moltes vides. “Fins i tot de la terrible experiència d'una guerra, la Medicina en sap treure alguna cosa bona”, deia. Si això no és optimisme... Aquests hospitals mòbils s'aixecaven a prop del front i es desplaçaven al ritme que ho feia l'ofensiva o la retirada de les tropes, de manera que els ferits eren atesos amb molta rapidesa. “A la Primera Guerra Mundial, hi va haver tants morts al camp de batalla, com de camí cap als hospitals de París”. La tesi doctoral de Carles Hervàs, Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, ens detalla de manera exhaustiva com treballava el jove Broggi en aquells temps en què formava part de la divisió del neozelandès Douglas Jolly. Una altra cosa bona de la guerra amb la qual es quedava Broggi: la creació del banc de sang per part del doctor Duran i Jordà, que va idear la manera d'emmagatzemar i transportar reserves de sang de tots els grups. El món s'ensorrava, però el cirurgià lluitava desesperadament per no quedar-se plorant davant les runes depriments, sinó per aprofitar les quatre pedres que seguien d'empeus. Presentar-se com a senador amb cent anys fets demostra que mai no va perdre l'entusiasme. El vell no té futur, admetia. “però té passat”. Un patrimoni intangible però necessari per avançar. Per a no repetir errors. Descansi en pau, doctor. S'ho ha guanyat.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (4-1-13)

Broggi de jove.