divendres, 27 de desembre del 2013

Ni una sola llàgrima


Teníem batejats a tots els que se'ns apropaven: hippies reciclats, punkies de Corte Inglés... Ningú no era tan autèntic com nosaltres. Érem tan únics, tan diferents, que vestíem d'uniforme. No és fàcil ser adolescent. Ens sentíem profundament incompresos, atrapats en un món asfixiant que no era el nostre. Un entorn rural poblat per adults marcats a foc pel nacionalcatolicisme i la seua estricta moral putrefacta. A nosaltres ens atreia el wild side, encara que no sabéssim qui era Lou Reed. Res que fes olor d'anys setanta era digne que entrés a casa nostra. Érem absurdament intransigents. Ens deixàvem les cordes vocals matant hippies a les Cíes. En realitat, matàvem el pare, com correspon a tota generació. Costava trobar locals on sonés la música que ens agradava. Per això ens tornàvem bojos quan fèiem cap a algun antre que ens acollia amb No mires a los ojos de la gente. Golpes Bajos era la prova del cotó. El graduat amb modernitat. El que et feia riure amb ganes quan senties una senyora taral·lejant Come prima mentre feinejava. Poc es pensava aquella dona de la bata i el mocador al cap que estava in. Radio 3 era el nostre oracle i Germán Coppini un dels nostres gurús. La seua veu histriònica havia versionat l'eslògan de la Nocilla que tan a gust berenàvem no feia tants anys. I, poc després, quan ja havia deixat Siniestro total, ens va regalar uns quants himnes generacionals. Eren Malos tiempos para la lírica, però ell convertia en poemes els nostres drames existencials. Tant t'eren els brugols de quan feies tard si et podies refugiar en Cena recalentada. N'estava perdudament enamorada, no cal dir-ho. Fins i tot tenia una gata que es deia Coppini. Em recordo pensant “jo sí que et ploraré” quan el sentia cantar Lágrimas. No era un dels seus temes més coneguts, però em resultava commovedor que s'imaginés la seua mort. El seu excel·lent final per a una curta vida. “Ni una sola lágrima (...) pero ¿a que soy algo que se atraganta?”. I tant si ho ha estat. La vigília de Nadal vam saber que havia mort amb només 52 anys. Tenia raó quan vaticinava en aquesta cançó que em subjectarien uns altres braços quan rebés la notícia. Però m'he quedat una mica òrfena. Jo, i tots els que ara fa trenta anys ens pensàvem que érem únics. Al final resultarà que d'originals en teníem ben poc.

El retrovisor (Segre 27-12-13)


divendres, 20 de desembre del 2013

El dandi del carrer Tallada


Tot està connectat. Estudiem les generacions com si un bon dia hi ha algú que es desperta i diu: “ep!, senyors, nosaltres som els del 27: posin el marcador a zero”. I no, les fronteres sempre són més difuses i imprecises. Ens relacionem amb gent que ens fa fer salts en el temps vertiginosos. Ara fa poc, vaig passar una tarda molt agradable amb algú que em va explicar que els seus pares s'havien conegut a la guerra. Precisaré: a la Primera Guerra Mundial. Un soldat francès ferit al front, una jove infermera voluntària i un evident final feliç a la història parlant-me'n un segle després. L'any que estem a punt d'estrenar serà el del centenari d'aquest conflicte que va massacrar Europa. Tot sembla tan llunyà. Un efluvi de la colònia 1916 de Myrurgia impregna els records que no tinc d'un món que he tocat amb les mans. El poder evocador del perfum em trasllada al 24 de març d'aquell any que no he viscut. Un vaixell creua el canal de la Mànega. A bord, un lleidatà que viu aliè a la Gran Guerra. És feliç. Acaba d'estrenar al Metropolitan de Nova York l'òpera Goyescas i torna a casa a assaborir l'èxit. És un dandi de bigoti excessiu i cabell engominat. Al juliol complirà 49 anys, però conserva intacta la coqueteria que el porta a aguantar-se el cap amb estudiada indiferència quan se sap fotografiat. El món està perfectament endreçat. Me l’imagino vestit com Marcello Mastroianni a Ulls negres. Impecable i seductor, passejant per coberta. Els dits que no li paren quiets, com si no volgués deixar escapar la música que porta dins. Potser està pensant el programa de la Festa Major de maig. Enric Granados i Ricard Viñes exercien de profetes a la seua terra. De sobte, quan faltava poc per a les tres de la tarda, res no va tindre sentit. Un torpede alemany fixa el seu objectiu en el Sussex i parteix la nau en dos. Granados, i una vuitantena de persones que viatjaven amb ell, moren a les gèlides aigües de l’Atlàntic. Em pregunto què pensarien en aquells terribles segons de desconcert. Si va ser conscient que la seua vida de pel·lícula tindria un final a l’alçada del personatge. Si va retornar al carrer Tallada per ser un nen feliç a la Lleida del XIX o si es va refugiar en la vida bohèmia de París que el portava a passejar en excèntric velocípede. Segur que sonava música de piano mentre es feia el silenci més absolut.   

El retrovisor. (Segre 20-12-13)

divendres, 13 de desembre del 2013

La cúpula


Un dia, els habitants de Chester's Mill van despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que els havia aïllat del món. Una idea angoixant sorgida de la ment perversa d'Stephen King. Under the Dome, que així es titula el llibre, es va convertir en la sèrie de televisió La cúpula. La van fer fa pocs mesos a Antena 3. A Lleida portem uns quants dies sota la nostra particular cúpula. Ens fem pesats amb la boira, en sóc conscient. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins no ens acabem de posar d'acord. Els uns odien profundament aquesta humitat trista que impregna d'hivern cada racó de l'ànima. Els altres, es deixen seduir per la melancolia dels dies sense ombres. Un dels autors que més ha escrit sobre la boira és Josep Vallverdú. Curiosament, és del sector que només la troba poètica en fotografia i va buscar exili climatològic a l'Espluga de Francolí. A prop de la seua Lleida natal però prou lluny dels seus excessos climàtics. Ahir li va retre un homenatge el departament de Filologia Catalana i Comunicació de la UdL. Noranta anys no es fan cada dia i Vallverdú els porta tan bé que porta tot el 2013 bufant espelmes per tots el territoris de parla catalana (aquells que el Parlament balear ha determinat que no existeixen i que, malgrat no existir, es fa constar en acta que les Illes no en formen part en una pirueta de contradicció semàntica de les que causen lesions irreversibles). Diu en broma que el seu naixement, el 9 de juliol de 1923, va precipitar el cop d'Estat de Primo de Rivera. I, des d'aleshores, la seua biografia ha estat lligada a fets històrics que són una lliçó accelerada de segle XX. Té un rellotge que encara funciona que li va regalar el seu padrí el 3 de maig de 1931, quan va fer la Primera Comunió. Aquell Omega va lligat a la imatge de les banderes republicanes onejant al que avui és la Rambla Ferran. Al recorregut triomfal del president Macià en un cotxe descobert. Cada nit li donava corda, però poc després el temps passaria més lentament. S'eternitzaria. Tres anys de guerra i quaranta de dictadura costen de pair. Obliguen a prendre partit. El Vallverdú que amb les Proses de Ponent va rebatre les tesis leridanistes que qüestionaven la catalanitat de Lleida està per descobrir. Albert Turull va reblar el clau: “és el nostre Joan Fuster”. Per molts anys, mestre.

El retrovisor (Segre, 13-12-13)


divendres, 6 de desembre del 2013

Una cadira buida

Avui comença un llarg cap de setmana que traurà a la gent al carrer en ramats homogenis. Previsiblement, farà fred. Però quan els llums de Nadal fan pampallugues entrem en una fase hipnòtica difícil d'explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Sí, ja fa dies que és Nadal. Una batalla perduda. Estic per aprendre a fer gall d'indi estopenc amb salsa de nabius i, ja posats a avançar-ho tot al novembre, celebrar el dia d'Acció de Gràcies. Són tan kitch els guarniments lluminosos. Cada cop es veuen menys trineus i menys campanes, però feina rai a dignificar-los. Són depriments per definició. Com a molt, poden aspirar a ser decadents i prou. Aquella tristor bellíssima d'envelat reflectit a les aigües del Segre al seu pas per Lleida. S'apropen un dies difícils per a molta gent. Si hi ha canalla (i nòmines) a casa, el Nadal pot ser molt bonic. Però quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d'absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la menció. Poe a l'aire. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida se la va treure de la màniga l'inventor de la sopa d'all, ho sé. Però és efectiva. Tots tenim el record d'un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d'una mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Ana María Matute era molt petita quan va descobrir que la mort era el final, que tot ho podia. Que no hi podia haver res més terrible. Era una nena que de gran s'indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente,/ los años más felices de mi vida”. Anys de llibertat salvatge per una Barcelona sense regles ni escola. Un dia va veure un home mort al carrer. Se'n veien tants que la futura novel·lista no n'hagués fet massa cas si no s'hagués adonat que aquella víctima anònima havia traspassat amb un tros de pa amb xocolate a la mà. “Aquella visió va ser torbadora, terrible. Passàvem tanta gana! I aquell home tenia pa amb xocolate i no s'ho podia menjar”. Una descripció de la mort commovedorament precisa. Esgarrifosa.
El retrovisor (Segre 6-12-13)
Llums de Nadal sota la boira. Foto de Sergi Gómez Ballespí.



divendres, 29 de novembre del 2013

Elogi dels homes

Fa dies que penso en Bruce Lee i el seu mític “be water, my friend”. És el que m'inspira el títol de Constanza Miriano Cásate y sé sumisa. No sé ben bé per què: una d'aquelles associacions d'idees amb què et sorprèn el subconscient. També em passen pel cap arguments que li podrien donar joc a Conrad Son, però potser que en aquest espai això no toca. No parlaré del llibre. Tampoc no me l'he llegit i no sé fins a quin punt la seua autora busca deliberadament la promoció via polèmica (que funciona molt bé), si hi ha algun bri d'ironia o si, simplement, aquesta senyora gaudeix amb la submissió fins al punt d'enyorar els temps en què hagués necessitat el permís del marit o del pare per poder sortir d'Itàlia i fer presentacions a l'estranger. No seré jo qui la jutgi. Si a ella la fa feliç... No, aquest article pretén ser un elogi dels homes. Mai no els hem agraït prou l'esforç que han fet. Siguem sinceres: si tu t'agafes el Manual de la buena esposa de la Sección Femenina de la Falange i et poses en la pell del marit, un arc de Sant Martí creua l'horitzó, sents moixonets fent melodies dalt d'un arbre i fins i tot hi ha pluja de pètals. No ha de ser fàcil renunciar a tenir una esclava. I -alguns- ho van fer. Tingues el sopar a punt, et recomanaven. Els homes arriben afamats. Prepara'l amb temps. Aquest darrer consell tenia truc, perquè, prèviament al retorn del teu amo i senyor, havies de descansar cinc minuts i retocar-te el maquillatge perquè et trobés “fresca y reluciente”. Abans, això sí, havies de deixar-li la canalla per ell engendrada en perfecte estat de revista. Que els crios amb taques i els mocs penjant no fan de tan bon besar. La casa, no cal dir-ho, havia d'estar impecable. I ara que ja tenim a punt dona, nens i llar cal buscar enginyosos temes de conversa, perquè una de les nostres obligacions era distreure'l sent dolça i interessant. Això de dolça em sona a eufemisme per no passar-se de llesta si t'ha tocat a la rifa un sabatot. L'havíem d'escoltar sense explicar-li cap problema, que massa que n'havia tingut! I oferir-li un somriure prometedor. “Muestra sinceridad en tu deseo de complacerlo”, remataven. Res de mal de cap, vaja. Ah, i si feia tard o no venia a dormir, oblida't dels retrets. “Trata de entender su mundo de compromisos”. ...I encara hi ha qui em pregunta per què no m'he casat.

El retrovisor (Segre, 29-11-13)


divendres, 22 de novembre del 2013

Un Chanel de color rosa


Avui és Santa Cecília, patrona de la música, de la Paeria i, en un cas d'especialització hagiogràfica sorprenent, de la Guàrdia Urbana de Lleida. Avui, però, toca parlar d'un vídeo sense so, d'una ciutat més llunyana que la ciutat llunyana de Màrius Torres i d'agents de l'FBI. Avui fa cinquanta anys de l'assassinat de John Fittzgerald Kennedy. Fins i tot els que no hi érem (ni a Dallas en particular ni al món en general) ens sembla reviure l'escena. A càmera lenta. Tota la nostra atenció en la taca de sang a l'inconfusible Chanel de color rosa. En la reacció instintiva de la seua propietària, que no és la d'una idíl·lica Pietat de Miquel Àngel, sinó la d'una dona que vol sobreviure i se li'n refot que el món sencer la vegi a quatre grapes, despreocupant-se del seu marit. Hi ha un moment en què veiem un esquitx desagradable sortint del cap del president dels Estats Units. És una fracció de segon. I la imatge està borrosa, però ens queda clar que Kennedy no tornarà a somriure, que no tindrà un altre happy birthday com el que li va cantar una impúdica -i totalment drogada- Marilyn. Una mort televisada. Un enterrament televisat. Fins i tot vam veure en directe com Jack Ruby matava l'assassí. Perdó, el presumpte assassí. Tal dia com avui de 1963 van començar a circular tota mena de teories conspiratives. S'han convertit en un gènere. Qui va matar Kennedy? Tota resposta que no sigui Lee Harvey Oswald hi té cabuda. Admeto que sóc fan d'aquestes teories esbojarrades que posen en dubte que Neil Armstrong trepitgés la Lluna, o que situen Elvis Presley als llocs més inversemblants del planeta. La realitat acostuma a ser més prosaica. Més ensopida. Però Jackie va deixar unes memòries escrites que no es podran publicar fins que no hagin mort els seus fills. I John John, el nen del nom repetit que va fer la salutació militar al fèretre del seu pare davant de tot el món, ja no hi és. Sí, es veu que els esnobs que presumeixen de quartos pilotant avionetes privades tenen més possibilitats de morir a l'aire, però aquest és un altre gol que s'apunta l'equip de la teoria de la conspiració. Jo de Caroline no estaria massa tranquil·la. Però la princesa d'Amèrica regna en el país de la discreció. Ha renunciat a exercir de supervivent d'una nissaga maleïda. No vol ser la Pantoja de Camelot. 

El retrovisor (Segre 22-11-13)


divendres, 15 de novembre del 2013

Una immensa ruïna

Fa vint-i-cinc anys compartia un pis d'estudiants al carrer Camp de Mart de Lleida. No m'estendré en la previsible nostàlgia d'aquells temps de feliç despreocupació, quan teníem tota la vida per davant. En aquell moment, l'histerisme encara no s'havia apoderat de les accions polítiques. Les cartes al director fan més mandra amb una Olivetti. Això és traduïa en unes tardors amb catifa de fulles al terra. Aquella música secreta en trepitjar-les. Aquella gamma d'ocres vençuts. La valentia de les que es quedaven en solitari als arbres, exhibint un verd altiu. El vent arremolinant-les. I, de tant en tant, un escombraire amb un cabàs de goma i una granera que xiulava per fer-se passar l'avorriment. Per poc que entonés, aquella melodia distreta no es pot comparar al so infernal dels aspiradors (bé, en realitat, bufadors) que fan anar ara. Hi pensava l'altre dia, caminant pel mateix punt exacte on fa un quart de segle li deia a algú que Camp de Mart era el carrer de Lleida que més seriosament es prenia la tardor. Un record llunyà i insòlitament precís que em va entristir profundament. A la meua esquerra, una finestra amb els vidres trencats, seguida d'una altra finestra amb els vidres trencats. No goso mirar endins. Fa vint-i-cinc anys, aquell gran edifici d'estètica racionalista era la facultat de Magisteri. Jo no hi estudiava, però hi vaig anar moltes vegades. En aquella època, els professors amb empenta organitzaven actes que no donaven cap crèdit i tot i així omplien l'aula. A Magisteri vaig sentir per primera vegada la paraula de jazz de Joan Margarit, convidat per Celina Alegre. Aquella veu de saxo ressonant a la classe, que pocs dies després acolliria el rostre impertorbable de José Agustín Goytisolo. Ara només hi ha coloms i brutícia. A la porta, enganxades a la reixa, tota mena de deixalles: bosses rebregades de patates, llaunes de refresc... Un esclat de color irreal. Fora de context, aquella porta sembla una instal·lació d'art contemporani. Una metàfora de la buidor sinistra del que va ser un edifici ple de vida. De la deixadesa de les administracions que porten no sé quants anys culpant-se de l'abandó. De les modes periodístiques, que un dia van descobrir l'aluminosi i un altre van decidir que ja no era notícia. La perversa ironia que aquell edifici malalt l'associï a la poesia d'un dels grans experts en formigó.


El retrovisor (Segre, 15-11-13)


dimarts, 12 de novembre del 2013

La primera vegada

Vaig signar en una cafeteria el meu primer contracte laboral. La de la Canonja, un antic hotel del carrer General Britos de Lleida. El marc incomparable dóna una pista de que es tractava d'una feina molt precària. Tot i que a mi no m'ho va semblar, per ser sincers. Dimecres 10 de juny de 1987 se celebraven les primeres eleccions al Parlament Europeu, que es feien coincidir amb autonòmiques i municipals. Eren les primeres en què jo podia votar, però no ho vaig fer, perquè la feina que m'acabava de sortir m'ho impedia. M'havien contractat per fer d'enquestadora a peu d'urna. Un contracte amb una vigència de només vint-i-quatre hores, però que incloïa assegurança de vida i tot. Un cop formalitzat el vincle laboral amb aquella empresa subcontractada per TV3, et lliuraven uns formularis i una urna de cartró tirant a cutre que havies de portar penjada com una bossa. El procediment era senzill: alternar sexes i franges d'edat i demanar el vot, que no et deien de viva veu, sinó que te'l dipositaven a l'urna que duies penjada. A les sis de la tarda havies de fer el recompte i passar les dades dels 100 vots del teu col·legi electoral per telèfon. Semblava fàcil. Poca feina tenint en compte que pagaven 10.000 pessetes de l'època. Una petita fortuna per a una estudiant de COU. El candidat del PSOE, Fernando Morán, es va imposar al d'Aliança Popular, Manuel Fraga, i al del CDS de Suárez, que no era un altre que l'omnipresent Eduard Punset (Eduardo, aleshores). Europa enlluernava. Les eleccions municipals van quedar en un segon terme. Ni tan sols en preguntàvem a l'enquesta. Era estranya la sensació de viure tan d'aprop aquelles eleccions i, a la vegada, no participar-hi. Ja era fosc quan l'exèrcit d'enquestadors amb urnes penjades vam tornar a la Canonja a cobrar. En mà. Amb bitllets. Aquell primer sou que mai no oblides i que et gastes en alguna ruqueria que perd tot el sentit al cap dels anys. Proporcionalment, mai no he tornat a cobrar tant. He anat a menys. Com les pròpies eleccions al Parlament Europeu. No hem perdut l'interès; hem perdut la confiança. No era això companys, no era això pel que varen morir tantes flors. No crec que faci d'enquestadora al 2014, però si hagués d'apostar, aquesta opció passaria al davant de la possibilitat que es presenti un front català unitari. Betwin ho pagaria 100 a 1 pel cap baix.

El retrovisor (Segre, 8-11-13)


divendres, 1 de novembre del 2013

Buidar carabasses


No, no i mil vegades no! Qui ha sigut la llumenera que ha decidit que buidar carabasses és una tradició anglosaxona exclusiva de Halloween? També forma part de la nostra. I ben bonic que era. Quan jo era petita, a totes les cases que hi havia canalla se'n buidava una per nen. Se li feien un ulls i una boca terrorífics i es posaven al balcó amb un ciri a dins (encès) que es consumia durant la nit de la Castanyada. Encara no era fosc i ja se'n veien a totes les cases, que algun avantatge havia de tenir el depriment canvi d'hora. Als xiquets els agradaven més les allargades, tipus carabassó (Freud, descansa, que ja ens en fem el càrrec). A nosaltres, les rodonetes, al més pur estil Ruperta de l'Un, dos, tres. No és fàcil buidar la carabassa. Normalment, t'ho feien els pares, perquè no prenguessis mal. Però sempre hi havia una primera vegada emocionant, de contacte amb la navalla. Més per fer els detalls que una altra cosa, però amb aquella excitació del perill controlat. D'iniciació. No la vam comprar a la Girona trista dels set anys de Joan Margarit, però també ens agradava sentir la fulla sensual i freda sobre el palmell de la mà. El soroll macarra en prémer el botó que disparava l'arma. No sé quan ni per què es va deixar de fer. Però em consta que no érem l'únic poble de Catalunya. L'any passat vam fer d'Amades 2.0 via Twitter amb el periodista Francesc Canosa. La seua padrina li havia explicat que a Balaguer també es feia, això. Sí, d'acord que potser el Costumari Català tenia una base científica un pèl més rigorosa que la nostra. Però tant és. Vull pensar que avui encara hi haurà joves que descobriran que no hi ha res pitjor que una ressaca de moscatell, perquè ahir van celebrar la Castanyada. Amb les inevitables castanyes, els panellets (per a aquells que els puguin pagar) i els moniatos. Però no tingueu remordiments i amplieu horitzons si us ve de gust de fer-ho. No us estigueu de buidar carabasses i deixar-les enceses al balcó. Quan no existia Port Aventura, quan les pel·lícules de por eren patrimoni exclusiu de les nits en blanc i negre de Chicho Ibáñez Serrador, ja hi havia criatures autòctones catalanes que les disfrutaven. En dono fe. Això sí, l'endemà, a estrenar la roba d'abric encara que fes calor, i al cementiri. I després a missa. No hi havia tracte possible. Ni truc.

El retrovisor (Segre, 1-11-13)

divendres, 25 d’octubre del 2013

El negre de Dalí


Ara fa un segle, un nen de nou anys va pintar un paisatge que forma part de la història de l'art. I Vilabertran, que així es diu la pintura, no va ser el seu primer quadre. Dalí volia ser un geni. Ho va deixar escrit al seu diari d'adolescent. I se'n va sortir. Però no en tenia prou. També volia exercir com a tal. Després del seu esperpèntic retorn a l'Espanya franquista, havia de dedicar moltes hores al dia a caricaturitzar-se. Fer de Dalí era una feina a temps complet i per això necessitava ajudants perquè el seu taller seguís produint al ritme que marcava la insaciable Gala. Un d'aquests negres va destacar molt per sobre dels altres. L'any 2004, amb motiu del centenari de l'artista, l'editorial Destino recopila tots els textos autobiogràfics de Dalí. Dos mil planes en les quals apareixen ni més ni menys que 1.040 noms propis. Curiosament, no hi és el d'aquest ajudant que del 1955 al 1983 es va encarregar de fer els fons i de donar perspectiva als treballs de l'empordanès. Es deia Isidor Beà i era un reputat escenògraf de Torres de Segre. El 1955 va rebre l'encàrrec de pintar els sostres d'un edifici de Palamós i ho va fer inspirant-se en un quadre de Dalí. Quan el geni dels bigotis estrafolaris va veure l'obra va quedar molt impressionat, però quan va saber que, a més a més, Beà ho havia fet en un sol dia, va ser amor a primera vista, segons relata Ian Gibson a La vida excessiva de Salvador Dalí. Era l'home que necessitava: discret, de tota confiança i molt treballador. La Santa Cena va ser la primera obra que van fer plegats. I van seguir fent tàndem durant trenta anys. Beà es descrivia com un robot impregnat de l'esperit de Dalí. Una màquina. De tant en tant, fins i tot havia de recordar que era humà. Els estius a Portlligat eren l'antítesi d'unes vacances. Va haver de reivindicar-se com a catòlic per tenir festa el diumenge. Dalí el va convertir en Sant Narcís al llenç El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom. Un petit homenatge a un sant baró que mai no es va acabar de creure que Amanda Lear havia nascut home. Un sant baró que va acceptar rebaixar tres euros una factura de 60 aclaparat per l'exhibició de regateig que li va fer Gala. El periodista Màrius Carol el va treure de l'anonimat a la novel·la Les seduccions de Júlia. Ja era mort. Va marxar de puntetes, com havia viscut, el 1996.

El retrovisor (Segre, 25-10-13)

'La santa cena' (1955), el primer quadre en què van treballar.
'El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom' (1959).
A sota, a l'esquerra, Sant Narcís. El model va ser Beà.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Mea maxima culpa


Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ja fa cinquanta anys que el Concili Vaticà II va arraconar el llatí de la litúrgia, però aquesta fórmula de confessió té un dramatisme tan histriònic que forma part del nostre imaginari col·lectiu sense ni tan sols haver-la arribat a emprar mai. “Ave Maria Puríssima”, dèiem nosaltres. “Sens pecat fou concebuda”, responien des de la penombra. Una reixeta de fusta deixava passar una filigrana de llum tènue, com si algú hagués teixit ombres amb punta de coixí. Una solemnitat rematada amb un to de veu sever i extraordinàriament baix. L'escena s'ha repetit a tantes pel·lícules que podem imaginar-nos com va ser el moment en què un pecador s'agenollava per expiar una culpa que el perseguia des del 1999, quan es van robar tres frontals barrocs de l'església de Bossòst. El secret de confessió ens priva de tenir-ne més detalls. El cas és que s'han retornat. Un final feliç per a tothom. Confessar davant del jutge no és tan cerimoniós i, a sobre, has d'assumir responsabilitats penals pel delicte comès. Posats a triar, l'opció del sacerdot sembla temptadora. És clar que també hi ha una tercera via. Quan les tardes de dissabte anàvem a confessar-nos de petites, el capellà ens deia que a l'església hi feia massa fred, que ja ens confessaria al menjador de la rectoria, que als ulls de Déu era el mateix. I així ho fèiem. Desplegàvem el nostre catàleg de faltes a la vora d'una estufa de llenya en un ambient casolà i confortable. De vegades, tan casolà, que ni s'apagava la tele. M'agradaria saber com s'ho hagués manegat Clarín als anys setanta per descriure la tensió sexual entre la Regenta i Fermín de Pas. Que no és igual tenir-la agenollada xiuxiuejant-te pecats per acció u omissió que seure cara a cara en unes cadires de fòrmica. I ara, ni això. Si van a l'Apple Store poden descarregar-se una aplicació per a iPhone que es diu Confesión. No riguin, que és seriós. Compta amb l'imprimàtur, que és una mena de certificat pel qual l'Església avala que els continguts estan lliures d'error en matèria de doctrina i moral catòlica i, per tant, se n'autoritza el seu ús entre els fidels. Per 1,79 € de res tindran l'opció d'afegir pecats no inclosos en la llista estàndard de l'examen de consciència i rebre penitència d'acord al seu sexe, edat o estat civil. Confesso que m'ha impactat.

Inoblidable Carmelo Gómez com a Fermín de Pas.
El retrovisor (Segre, 18-10-13)

divendres, 11 d’octubre del 2013

El cel sobre Lleida



A Txell Torrelles, in memoriam

Està de moda dir que els anys vuitanta van ser un atemptat al bon gust. I, és clar, veus un videoclip de Tino Casal i no goses rebatre-ho. Però en una dècada sempre passen moltes coses. Es podrien resumir amb el títol d'un èxit discogràfic de 1981: De niña a mujer. Sí, d'acord, Julio Iglesias tampoc no juga al meu favor. Però, què volen si sóc, si fa no fa, de la quinta de Chábeli. Els vuitanta van ser anys d'iniciació. D'adolescència. De començar el decenni jugant a detectius al pati de l'escola i acabar-lo a la universitat. Una època que et marca profundament. Prou perquè sonin els primers acords de There Is a Light That Never Goes Out, de The Smiths, i tornis a sentir aquell buit existencial tan dramàticament associat al Clearasil. Hi havia uns altres vuitanta que vaig viure en préstec, perquè no tenia edat. Però me'n sentia part. Als estius, no portava cap polsera de colors d'aquestes que et serveixen de passi als macrofestivals. Com a molt, et penjaves al canell la mida de collir, que no tenies tanta facilitat com el teu pare per distingir d'un cop d'ull les llimoneres del calibre seixanta. Una calor irreal t'asfixiava amb una crueltat tan física que tenia un punt de metafísic. T'arrossegava com una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. La banda sonora de París, Texas em fa sentir el pes del món a l'hora de la migdiada. Han passat prop de trenta anys i encara resulta pertorbadora la bellesa de Nastassja Kinski amb aquell jersei d'angorina sense esquena a la cabina del peep show. Com inquietant és la imatge de Harry Dean Stanton caminant pel desert amb americana, corbata i una insòlita gorra. París, Texas també és anys vuitanta. Els volia parlar del seu director, Wim Wenders, que des d'ahir exposa a la Fundació Sorigué. Però he hagut de canviar aquest article. I no saben el greu que em sap. Se n'ha anat una persona tan jove, tan guapa, tan encantadora, que qualsevol altre tema em sembla una frivolitat. I penso en una escena d'una altra joia de Wenders, El cel sobre Berlín, en què els dos àngels tenen una conversa molt nietzschiana: han fet i han vist coses meravelloses, extraordinàries, però no en tenen prou. Volen tenir gana. Volen sentir l'alliberament de treure's les sabates en arribar a casa. Volen estimar. Volen estar vius. Jo tampoc no en tinc prou amb el record, Txell. 


El retrovisor (Segre, 11-10-13)

divendres, 4 d’octubre del 2013

Em dic Toby

Va ser més que una sèrie de televisió. Va marcar una època. En els temps de la cadena única, poca promoció calia fer dels programes. Però aquest va arribar precedit d'una inusual expectació. Vam veure reportatges sobre com havia paralitzat els Estats Units un parell d'anys abans que creués l'Atlàntic. I, per fi, l'estiu de 1979 a tots ens feia mal l'esquena cada cop que el massa fuetejava l'indomable mandinga. Només calia que renunciés al seu nom africà perquè parés el suplici, però Kunta Kinte sabia que això significava renunciar a ser un home lliure. “Com et dius?” I ell es mantenia ferm. Mai no va dir que es deia Toby, el seu nom d'esclau. Raíces, que així es va traduir aquí, va ser un fenomen social arreu del món. Fins i tot els que no l'hagin vist sabran que és la història de set generacions d'una família americana. Una nissaga que comença el 1767, quan uns negrers segresten Kunta Kinte al que avui és Gàmbia i avança en el temps fins a arribar al segle XX, quan Alex Haley, autor del bestseller premiat amb un Pulitzer, culmina deu anys d'investigacions trobant el rastre de Kunta Kinte a l'aldea mandinga d'on va desaparèixer al segle XVIII. No està del tot clar que Haley no hi afegís molta collita pròpia perquè li quedés la història més rodona. I fins i tot va ser acusat de plagi i va arribar a un acord milionari amb el demandant per no haver d'anar a judici. Però tot això tant és. Raíces ens va descobrir l'esclavitud. I ens va horroritzar. Fa poc em deia un amic que si es va abolir no va ser perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no cal que ens comprin, ni que ens alimentin. Ni tan sols ens han de fuetejar. Ja no som propietats que cal cuidar perquè no perdin valor. Ara som una altra mena d'esclaus. Tan lliures que el sistema aspira a fer-nos a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota mena de solidaritat. Treballadors que diran que es diuen Toby quan el massa de torn els pregunti el nom. Que es pagaran el Betadine quan sagni la ferida. Que no faran com Kunta Kinte, que va transmetre a la seua filla que, al món lliure que li havia estat arrabassat, el sol es deia koo i el riu kambi bolongo. No, aquests nous esclaus no gosaran invocar cap dret adquirit a partir de la revolució industrial.

El retrovisor (4-10-13)


divendres, 27 de setembre del 2013

A mà, o a màquina?

El dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta “a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els ha de rimar- “fotien un radere com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo diccionari lleidatà. Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí' anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”. El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia. “I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava. Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que, inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.

El retrovisor. (Segre 27-9-13)

divendres, 20 de setembre del 2013

Capità 'ad hoc'

Nicholas Haddock.

Llamp de llamp de rellamp! Ectoplasma! Tros de quòniam!... Com vam poder perdre la Guerra de Successió si el capità Haddock lluitava al nostre bàndol? Bé, almirall, que en el meu profund desconeixement de les graduacions militars, ara no sé si és més o menys que capità. Nicholas Haddock comandava una de les naus de la Royal Navy que defensava Barcelona a començaments del segle XVIII, abans que els catalans ens quedéssim sols com a mussols. Als tintinòlegs que els hagi picat la curiositat, els recomano buscar-lo a la viquièdia (entrades en anglès i francès). No hi ha foto, òbviament, però el quadre que il·lustra l'entrada és exactament el que dibuixa Hergé a El secret de l'unicorn. Mateixa roba, mateix escena naval en segon pla... Ben bé sembla que l'avantpassat del mariner renegador, de qui heretarà el tresor de Rackham el Roig, hagués estat un personatge de carn i ossos. Si fins i tot són coetanis! Les casualitats fan autèntiques filigranes. L'abril del 2012 es promou una audiència pública per exigir a l'ajuntament de Lleida que posi sobre la taula un tema aparcat literalment sine die: la construcció del Museu Morera. Bé, del museu no, que ja fa un segle que existeix, sinó d'una seu digna i definitiva que aculli aquest llegat. Això d'audiència pública no sabíem ben bé què era, però l'activa plataforma Compromís pel Museu d'Art Jaume Morera va anar fent pedagogia fins a obtenir les firmes necessàries perquè la Paeria hagués de posar-s'hi. I, ves per on, la solució que ha trobat és traslladar el museu... a l'Audiència! A l'edifici de l'antiga Audiència Provincial, a la Rambla Ferran. De moment, només és un projecte. Una notícia que aquest atzar capriciós que no es cansa de fer cabrioles va fer coincidir amb la mort d'un nebot de Jaume Morera, el mestre de mestres Martí de Riquer (Morera de segon cognom). L'escriptor, filòleg i humanista procedia d'una il·lustre família lleidatana, segons ell mateix va explicar en el llibre de 1979 Quinze generacions d'una família catalana... la seva. Una família molt influent a la Lleida medieval amb palau a la plaça de Sant Joan que, segons ha estudiat l'historiador de l'art Alberto Velasco, va pagar al seu dia un retaule per a l'església de Sant Llorenç que, malauradament, es va cremar durant la Guerra Civil. Cosas veredes!

El retrovisor (Segre 20-9-13)


divendres, 13 de setembre del 2013

Volem botar!


Hi ha moments històrics que t'agafen a destemps. Que ets massa gran o massa petit. Però no, vist amb perspectiva, també té la seua gràcia. Tant si ets més vell que l'anar a peu, que deia el padrí, com si ets una criatura que no entén res però s'assabenta de tot. “Avui no hi ha escola, que s'ha mort Franco”. Unes paraules màgiques que et convidaven a seguir dormint. A arrupir-te assaborint aquella pròrroga inesperada. El pòster gegant de la Pippi que protegia els meus somnis com a testimoni. Va ser un dia estrany. Un diumenge laborable de passar-te el matí en pijama. D'esmorzar tard amb la notícia que tindríem vacances de propina. Són dies confusos. De veure tothora un taüt en blanc i negre que em feia una mica de por. La imatge d'una senyora amb mantellina que li tirava vés a saber què al mort. Homes molt seriosos que s'aturaven al seu davant i aixecaven una mà amb fúria... Aviat ens en vam cansar i vam assaborir la llibertat. Un estrany estiu amb temps d'hivern de voltar pels carrers i jugar amb despreocupació. Intuíem que allò no era normal, que n'havia passat una de grossa. Però només passàvem ànsia perquè ens havia quedat anacrònic un joc de picar de mans de lletra delirant (postdadaïsta) que començava amb Sancho Panza degollant la seua dona i derivava cap a l'absurd fins a acabar amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple tot dient “viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién” (amb les síl·labes ben separades). La nostra modesta transició va ser ràpida i de seguida vam trobar una solució de rima forçada: “viva Juan Carlos, viva Juan Carlos, y su mujer tam-bién”. Així eren els nostres dies als convulsos setanta. I, de sobte, un verb que canviava de significat es va fer omnipresent. “Botem?” I botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem conscients que fèiem un joc de paraules. Tothora es parlava de votar. De votar sí i de votar no. Resultava enigmàtic però, a la vegada, t'adonaves que el teu petit món s'havia impregnat d'una certa solemnitat. Que aquells bots que fèiem eren de broma. Que els vots dels grans eren una altra cosa i els farien saltar més amunt del que ens podien propulsar les nostres cames plenes de crostes. Suposo que les criatures que dimecres van fer història mentre jugaven en algun voral tindran un record semblant d'aquí a trenta anys.

El retrovisor. (Segre 13-9-13)

divendres, 6 de setembre del 2013

Sexe als setze

D'on és Carme Forcadell? No és pas tafaneria: el seu accent em desconcerta. La pregunta és retòrica. Un bon amic tan intrigat com jo amb la resposta em va fer saber fa poc que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana és de Xerta. Seguint l'exemple de Mari Pau Huguet, Forcadell ha optat pel mestissatge dialectal. Consti que no criminalitzo. Cada casa és un món, que diuen. Però això passa per alguna cosa. No conec cap cas de parlant oriental que després d'uns anys a Lleida, a Tortosa, a Fraga o a València hagi abandonat el seu accent. A nosaltres, però, ens fa nosa. Fins i tot l'alcalde de Lleida canvia la nostra característica e oberta per una artificiosa a final, com si fos d'Aitona, o de Mequinensa, on sí que les paraules acaben en “a”. Eps, no us embaleu que això -en públic- ho fan ell i una bona colla! Per no parlar dels periodistes de Ponent del sector audiovisual, que a banda de satanitzar aquesta e oberta, un dia prendran mal dient “xarxa” o “seixanta” amb una exagerada i en absolut natural pronúncia de la ix. Aquesta setmana feia una gestió burocràtica i la noia que m'atenia va repetir una dotzena de vegades “en quant”. Era tan amable que em sentia culpable per l'esgarrifança que em provocaven aquestes dos paraules (dos, no dues). No pel castellanisme, que ja estem tots curats d'espants, sinó perquè va ser la constatació de la mort d'una expressió tan nostra com “en pic”. És trist haver-la deixat de dir perquè no la sentim a TV3. I la trobem tant a faltar que per no haver de recórrer a: “tan aviat com..” o “tan bon punt...” fem cap al castellà per dir -malament- allò que ja dèiem. No s'ha resolt bé l'estàndard català. No tinc ni idea de com s'hagués hagut de fer, però és evident que és un estàndard massa proper a una parla concreta i això ens ha condemnat a centenars de milers de persones a haver d'aguantar brometes cada cop que obrim la boca. Ah, sí, em queda per justificar el títol. Aquest article naix d'un tweet de no recordo qui sobre el programa de Catalunya Ràdio 'Les mil i una nits' de Maria de la Pau Janer. Bé, sobre el programa no, sobre l'accent de l'escriptora mallorquina, que pronuncia “sexe” d'una manera molt semblant al número “setze”. I es veu que, si no ets de la perifèria, això fa molta gràcia. Moltíssima. A mi me'n fa més aviat poca.

El retrovisor. (Segre 6-9-13)




divendres, 30 d’agost del 2013

Tota la veritat


Amb la vènia. He de confessar que mai no he assistit a un judici. La meua nul·la cultura en aquesta matèria es limita a una sobreexposició a pel·lícules i sèries de televisió americanes. Ara és moment de dir: “Protesto!” En el meu imaginari els testimonis juren sobre la bíblia dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. I jo em pregunto si això és possible. Si algú pot dir tota la veritat. Si algú pot arribar a saber mai tota la veritat. Recordo una migdiada d'estiu que jugava en silenci -en temps de collita, la norma era sagrada- avorrint-me amb aquella dignitat imaginativa dels que no saben què són les activitats de lleure, ni l'ampli assortiment d'extraescolars ni les vacances. De sobte, música celestial. “Gitanos!”. Sí, efectivament, encara no sabíem què era la correcció política. El crit instintiu tindria conseqüències, però a veure qui es podia reprimir sentint dringar campanetes. Havia vist mil vegades el carro dels gitanos, amb els animals guarnits amb cascavells per anunciar l'espectacle des de la llunyania. No calia, perquè les ferradures dels cavalls ressonaven amb força als carrers cimentats. Un contrast de greus i aguts compassats creant una melodia que ara em sembla d'una tristor infinita però que aleshores em produïa una pueril excitació. “Gitanos!”, vaig insistir. Els germans vam sortir al balcó disposats a rebre amb els braços oberts aquells nòmades que ens portaven cine passat de moda a la plaça, pallassos o malabars. No ho enteníem. Semblava que aquest cop s'anunciaven amb un espectacular truc de màgia i s'havien tornat invisibles als nostres ulls. Els sentíem passar, però no els vèiem. I s'allunyaven com fantasmes sense que fóssim capaços d'entendre com s'ho feien. Ens disposàvem a investigar-ho sortint al carrer sense el preceptiu salconduit del permís patern i/o matern quan, justament, la nostra mare apareixia pel passadís aguantant-se el riure. Ens havia sentit, però lluny d'enfadar-se també va sentir la curiositat d'aguaitar. Ella tampoc no va veure el carro però ho va entendre tot. El cavall era una noia que seguia la incòmoda moda dels setanta de portar esclops amb la sola de fusta. El guarniment de campanetes i cascavells era un senyor que caminava just al seu darrera amb dos ampolles de cervesa a cada mà. Així va ser com vaig descobrir que la veritat és relativa.

El retrovisor (Segre 30-8-13)

divendres, 23 d’agost del 2013

Forasters


Volíem viure en una sèrie de televisió. El nostre món no era homologable al que ens mostrava la petita pantalla. Així va ser com les grues es van convertir en el nostre referent paisatgístic i un exèrcit de paletes va aixecar cases idèntiques i afilerades a tots els bancals que tenien el vist-i-plau de la regidoria d'Urbanisme de torn per deixar de ser-ho. En pocs anys, els pobles van créixer i van fer goig. Però molt em temo que pagant un preu molt alt, el de perdre la seua personalitat. No és només qüestió de tipologia de cases i materials de construcció. No, va ser un canvi més subtil. Els pobles es van convertir en barris residencials. Els nous habitants d'aquestes còpies -no precisament barates- de Wisteria Lane no en sabien res dels codis que regeixen les petites comunitats. Ells van comprar una casa i prou. Però van canviar, sense saber-ho, les regles del joc. Això no és bo ni és dolent. Simplement, ha passat. De la mateixa manera que els tractors van fer desaparèixer els animals de càrrega. I així va ser com va perdre el sentit una paraula imprescindible si havies nascut en un poble o eres John Wayne: “foraster”. La definició del diccionari es queda molt curta per entendre el concepte. Un foraster era un esdeveniment en ell mateix. Soroll de persianes de fusta al seu pas. Ulls que l'escruten des del balcó. De tant en tant, un rogle de dones grans que feinegen assegudes en cadires de bova. Un tímid “adéu, passi-ho bé” per fer més suportable la interrogació silenciosa i descarada de les veïnes i, acte seguit, sense temps a interpretar aquella resposta aparentment assajada de tan sincronitzada, un murmuri in crescendo que li fa accelerar el pas instintivament. Sap, sobretot si ell també és de poble, que és el moment de les especulacions. De bastir una història que no sempre s'ajustarà a la realitat. Tard o d'hora, algun vell dels que han arribat a l'edat de permetre's el luxe de dir el que pensen li preguntarà obertament qui és i què hi fa, allà. Haurà de mesurar molt les paraules, perquè els forasters són culpables mentre no es demostri el contrari. Sempre. Els xiquets que ara juguen als parcs d'aquests paradisos adossats no ho saben. Tècnicament, també són de poble. Però fins que no tinguin edat per llegir Jesús Moncada no descobriran com era el seu món abans que ells hi arribessin. 

El retrovisor. Diari Segre (23-8-13)

divendres, 16 d’agost del 2013

Justícia poètica


No al pla del romànic”. Costa de creure, però hi va haver un temps en què aquestes pancartes proliferaven per la Vall de Boí. Sacrilegi? No: restes de sèrie del brutal desarrollismo tardofranquista que tants bons resultats econòmics havia donat en d'altres valls pirinenques. Un fre a les legítimes aspiracions de prosperitat d'un territori que no veia massa clar que unes esglésies atrotinades els poguessin reportar més beneficis que un hotel. No, no riguin, que no és ignorància. Prou que se les estimaven aquelles pedres mil·lenàries, però tret de quatre entesos, ningú no semblava interessar-se'n. Una enquesta dels primers noranta posava de manifest que els catalans situaven majoritàriament a Girona Sant Climent de Taüll. Hi havia molta feina a fer. Moltíssima. De restauració del patrimoni, de promoció turística, de creació d'infraestructures... En menys d'una dècada s'havia treballat tant que la Vall de Boí era un referent de turisme de muntanya i el seu romànic, polit i endreçat, es cotitzava a l'alça. Tant és així, que va aconseguir un passi vip per entrar al selecte club del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Una història amb final feliç, per variar. Des que als anys vuitanta es van posar de moda els escalfadors sabem que la fama costa, que res no és fàcil. Que l'èxit és vèncer la por al fracàs. Per això em mereixen tant de respecte les iniciatives aparentment tronades que desafien la crisi i els mals auguris: el festival Esbaiola't, d'Esterri d'Àneu; el cicle d'espectacles de petit format Cua d'Estiu de Fondarella; la Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles... En trobaríem exemples a cada comarca. Potser sí que tot està per fer i tot és possible. Que treballar dur i fer-ho bé no és garantia de res. Però quan s'arriba a l'olimp des d'una drecera, tard o d'hora s'ha de pagar peatge. O al plató de Sálvame Deluxe si aquesta fama ha arribat via entrecuix televisat o davant d'un jutge si t'has passat per aquest mateix entrecuix l'ètica que se li suposa (i se li ha d'exigir) a qualsevol càrrec públic. M'agrada pensar que qui la fa la paga. Sé que semblo una ingènua. Però crec en la justícia poètica. Encara. I si cal, faig d'Scarlett i em preparo la pastanaga per jurar solemnement aquest capvespre que mai més no tornaré a passar ànsia. Crec en l'espècie humana, ves.

El retrovisor. (Segre 16-8-13)


divendres, 9 d’agost del 2013

El darrer estiu


Hi ha fronteres clares i diàfanes. La de Gibraltar, aquests dies, n'és un exemple. També n'hi ha de subtils i invisibles. No et posen cap segell al passaport, però de sobte, et trobes a l'enigmàtic altre costat. Aquella dimensió desconeguda i abstracta. El primer dia de feina, la incòmoda espera al notari per signar una hipoteca, el moment de pànic de sortir de l'hospital amb un maxicosi... I sense que cap duaner te n'hagués informat, has fet cap a un temps verbal que mai no havies conjugat en present. I menys d'indicatiu. Ets gran. En algun moment dels darrers anys t'has fet gran. I t'inquieta saber quan. Si és que hi ha un quan possible. Em ve al cap una Nancy. Una Nancy que porta faldilla texana i un jersei de punt groc. Em veig reflectida al plàstic de la capsa mirant-la embadalida i m'avergonyeixo del meu moment de debilitat. Sento que ja no tinc edat perquè m'agradi. No té res d'especial aquella nina, potser si m'he aturat a l'aparador és perquè tinc un atac de nostàlgia preventiva. La certesa que serà l'última Nancy. No tinc memòria d'haver-hi jugat. Només d'haver-la desitjat. Enriqueta, la botiguera, s'adona del meu dilema i em diu una d'aquelles misterioses frases dels adults que per alguna estranya raó es queden ocultes al teu subconscient per retornar-te com un boomerang venjatiu al cap dels anys. “Disfruta-la, que ja tindràs temps de ser gran, dona!”. Intueixo que va ser la darrera tarda de la meua infantesa. De fet, hi podria posar data. A la ràdio que no escolto canvien el to i Enriqueta, incrèdula, la posa molt forta. Té la boca oberta i una mà al cor, com si se l'hagués d'aguantar perquè no se li escapés. “Han disparat al Sant Pare!”, diu. A l'instant, totes les dones del carrer són a la botiga comentant la jugada i jo me'n vaig, discretament. Més que res perquè no sàpiguen que m'estava mirant una nina. No em semblava tan greu l'atemptat. Feia quatre dies que s'havia mort un altre Papa i, suposo que trobava rutinària l'elevada sinistralitat del sector. Encara creuaria altres fronteres. I un estiu descobriria que el concepte vacances ja no era sinònim d'aquell període etern de llibertat salvatge. Mai no m'ha agradat l'estiu. Però sé que m'enganyo afirmant-ho. Que hi va haver un temps en què la preciosa llum de setembre semblava apagar la felicitat. I em pregunto quin va ser aquest darrer estiu.

El retrovisor. (Segre, 9-8-13)

divendres, 2 d’agost del 2013

Guerra a l'oblit


La pregunta era molt concreta: es va volar la cúpula de l'ermita durant la guerra? En un poble de mil habitants tot se sap. És de suposar que si el detall més trivial de la intimitat de cadascun dels seus veïns és de domini públic, un episodi tan espectacularment dramàtic s'hauria d'haver incrustat a l'ADN de la nostra memòria col·lectiva. I no. L'arquitecte de la Diputació que dirigeix les obres de restauració va obtenir més respostes dels maons rojos que desafiaven l'oblit que de nosaltres, feliços ignorants. Però els interrogants esperonen i vam preguntar a qui encara en tenia record. I tant si la van volar! Va ser una d'aquelles nits llargues en què la guerra exhibia el seu ampli repertori de baixesa moral. Amb lleugeres variants, la història es va repetir a tots els pobles i ciutats del país. Segles de ràbia i repressió contingudes, poca cultura i vi de mala qualitat. Una combinació literalment explosiva. Els pinxos que es van emborratxar de poder el terrible estiu del 36 també volien cremar l'església, no cal dir-ho. Però el Senyor Boira, el mestre i alcalde republicà, va posar-hi seny. Era l'edifici més gran del poble. De cremar-lo no en traurien res i, si pensaven una mica, s'adonarien que el podien aprofitar, ni que fos de magatzem. I així es va fer. Tots els sants a la foguera i a embalar fruita a l'església. No és un episodi especialment dramàtic en el context miserable d'una guerra. Però els records d'aquesta dona que ronda els noranta ens van sacsejar la consciència. Com pot ser que se n'hagi perdut la memòria? La resposta és complicada. No s'hi val allò tan obvi que la història l'escriuen els vencedors perquè, en aquest cas, els dolents eren els vençuts. No, no és tan senzill. Se n'ha perdut la memòria perquè hi va haver una generació que va viure coses tan esgarrifoses que no va gosar alimentar la bèstia que portem dins transmetent els records de la ignomínia. No sé si van fer bé. Egoistament, em dolen totes les històries que es perdran com llàgrimes en la pluja. Però que 77 anys després es preservi la identitat d'aquells que van encendre els cartutxos de dinamita és el que ha fet que poguéssim passar pàgina i enterrar rancúnies. Haver viscut el franquisme els faria aprendre una lliçó molt cruel: la guerra no s'acaba mai. Després de les batalles ve la repressió. Les purgues. L'escarni.

El retrovisor (Segre 2-8-13)


divendres, 26 de juliol del 2013

He estat a la casa de Bernarda Alba


Migdia de juliol. El sol dispara a matar a la plaça de l'església d'Albatàrrec, però a la casa de Consuelo s'hi està fresc. És una senyora amable, de rialla fàcil, que trobem cosint l'aixovar de la seua néta. Ella també va tenir una padrina. Una dona que va morir sense saber que formava part de la història de la literatura universal com a Bernarda Alba. “No té nom el que ens va fer Federico”. El juny de 1936, dos mesos abans que fos afusellat, Lorca va donar per acabada la que per a molts crítics és la seua millor obra de teatre, La casa de Bernarda Alba. Emilio Ruiz Barrachina, autor del documental El mar deja de moverse, ja va advertir que era un text “escrit amb mala bava”. I Consuelo Benavides ho confirma. Fa més de cinquanta anys que viu a Lleida, però va néixer a Valderrubios, una localitat de la Vega de Granada propera a Fuentevaqueros on els García Rodríguez (la família paterna de Lorca) hi tenien casa. No és que es coneguessin, és que eren molt amics. En una Andalusia molt classista, els Alba, els García i els Roldán eren els tres clans que ostentaven el poder social i econòmic a la zona. Lorca fins i tot havia ballat amb les cinc filles que, com a l'obra, tenien els Alba. I sí, dos d'aquestes noies van estar enamorades d'un mateix home conegut a la zona com Pepe el de Roma (Pepe el Romano). “Però no va passar com ho explica Lorca. L'única veritat és que era un home molt alt i molt guapo”. Pepe el de Roma, de la molt catòlica família Roldán, s'havia casat amb una tieta de Consuelo, Amelia. “L'adorava, i quan ella va morir de part molt jove, va quedar destrossat. Li va guardar el dol set anys fins que per mediació d'una criada va començar a festejar amb Consuelo, germana de la seva difunta esposa i la meua mare. Quan m'esperaven a mi, tenia tanta por que va pagar 5.000 pessetes de l'època perquè nasqués en una clínica. Si això és barallar-se per un home! És una història preciosa, no la calia canviar com ho va fer”. Al documental de Barrachina es recullen tesis d'investigadors com Ian Gibson, Pilar Góngora i Miguel Caballero segons les quals La Casa de Bernarda Alba va ser el detonant perquè el poeta fos miserablement denunciat. Massa noms reals de gent important que en surt malparada. Mai no sabrem si s'hagués fet enrere. “L'àvia el va plorar molt, malgrat tot”.

Foto de la foto publicada a Segre el juliol de 2007,
 quan vaig descobrir que els records de la veritable
Bernarda Alba es conservaven a Albatàrrec.

El retrovisor. Diari Segre (26-7-13)

divendres, 19 de juliol del 2013

Jorge Manrique en minishorts



Hi va haver un temps en què vaig voler ser futbolista. La meua infància va transcórrer en una època que hagués obligat Jorge Manrique a refer les Coplas a la muerte de mi padre. Només que hagis passat una tarda als anys setanta et resultarà difícil d'escriure des del futur que qualsevol temps passat va ser millor. Era un món estrany i canviant en què tot era incoherent i possible a la vegada. Aquell dia érem a casa de l'única amiga que tenia televisor en color i vam veure una pel·lícula que ens va marcar profundament. (Amants del setè art, no seguiu que us farà mal). Las Ibéricas FC es titulava. La cosa anava d'onze noies que segur que encara arrosseguen problemes de circulació de tan ajustats com portaven els pantalonets. Onze noies que ensenyaven cuixa i melic amb l'excusa de formar part d'un equip de futbol femení. Bé, anava d'això i de com totes elles es rifaven bufetades -textual- de nòvios i marits. Convivien en promíscua harmonia la rància moral del nacionalcatolicisme i el destape. Per això es podia fer un film que es presentava amb les senyoretes caminant cap a la càmera mentre la veu en off ens parlava d'”una delantera de primera división” i, a la vegada, amanir-ho amb personatges com el que interpretava Fernando Fernán Gómez, un home permanentment emprenyat amb la seua esposa futbolista que practica la violència verbal amb la mateixa alegria amb què es diu que les Ibéricas “tienen un tiro a puerta fuera de serie”. Eren subtils amb les metàfores, ja ho veuen. I encara falta una sinècdoque en forma de cançoneta en què es definia les noies com “once lindos minishorts”. Però a nosaltres ens va encantar. I pocs mesos després es va obrar un miracle. Es va organitzar un partit de solteres contra casades. Estàvem molt emocionades. Les noies del poble no anaven tan descocades com les ibèriques, però també ensenyaven cuixa. Les casades estava clar que jugaven en una altra divisió. Érem tan profundes que ho vam tenir clar: anem amb les solteres que són més guapes. El camp de futbol, voltat de canyissos perquè afluixés la mosca qui volgués espectacle, estava guarnit amb rojigualdas. Però ja dic que als setanta tot era possible i el xut d'honor es va reservar a una dona que s'havia exiliat a França molts anys abans que nasqués cap de les futbolistes. Sí, potser sí que era incoherent. Però quin glamur!

Soltera, exiliada amb barret glamurós made in France i casada.
Un dels dies més feliços de la meua infància. (Foto revista Escarp)