El dia que va morir Alberti

Per a Tomás Cano

Va ser una setmana plujosa, però aquell dijous a València hi lluïa un sol esplèndid. A l'IVAM s'hi acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes. Hi havia una preciosa llum de tardor. No semblava un bon dia per deprimir-se viatjant a les terribles Hurdes de 1933. Però hi vaig anar. Una exposició magnífica, encara que no vingui al cas. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27. Però jo només tenia ulls per a María Teresa León, la que va ser la dona de Rafael Alberti. L'havia descobert deu anys abans, en un curs d'estiu de la Universidad Complutense de Madrid a l'Escorial. Confesso que m'hi vaig matricular només perquè hi seria ell, el poeta que va marxar amb el puny tancat i va tornar de l'exili amb la mà estesa. Un mite. Ja era molt gran i feia poc que havia patit un accident de cotxe, però quan li va tocar intervenir ens va posar la pell de gallina. La mort de María Teresa León era molt recent. Però el dol ja feia molt que l'havia passat, des que l'Alzheimer li va prendre la companya de la seua vida. Potser per això en parlava amb prou llunyania per emocionar. “Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Aquells dies de l'Escorial també vaig poder-lo sentir recitar amb Paco Rabal. Un luxe. Encara el tornaria a veure a Còrdova el 1991. Ell sol omplint l'escenari amb 89 anys. Pensava tot això sense apartar els ulls d'aquella foto. M'impressionava saber que d'aquells joves que desprenien una estranya aurèola de talent ja només en quedava un de viu. El veia amb aquella presència tan pertorbadorament viril i em semblava impossible que fos el mateix padrí de melena blanca que el feien fotografiar amb Aznar sense cap mena d'escrúpol. Vaig tornar a l'hotel una mica trista pensant en Alberti. En el dibuix que em va fer quan el vaig conèixer i que vaig perdre en alguna de les moltes mudances que he fet. En la vergonya que vaig passar quan l'absurda ploma de plàstic rosa que li vaig deixar va decidir tacar una glòria nacional sense miraments. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.

El retrovisor. Diari Segre (21-12-12)

Rafael Alberti i María Teresa León.