divendres, 28 de setembre del 2012

Tot esperant Salomó


Eren unes fotos diminutes, amb les vores treballades, com si s'intentés compensar la garreperia de paper amb un acabat primorós i delicat. Com si s'embolcallés el record. De fet, era un petit tresor. Fins a l'any que ve, segurament, no se'n farien cap altra. Abans les fotos eren cosa de professionals. Potser sí que quedaves més rígid i encarcarat, però passaves a la posteritat mudat i amb la clenxa ben recta. La festa major era una bona ocasió per fer lluir la canalla. Amb els músics i les paradetes de fira arribaven els fotògrafs, que improvisaven un estudi a la plaça amb uns decorats pintats amb més bona intenció que traça. Famílies senceres hi desfilarien. Entre les quals, la del meu pare. A totes surt seriós i amb el cap cot. Un dia em va explicar el perquè. “Eren temps de passar gana, i no acabàvem d'entendre perquè els murcians ens havíem de gastar uns diners que no teníem per fer-nos una foto si ningú més del poble ho feia. Em sentia diferent”. Amb els anys va entendre que enviar-se fotos era la manera de no perdre del tot el contacte amb els de casa. De posar cara als néts que ja no es coneixerien, de comprovar que malgrat la distància i la misèria, tots estaven bé. Els grans s'esforcen a somriure. Es nota que volen tranquil·litzar el destinatari. Però els xiquets, encara que també hagin nascut tan lluny d'aquell poble, ja hi formen part i no tenen ganes de fer el paperina, conscients que seran la riota dels amics. Són i se senten murcians. Però, a la vegada, ja són catalans. La primera generació es queda en una inhòspita terra de ningú que gestiona com pot, més que no pas com vol. Però la segona? I ara resulta que Guillermo Fernández Vara, que no és un senyor que passa pel carrer i li planten un micròfon, sinó l'expresident d'Extremadura, secretari general del PSOE en aquest territori, diu que si Catalunya assoleix la independència s'han de “tornar” els 150.000 extremenys que hi van emigrar, així com els seus fills i néts. Potser es pensa que les persones són bestiar. Potser no sap que aquests 150.000 extremenys s'han barrejat amb gent d'altres procedències. Que uns tindran ganes de retrobar-se amb els orígens i d'altres es voldran quedar a casa seua. No perdem el nord. Ni el sud. O jo i tants com jo haurem d'esperar que Salomó ens parteixi per la meitat. Ridícul. Trist i ridícul.


El Retrovisor. Publicat al diari Segre (28-9-12)

divendres, 21 de setembre del 2012

Què va passar amb Julie Andrews?


Dissabte al vespre ens vam quedar sense llum. Dilluns, matí i nit. Dimarts, altre cop. Quan era petita això era molt freqüent. Tothom tenia espelmes a mà, perquè es necessitaven. Em vénen a la memòria unes de molt primes de colors vius que es portaven a beneir no sé quin dia. Un parell de trons i ja hi érem. “Sant Just, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” i a encendre espelmes. Em queixava, però secretament trobava màgiques aquelles nits sense llum en què, invariablement, demanàvem a la mama que ens expliqués històries de quan era petita. Tot era tan remot! Potser era per la calidesa de la minsa il·luminació, però aquelles anècdotes eren millor que qualsevol programa que poguessin estar fent a la tele. T'esgarrifaves de la cruesa de la postguerra i, suposo, et senties afortunat malgrat no ser-ne, objectivament parlant. Quan vaig deixar el poble per anar a viure a Lleida, els talls de llum van passar a ser més excepcionals. Però en el doble sentit de la paraula. El 14 d'octubre de 1987 era dimecres. El curs acabava de començar i encara hi havia un cert relax al nostre pis d'estudiants. A TV3 feien una pel·lícula que pintava bé: Víctor o Victòria? Vint-i-cinc anys i encara me'n recordo. Més que un sofà, teníem un instrument de tortura concebut per garantir el futur dels fills de traumatòlegs i fisioterapeutes, i la tele era un model vintage, tot i que en aquella època se'n deia vella i tots ens enteníem. Però vam sopar d'hora per no perdre'ns el començament. No la veuríem acabar. A les 22,45 ens vam quedar a les fosques. Nosaltres, i vuit milions de persones més a tot l'Estat. Feia impressió, mai no havia vist (o no vist) res de semblant. Sorties al balcó i tot era negre. De cop, un crit angoixat: “algú em pot dir on sóc?” Una noia sanglotava totalment desorientada. L'apagada la va sorprendre al carrer. A Barcelona, centenars de persones van haver de ser rescatades dels túnels del metro. Però no ho vam saber fins a l'endemà, quan va tornar el llum i ens vam tornar a sentir moderns. I això sí que té mèrit. Una setmana després, es presentava la Lotto 6/49 amb una gala retransmesa en directe per televisió. Conductors: Mary Santpere i Manolo Escobar. Convidats: Bertín Osborne i Norma Duval. No hi havia prou HS als prestatges dels supermercats per fer marxar tota la caspa que arrossegàvem.
El retrovisor. Diari Segre 21-9-12

La pel·lícula tenia pintes de ser de les que acaben bé, però ens vam quedar amb les ganes de comprovar-ho.


divendres, 14 de setembre del 2012

La finestra indiscreta


És estranya la mort urbana. No s'anuncia amb el plany d'unes campanes severes, de tan greus. No és visible. Fa uns mesos va traspassar la veïna del darrere de casa. Ho vam saber per l'esquela. Aparentment, el món va seguir girant aliè a aquell fet previsible, inevitable. Però era un miratge. En pocs dies tot va canviar. No he tornat a veure la noia que molts migdies parlava per telèfon des de la finestra. No la coneixia de res, però era evident que havia nascut molt lluny de Lleida, segurament sota el sol caribeny. I que havia deixat moltes coses enrere. Molta gent. Això ho dedueixo per l'estona que es quedava aguaitant callada i pensativa un cop havia penjat. Una concessió a la nostàlgia, suposo. Sabies quan havia tingut festa perquè l'endemà l'estenedor era ple de roba alegre. Potser és perquè el vent la feia ballar, però em semblava que encara podia sentir una remor de salsa. Tampoc no he sabut res més de la gosseta que de tant en tant sortia a prendre el sol, caminant amb una certa dificultat. Era vella i s'havia quedat cega. Una altra víctima col·lateral. El dia de cap d'any es van abaixar les persianes. Ja no hi va tornar a haver roba estesa. Ni converses transatlàntiques. La cuidadora començava el 2012 sense casa i sense feina. Pobra noia. Les plantes sobrevivien. En passat. Ahir vaig sentir un soroll que fa molts anys m'anunciava l'arribada del fred. El d'una motoserra que fa llenya. El jardiner no semblava de Texas, ni portava cap màscara de cuir. Però també resultava sinistre. No apilava troncs, com tantes vegades li havia vist fer al meu pare. Tenia l'encàrrec de no deixar ni rastre del que un dia va ser un lloc verd i amable. La parra que s'enfilava per una teuladeta que feia de porxo, l'heura que durant tants anys havia teixit un laberint de branques, fulles i arrels, la figuera borda i exuberant... res. Tot pelat. Feia impressió. Mai no vaig creuar una paraula amb la difunta, però me la imaginava com una Gloria Swanson a Sunset Boulevard. Ella també havia conegut temps millors. Tenia un nom. Una carrera. L'estrella es va anar apagant, lentament. Amb agònica crueltat. El jardí despullat resulta ara una visió grotesca. Una metàfora trista. Com aquella cadira buida que ens colpeja amb una violència inesperada per recordar-nos que hi falta algú. Aquella absència tangible i dolorosa.

El retrovisor (publicat al diari Segre 14-9-12)

divendres, 7 de setembre del 2012

He estat al futur


Era una extraterrestre bona. Quan els humans de la base lunar Alpha eren atacats per la bestiola més despietada de l'espai, ella es concentrava i aconseguia transformar-se en un monstre bessó que garantia que triomfés el bé per després recuperar l' aparença de dona sofisticada amb unes celles que no eren d'aquest món. Maya, es deia el personatge. Abans d'escriure aquest text, he buscat escenes d'Space:1999 al Youtube i m'he esgarrifat amb la crueltat del pas del temps. Quan la veia a la tele en blanc i negre de la meua infància, però, no hi havia cartró pedra. Era tot tan real, que ja sabies com seria el futur. 1999. Faltaven tants anys! Jo en tindria trenta. Ho calculava cada tarda que feien la sèrie. El canvi de mil·lenni no m'impressionava tant com l'arribada al 1999. Però el futur no existeix quan treballes a la redacció d'un diari. Bé, sí, però és l'endemà. Un futur a curt termini. Mai no vaig veure cap company pujant a sobre de la taula al crit de Carpe diem! Però tots vivíem el present amb tanta intensitat que no tenies temps de mirar enrere i sentir el vertigen d'haver explicat des de l'avui que el món havia canviat. Que la totpoderosa URSS era un caos de repúbliques que ja mai ens aprendríem. Que Barcelona havia acollit uns Jocs Olímpics perquè ja érem moderns i europeus. Un vespre d'abril de 1999 va sonar el telèfon. “Saps aquelles pintures rupestres de l'Albi que van ruixar dos cops amb un esprai?”. Sí, sé quines són, perquè les agressions havien obligat l'IEI a aixecar una insòlita fortalesa en aquella balma recòndita que s'havia presentat no feia massa. “Doncs les han tornat a tacar. Aquesta vegada, de color taronja”. Pot estar content l'informador de que el futur no fos com ens el van ensenyar, perquè si hagués tingut els poders de Maya, ves a saber en què m'hagués transformat, que no eren hores. L'endemà de bon matí, cap a l'Albi. Vam passar el poble i vam recórrer un laberint de camins fins arribar a la vall de la Coma. Aquell cas aixecaria polseguera, literalment. Mai no m'hagués esperat celebrar els trenta anys en aquell racó de món amb dos guàrdies civils que recollien empremtes dactilars i amb la visió grotesca d'un patrimoni de la humanitat guixat per tercera vegada en deu anys. Això sí, amb aquella felicitat de qui ha passat abans pel quiosc i ha comprovat que l'exclusiva és seua.

El Retrovisor (Segre 7-9-12)

Qui li havia de dir a Maya que les 'chonis' del futur li copiarien les celles?