divendres, 31 d’agost del 2012

Feliç any nou!


Per Sant Ramon no es fan curses, però també és el darrer dia de l'any. Sí, sí, encara que les vacances descol·loquen una mica, sóc conscient que demà encara serem al 2012 i encara tindrem l'amenaça maia planant sobre el calendari. Però l'any comença al setembre. S'acaben les vacances i es torna a la rutina, es canvia de curs, es passen els comptes de la collita, es presenten les novetats editorials que no va poder digerir Sant Jordi, els quioscos s'omplen de col·leccionables delirants... I fins i tot fem bons propòsits que ens porten al gimnàs i a l'acadèmia d'idiomes i ens omplen de pegats de nicotina. Una preciosa llum de setembre inundarà de calidesa aquest començament prometedor sabent -perquè farem trampa- que d'aquí a quatre mesos ens donarem una nova oportunitat. Com una pròrroga fictícia i pactada. Un assaig general del 2013. Sense el vestuari, però, que amb una vegada que fem el ridícul amb el cucurutxo al cap i els vestits de lluentors impossibles anem més que servits. Alguna cosa ens remourà la consciència. Ens semblarà que des d'algun racó de la nostra ànima ens arriba una remor esmorteïda. Si escoltem amb atenció sentirem la veu de la consciència, que ens empeny i ens demana canvis. A l'altra punta del quadrilàter, plantant cara, el venedor de les pastilles per a no somniar de Sabina, disposat a guanyar l'assalt, ens adverteix de com despentina el vent de la llibertat. De com n'és de confortable la seguretat. Si ho hagués de representar en versió dibuixos animats, no tinc clar qui seria l'àngel i qui el dimoni. En tot cas, jo ja he fet el meu particular ritual i m'he comprat una agenda nova de trinca -he de confessar que les papereries són la meua perdició-. Tinc una pila de deures per fer. Potser sí que hauré d'anar a la 'repesca' del gener... però igualment, feliç any nou a tothom! Que sigui un setembre de canvis, que puguem passar pàgina i avançar. En aquest estat de por immobilista que ens ha paralitzat col·lectivament no anem enlloc. Literalment. No cal ser cap expert en macroeconomia per veure-ho. Deixem-nos portar i gaudim del viatge. Impregnem-nos dels colors que dauraran l'horitzó d'aquí a quatre dies. Qui sap? Potser l'any tretze serà el de la bona sort. Creuo els dits. I això que no sóc gens supersticiosa. Confio més en les decisions valentes que en la carta astral. 


El retrovisor (Segre, 31-8-12)

divendres, 24 d’agost del 2012

Mequinensa la nuit


Acabem de passar el pont del Segre. Canvi. Entrem al pont de l'Ebre. Canvi. La conversa amb walkie talkie era una mica absurda, perquè un cotxe anava al darrera de l'altre. Però passant-nos el parte el viatge no es feia tan feixuc. Especialment emocionant era anunciar que s'entrava a la zona de guals que hi havia a prop de Faió, la nostra destinació. Pessigolles a la panxa només de pensar que el cotxe volaria durant una llarga mil·lèsima de segon. Una estranya sensació d'ingravidesa retransmesa en directe amb l'aparell que feia les delícies dels germans. Era el poble més bonic que havia vist mai. Cases blanques i enjardinades, fonts amb peixos de colors i una església tan moderna que em fascinava. De vegades anàvem a l'ermita del Pilar, a contemplar un paisatge que entristia als meus pares i a mi em feia una mica de por, amb aquella aigua verda i espessa que encerclaven les serres, i el sinistre campanar emergint prou per fer saber que el pantà era molt profund. No entenia perquè als grans els semblava un despropòsit haver ofegat aquell poble. El trosset que en veia em semblava d'una absoluta vulgaritat. Era una torre com una altra. El poble nou, en canvi... allò sí que feia goig, amb aquells carrers amples i rectes. Fèiem un berenar-sopar (abans que s'inventés el brunch, aquí ja fèiem berenars-sopars) a la Fonda i tornàvem cap a casa. Una carretera infernal de mil revolts i el premi de veure Mequinensa il·luminant el riu. Una imatge preciosa allargassant-se a l'horitzó amb uns llumets de colors que feien pampallugues a l'aigua per acomiadar un diumenge de senzilla felicitat. Un skyline més sofisticat que el de Manhattan, en el meu record. Invariablement, els adults s'exclamaven de les meravelles del poble vell, com si els seus ulls no veiessin el mateix que els meus. I així era. Si no tens memòria no pots estimar. Des de la meua innocència no podia concebre què representa que t'arrabassin el teu món. La casa on vas néixer, els carrers on vas jugar, els bancals que van plantar remots avantpassats...Tot. I que et facin un succedani artificial i a callar. Què terrible! Ara miro aquells paisatges i se'm fa un nus a la gola. Encara penso que Faió i Mequinensa són pobles amb molt encant, però em dol que aquesta personalitat que als anys setanta em semblava futurista hagués estat imposada per l'inefable Paco Rana.





El retrovisor (Segre 24-8-12)

divendres, 17 d’agost del 2012

Punks d'abans de la guerra


Intuïa que la generació de la padrina era la precursora del punk. Tants imperdibles em feien sospitar. Agulles de ganxo, en deien elles, que no trepitjarien mai el Londres del 'no future'. 
I sí, ho he confirmat. Ara fa vuitanta anys un contemporani d'aquestes dones va publicar el número zero d'una revista que si avui encara ens ruboritza, el 1932 devia causar estralls. Al primer pis del número 37 del carrer Cavallers de Lleida hi havia el centre d'operacions de la revista Art, dirigida per Enric Crous. Dir-ne redacció és quedar-se curt. Aquí es coïa la modernitat “a despit dels imbècils de cultura rovellada”. I després d'unes quantes consignes tipus “la tradició és la negació de l'evolució”, Crous explica que la línia editorial d'Art anirà adreçada a “obtenir el baptisme d'anormals: la normalitat és l'ordinari”. Anaven forts. “Detestem un Miquel Àngel i elogiem la línia contundent d'una creació mural romànica”. Són contundents amb les “misèries que hi ha als museus” i qualifiquen de morts que encara badallen “els pintors que viuen en una altra època pictòrica”, als quals, en tant que cadàvers, es mostren partidaris d'aplicar “les normes de la profilaxi moderna”. És a dir: cremar-los amb les seues obres. No se n'escapa ni Leandre Cristòfol. Li fan una crítica el 1933 en què li destaquen una frase del catàleg: “crec trobar-me en el començament del començament”. I la destaquen perquè hi estan d'acord. Li auguren èxits si deixa de banda “les seves anteriors vacil·lacions”. De la sardana “tal i com nosaltres la coneixem” en diuen que és una música “buida, detestable i deplorable”. Fent amics. I sempre signant amb nom i cognom. De fet, ja en la presentació, avisen que consideren “d'ús apropiat entre els hipòcrites” els pseudònims. Tenint en compte que Lleida no arribava als 40.000 habitants, és fàcil deduir que la colla de Crous no despertava massa simpaties. Però no eren uns destroyers descerebrats. Fan uns articles exquisits. Unes crítiques valentes i rigoroses. Unes recomanacions que han passat la prova del cotó de la història. Van encertar en gairebé tot, encara que no tinguessin club de fans. “Enutja i és dolorós haver-ho de dir, però avui per avui, la realitat és aquesta: Lleida és una -canalla i prohoms de la ciutat no continueu llegint que prendreu mal- MERDA!”, en majúscules, perquè quedi clar.




(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre amb data 17-8-12)

divendres, 3 d’agost del 2012

El vestit de Salomé


Tinc mala consciència. He posat el títol amb traïdoria. Es passaran el cap de setmana repetint -mentalment, amb una mica de sort- “Desde que llegaste ya no vivo llorando (hey)/ vivo cantando, (hey)/ vivo soñando, (hey)”. Els catorze quilos de tubets de ceràmica blau cel amb què Pertegaz va carregar Salomé al festival d'Eurovisió del 1969 van fer història. Però no. Jo em referia a l'altra Salomé, la que va demanar el cap de Sant Joan Baptista en una safata, tal i com Bustos (cognom molt apropiat per al cas) voldria veure l'escó i l'acta de diputat d'Ernest Maragall. Salomé en versió segle XV, pintada per Pere Garcia de Benavarri. El Museu de Lleida acull una exposició d'aquelles que no es poden deixar escapar. I no tan sols pels meravellosos brocats dels estilismes. Fragments d'un passat, que així es titula la mostra, retorna temporalment a Lleida sis compartiments que van formar part del retaule de l'església de Sant Joan. Dit així, sembla que tampoc n'hi ha per a tant. Però creguin-me que quan sàpiguen la història entendran que és un miracle. La de Sant Joan era la parròquia més important de la Lleida medieval. Veient les dimensions i la qualitat dels compartiments del retaule conservats, te'n fas càrrec. Però ja ho diuen que la fama costa i que més difícil que arribar al número u és mantenir-s'hi. Així que el 1678, el temple es ven per 215 lliures barcelonines aquesta joia del gòtic que ja no estava à la page i s'encarrega un retaule nou i modern (o sigui, barroc) per més del triple. La Salomé demodée i companyia fan cap a Benavent de Segrià i s'hi queden poc més de dos-cents anys, fins que el retaule es torna a vendre i aquest cop s'escampa per tot el món. Encara rai de la feina feta per la Junta de Museus. Som al 1907. Recorden la magnífica església de Sant Joan a la qual fèiem referència unes ratlles més amunt? Doncs ja és història. El 1868, amb l'excusa que amenaçava ruïna, es va enderrocar per eixamplar la plaça. Se'n construiria una altra, insòlitament arraconada perquè no entorpís el mercat. Coses d'aquelles sense sentit ni sensibilitat que tant abundaven en altres èpoques. El 1975, les obres de construcció d'un pàrquing van fer emergir els fonaments del vell absis medieval, com un buc ancorat al fons del mar del temps, recordant el naufragi d'un patrimoni que fins al 21 d'octubre tornarà a ser a casa.


El retrovisor (diari Segre 3-8-12)

Aquesta joia del gòtic es conserva al MNAC.
Salomé donant-ho tot el 1969.