divendres, 27 d’abril del 2012

Res no és per sempre


Res no és per sempre. “A partir d'avui els teus cognoms seran aquests”. I els hi van canviar. Era la primera vegada que sortia de Fraga, i li seria difícil d'oblidar. En una ignota caixa de reclutes, sol i espantat, el meu oncle va descobrir que era adoptat. I que els seus pares biològics havien deixat escrit que el dia que el cridessin a files recuperés la identitat perduda. Vés a saber per què. Res no és per sempre. Pots nàixer al Pallars i tornar-te ribagorçà. D'un dia per altre. Capricis de cartògraf. Als veïns de Viu de Llevata els ha passat. Aquest canvi rai, que no és dolorós. Pitjor va ser quan Viu es va quedar sense escola. De fet, es quedava sense gent. Ni el castell havia resistit els estralls del pas del temps. S'esmicolava turó avall amb altiva tossuderia. Feia tants anys que rodolaven pedres, que molt abans que fos una immensa ruïna, se'n va perdre la memòria. Hi havia molta feina a fer per plànyer-se. La prioritat era l'església. Per bé i per mal, tots hi havien de fer cap. Darrerament, acollia més funerals que bodes, però fos com fos, s'hi havia d'obrar. Un dia de 1972, mossèn Joan Mora demana ajut a Casimir Macià. Ha de moure l'altar i no se'n surt. Pesa massa. La força dels dos homes és insuficient. S'esperaran a que arribin els xiquets de Macià, que estudien fora. Entre tots, la poden bellugar. Perplexos, veuen una caixeta de fusta que qui sap el temps que fa que és en aquell forat. A dins, hi ha un pergamí. És l'acta de consagració, firmada pel bisbe Ramon de Roda d'Isàvena el 19 de desembre del 1008. Res no és per sempre. Qui li havia de dir al bisbe que 900 anys després aquell pergamí aniria a parar a terra d'infidels. Això sí, entremig Medina Larida va ser conquerida pels cristians i es va convertir en capital de la diòcesi. El Museu de Lleida és el testimoni mut d'aquests segles de canvis constants. S'hi conserva el pergamí descobert fa 40 anys. Els records, però, s'han quedat a Viu. Els turistes fan fotos de l'espectacular portalada. Els més vells enyoren el temps en què s'obria una estranya porteta minúscula que sembla haver perdut les escales. Dóna a la pila baptismal. No està concebuda per creuar-la, sinó per passar un nadó dels braços de la mare impura, que no podrà entrar al temple fins que no acabi la quarantena, als dels padrins de bateig. Per sort, res no és per sempre.

La curiosa porta d'infantar de l'església de Viu.


El retrovisor. Publicat al diari Segre (27-4-12) 




divendres, 20 d’abril del 2012

La reina de la República

Endolada de dalt a baix. La recordo molt vella, encara que no ho fos tant. Una dona silenciosa i discreta que semblava que només sortia de casa per anar a missa. De vegades, amb un ram de flors que lluirien a l'altar. Les roses esclatades no s'adeien amb aquella cara trista i pàl·lida. Amb aquell negre infinit que recordava ara i adés el dolor d'alguna mort propera. Un dia, accidentalment, vaig sentir una conversa maliciosa: “Qui ho diria que era una de les que portava la bandera republicana?”. Aquelles dones desvagades van passar llista de manera exhaustiva a tothom que va participar en un acte que havia  de presidir Lluís Companys el 30 de setembre de 1934. El president, a última hora, va delegar en el conseller de Cultura, Ventura Gasol, que va anar a aquell racó de món acompanyat pel rector de la Universitat de Barcelona, Bosch i Gimpera. Una visita llampec al Baix Segre per inaugurar les escoles de Seròs i el pont sobre el Segre de la Granja d'Escarp. Devia ser un dia radiant. Una preciosa llum de setembre il·luminant un futur prometedor. “Da gusto ver cómo se han iniciado las obras de este puente y carretera creyendo que dentro de un par de años se habrá suprimido el vetusto, aunque pintoresco y práctico paso de barcas”, havia escrit un any abans el corresponsal de La Vanguardia. No és difícil imaginar les esperances dipositades en aquest pont. El tiet Jordi va venir al món just el dia que van començar aquestes esperades obres. La padrina, orgullosa, el va despopar coincidint amb la inauguració. Semblava un bon presagi. Però no ho va ser. Gairebé tots els protagonistes d'aquesta història van morir prematurament. I els que van sobreviure, com la meua reina de la República, van haver d'expiar pecats tota la seua vida. Quan me la creuava pel carrer, amb el cap cot i la pressa de qui no es concedeix mai un minut perquè creu que no se'l mereix, tractava de descobrir algun vestigi de l'antiga alegria que la va portar a passar-se tardes cosint una senyera amb les amigues. Segur que tenien molts plans. La nova carretera ampliava els horitzons d'aquestes noies. Potser alguna havia decidit de plantar-se i dir als seus pares que no buscava nuvi perquè volia estudiar. El món canviava tan de pressa! I de sobte, tot es va acabar. Abruptament. També l'alegria. Em pregunto quantes vegades no ploraria en silenci recordant aquell setembre de feliç llibertat.





El retrovisor. (Segre 20-4-12)
Foto d'Àlex Justribó

dilluns, 16 d’abril del 2012

"Recuerdo de Tremp"



De les moltes coses que li envejava al meu germà quan era petita, dues eren materials: un imant rodó que vam treure d'una ràdio molt antiga esbudellada sense compasió i un rellotge d'arena. Tanco els ulls i el veig. De fusta negra, com si l'haguessin fumat. L'arena, d'un color rosa pujat. No sabria dir qui li va portar, però al peu hi posava "Recuerdo de Tremp", escrit amb lletres blanques. A mà. No sé com s'ho feia, però els utilitzava de moneda de canvi ("et canvio l'imant per...") i sempre tornaven al seu poder. Què se'n deuria fer d'aquell rellotge? Qui sap. Segurament, vam fer com el protagonista de Toy Story i un bon dia vam oblidar els nostres tresors d'infància en alguna capsa. Les Nancys amb els cabells tallats. I el bolígraf de deu colors que va triomfar a la primera comunió. Ni tan sols hi havia pensat més.

Fa relativament poc, quan ja era més a prop dels quaranta que dels trenta, vaig tenir un dels meus clàssics moments de desesperació perquè no m'entenia la lletra. Típica entrevista que guardes massa dies. Típica lletra francament millorable. Mai no m'ha agradat anar amb gravadora. Tendeixes a ser massa fidel a la paraula i traeixes l'esperit de la conversa. A mi em funciona, almenys. Bé, el cas és que ja li havia ensenyat la llibreta a mitja redacció, a veure si a algú se li ocorria què havia pogut escriure en aquell gargot. El primer, no cal dir-ho, al Juanjo. Hem treballat colze amb colze (literalment) prop de vint anys. Ell té una lletra preciosa, impecable. Té un ritme pausat, tranquil. Segur que no s'incomoda si ha de fer repetir alguna cosa. "Com m'agradaria fer tan bona lletra com tu", vaig pensar en veu alta. "No creguis, també té inconvenients. Quan era petit, em feien anar tots els dissabtes a escriure 'Recuerdo de Tremp' en uns rellotges d'arena que venien uns parents". No m'ho podia creure. Ho havia escrit el Juanjo!

Hi ha anècdotes que donen sentit a la vida.

divendres, 13 d’abril del 2012

Endavant les atxes

Embalar o anar a collir. Les opcions eren limitades. Si hagués nascut en un poble vora el mar el dilema estaria entre fer llits en un hotel o servir darrera una barra. Així eren els nostres estius no fa tants anys. No hi feia res el poder adquisitiu de la família. Ni l'expedient acadèmic. Les vacances s'aprofitaven per treballar, i no perquè ens volguéssim dignificar més del compte, sinó perquè calia allargar uns quants mesos la minsa beca. La majoria dels nostres pares, criats en plena postguerra, no havien pogut estudiar i érem conscients de ser uns privilegiats. Ni ens passava pel cap de fer un màster. O aprendre anglès en un lloc que no fos una acadèmia barata. Érem molts. Massa, deien. Generacionalment, se'ns coneix com el Baby Boom. Sempre hem estat a munts. Classes universitàries de més de cent cinquanta persones, com a exemple d'atapiment. Aviat se'ns va penjar la inevitable etiqueta: tanta competència ens havia fet individualistes. Amb un índex d'atur pels núvols i llicenciats a mansalva, tothom va acabar fent el que podia. Però és cert que vam matar el pare naïf que proclamava pau i amor i vam començar a escriure No future a les parets del Londres punk de la Thatcher. Teníem un títol, però per primera vegada a la història no ens servia per a res. No era cap passaport a una bona feina. D'estudiants, havíem compartit pisos destartalats. Vam seguir fent-ho. I no per gust, precisament. Érem tants lluitant per una plaça que els zeros de la nòmina passaven a ser secundaris. L'important era tenir un sou. I no et queixessis pas, que en aquells temps, els contractes sempre eren de sis mesos i no era qüestió de jugar-se-la i tornar a anar a l'horta a passar calor, o a fer enquestes pel carrer, o a repartir gratuïts amb un carro de la compra. Tots teníem algun amic que no envelliria, perquè les drogues li havien pres la vida molts anys abans de matar-lo amb excessiva crueltat. “La humanitat sempre ha anat endavant, mai no ha fet un pas enrere”. El meu cunyat ho diu amb un convenciment entusiasta. Hi estic d'acord. No sé per què ens volen fer creure que mai no hem estat tan malament com ara. No sé per què s'ha instal·lat un pessimisme apocal·líptic als titulars de premsa i als discursos polítics. De les crisis sempre n'hem sortit reforçats. Ni jo ni ningú sabem cap on anirem. Però serà endavant.

El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (13 d'abril de 2012)