dilluns, 10 d’abril de 2017

Ser jove

Podria citar Gil de Biedma i dir que t'adones massa tard que la vida anava de debò. Un bon dia et veus reflectit en el mirall d’algú a qui no veies des de fa massa temps i et costa reconèixer-te en aquell adult inesperat. Llei de vida. Però no és –només– una qüestió física. Ser jove no és el mateix que semblar jove. Que disfressar-se de jove. Ara podríem desplegar un repertori d’eslògans publicitaris. Que l’arruga és bella, que no pesen els anys, sinó els quilos. Però ens enganyem. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Ara fa poc vaig fer de jurat en un premi literari per a nois i noies d’institut. I em vaig sentir gran. Més enllà dels mèrits poètics, en aquelles composicions que em va tocar jutjar hi bategava la vida. Als autors potser els hi sap greu. A la seua edat toca ser nihilista. Però amb els anys aprens que és un dramatisme impostat. És fàcil renegar del futur quan se li acaba de treure el llaç a la vida i tot just la comences a desembolicar. Adrenalina a raig a cada vers. Com ha de ser. Si has d’empènyer el món perquè segueixi rodant, necessites de la fe de Locke per moure l’illa de Lost. Diuen que la joventut, divino tesoro que te vas para no volver, es va inventar als anys seixanta. Fins aleshores era una anècdota cronològica, gairebé una nosa. Aquesta força tel·lúrica que intuïa en els poemes s’emprava com a tracció animal. Ser jove no era tan divertit quan s’havia de donar la setmanada a casa i dir “sí senyor” o “no senyor” a tot allò que disposessin els adults propers. La llibertat no era un Erasmus o el caos d’un pis d’estudiants. Emancipar-te es pagava amb el preu de convertir-te tu en l’autoritat. Si tenies la sort de ser home, és clar. Les dones passaven del jou dels pares al dels marits. La història de qualsevol de les nostres àvies seria homologable com a novel·la de Dickens. I potser perquè no les van deixar esbravar ni quan se sentien bullir la sang als vint anys van conservar intacta per sempre més aquesta vitalitat. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra els va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que Ferran Adrià. Eren capaces de fer qualsevol cosa. Com superheroïnes endolades. Un dia van marxar sense fer soroll i ens vam preguntar si mai havien viscut.

El retrovisor (Segre, 7-4-17)

divendres, 7 d’abril de 2017

Incerta glòria

Tocaria escriure aquest article després de veure la pel·lícula. I me n’han parlat bé, consti. Però hi ha tan poques novel·les que queden afavorides quan les veus a la pantalla gran que no vull córrer riscos innecessaris. Sí que els recomanaré la versió epistolar d’Incerta glòria. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueres, en el paper de Mahalta, es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. “A nosaltres ens queda tota una vida per endavant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys”. Sales es refereix a la generació d’Humbert Torres. La carta data del 20 de novembre de 1941. Faltaven trenta-quatre anys exactes perquè arribés, i d’aquella manera, aquesta incerta glòria. Tenien tota la vida per endavant, però Màrius no tindria temps de viure-la. Gràcies a Sales, però, va ser etern. Ell el va fer poeta. Sabia de què parlava. El mateix Sales va escriure uns versos baudelairians d’una potència extraordinària. Amb Torres era implacable. Li feia uns comentaris de text que posaven a prova l’autoestima del jove metge malalt. De Retrat d’una vella dama li diu: “Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva. T’agrada fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem”. I aquesta sinceritat va fer créixer Torres. Tampoc no li va agradar en una primera lectura La ciutat llunyana. Però s’hi va reconciliar. Va saber veure que era “un poema noble”. “Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”. Màrius Torres va guardar totes les cartes que es van escriure. Les va lligar amb un cordill i abans de morir va deixar instruccions perquè fossin guardades al sanatori de Puig d’Olena fins que Sales tornés de l’exili. N’hi ha de brutals. Hi ha més tristor i desencant a les que li escrivia des del front que a les que s’impregnen de les misèries de la postguerra. Aquesta intensa, sincera, imprescindible relació epistolar la comença Mahalta, que es guanya Sales amb les seues faltes d’ortografia “artísticament escampades”. A l’autor d’Incerta glòria li transmetien “un no-sé-què d’humà i de convincent”.

El retrovisor (Segre, 31-3-17)

dijous, 6 d’abril de 2017

L'orfe d'Europa

El 26 de maig de 1828 un sabater es va trobar un adolescent en una plaça de Nuremberg que semblava perdut, desorientat. Caminava amb dificultat. En part, perquè duia unes sabates que li anaven petites. Tampoc la roba que vestia era de la seua talla. El noi pronunciava una única frase: “vull ser un genet com ho va ser el meu pare”. El bon samarità va portar el noi a la policia. No es comunicava, però li van donar una ploma i va escriure el seu nom de manera intel·ligible: Kaspar Hauser. Portava unes cartes adreçades al militar Friederich von Wessing que situaven el seu naixement el 30 d’abril de 1812 i donaven una explicació al seu anòmal comportament: havia viscut en captivitat. Aviat es va convertir en una atracció, en l’encarnació del bon salvatge de Rousseau. El seu tutor el va ensenyar a parlar i a comportar-se correctament en unes poques setmanes. Així va ser com el jove va poder explicar que havia viscut tancat en una petita cel·la de dimensions claustrofòbiques sense cap contacte amb éssers humans, sense veure la llum del dia i alimentant-se, exclusivament, de pa i aigua. La seua història va commoure el món. Se’l va batejar com l’orfe d’Europa i van començar a circular especulacions de tota mena sobre els seus orígens. Que si era el primogènit del gran duc Carles de Baden, nét de Napoleó I, nebot de la gran tsarina de Rússia, que havia estat reclòs per obscurs interessos dinàstics; que si era el fill il·legítim que l’esposa del gran duc, Stephanie de Beuharnais, va tenir amb el seu admirat Napoleó Bonaparte, al qual el jove s’assemblava molt. No seria l’únic secret que Kaspar Hauser, fos qui fos, s’emportaria a la tomba. El 14 de desembre de 1833 va ser assassinat misteriosament als jardins del palau d’Ansbach, a Baviera. “Jo no he sigut”, va dir quan el van trobar moribund. L’autòpsia va confirmar que les ferides d’arma blanca que presentava no se les havia pogut autoinfringir. L’assassí va deixar una nota que només podia llegir-se amb l’ajut d’un mirall: “jo sóc de la riba del riu... el meu nom és Milo”. Increïble, però cert. Una inscripció al lloc dels fets ho resumeix amb enigmàtica precisió: “Hic occultus occulto occisus est”. Aquí va ser assassinat un desconegut de forma desconeguda. I el món va seguir rodant.

El retrovisor (Segre, 24-3-17)

dimarts, 4 d’abril de 2017

Plaques, escriptors i tornavisos

París no seria París sense els artistes que l’han convertit en un mite. Els francesos en són molt conscients i vetllen els seus cadàvers exquisits. Són molt de plaques. De les que no cal agafar una escala i un tornavís per retirar-les perquè són inqüestionables. Saben que sempre hi haurà algú que perdrà el temps rastrejant poemes de Baudelaire pels seus carrers, com en els versos de Pere Rovira. Aquí no. Aquí ve George Orwell i ens dedica unes quantes pàgines del seu Homenatge a Catalunya i li ho agraïm oblidant-lo. Seria bonic passejar pels jardins de l’Hospital de Santa Maria i llegir-hi en algun plafó que allí es va recuperar d’una ferida de guerra. És demanar massa. També va escriure sobre Lleida Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor d’El Petit Príncep, quan el 1936 s’hi va desplaçar com a corresponsal de guerra. Res. Nosaltres girem full. Metafòricament, val a dir. Perquè si ho féssim literalment voldria dir que llegim, que enguany celebraríem que fa vint anys que un noi va publicar una novel·la ambientada a Lleida. La primera. Si això no és un esdeveniment digne de recordar, pleguem. Traïdors i covards, d’Emili Bayo, va obrar el miracle. Estava ambienta a finals dels 60 i la protagonitzava el fill d’una família vinguda de fora.
Aquells altres catalans de Paco Candel, que no sols habitaven els suburbis de Barcelona. Aquí poblaven el barri de Balàfia quan les vies del tren eren una frontera que separava dos mons. Aquell any preparava un especial de llibres per Sant Jordi que em va portar a visitar les biblioteques de diversos personatges de Lleida que explicaven les seves manies a l’hora de llegir, les fílies i les fòbies. Tothom, no cal dir-ho, es feia l’interessant i parlava de clàssics incontestables. Però a Jaume Magre no li calia presumir de cultura i, potser per això, a l’hora de quedar-se amb un autor, de fer la seva particular recomanació de Sant Jordi, em va dir sense saber que era amic meu: “Acabo de llegir una primera novel·la d’un noi de Lleida que m’ha semblat realment bona però, sobretot, m’ha interessat el seu autor, tot el que encara no ha escrit. Intueixo que aquest és el començament d’una carrera literària que serà brillant”. No va viure prou per saber que tenia més raó que un sant.

El retrovisor (Segre, 17-3-17)

diumenge, 2 d’abril de 2017

La nena del comboi dels 927

Agustina Pinós només tenia cinc anys. Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.
Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet. La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

El retrovisor (Segre, 10-3-17)

dissabte, 1 d’abril de 2017

El nom a la bústia

La va deixar lligada al llit i li va dir “ho sento” abans de marxar. Ella ho va sentir més. La descripció que va fer a la policia va permetre elaborar un retrat robot de l’agressor. Desenes de dones van reconèixer el seu violador en aquell dibuix. Va ser detingut i, llavors, la pel·lícula va fer un gir argumental. Albert DeSalvo va confessar, de propina, que era l’estrangulador de Boston. Que s’havia carregat tretze dones entre el juny de 1962 i el gener de 1964 que només tenien en comú que vivien soles. Semblaven deliris, una estratègia de la defensa per fer-lo passar per boig. Però DeSalvo va donar detalls dels crims que no s’havien publicat a la premsa. Tocava dir allò que “sempre saludava”. Que era un home casat i pare de família. Recordem les ensenyances de Dimecres Addams: si et vols disfressar de maníac homicida has de tenir aparença de persona corrent. Ara fa cinquanta anys va ser condemnat a cadena perpètua per quatre dels assassinats que es van poder provar. Poc després es va escapar del centre psiquiàtric on havia quedat internat. Es van viure més de trenta hores de pànic. Sembla ser que es va lliurar. El No-Do en donava una versió que m’agrada més: havia nevat i DeSalvo i els seus còmplices van deixar unes petjades delatores, com sinistres polzets. Fos com fos, el van traslladar a un centre de màxima seguretat, on seria assassinat el 1973. Aleshores, ja li posàvem la cara de Tony Curtis, el memorable estrangulador de Boston en la versió cinematogràfica. Començava la teoria de la conspiració. Va ser ell? Que la víctima més jove fos una noia de 19 anys i la més gran, una senyora de 85 no semblava indicar un modus operandi gaire ortodox. Ell va dir que, simplement, es fixava en el nom de les bústies. Buscava dones que visquessin soles. En tenia prou. L’edat, la raça o l’aspecte físic eren secundaris. El nom feia la cosa. A l’altre costat de l’Atlàntic, que fossin singles les feia, en certa manera, culpables i es descrivia Evelyn Corbin, de 68 anys, com una “atractiva rossa divorciada”. Traducció per als que no han viscut el franquisme: si hagués estat amb l’home, com tocava, això no hauria passat. L’ADN va provar el 2013 que DeSalvo era l’estrangulador de Boston. Cas tancat.

El retrovisor (3-3-17)

divendres, 31 de març de 2017

L'urbà fornicador


Si penso en 1992 visualitzo l’apoteosi de la modernitat. Del disseny. Era el triomf de Reginald Perrin, que s’hauria fet ric –altre cop– amb la botiga d’objectes impossibles que va obrir a la mítica sèrie britànica de 1976. I no. Malgrat l’abús del color, encara vivíem en blanc i negre.
Notícia del 29 de febrer de 1992, ara fa vint-i-cinc anys: “L’ajuntament ha de readmetre l’urbà que va fornicar a la Paeria”. La història es remuntava a la nit del 13 al 14 de juny de 1986, quan aquest senyor –desconec si encara està en actiu– va decidir fer-se passar l’avorriment del torn de nit contractant els serveis d’un parell de prostitutes. Al solemne saló de plens i sota l’atenta mirada de la Verge dels Paers que va pintar Jaume Ferrer al segle XV, el policia municipal satisfeia els seus desitjos sense importar-li gaire si el palau quedava desatès perquè ell estava per una altra cosa. Quan es va tornar a posar l’uniforme va pagar a les professionals amb un taló sense fons, per arrodonir-ho. Elles no ho sabien quan el van acceptar, no cal dir-ho, però tan bon punt el banc els va donar la desagradable notícia van anar a reclamar la quantitat acordada a la Guàrdia Urbana, que al cap i a la fi era un agent de servei qui les havia contractat.
I es va destapar el pastís. SEGRE el va batejar com “l’urbà fornicador” i l’expressió va fer fortuna. Amb aquest nom es coneixeria aviat arreu de l’Estat. El 1988 el ple de l’ajuntament va acordar per unanimitat expulsar-lo del cos, però ell va recórrer i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va donar la raó. Allò era una falta greu, cert. Però n’hi havia prou amb un any de suspensió de sou i feina. La Paeria, perplexa, va presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Suprem, però de res no va servir.
El 1992, l’any dels prodigis, l’urbà fornicador retornava a la Urbana de Lleida. Vint-i-cinc anys després, la notícia és la còpula caricaturitzada per la revista El Juevesde la infanta Cristina i el seu marit, condemnat a no anar a la presó. Amb el mateix dibuix però amb els reis de protagonistes es va segrestar la publicació. Ara no. Però tampoc no és que hagin canviat les regles del joc: el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i sis mesos per injúries al Rei. Ja ho diu Miquel Roca que tots som iguals davant la llei.

El retrovisor (Segre, 24-2-17)