diumenge, 18 de febrer de 2018

Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.
 

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.

El retrovisor (Segre, 9-2-18)

dissabte, 17 de febrer de 2018

Signal

De vegades la publicitat obra el miracle i aconsegueix instal·lar-nos una gran cookie en algun racó del nostre disc dur. Per sempre. “Menjant llaminadures d’amagat? T’agrada tenir càries? Passa a rentar-te les dents!” No poso cara a la mare ni al nen golafre, però el diàleg de l’anunci de Signal resta intacte a la memòria. En castellà, això sí. El dentífric de les ratlles perfectes era molt popular fa vint o trenta anys. Potser més i tot. Aquests dies es torna a parlar de Signal, però en versió aplicació de missatgeria instantània. La més segura, diuen. I no ho poso en dubte, però per més encriptats que estiguin els textos i es compliqui la vida als hackers, sempre hi haurà algú amb pocs escrúpols disposat a exercitar els superpoders visuals i auditius que dóna la tafaneria. I, el que és pitjor, a comerciar amb trofeus de caça furtiva. I és així com hem sabut que Carles Puigdemont és humà i dubta (molt fan d’aquest tuit) i que no fa servir el mòbil d’excusa per escriure sense accents. Potser sí que l’han sacrificat, que “això s’ha acabat”. Però no cal que l’ortografia acabi també a l’escorxador. Punt per al president. No és el primer cop que es filtra una conversa privada. “Sigues fort, Luis.” Corrupció via SMS. Però ni tan sols és una qüestió tecnològica. Encara que Jaime Gil de Biedma ens descobrís ja fa molt de temps que tarden les cartes i són poc per dir allò que volem dir, ara que no en rebem, les trobem a faltar. Cartes guardades en capses de sabates, rebregades de tant rellegir-les, esgrogueïdes per l’implacable pas del temps. Cartes antigues com la que li va enviar el soldado Adrián a la seua querida Milagros. En algun cas va ser tot el que va quedar d’aquells nois de sintaxi barroca i plena de formalismes que dosificaven els seus sentiments perquè un home no es podia permetre el luxe de tenir-ne.
Un dia llunyà, uns nens van trobar un d’aquests tresors epistolars amb olor de càmfora. Hi havia tantes cartes que se’ls va ocórrer fer-se passar l’avorriment jugant a fer de carters. Aleshores, ni els nens portaven motxilla ni els treballadors de Correos carro de la compra, així que es van penjar la cartera que els unia i van deixar una carta a cada casa del poble. Hi ha terratrèmols de magnitud 9 que no causen tants estralls com aquella innocent airejada d’intimitat.

El retrovisor (Segre, 2-2-18)

dijous, 15 de febrer de 2018

La Lola del Felip del Ton

Acabava de complir 18 anys quan va esclatar la guerra. La Lola del Felip del Ton d’Alcoletge no en sabia res de política. A casa eren pagesos, votaven la dreta i anaven a missa. Ella no hi patia gaire, però el mestre del poble la va animar a formar-se com a infermera, ja que morien molts nois que no rebien assistència al front. Aquella jove ingènua que sempre s’havia pensat que els comunistes eren els que netejaven les comunes va fer cap a Lleida, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i se’n va anar al front d’Osca com a sanitària. “Era l’única roja de la família”, li va explicar a Montserrat Roig. Havia agafat les regnes de la seua vida i no les pensava soltar. La guerra li va fer posar la directa. Tenia una criatura de 3 mesos quan la van tancar en un camp de refugiats francès. La nena només va sobreviure 15 dies al fred insalubre de la platja. L’exili començava amb un malson, però ella estava disposada a sobreviure. Encara no havia fet 20 anys i se sentia amb forces per seguir. Diuen que quan va sortir d’Argelers es va dedicar a formar maquis. Fos com fos, el 1942 va ser detinguda i empresonada i dos anys més tard, deportada a Ravensbrück, un camp d’extermini nazi per a dones. “Vaig pensar que no en sortiria mai, d’allà”. De l’infern. Olor de carn cremada i plors apagats de nens que passaven gana. I enmig d’aquell horror, una nit es va trobar el llit ple de flors. Les companyes de barraca es van dedicar a collir-les d’amagat per regalar-li un instant de felicitat a aquella noia que feia 26 anys. La solidaritat les mantenia unides, com recorda la seua companya Neus Català, infermera com ella, que vestia el mateix pijama de ratlles. Al camp la coneixien amb el cognom del seu marit. Lola Casadellà es va convertir en Dolors Gener sense deixar de ser la noia del Felip del Ton, per més lluny que quedés Alcoletge. I més quan va retrobar-se enmig d’aquell horror amb la Mimí, a qui havia conegut als temps llunyans en què es formava per fer d’infermera a Lleida. La terrible visió de Noemí Suchet, la seua estimada Mimí, penjant d’un ganxo d’escorxador amb els ulls esbatanats la va acompanyar per sempre més.

El retrovisor (Segre, 26-1-18)

dimecres, 24 de gener de 2018

Zoido i Massiel


No he trobat l’autoria de la frase, però es deia. “Amb Franco vivíem millor”. Tela. Vázquez Montalbán li va donar el tomb. Potser la nostàlgia de la joventut feia creure a una generació que contra Franco es vivia millor. I no, ni això. No es vivia millor de cap manera. Ni tan sols provo de justificar l’afirmació: seria un insult al lector. Però em cau a les mans un diari del gener del 1968. Si a París encara no s’havia prohibit prohibir, no cal que la imaginació arribi al poder per visualitzar el franquisme en blanc i negre fent esforços maldestres per semblar mig modern. Amb un Spain is different colava tot. O s’intentava. Paradores Nacionales a discreció, sueques torrant-se al sol... A Llessui aquell gener van estrenar estació d’esquí. Era una de les poques notícies pàtries amb llicència per sortir al No-Do. Eren mals temps per a la informació, malgrat tenir un ministeri del ram: el de don Manuel Fraga. Els diaris feien el que podien. Molts teletips a portada, així era més difícil trepitjar cap ull de poll. Que si cinc secretàries de WH Cot regalaven mitja hora a l’empresa per ajudar a recuperar l’economia britànica, que si el doctor Barnard feia el segon trasplantament de cor a Sud-àfrica... I, de sobte, apareix Joan Manuel Serrat, l’escollit per representar Espanya a Eurovisió. La resta és història.

Serrat renunciaria al festival el 25 de març perquè no se’l deixava cantar en català i s’iniciaria l’operació Massiel. La maquinària diplomàtica del règim es va assegurar que el La, la, la fos un èxit. Segurament, la broma no va costar tan cara com l’1 d’Octubre i, com a mínim, ningú no va prendre mal. Si ho rescato de l’hemeroteca és perquè el 1968 (el 1968!) RTVE subratllava en un comunicat que, malgrat fer fora Serrat, “s’actua amb el més gran respecte envers una llengua que forma part del patrimoni cultural de la nostra pàtria”. I, de sobte, els fatxes d’“amb Franco vivíem millor” em semblen uns visionaris que van saber intuir que es faria una involució fins a tal punt que hi hauria diputats el 2018 que no respectarien l’himne de Catalunya al Parlament. O que un govern es gastaria un pressupost superior al que té la Universitat de Lleida per donar garrotades a tort i a dret per impedir un referèndum. Bé, per tractar de fer-ho que, a sobre, no ho van aconseguir.

El retrovisor (Segre, 19-1-18)

dijous, 18 de gener de 2018

#MeToo


Franceses a banda, el moviment #MeToo ha trasbalsat el món. Fa poc em deia un amic que l’havia sorprès molt comprovar quantes dones properes deien “jo també”. Estava convençut que això era com la loteria. I no tan sols perquè fos una qüestió de (mala) sort, sinó perquè encara que tothom coneix algú que coneix algú que li ha tocat, és estadísticament poc probable explicar l’experiència en primera persona. I no és el cas. La majoria de dones podria oferir un llarg repertori d’abusos i vexacions al llarg de la seua vida. I això anant tot bé de poder-ho explicar. És, precisament, aquesta quotidianitat el que esgarrifa. La naturalitat amb què una xiqueta acceptava amb resignació que si portava faldilles algun nen les hi apujaria en contra de la seua voluntat. Segurament ell no pretenia res més que fer-se el pinxo.

Anys després la broma que a tu no et faria gràcia seria sentir una fuetada a l’esquena quan algun milhòmens amb borrissol sota el nas et desbotonés els sostens. Com que aquestes escenes infantils formaven part de la normalitat més absoluta, la futura dona ja s’anava preparant per al que entomaria poc després: les grolleries. Comentaris literalment fastigosos i molt intimidatoris pronunciats per un home de qualsevol edat i condició social que, de sobte, se t’apropava molt al carrer, com si a banda de fer-te saber quins eren els seus baixos instints, volgués assegurar-se d’haver-te espantat. Xavier Miserachs va immortalitzar l’agressivitat verbal d’aquest moment amb la foto coneguda com El piropo. L’educació sentimental de Flaubert es completava quan algú t’incomodava d’una manera tan subtil que un u per cent de tu dubtava si aquell home era conscient que havia envaït el teu espai vital. Aprenies a viure amb les alarmes sempre activades. I a callar. Perquè intuïtivament sabies que dir res et situaria davant una immensa diana i hi hauria barra lliure de dards.

Posem que trobes feina a les rebaixes quan encara estàs estudiant. Un company amable i diligent s’ofereix per acompanyar-te al magatzem per ensenyar-te on són les camises que no trobes en aquell univers de capses de cartró. La informació no et sortirà de franc. També ens ho havien ensenyat de petites: “...las niñas bonitas no pagan dinero...”. Però pagaven. Era pitjor la por que la grapejada matussera.

El retrovisor (Segre, 12-1-18)

dilluns, 15 de gener de 2018

Tres reixos i una tartanya

Sembla una història de la postguerra. Qualsevol dia anterior als anys noranta que transcorregués en un poble de mil habitants queda molt lluny del present. Eren els temps en què hi podia haver un abisme generacional entre persones nascudes un mateix dia. Tot depenia de l’on, més que no pas del quan. La meua infància s’assembla poc a la que van tenir les meues amigues de Lleida, o de Barcelona. Dia de Reis. Un dels dos que hi havia. Al calendari només el 6 es vestia de roig festiu, però a l’agenda desvagada dels que gaudíem de vacances eternes, el dia D era avui.

Els nens de ciutat se’n van a dormir amb la incertesa de si Ses Majestats compliran. No vull ni imaginar-me com ha de costar aclucar els ulls sabent que d’un moment a l’altre els Reis faran cap a casa teua. Als pobles no hi ha tanta feina a fer i, potser per això, quan acaba la cavalcada Melcior, Gaspar i Baltasar comencen a repartir regals. I res d’intermediaris: en persona. I, si calia, te’l feien arribar al balcó d’on t’ho miraves, perplexa. Encara es fa a molts pobles. L’endemà era una nosa. Et feien mudar i recórrer les cases dels parents propers, per si els Reis hi havien deixat alguna cosa per a tu. Que això sempre era un epíleg interessant, però després de la teua particular cavalcada amb les sabates incòmodes dels diumenges, cap a missa.

Els protocols socials eren tan estrictes com els de la Nova York del segle XIX que descriu la veu en off de L’edat de la innocència. En versió rural i sense coberteria de plata, això sí. Per més que em volgués quedar a casa, no podia. No pertocava. I per si no fos prou el suplici havies d’arrossegar amb tu els germans petits. La meua tenia dos anys i no estava massa al cas de la cerimònia. TV3 encara no havia uniformitzat la llengua i el català normatiu del mossèn no era el que nosaltres parlàvem. De cop, ma germana va interceptar una paraula ampliada per la megafonia del temple que va semblar embogir-la. “Max? Max!” I per a la meua desesperació es va posar a cantar una cançó del repertori de La abeja Mayadedicada a una tartanya, cuc de terra en versió fabriana. I no, el capellà no havia dit res de Max, sinó dels Reis Mags, que per a nosaltres encara eren els Reixos, sense que calgués cap adjectiu. El dia és avui, definitivament.


El retrovisor (Segre, 5-12-18)

diumenge, 14 de gener de 2018

"Si has de venir"


La boira va ser fidel a Màrius Torres. Un fred humit ens apropava al dolç àngel de la mort quan es va inaugurar, ara fa vint-i-cinc anys, una escultura als peus del Canyeret amb l’efígie i les mans de l’il·lustre poeta. Malgrat tot, una gentada. Era l’any dels prodigis. Les Olimpíades, l’Expo, l’alta velocitat... La festa a Lleida va ser més modesta. Salvador Escudé va impulsar des de l’Ateneu l’Any Màrius. S’hi van sumar totes les institucions, però el cinquantenari de la mort del metge que feia versos, com ell es definia, va ser, sobretot, un aniversari popular. “Que quan arribi el gener no s’oblidi el seu record.” Era el desig amarg dels seus germans. I així ha estat.

Avui es compleixen 75 anys de la tristíssima mort de Màrius Torres al sanatori de Puig d’Olena. Havia perdut la guerra. Era lluny de casa. La família, a l’exili. Només tenia 32 anys. Ni tan sols havia tingut temps de publicar els seus poemes. “A nosaltres ens queda tota una vida per davant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys.”

Li ho havia escrit Joan Sales un any abans. Figurava que tenien tota la vida per davant, però Màrius Torres del futur ja només en podia esperar una incerta glòria. “Si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo el teu bes glacial.” Resulta commovedor el “si has de venir”. Hi ha un bri d’esperança en aquest condicional. Potser la mort l’oblidaria, com havien fet els déus. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueras es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Des de Puig d’Olena, les notícies de l’exterior devien resultar això, pura ficció. Era massa dolorós acceptar el triomf del braç potent de les fúries. El 29 de desembre de 1942 el doctor Saló i les monges Soledat i Josefina van acompanyar el poeta que encara no n’era en el seu traspàs. Ja no queda ningú viu que en tingui record, però avui es llegiran versos de Màrius Torres als peus de l’escultura que se li va dedicar en complir-se 50 anys de la seua mort. Com va vaticinar Sales, a propòsit de La ciutat llunyana, “amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”.

El retrovisor (Segre, 29-12-17)