dimecres, 18 d’octubre de 2017

Ionquis digitals

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’existència dels hotels digital detox vaig pensar que el món no anava bé. Pareu, que baixo. Es tracta d’establiments on cal deixar els dispositius mòbils, ordinadors, tauletes i similars en una caixa de seguretat. No m’ho podia creure. Era com la màquina Step Stepper que a les matinades de finals dels anys vuitanta s’anunciava a la Teletienda. Inevitablement, et preguntaves si no era més pràctic i infinitament més barat pujar i baixar escales. En aquella època en què el Joan Teixidó em descobria els digital detox en un dels seus N’apps i cols, hi havia queixes d’hostalers del Pirineu per la poca cobertura que els arribava. Deien que perdien congressos per no poder oferir un bon servei d’internet. Definitivament, ens havíem tornat tots bojos. A l’immens jardí d’un d’aquests hotels de muntanya, veies passar ànimes en pena seguint la santa compaña telefònica. En comptes de ciri, un mòbil subjectat amb les dos mans que s’eleva al cel en posició de pregària. Ionquis tecnològics. O nomofòbics, que queda més fi. És una tarda fresca. Olor de terra molla. Paleta de colors càlids a l’horitzó. Potser perquè fa hores que he desistit, trobo grotesca l’escena.
Molts anys abans, havia fet nit en aquest mateix hotel perquè una tromba d’aigua apocalíptica va sabotejar una excursió. Una única trucada, com els detinguts de les pel·lícules. No calia més. L’endemà, vaig comprar una postal a la botiga de souvenirsi hi vaig posar alguna cosa semblant que, malgrat el paisatge i les termes, a Thomas Mann no li hauria resultat fàcil escriure La muntanya màgica on jo era, amb els hostes vestint amb xandalls llampants. Ara hauria fet un tuit. Aleshores podies estar un dia desaparegut i ni la policia et buscava. No passava res. Els smartphones són una petita meravella que ha transformat radicalment el nostre món, però ens han condemnat a viure hiperconnectats, i en un temps de sobredosi de dies històrics, això també comporta una certa hiperventilació. No hi ha una realitat paral·lela dos punt zero. Hi ha altres mons, però són en aquest. Paul Éluard inspirant vells anuncis de perfum. I, en aquest món, hi hauria d’haver un límit de missatges de WhatsApp. O implosionarem.

El retrovisor (Segre, 13-10-17)

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Els grisos en color

Dimecres, quarts de deu del vespre. Al carrer se sent música. Crits. És un himne que, primer, no identifico. Ens desvien. El laberint de direccions úniques de la zona ens porta cap a la cançó. Val, d’acord, ja em situo. “Benemérito Instituto, guarda fiel de España entera” etc. Del cotxe que escampa aquesta lletra a un volum ensordidor pengen banderes mida Trillo. Res a dir. Jo també m’havia manifestat el dia abans. No vaig haver de cridar tant com ells perquè a mi em reforçaven 45.000 persones. El més incívic que vaig veure fer va ser pujar a la creu dels Tres Tombs de Balmes trepitjant les petúnies del parterre. L’ambient era festiu. I tenia mèrit. Quaranta-vuit hores abans el referèndum del que portàvem anys parlant va passar a un segon pla. O tercer. Es va haver de fer vetlla als col·legis electorals perquè no fossin precintats. Es van haver d’amagar urnes en llocs inversemblants, com aquelles marededéus que s’ocultaven en el deliri de la guerra. El president canviant de cotxe sota un túnel. Pobles conxorxats al més pur estil xou de Truman. I quan malgrat els hackers es va poder votar, van arribar les primeres imatges de càrregues policials. Soses, Artesa de Lleida, la delegació de Benestar Social, el CAP de Cappont, l’Escola Oficial d’Idiomes, Alcarràs... no donàvem abast a pair una agressió quan érem sabedors d’una altra. Tothom tenia un parent, amic o saludat que havia rebut. Vídeos i més vídeos mostrant els grisos en color.

Hi havia una certa por, però ningú no es movia. Instruccions d’on situar la canalla si feien acte de presència els antiavalots. Era com fer d’extra en una pel·lícula de Bruce Willis. Veure gent coneguda arrossegada per terra, espentejada, colpejada amb porres produïa un estrany desassossec. Es feia el silenci quan el comboi de furgonetes negres ple de robocops s’apropava on eres tu. Res no tenia sentit. Jo em pensava que cap govern no voldria mostrar-se al món ordenant a uns policies que requisessin urnes passant literalment per sobre dels centenars de persones que les custodiaven. Però sí. De l’estupefacció vam evolucionar a la indignació. O va ser a la inversa? I vam paralitzar el país. I vam sortir al carrer. Però el català emprenyat no deixa de portar un kumbaià molt endins. Beneït seny. Sort en tenen.

El retrovisor (Segre, 6-10-17)

Ruta 66


Avui faré campanya pel . Que Anubis em protegeixi. Tranquils, que no tinc la intenció que els emissaris del déu de la mort vinguin a visitar-me ni tanquin la web de SEGRE. A més, m’aniria fatal anar a declarar aquest cap de setmana, que diumenge tinc molta feina, que fan allò. “Voteu sí.” Aquest era un dels cartells amb què es va empaperar Lleida el desembre de 1966. Així, en català, perquè després diguin. Llavors sí que es feien referèndums com déu mana. Eren uns dies convulsos, també, en què es parlava de trencar la unitat de Catalunya. Cosas veredes... “Revuelo en Barcelona por la noticia de la supuesta separación regional de Lérida de Cataluña.” La notícia era breu, que els diaris anaven plens de referèndum. Calia votar  a la Llei Orgànica de l’Estat. “Mujer leridana, por tu familia vota sí.” Durant tot el mes, es va explicar per què. El primer punt no sé ni per què l’apunto. Obvi: perquè significava “la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya”, i perquè “salvaguardaria el patrimoni espiritual i material dels espanyols” i els “principis del Movimiento”, que, no sé si ho estudien a les facultats de Física, però eren “por su propia naturaleza permanentes e inalterables”. De manera que “per la pau i el progrés, voteu sí”. I sí que va votar la gent. I amb resultat d’escàndol: un 95,6% va estar d’acord amb Franco.

En una trentena de pobles de les comarques de Lleida, es va arribar al 100%, poca broma. I a cap –repeteixo: a cap– es va baixar del 80%. Papereta dipositada al barri de la Mariola: “Un sí rotundo a nuestro querido y amado Caudillo.” I firmada i tot que anava: “La esposa de un sargento primera de la fiel infantería.” Sense paraules. Desconec si va comptar com a nul. A Bellvís, els del cine Deportes et donaven una participació de 3 pessetes a la loteria de Nadal si anaves a votar. Tot eren avantatges! Els comunistes demanaven l’abstenció des de La Pirenaica. Il·lusos. El millor va ser la jornada de reflexió, amb les ràdios programant una selecció dels millors discursos de Franco. L’endemà va morir Walt Disney. Potser sí que és una llegenda urbana que està congelat, però algú ha activat el microones, perquè m’arriba amb una intensitat preocupant l’olor de ranci del 66.

El retrovisor (Segre, 29-9-17)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La mecanògrafa rebel


Volia explicar la història d’una secretària que un dia va dir “prou”. Som al Berlín dels anys trenta. El seu cap la va fer passar al despatx per dictar-li una carta. Fins aquí, res d’estrany. Va apuntar el nom de la remitent, Irene, i va començar a transcriure, com solia. Però aviat es va adonar que aquella missiva era personal. De fet, era una carta d’amor. I es va negar a seguir escrivint. Li va costar la feina. La noia se’n va anar al Tribunal Industrial, que li va donar la raó i va obligar el patró a indemnitzar-la perquè havia estat acomiadada injustament. Ell, però, va recórrer al Tribunal Superior, que va dictar sentència a favor de l’amo, argumentant que “és molt elàstic” això de fer de secretària perquè al contracte no consta “quina classe de documents ha de redactar, restant indecisa la separació entre les lletres comercials i les personals, encara que tinguin caràcter íntim”. La llei era clara, però injusta. Abusiva. Encara que la pobra mecanògrafa se n’anés al carrer amb un gran disgust i sense un ral, cap tribunal no va poder aturar un debat ètic que aviat va saltar la frontera alemanya. 

Blanche Scliweig, presidenta del Sindicat de Dames Empleades del Comerç de París, va convocar una assemblea pública per respondre una pregunta molt concreta: “Una secretària està obligada a escriure les lletres d’amor del seu patró?”. Va ser multitudinària. Els advocats que van intervenir a l’acte van coincidir que es tractava d’una sentència injusta. Legal, però injusta perquè afectava “la virtut de moltes noies i la tranquil·litat de moltes famílies” en els temps en què tímidament la dona començava a incorporar-se al mercat laboral o, en llenguatge de l’època, quan “tantíssimes jovenetes entren a un despatx per guanyar-se la vida amb la màquina d’escriure”.

Volia explicar aquesta insòlita història a mode de presentació del llibre Joguina de la contradicció (Fonoll), que recull articles escrits pel periodista de Juneda Miquel Capdevila entre 1918 i 1939. Dimecres hi havia programada una taula rodona a l’IEI per parlar d’aquest singular personatge que ha estudiat Albert Aixalà. Però no es va fer. Dimecres van passar coses molt estranyes. I la gent va dir “prou”, com la secretària del Berlín dels anys trenta.

El retrovisor (Segre, 22-9-17)

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Motel Bates


El setembre del 1917 s’anunciaven cases a Sant Gervasi per 55.000 pessetes, poc més de 300 euros. Qualsevol temps passat va ser millor. O no. Al mateix diari hi havia ofertes de feina per treballar a la Pobla de Segur. Calia cobrir places de peons, de barrinadors, de miners i de paletes. Els paletes eren els que més cobraven: de 5 a 6 pessetes el dia. Això sí, acabarien esllomats. Ells i els altres, perquè les jornades laborals eren de 10 hores “pudiéndose trabajar todos los días”. Ara no sembla tan barat el pis de Sant Gervasi. Digui el que digui Manrique, quan es viatja en el temps a través de l’hemeroteca el món és molt inhòspit. I no cal anar un segle enrere. Setembre del 1987. “Mai havia vist res semblant ni crec que ho torni a veure”, va resumir el fiscal del cas. Atroç.


El consolat de Dinamarca va instar la Guàrdia Civil a personar-se en una casa del carrer Major de Cervera. Tres germans adolescents hi malvivien sense llum ni aigua corrent enmig de la immundícia més absoluta. La pudor era insuportable. Al pis de dalt van trobar la mare dels nois. Era morta des de feia, almenys, quatre mesos, segons va determinar el forense. Era una ciutadana danesa de 47 anys que s’havia establert a la capital de la Segarra amb els fills. Un bon dia va desaparèixer d’escena i ningú, pel que sembla, la va trobar a faltar. Els nois tenien 18, 17 i 13 anys en el moment de fer-se el macabre descobriment. Eren prou grans per haver alertat algú, però no ho van fer. Malgrat la insalubritat, estaven escolaritzats i, aparentment, feien vida normal. Això és el que més va desconcertar els investigadors. L’autòpsia va posar de manifest que la mort es va produir per causes naturals, probablement per anorèxia nerviosa.


La filla de 17 anys va declarar que no van dir res per por de ser repatriats. Que la mare els havia donat instruccions de no avisar ningú, així que la van tapar amb una manta i van seguir endavant amb la seua vida. Tot era esgarrifosament estrany. M’agrada pensar que això, ara, no seria possible. Que els serveis socials haguessin donat l’alerta en algun moment. Que aquella pobra dona amb problemes mentals que va acabar morint d’una malnutrició severa hagués rebut el tractament que necessitava.

El retrovisor (Segre, 15-9-17)

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Quinze anys

Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. El mes de setembre de 2002 es commemorava el 25è aniversari de la Diada de 1977, la primera en democràcia. Més d’un milió de persones demanant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” al passeig de Gràcia de Barcelona. Tocava fer reportatges commemoratius. Una paraula es va repetir a totes les capçaleres: “passotisme”. Era l’etiqueta que es va penjar a la generació que enguany n’ha fet 40. Eren joves totalment despolititzats, desmobilitzats. Admetien sense mala consciència que, per a ells, l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre, l’adéu de l’estiu. Eren els fills de la democràcia. I potser, per això, no la tenien mitificada. El franquisme els quedava lluny, asseguraven. “Les manifestacions no serveixen per a res” era un altre mantra que si es capbussen a l’hemeroteca trobaran reproduït a molts mitjans. Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. Aquests mateixos joves apolítics i passotes, fa set anys que surten al carrer sense defallir. Ells i els seus pares, que ja venien manifestats de casa, malgrat que això els hagués suposat tastar la porra dels grisos. I els seus fills, que ja s’han fet seu el ritual de la samarreta, l’estelada, l’autocar i la calor. La calor, més fidel que la boira de Màrius Torres. Que què ha passat? Que el Tribunal Constitucional va dictar sentència. La primera de moltes. L’estatut del 2006 no va aixecar passions, cert, però tal com va vaticinar Alfonso Guerra, a Madrid li van passar el ribot. I sense que ningú ho hagués previst, tothom se’l va fer seu, per més que fos descafeïnat. Un “prou” a l’estil Cuní, un cop de puny eixordador damunt la taula que el 10 de juliol de 2010 va tornar a fer sortir al carrer un milió llarg de persones. Òmnium Cultural, aleshores presidit per Muriel Casals, va organitzar una manifestació que va desbordar totes les previsions. El lema? “Som una nació. Nosaltres decidim.” Resulta entre còmic i esperpèntic que els independentistes puguin dir, parafrasejant Piqué, “gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot”. Iñaki Gabilondo era dels pocs lúcids que ho advertia: “que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Però no hi ha més cec que aquell que pateix de miopia política.

El retrovisor (Segre, 8-9-17)

dijous, 28 de setembre de 2017

Clafolls i esperances

Setembre. M’he de reprimir les ganes de desitjar-los bon any nou. Potser és la mítica cançó d’Earth, Wind & Fire, però el setembre és un bitllet d’anada a un altre temps. Música disco, tornades en falset, vestits impossibles i el soroll monòton i esmorteït que sortia d’alguns garatges. Les màquines de descloscar ametlles feien de banda sonora a les tardes daurades. Anunciaven l’arribada de la tardor amb la mateixa precisió amb què tornarien orenetes i falciots amb el bon temps. No en tenien a totes les cases. D’ametllers, n’hi havia pocs. Algunes padrines descloscaven a mà. La misteriosa muntanya de clafolls que farien créixer desprenia una aroma subtil, com l’estoig ple de colors Alpino que estàvem a punt d’estrenar. Eren dies lluminosos. Les vacances escolars són molt llargues quan no es fan vacances. El setembre era l’inici de curs, però començava amb pròrroga, i potser per això s’assaborien amb més intensitat aquells darrers dies de llibertat salvatge. En algun racó del nostre disc dur, comparteixen carpeta el setembre i la nostàlgia. Que els quioscos s’omplin de col·leccionables que ningú no completarà mai ens dóna una pista del nostre estat d’ànim. Necessitem creure en nosaltres. Són bons temps per a gimnasos, acadèmies d’idiomes i fabricants de pegats de nicotina. Encara que no ens dediquem al món de l’ensenyament, el setembre és l’inici prometedor, per això fem bons propòsits. Folrarem les nostres esperances amb la mateixa il·lusió i poca traça amb què folràvem els llibres de text. 
Sabem que a l’horitzó aguaita la rutina, com sabíem que les bombolles espatllarien les nostres precàries manualitats amb l’indomable Aironfix. Un dia plourà o farà vent, o tot alhora, i ens meravellarem amb la catifa de fulles grogues que sembla sortida del no-res: l’implacable pas del temps. Del mal temps, també. Ajornarem les decisions que aquests dies bullen al bany maria, com la conserva. Però farem trampa i d’aquí a quatre mesos, quan torni a ser Cap d’Any, ens donarem una nova oportunitat. Siguem indulgents, malgrat tot. Ens queden trenta dies per reconciliar-nos amb el sol que il·luminava el codonyer d’Antonio López abans de trobar-lo a faltar. 
Ara sí que no me’n sé estar: bon any nou!

El retrovisor (Segre, 1-9-17)