divendres, 18 de maig de 2018

En el nom d'Anastasi


A Girona abunden els narcisos. I no parlem de flors. Els patronímics inspiren. A Tarragona es premia amb una mona de Pasqua dir-se Tecla, un nom que havia caigut en desús. També trobarem moltes cintes a l’Ebre i albes a Tàrrega. Podríem seguir, però és per no avorrir; deixem-ho amb etcètera. Avui és Sant Anastasi, patró de Lleida des del 1627, però a poques cases hi haurà una onomàstica per celebrar. Els anastasis són una espècie en vies d’extinció si no és que alguna sèrie de televisió torni a posar de moda aquest nom, com va passar amb Isona, arran de l’èxit de Ventdelplà. La tradició diu que Sant Anastasi va nàixer al número 22 del carrer Magdalena de la Ilerda romana l’any 263. Va ser membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià, però de res no li va servir el seu currículum de soldat valerós quan l’any 305 va ser martiritzat a Badalona (d’on també és patró) juntament amb una setantena de persones. Segons la llegenda lleidatana, el sant va aconseguir fer brollar aigua d’un pou sec per calmar la set dels companys de martiri. La versió badalonina explica que “es van trobar les seues despulles gràcies a que al lloc on va ser enterrat hi va créixer un ametller que donava el fruit roig”.

Anastàsia té una mica més d’acceptació. Potser la mítica gran duquessa Anastàsia hi té alguna cosa a veure. El juliol del 1918 va ser afusellada juntament amb tota la seua família, però van córrer rumors que s’havia salvat. Pocs anys després, una jove d’origen rus anomenada Anna Anderson es passejava per les corts europees assegurant que era la filla del tsar. La història de conte de fades va inspirar pel·lícules com la protagonitzada per Ingrid Bergman o la de Walt Disney. Anna Anderson va morir el 1984 deixant el dubte i un indiscret mocador amb restes biològiques que va servir per demostrar via ADN que la seua història era falsa. Jo no tenia un passat inventat, però també em preocupava molt el futur, de petita. Eva, Marta, Anna o Esther no eren noms de vella. Bepeta, Ramona, Joaquima... Això sí que era homologable. Què seria de nosaltres? Vaig a contravent parlant de noms que ja no es posen quan avui només n’hi ha un, de nom propi, amb el qual comparteixo dia d’onomàstica.

El retrovisor (Segre, 11-5-18)

dijous, 17 de maig de 2018

Prohibit prohibir

Va ser una revolució de consignes. Prohibit prohibir! El Maig del 68 va voler instaurar la imaginació al poder, però la França de De Gaulle i Pompidou no va canviar gaire malgrat les barricades, les vagues i les manifestacions multitudinàries clamant llibertat. Hi va haver molt de postureig en aquell moviment mitificat. El París de Casablanca al qual tot progre podia retornar quan el nus de la corbata li tibava més del compte. Tot va començar el 1967, quan es va matricular a la universitat de Nanterre un jove pèl-roig d’origen alemany, Daniel Cohn-Benit.
A les 20 h del 3 de maig del 1968 ja hi havia 600 detinguts a París. El 10 s'arranquen les primeres llambordes

Aquell mateix any va protestar contra la separació de nois i noies en moltes de les dependències universitàries entrant en una residència femenina al crit de “lliure circulació!” El 22 de març del 1968 tornaria a actuar. I aquest cop va ser més radical. “Ocupem la universitat!” Era un líder nat. Cent cinquanta estudiants el van seguir. “No a la universitat burgesa!” Les paraules de Cohn-Benit aviat es transformarien en grafits a les parets de Nanterre. “No podem tolerar la detenció de sis joves que protestaven contra la guerra de Vietnam. És fals que no puguem fer res contra el poder”, animava els seus companys des del vuitè pis d’un dels edificis administratius. L’endemà van ser desallotjats, però les autoritats van aconseguir el contrari del que es proposaven. “Anem a la Sorbona!” El 3 de maig, ahir va fer cinquanta anys, van rebre un suport multitudinari a París. Començava l’anomenat Maig del 68. De fet, va ser una primavera convulsa arreu del món. Els joves dels Estats Units es manifestaven contra la guerra de Vietnam; un blanc assassinava Martin Luther King i l’URSS esclafava l’intent d’apertura de Txecoslovàquia envaint aquest país.

Políticament, el Maig del 68 va fracassar. No es va produir la revolució que demanaven els joves i De Gaulle va rebre un suport massiu als carrers i a les urnes. Però d’aquest moviment va sortir una nova esquerra que s’allunyava del model de Moscou. Una esquerra que, mig segle després, s’assembla tant a la dreta que està en crisi. Sota les llambordes de París no s’hi va trobar la platja. A l’altra banda dels Pirineus el matrimoni Oriol de Riba, de Barcelona, era distingit amb el premi de natalitat pels seus 16 fills.

El retrovisor (Segre, 4-5-2018)

dijous, 3 de maig de 2018

Udols

Només tenia 16 anys. Feia poc que ho havien deixat estar amb el xicot. A ella encara li agradava, però, i va cometre l’error de la seua vida. Va pensar que si la veia fer un tomb en moto amb un altre noi s’engelosiria i s’adonaria de com l’estimava. El pla era pueril, cert, però és que tot just era una nena. El motorista tenia 20 anys i pocs escrúpols. Se la va emportar als afores de Lleida. Fosquejava. Ell volia sexe. Ella, no. La va amenaçar amb deixar-la allà, sola i desprotegida. Ella va seguir dient que no. La va agafar pels braços i la va tombar al terra. Ella, terroritzada, va restar immòbil mentre la penetrava sense miraments.
 
Es fan dir ‘La Manada’, però no són llops.
Cap animal es comporta de forma tan miserable

Un jutge va considerar provats tots els fets que acabo d’enumerar i va dictar sentència: un any de presó per estupre perquè la noia era menor. Violació? I ara! El magistrat reconeixia que la noia va oposar resistència verbal, “però no física”, precisava. Absolt. Si ella hagués tingut 18 anys ni l’any per estupre. De fet, el mateix fiscal demanava l’absolució del noi. L’endemà que es fes pública aquesta sentència el Tribunal Suprem en ratificava una altra també dictada a Lleida que condemnava un empresari a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos.

El jutge va considerar provat que aquest home va grapejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però (un però enorme) el mateix jutge entenia que l’empresari no hi va poder fer res, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. La cèlebre sentència de la minifaldilla. La crònica del diari més progre de l’època fa una defensa sui generis de la víctima. Es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost i haver provocat el seu cap.

El president de l’Audiència de Lleida es va veure obligat a convocar una roda de premsa, però lluny de donar explicacions, es va dedicar a renyar els periodistes. “Estic molt enfadat”, va resumir. Nosaltres, també. Encara ens dura. Trenta anys i res no ha canviat.

El retrovisor (Segre, 27-4-18)

dimecres, 2 de maig de 2018

"Jo volia ser artista i prou"


Jo no volia ser una dona artista, jo volia ser artista i prou.” Antoni Gelonch col·lecciona cites. En té més de 2.000. Aquesta, d’Isabel Bishop, forma part del llibre 100 dones. 100 inspiracions creatives (Viena Edicions). Reflexions al voltant de l’art fetes per dones artistes. Fa ràbia la precisió. Artistes i prou, com volia Isabel Bishop. “Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum? Menys del 5% dels artistes de la secció d’art modern són dones, però el 85% dels nus són femenins.” Demolidor. L’observació és de les Guerrilla Girls, un grup d’artistes feministes fundat a Nova York el 1985. Potser per això l’escriptora i guionista irlandesa Edna O’Brien deia que “una dona artista no té musa ni esclava. Ha de ser totes dues coses per ella mateixa”. Esclava? Gelonch en posava un exemple a la presentació del llibre que va acollir el Museu de Lleida: Camille Claudel. Si no fos per la pel·lícula de 1988 protagonitzada per Isabelle Adjani, ni tan sols la coneixeria el gran públic.


La posteritat va ser per al seu amo i senyor: Auguste Rodin. Oblit és nom de dona. Res tan trist com el dietari d’Ernestina de Champourcín. “2 de gener de 1990. Començament d’any gairebé en buit. La ràdio fa tres dies que no funciona. La noia se n’ha anat amb grip. El telèfon no ha sonat ni una sola vegada”, escriu als 85 anys. És una de les sinsombrero, les poetes de la generació del 27 esborrades de la història. No és estrany que tantes dones hagin optat pel pseudònim masculí per jugar a la divisió d’honor de la creació. Charlotte Brontë va publicar Jane Eyre amb nom d’home: Currer Bell. George Sand també era una dona: Amandine Aurore Lucile Dupin. I Fernán Caballero: Cecilia Böhl de Faber.



Hi ha exemples autòctons, com el d’una nena que amb 14 anys va escriure Parricidi i, de passada, es va inventar un nou gènere literari, el drama rural. Quan es va saber que Caterina Albert era una senyoreta que es dedicava a escriure en lloc de buscar marit es va armar un bon escàndol i es va convertir en Víctor Català. A les acaballes del segle XX J.K.Rowling va haver de dissimular amb inicials que era dona. Als nois no els fa el pes llegir literatura de dones. Perquè Harry Potter fes màgia calia disfressar-se. I tothom ho va trobar tan normal.

El retrovisor (Segre, 20-4-18)

dimecres, 18 d’abril de 2018

FNFF

La llei és la llei. I la llei pot ser molt severa. Un xiulet, una carota de cartró, una captura de Google Maps i un àudio dient que vols fer coses que no fas et poden portar a l’Audiència Nacional. Paracomptaré molt, no fos cas. Millor defugir el groc sediciós i vestir-se amb una capa rojigualda. No et fa invisible, com la de Harry Potter, però et tornes immune a delictes d’odi, enaltiment del terrorisme i similars. Per consultar la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco no em pot passar res. Tot és legal i com cal. Amb english version i tot per si algú que no té la sort d’habitar el país ubicat providencialment al centre del món vol saber què s’hi diu.
 
La Fundación Francisco Franco no tan sols és legal,
sinó que reconeguts intel·lectuals signen els seus manifestos

En primer lloc fan un aclariment que m’ha semblat encantador. Clar que a Alemanya no podria existir una fundació Adolf Hitler! I ho raonen: “Francisco Franco fue la antítesis de Hitler. Franco fue un católico ejemplar, y su visión del mundo era la de un conservador tradicionalista, en tanto que Hitler era ateo y su visión del mundo era la de un imperialista.” Fins aquí podríem arribar. Però la comparació amb Hitler no és el que més els amoïna. La memòria històrica és kryptonita. “Legislar sobre la historia o contra la historia es, simplemente, un signo de totalitarismo. Y es antidemocrático y liberticida.” FNFF dixit en un manifest per la història i la llibertat. I afegeixen: “Ningún parlamento democrático ni puede ni debe legislar sobre la Historia, pues de hacerlo, criminalizaría la Historia, estableciendo una checa de pensamiento único, al imponerse por la fuerza y la violencia del Estado.” Tenim la checa, però ens falta la horda roja.

Tot arribarà. Et pots adherir a aquest manifest. I sense manies. Ja ho han fet els directors de l’ABC i La Razón, l’exministre Jaime Mayor Oreja, diversos militars de graduació més alta que l’absenta negra, el president de Vox, Aleix Vidal Quadras, l’exalcalde socialista de la Corunya, Paco Vázquez, o el que va ser president de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina. Previsible? Potser sí. També s’hi troba un gènere curiós, el dels antifranquistes franquistes. Intel·lectuals com Andrés Trapiello, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Escohotado o Fernando Savater. I no passa res.

El retrovisor (Segre, 13-4-18)

dilluns, 16 d’abril de 2018

Temps de maduixes

Lolita no es va deixar robar el mes d’abril. Acabava de fer quinze anys i tenia massa ganes de primavera. Els grans fugien de les bombes. Ella buscava roselles a l’horitzó. Havien marxat de casa amb tot el que van poder arreplegar i es van instal·lar en una fàbrica de licors abandonada que hi havia a la carretera de Saragossa, un edifici immens que va acollir la por de moltes famílies que no tenien cap motiu per brindar. La guerra s’havia convertit en rutina. Lolita no tenia por. De fet, mai no s’havia sentit tan lliure. Els canons no paraven. Una música sinistra que anunciava que l’aventura era a punt d’acabar, però la noia no s’imaginava com seria el final, el retorn. Fer farcells un altre cop, tornant a doblegar els matalassos que s’havien emportat de la ciutat deserta. La incògnita de saber si encara tindrien casa.
La primavera ha tornat a portar l’alegria. Res no pot
deturar-la. Tornaran les orenetes. I les roselles.

Tampoc no sospitava que els soldats arribarien a Lleida abans que ells. Lolita encara no s’havia convertit en Dolors Sistac. En l’escriptora compromesa, la pedagoga que, juntament amb Enric Farreny, desafiaria el franquisme des de les aules del col·legi Sant Jordi; l’única dona de la redacció de la revista Labor. No, encara no era un referent del catalanisme. De fet, no era ni conscient que la seua mare, de Saidí, li havia llegat aquesta llengua. Amb més de noranta anys em confessava que aquell llunyà 3 d’abril ella només podia pensar que els joves uniformats que anaven a cavall feien molt de goig. Un li va proposar d’anar a collir maduixes. “La mare em va agafar ben fort pel braç”, recordava. Sempre li venia al cap l’escena quan sentia La Trinca cantant allò d’“ai nena, si vols venir al camp a collir maduixes...” Innocència salvatge.

Aquell dia un fotògraf va immortalitzar el moment precís en què un grup de soldats franquistes entraven a Lleida per Alcalde Costa. Qui sap si un era el que s’havia intentat emportar la Lolita a l’hort, literalment. És una foto icònica. Vuitanta anys després del leridanos todos, l’historiador de l’art Alberto Velasco va trobar la imatge a eBay. Tot és a eBay. Havia fet cap als EUA. Encara tenia les marques d’enquadrament de l’autor desconegut, els segells d’agències de premsa. Un bocí d’història per 30 mòdics euros. Lolita ja no hi és, però la primavera ha tornat puntual a la cita.

El retrovisor (Segre, 6-4-18)

Estrenar president

Hi ha divendres i hi ha superdivendres. Avui n’és un. La majoria de mortals dilluns anirem a la feina, però comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l’inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, com passa enguany, Diumenge de Rams s’estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa, de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I tot sembla indicar que tampoc no hi haurà president. Viacrucis non stop. Triomfen les mones amb forma d’urna de l’1 d’octubre. Si jo ocupés un dels 135 escons, la dada –deliciosament anecdòtica– em faria reflexionar.

El retrovisor. (Segre, 23-3-18)