dilluns, 16 de gener de 2017

Una de vampirs

Com a guió no hauria funcionat, per inversemblant. Però la realitat sempre supera la ficció. Les esgarrifoses novetats del cas de la nena de Fígols i Alinyà m’han recordat com de cruels podem ser. Com de desprotegit pot estar un nen. Un dia de primavera de 1996 vaig assistir a la gravació d’un cas de Quién sabe dónde. Per compensar el final obert de la setmana passada, en què no sabíem què s’havia fet de la pobra amnèsica que assegurava ser de Lleida, ja els avanço que aquesta història té final. I és feliç. De nou, la protagonitza un amnèsic. José María López González era un xofer a punt de jubilar-se a l’Obra Tutelar Agrària de Santa Maria de Gimenells. Un vespre que mirava el programa de Paco Lobatón va reconèixer el nen que havia estat en una fotografia esgrogueïda que ocupava tota la pantalla. No coincidia ni el nom ni els cognoms, però era ell. El buscava una dona de 92 anys que es va haver d’exiliar a França el 1939 amb la incògnita de saber què havia passat amb el seu fill gran. Seixanta anys després, encara mantenia l’esperança de trobar-lo. El xofer lleidatà era orfe. Quan tenia tretze anys el van trobar vagant pel port de Barcelona. No sabia qui era. El Tribunal Tutelar de Menors el va enviar a Santa Maria de Gimenells, on va arrelar. Es va casar, va tenir cinc fills... De vegades pensava en la vida que li havia estat arrabassada i li venia al cap la imatge d’un safareig a sota d’una escala, com un flash. Res més. 
L’equip de Quién sabe dónde no tenia cap més fil d’on estirar el cas i va resseguir la pista de José María López. Amb 64 anys descobria que era fill d’un conductor de tramvies afiliat a la CNT que va haver de creuar la frontera el 1939. Els fills grans es van quedar a Barcelona a càrrec d'uns familiars. Un dia de 1944 el nen va desaparèixer misteriosament.Les persones sense escrúpols que l’havien de protegir li havien xuclat la sang. Literalment. La venien al mercat negre. Qui sap si donant-lo per mort, el van abandonar sense miraments. Aquell nen amnèsic es deia Jesús Monter. L’ADN així ho va confirmar. 
El López, com encara se'l coneix a Santa Maria de Gimenells, va anar amb sa mare, que ja tenia 93 anys, a canviar-se el nom al Registre Civil de Lleida. A recuperar-lo.


El retrovisor (Segre, 13-1-17)

El desenllaç

diumenge, 8 de gener de 2017

Enigma de Reis

La vigília de Reis d’ara fa 25 anys, en un raconet d’una pàgina d’esqueles del diari La Vanguardia sortia una persona viva. I no era un error. “Desaparecida”, es destacava. Tècnicament, però, no estava desapareguda. La noia, de la qual es publicava una fotografia de mida carnet, es trobava ben atesa en un centre mèdic del Brasil. Si el consolat espanyol va decidir inserir aquella insòlita publicitat era per tractar d’esbrinar qui era: la dona patia amnèsia. Va ser trobada desorientada, sense documentació ni diners, a Belém do Pará. No sabia com hi havia arribat, però assegurava dir-se Francisca Figueiro García, nascuda a Lleida el 23 de setembre de 1968 i resident al carrer República Argentina de Barcelona. Afegia que el seu pare era un ceramista establert a Lloret de Mar i que tenia dos fills de cinc i tres anys que es deien Marco Antonio i Marcela. Explicava una història sòlida i estranya a la vegada: que havia volat al Brasil al setembre –és a dir, quatre mesos abans– amb la companyia Varig i que el motiu del viatge era visitar un cosí, del qual no recordava el nom ni l’adreça, però sí que vivia a Paragominas, a uns 200 quilòmetres d’on va ser trobada. Per alguna raó que desconeixia portava un milió de pessetes en efectiu, raó per la qual l’haurien assaltat i segrestat durant tres dies. I després, el no-res. S’esvaïa tot. Evidentment, Segre va recollir la notícia i durant el mes de gener de 1992 va tractar àmpliament el tema. El dia 24 es publicava que el ministeri d’Interior descartava que es tractés d’una ciutadana espanyola. Tampoc no constava que hagués viatjat amb la línia aèria que ella creia haver agafat. Cas tancat. O no. Un periodista català que passava el cap d’any al Brasil va saber de l’existència d’aquesta noia enigmàtica a través del cònsol de Bahia i s’hi va entrevistar. “No sé si diu la veritat, però parla català amb accent de Lleida”, va declarar a aquest diari  Eduardo Alcalde, “i sap moltes coses de Lleida, Barcelona i Lloret de Mar”. 
S’han quedat amb la intriga de saber com va acabar aquesta història? Jo també. No n’he trobat cap rastre. No vull ni pensar en el circ que s’hauria muntat si la noia que assegurava dir-se Francisca hagués aparegut avui vagant pels carrers de Belém o d’on fos.

El retrovisor (Segre, 5-1-17)


dijous, 5 de gener de 2017

Un cel de plom

Nota preliminar: aquest article no té res a veure amb la commovedora biografia de Neus Català escrita per Carme Martí. Lluny de Ravensbrück, però, també hi ha un cel de plom. La boira no sempre es manifesta com un fenomen meteorològic que omple de misteri un horitzó inabastable. De vegades s’aixeca però no escampa. I llavors ens sentim com els habitants de Chester’s Mill, que un dia van despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que els havia aïllat del món. Una idea angoixant sorgida de la ment perversa de Stephen King. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins no ens acabem de posar d’acord. Els uns odien profundament aquesta humitat trista que impregna d’hivern cada racó de l’ànima. Els altres, es deixen seduir per la malenconia dels dies sense ombres. La boira imprimeix caràcter. És una quimera que t’obliga a tenir fe. A caminar amb determinació cap al no-res. És omnipresent i fugissera: mai no la podràs posseir. Ella a tu, sí. Podràs quedar-te sense alè corrent per enxampar-la, i sempre serà més ràpida. La frustració de qui empaita el falcó maltès de John Huston, fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Per això no podem comercialitzar-la com a souvenir, encara que des del 2013 sigui un reclam turístic. Irene Barón i Joan Yeguas, que regenten una casa rural a Vila-sana, al Pla d’Urgell, reivindiquen la boira com a patrimoni sentimental de Ponent. Tot va començar amb un grup de Facebook. Ara es fan rutes de la boira. També hi ha un negoci més enllà d’Orió. Hi ha lleidatans que ja no aspiren a veure raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser, es conformen amb un raig de sol. Una fotosíntesi exprés de matí de diumenge. De paella arran de mar. Així ho confirmaven recentment els responsables de la marca turística Costa Daurada. Un breu exili climatològic en temps d’anticicló. 
Ara, els que viuen a l’eterna primavera mai no sabran com d’intens és el blau del cel dels dies sense boira. Una explosió vitamínica de colors que ens fa sentir la mateixa excitació amb què s’aixeca la canalla el dia de Reis. Un regal inesperat. El retorn de les ombres, dels núvols. La possibilitat de redescobrir el món com si poguéssim tornar-lo a veure per primera vegada.


El retrovisor (Segre, 30-12-16)


dimecres, 4 de gener de 2017

Uns gens genials

El vaig descobrir al recull de fotos del 9-N que va fer aquest diari. Un padrí mudat i eixerit somreia des de Torres de Segre. Aquell senyor que havia anat a exercir el dret a vot pel seu propi peu era a punt de fer 107 anys, segons s’informava. Se l’identificava com a Pere Forcat Drudes. Forcat? Anys enrere uns altres Forcat havien estat notícia per la seua extraordinària longevitat. I tenien un germà petit. Podia ser que fos ell? Que també hagués aconseguit de passar del segle? “I tant si és ell!”. La seua neboda Maria Rosa Forcat em va facilitar el contacte amb les filles de Peret de cal Perxi, com se’l coneix al poble. Maria Rosa és néta de Josep Forcat, que va viure amb bona salut fins als 105 anys. I neboda de Ramon Forcat, que es va quedar a dos mesos de fer-ne 102. “El més petit d’edat i d’alçada els ha guanyat als dos”. I de molt. Avui en fa 109. És un deliciós anacronisme. Va arribar a aquest món quan Picasso va pintar Les senyoretes d’Avinyó. Quan Santiago Rusiñol va escriure L’auca del senyor Esteve. Quan un Hispano-Suiza va estrenar la matrícula número 1 de Barcelona. “Anar fent i prou”, es lamenta. Però està en plena forma. Un dit escapçat delata que tota la vida va fer de fuster. El seu pare era pagès i ell mateix ja anava a jornal a cavar faves quan uns oncles li van proposar d’anar a Barcelona a treballar de cambrer. “Encara em sé de memòria tots els carrers de Colom a plaça Catalunya”. De cambrer va durar quinze dies, perquè una important empresa buscava un aprenent. A Can Ribes i Pradell hi havia vint-i-sis fusters en nòmina. “Mai no havia vist tantes màquines!”. Durant sis mesos no es va moure del Palau Nacional de Montjuïc. “Vam tenir molta feina amb l’Exposició Universal de l’any 29”. També va ajudar a construir el Puente de Hierro de Sevilla, que Alfons XIII va inaugurar el 1926. Però els bojos anys vint s’acabaven. “La crisi del 29 la recordo si fa no fa com la d’ara”. I se’n va tornar a Torres. Encara li tocaria viure una guerra. “He vist canviar el món tantes vegades que no dono res per bo”. Per això procura no capficar-se en el demà. Li ha anat prou bé. Va fer hort fins als 102 anys. I als 98 li van haver d’amagar la bicicleta, cosa que encara no ha perdonat a la família. 
Per molts anys, Peret!

El retrovisor (Segre, 23-12-16)


divendres, 23 de desembre de 2016

Versos, bombes i magranes

Aquests dies que assistim a la destrucció d’Alep em vénen al cap imatges d’escenaris que em són propers i no reconec. I no és –només– perquè les fotos tinguin vuitanta anys. Costa identificar el nostre món amable, malgrat tot, entre les runes d’una guerra. I encara costa més adonar-se que, enmig de la desolació, la vida avança, tossuda. Diran que és un ineludible tràmit biològic. Potser sí. Però també és perquè hi ha gent que ens empeny amb determinació cap a un futur amb el qual ja no comptàvem. Penso en el poeta i editor de la generació del 27 Manuel Altolaguirre. “Era mi dolor tan alto/ que la puerta de la casa/ de donde salí llorando/ me llegaba a la cintura”. I malgrat patir tant, quan l’estiu del 38 arriba al front del Segre hi porta esperança. En aquell context de mort Altolaguirre instal·la una petita impremta que funcionava amb una màquina de pedal al monestir de Gualter, a la Baronia de Rialb. Ha de publicar el Boletín Diario, però no en té prou. Altolaguirre, ajudat pel també poeta Juan Gil-Albert, es treu de la màniga Granada de las letras y de las armas, l’insòlit full literari del XI Cuerpo de Ejército. Es conserva una foto dels dos autors al monestir de la Noguera. Se’ls veu distesos, despreocupats, amb un somriure còmplice. Porten les mànigues de la camisa arromangades i semblen mirar amb dificultat la càmera, potser perquè els cegava el sol inclement de l’estiu lleidatà. Feia calor, però en aquell meravellós oasi romànic, un espectacle de magraners florits té segrestada una primavera impossible. El nom de la capçalera el va inspirar aquest paisatge, però també hi havia un homenatge a Lorca, el company dels feliços anys de la República assassinat dos anys abans. Faltava molt de temps perquè Celaya escrivís que la poesia és una arma carregada de futur, però Altolaguirre ja ho intuïa. I per això la portava al front. Van marxar precipitadament de la Noguera. El monestir va saltar pels aires durant la retirada. La guerra s’estava perdent, però el poeta mantenia intacta l’esperança. I va seguir publicant des de Montserrat. “Els monjos tenien un dels millors tallers de Catalunya”, va escriure el 1941. Amb les seues màquines es van editar Neruda i César Vallejo.

El retrovisor (Segre, 16-12-16)

dimarts, 13 de desembre de 2016

Jo confesso

La bona notícia és que N.N. no està greu. Però està malalta. I això encara ens ha indignat més. Perquè s’han de tenir molt pocs escrúpols per utilitzar un fill per guanyar diners –i aquí hi barrejaré captaires, fauna de la premsa del cor i aspirants a pares d’estrelles–. Però no se’n tenen gens quan s’aprofita la desgràcia de la criatura per fer calaix. Quan se li fan gravar missatges lacrimògens i se l’exhibeix sense pudor per commoure. Mai no sabrem del cert quants quartos s’han recaptat des del 2008 comprant pròrrogues de vida per a la nena, però seran molts més dels que cobrarem treballant fins a la jubilació. Es parla d’estafa. Obvi. Jo no sé si en tinc prou. És evident que el pare falsejava la realitat. Ell mateix ho ha admès. Però Woody Allen ens va ensenyar a agafar els diners i córrer. I aquest home ha anat més enllà. S’ha inventat operacions del Dr. Bacterio, ha trobat genetistes amagats en coves a l’Afganistan. I ho ha explicat a la televisió. Li han fet centenars d’entrevistes. I quan la tricotiodistròfia deixava de ser notícia, tornava a posar en marxa una campanya que li reportava beneficis econòmics, cert. Però, sobretot, li permetia retrobar-se amb càmeres i micròfons. 
És inevitable desempolsar el record d’Enric Marco, el venerable president de l’Amical Mauthausen, que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració de Flossenbürg tot i que mai no va ser presoner dels nazis. Com tampoc no era a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001 Tania Head, presidenta de l’associació de víctimes dels atemptats. Suposadament, aquesta dona treballava al pis 78 de la torre sud i va perdre el seu promès Dave a la torre nord. Tot era ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Segurament, en els tres casos, tot va començar amb una petita mentida. El desig d’agradar a tota costa. De ser allò que l’altre s’espera. Una patètica necessitat d’afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu es perd en un laberint d’invencions, en una espessa xarxa de mentides que atrapa el creador de la faula, que se l’acaba creient. 
N.N. no en té cap culpa. I potser el seu pare tampoc. Potser en som tots còmplices perquè sabem de vides inventades i callem.

El retrovisor (Segre, 9-12-16)

diumenge, 4 de desembre de 2016

Per treure's el barret

El convidat es va fer el simpàtic amb la canalla de la casa. I tu què vols ser? Els germans van anar verbalitzant professions intrèpides. A ella no li van preguntar. “Jo vull ser capità de vaixell”, va dir malgrat tot. “Les nenes no són res”, li va fer saber aquell home. El va odiar. “¿Cómo que las niñas no son nada? Yo desde pequeña quería ser algo”. I ho va ser. Concha Méndez, poeta i editora, havia nascut el 1898, però encara avui és moderna. Luis Buñuel va ser el seu primer amor. Ja apuntava maneres. Però no tenia vocació de Penèlope i no pensava esperar que cap príncep blau li resolgués la vida. Se’n va anar molt joveneta de casa dels pares i va viure sola a Londres, Montevideo i Buenos Aires. El 1931, quan va tornar a Espanya, Lorca li va presentar qui seria el seu marit, el també poeta i editor Manuel Altolaguirre. Els senyors d’aquesta història formen part de la llegendària generació del 27. Ella juga a l’equip de les oblidades, de les silenciades. “Yo debajo de la falda llevo un pantalón”, li va soltar a Gerardo Diego quan la va excloure de la seua mítica antologia. Concha Méndez és una de Las sinsombrero. Així les ha batejat Tània Balló en un llibre i en un documental imprescindibles. Perquè sense elles, la història no està completa. 
El nom sorgeix d’una anècdota deliciosa. Quatre joves decideixen desafiar les convencions socials dels anys vint i se’n van a la Puerta del Sol sense el preceptiu barret. “Ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment com Copèrnic o Galileu”. Eren Federico García Lorca, Salvador Dalí, Maruja Mallo y Margarita Manso. Ells els sonaran més. De Mallo, Andy Warhol va dir que els seus retrats eren un clar precedent del Pop Art, però aquí se la va tenir per una vella excèntrica i no se la va reconèixer –i d’aquella manera– fins després de la seua mort. Eren moltes. María Zambrano, Rosa Chacel, María Teresa León, Josefina de la Torre, Marga Gil Roësset, Ernestina de Champourcín... Ni la família, en molts casos, va ser conscient de la importància d’aquestes dones. “¡La tía Nina!” El nebot de Champourcín no se’n sabia avenir quan va veure una foto seua en una parada d’autobús. Així va descobrir que la velleta que ell coneixia havia format part de la generació del 27.

El retrovisor (Segre, 2-12-16)