dijous, 24 d’agost de 2017

Ruleta russa

És una imatge en blanc i negre. Els grans estan esgarrifats i no paren de dir que mare meua, que això sembla que només pot passar a les pel·lícules. I és cert, l’escena podria ser de Los Hombres de Harrelson. Amb TJ a la teulada inclòs. La càmera, o la meua mirada infantil, va de dalt de tot d’un edifici que se’m figura gegantí al terra. “Quina impressió fa veure aquestes rajoles”, diuen un moment que s’amplia el pla i es veu més enllà de la porta del Banc Central. No dic res, però em resulta fascinant que els adults puguin reconèixer una ciutat mirant una vorera. Gent que corre amb les mans al cap en direcció a aquest mar urbà. “Fixa’t, si són les Rambles!” El locutor ho confirma. Jo també hi havia estat alguna vegada. Recordo la por que em feien els quioscos amb ocells estridents. Potser per això no em vaig adonar de les característiques ones del terra.

Ha plogut molt des que el 1981 es va produir aquell estrany atracament. Fa tant de temps, que ni recordava aquesta imatge televisiva que tant em va impactar de petita. Aquest dijous em va retornar nítida i diàfana arran de l’atemptat de Barcelona. Imatges irreals. Altre cop la sensació que és una pel·lícula. Una reposició. Tantes ciutats, tant de dolor. Tots els morts tenen algú que els plora. La –magnífica– campanya de prevenció dels accidents de trànsit ens ho recorda aquest estiu. Si dijous se’ns va encongir una mica més el cor és perquè qualsevol de nosaltres hi hauria pogut ser. I sí, aquesta obvietat ja la sabíem. Des de l’11-S sabem que ens fan jugar a la ruleta russa i que la bala es pot disparar a qualsevol lloc del món. I qui diu bala diu furgoneta. Tant és Burkina Faso com Barcelona. Però una cosa és la teoria i, l’altra, sentir la coïssor de la bufetada a la galta. Pensar en la mare que passejava amb un nen de tres anys. Potser van ser a Llimiana aquesta festa major, aliens al seu destí. I et sembla que el món és massa cruel. Hi ha massa desgràcies, malalties i desastres naturals com per embogir i dedicar-se a sembrar les Rambles de mort i desolació. Les Rambles o el carrer més remot de qualsevol altra ciutat. I truques a la teua gent i, malgrat tot, t’alegres que no haguessin anat a l’Fnac, encara que això et faci sentir una mica culpable. O egoista. Potser només és instint de supervivència.

El retrovisor (Segre, 18-8-17)

dimecres, 23 d’agost de 2017

Escombrar pèls


A Jack, in memoriam

Només havia viscut uns mesos a Catalunya, però en va tenir prou: “Sou una societat molt dual.” L’expressió em va sorprendre. Ell la va raonar. “Sempre us obligueu a triar: carn o peix, platja o muntanya, gossos o gats, dutxa o banyera...” I és cert, ho fem. Com si a algú gormand no li pogués agradar, també, el salat. Jo no he viscut al Japó per saber si veia la palla en l’ull dels altres i no trobava la biga en els seus, però des d’aleshores em nego a dividir el món sistemàticament. Canvio la conjunció disjuntiva per una de copulativa. S’ajusta més a la realitat. Vida i mort. Indestriables.

Hauria hagut de començar aquest article amb un “pareu tots els rellotges”, perquè resulta cruel i un punt absurd que el món segueixi rodant com si res no hagués passat. I afegiria que apagueu totes i cadascuna de les estrelles, embaleu la lluna i desmantelleu el sol, i encara us pregaria que escoleu l’oceà i escombreu el bosc. Però això ja ho va dir W. H. Auden. I jo no em sento capaç d’afegir-hi res. No es pot escriure des del dolor sense caure en el patetisme. “Els gossos són millors que els humans, perquè saben però callen”. Això li va dir Emily Dickinson al seu mentor literari, T.W. Higginson, en una de les primeres cartes que es van creuar. Nosaltres no sabem callar. El meu gos ni tan sols lladrava. En onze anys potser va bordar una desena de vegades. Exercia de mut. No sé si sabia moltes coses, però mai no les va dir. Ni les dirà.

No sé si sabia que quan dimecres va sortir de casa, dèbil però content com sempre que veia la corretja, no hi tornaria. Tampoc no sé si sabia que, malgrat tot, no ha marxat. Hi ha un buit tangible que eixampla les portes perquè ja no hi ha ningú ajagut sota el llindar, com si es protegís d’un imminent terratrèmol. I encara hi ha pèls. Molts. Sents una fiblada quan escombres, com si el poquet que queda d’ell fos profanat de manera sacrílega. T’apresses a llençar alguna cosa a la brossa perquè no suportes la visió d’aquells pèls. N’escombraràs molts més, ho saps del cert. I et fa mal l’ànima només d’imaginar-te que un dia recolliràs el darrer sense saber que ho serà. I amb un gest d’indiferència que ara em sembla monstruós, haurem passat pàgina. Si és que això mai podrà ser possible.

El retrovisor (Segre, 11-08-17)

diumenge, 6 d’agost de 2017

I què, si fa calor?


Hi ha una època a la vida en què els pares (els propis i els aliens) són superherois equipats de sèrie amb una gran varietat de superpoders. No es cansen mai per més que treballin, no els fa fàstic res, poden protegir-te dels éssers malignes reals i dels imaginaris, esvaeixen els malsons... Ni tan sols tenen una edat concreta. Són eterns. Un dia vaig veure plorar una d’aquestes supermares indestructibles. S’abraçava a una altra dona i li deia sanglotant: “Ja no tinc mama!” I a mi em va fer molta impressió. Les mames eren patrimoni nostre. Les peces no m’encaixaven. Sabia que havia mort una velleta endolada que feia anys que havia perdut el cap i no sortia de casa. Però mai no l’hagués inclòs a la catalogació de superheroïnes maternes. De sobte, la constatació que aquella mare del meu món un dia va ser una xiqueta com jo era. I aquella padrina, una mare. El cicle de la vida.

Ara sóc jo la mare. I entenc la pobra dona que plorava una pèrdua fa tant de temps, perquè jo també he hagut de consolar amigues que ja no tenen mare. O pare. Ara fa poc se n’ha anat un que encara va ser a temps de dir-li “t’estimo” amb un filet de veu a la seua filla.

Un estiu de fa setanta anys, potser tan calorós com aquest, estava més content que un gínjol. Per fi estrenaria una peça de roba per la festa major i s’oblidaria, ni que fos per unes hores, de la misèria que li havia tocat viure. La seua mare va quedar-se viuda als anys quaranta i no ho va tenir gens fàcil per pujar sola els tres fills que tenia. Ja era ben trist que també els hagués de privar d’aquella il·lusió. “No pot ser”, els repetia amb el cor encongit. Però els germans insistien: “És Sant Jaume!” I ella els feia adonar del sol inclement que cauria a plom al migdia, quan la processó recorreria els carrers dels poble. “I què, si fa calor?” La van convèncer. I què?Va obrir la calaixera, va espolsar amb energia la roba en un intent en va de suavitzar l’olor de càmfora que sempre faria i els va deixar vestir com ells volien. Potser li arribarien a casa suats com polls, però feliços d’haver estrenat l’abric que vés a saber de qui van heretar. I tothom els va mirar, cert. I ja els va estar bé. Per una vegada a la vida eren els protagonistes. Estrenar era un verb que només es conjugava si havies guanyat la guerra. I no era el cas.

El retrovisor (Segre, 4-8-17)


divendres, 4 d’agost de 2017

Vespinors voladors


No tenia el gust de conèixer Ulrich Schippke, però es veu que als anys setanta ho va petar amb uns llibres sobre el futur. Resulta commovedora la fe cega en la ciència i el progrés d’aquells temps en què la televisió acabava d’entrar a totes les cases per mostrar-nos l’home trepitjant la Lluna. Malgrat la pota d’elefant i els estampats psicodèlics, la humanitat es preparava amb una certa solemnitat per al canvi de segle. Res no seria igual. El 2000 quedaria inaugurat el futur. Sèries mítiques com Space: 1999 ja ens hi havien apropat. Ens havíem d’oblidar del poble. I no per anar a cap ciutat. Al Paco Martínez Soria del segle XXI li tocaria fer un remake que es titularia La galàxia no fa per mi. Perquè hi havia unanimitat a l’hora de visualitzar la nau espacial al garatge. Schippke ensuma moltes coses, però la descripció d’aquests avenços té molt de pel·lícula de ciència-ficció. Coses de l’època. Per exemple, publica el 1974 que al segle XXI hi haurà bancs d’esperma i òvuls. Concep que serà possible la connexió automàtica per videotelèfon amb tots els punts de la Terra. Encerta, també, que la televisió podrà emetre via satèl·lit directament al domicili. O la traducció automàtica d’idiomes, l’augment imparable del turisme, que gran part de la població tindrà treball a temps parcial i ocasional, els teixits intel·ligents...

Però Schippke és un home del seu temps que ha vist La invasió dels lladres dels cossos. Confia que ja no hi haurà delictes, perquè es frustraran mitjançant rajos i detectors invisibles. També visualitza un món en què els robots seran esclaus dels homes, en què hi haurà “colònies suboceàniques” habitades permanentment i un transport renovat: “trens lliscants, tubulars i, fins i tot, les primeres naus espacials (amb antigravetat)”. Em confesso fan d’aquest darrer parèntesi.

Tampoc no es produeix la “gestació total o parcial dels nens en robots-matriu”, però déu n’hi do el que s’ha avançat en reproducció assistida. Potser sí que l’any 2000 vam estrenar el futur. El que passa és que no era com ens l’imaginàvem. “Em vau prometre anar a Mart i m’heu donat Facebook”, en paraules de l’astronauta Buzz Aldrin el 2012. O, en versió Josep Maria Ganyet, que m’agrada més: “Quan era petit i pensava en l’any 2000 m’imaginava vestit d’Albal portant un Vespino volador.”

El retrovisor (Segre, 28-7-17)

dijous, 27 de juliol de 2017

El Robinson de la Mitjana


Primavera de 1983. Màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia més de quatre mesos que una gran riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Catorze persones moririen arrossegades per la fúria de l’aigua. El paisatge després de la batalla era un mar de fang que ocultava els objectes més inversemblants. Quatre mesos i encara hi havia molta feina a fer, massa. Aquells dies estranys va emergir dels llots una història sorprenent, increïble. Un home de 66 anys vivia a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara està domesticat en forma de parc. Feia més de 14 anys que havia decidit aïllar-se del món i viure sol en una barraca feta amb canyes. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí sóc lliure i feliç?”, es preguntava. La premsa el va batejar com el Robinson de la Mitjana. No va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre de 1982 el va alertar del perill imminent que corria. “Vaig marxar, és clar. No tinc gens de ganes de morir-me”, advertia. Durant quatre dies va haver d’abandonar el seu refugi. En tornar-hi, el seu món havia desaparegut, però ni se li va passar pel cap de marxar. “Em vaig tornar a fer una casa.” Problema resolt. Tampoc no trobava tants animals com abans, “només unes serps estranyes de les quals no m’acabo de refiar”.

Jaime, que així és deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.” Desconec què se’n va fer, d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca. Em pregunto si ara seria possible triar aquesta vida. El big brother té ulls de càmera de mòbil.El Robinson de la Mitjana seria assetjat sense pietat. La intimitat s’ha convertit en un bé escàs. Massa.

El retrovisor (Segre, 21-7-17)

dijous, 20 de juliol de 2017

Entrevista a Francisco Beltrán, alcalde de Fraga entre 1979 i 1992

(*) Contextualització necessària: entrevista feta el 2008, quan el bipartidisme dominava l'escena política espanyola, Joan Pau II feia poc que havia mort  i encara no  havia esclatat el conflicte de Sixena. Sisco Beltrán, com li deien els amics, va morir poc després, el 2013.



El despatx de Francisco Beltrán és un retrat de la seua ànima. Té una paret plena de cartells del POUM, un petit homenatge al seu pare. Un pòster del Che Guevara, fotografies històriques de Fraga i, sobretot, molts llibres. N’assenyala un que està al damunt de la taula, amb els quatre diaris que es compra cada dia. “Ja només crec en aquest”, diu amb la mà a sobre del títol. El llibre en qüestió és el polèmic Jesús, del teòleg progressista José Antonio Pagola. “Crec en ell i en els que treballen pels pobres”. Malauradament, cada dia més pocs.



A punt de fer vuitanta anys, la salut de Francisco Beltrán ja no és la que era. Però no és cosa de l’edat. “La política m’ha donat molts disgustos”, assegura mentre li fem la sessió fotogràfica. Ens proposa d’anar al carrer de la Fraga Vella que el va veure nàixer el 1928. “Casa nostra era molt humil, no tenia ni fonaments: s’aixecava sobre una roca”. El cor, però, no li ho permet. El primer infart el va tenir després de l’infaust estiu del 92, quan Fraga va ocupar les portades de tots els diaris de l’Estat perquè uns joves de la vila van apallissar uns magrebins que malvivien al camp de futbol. “Allò s’hagués pogut evitar”, insisteix encara avui. Aquell estiu Fraga s’havia omplert d’immigrants sense papers (ni feina) i ningú se n’ocupava. “Estava desesperat, perquè no tenia prou recursos per atendre aquella gent i garantir l’ordre”. El governador civil d’Osca li enviava més guàrdies civils cada cop que trucava. “I la gent no viu de guàrdies civils, sinó de menjar”. Va dimitir, amb llàgrimes als ulls, desenganyat de la política. “Tant lluitar per tenir aquesta democràcia!”, es lamenta.





Carreró de la Fraga Vella.


Va començar de ben jove en la lluita antifranquista. D’on li ve la vocació?
Hauria de començar explicant d’on vinc. Potser no li cabrà tot això en una entrevista, però crec que és important entendre què em va portar a militar. Jo sóc d’orígens molt humils. El meu pare, que era del POUM, treballava per a La Canadiense, i la meua mare netejava cases. Quan va esclatar la guerra, mon pare, que era a Camarasa, es va quedar en zona republicana i ja no el vaig veure més fins que no vaig ser gran, perquè va haver d’exiliar-se a França. Van ser uns anys durs i gairebé no vaig poder anar a estudi. Als 10 anys ja vaig fer-me pastor per una pesseta al dia i més de catorze hores de treball diari. Als 14 em va contractar Cubiertas y Tejados, que estava construint el pont sobre el Cinca i necessitava un noi per portar aigua als obrers i després encara aniria a la mina. Quan tenia 16 anys, la mare estava preocupada, perquè em veia molt desmarxat. Em relacionava amb males companyies i no pensava res de bo. Llavors em va sortir un tumor al coll, que va resultar ser benigne, però li va servir d’excusa per convèncer el mossèn de Fraga perquè em portés a Lleida a fer uns exercicis espirituals amb els jesuïtes. Allà vaig adonar-me que era poc més que un animalet. Vaig descobrir Jesús i em vaig convertir a l’Església. El meu pare no ho va entendre. Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure. Va ser molt dur.


Carreró de la Fraga Vella

I la descoberta de Déu el va portar a la política?
Doncs sí, és així, encara que això hi ha molta gent que no ho ha entès mai. Després d’haver descobert Jesucrist vaig patir una tuberculosi a la columna que em va tenir sis mesos al llit i dos anys de convalescència. I vaig aprofitar aquest temps per estudiar pel meu compte i formar-me una miqueta. Això em va permetre assimilar millor el que m’explicaven els capellans joves que en aquell moment havien arribat a Fraga. Malgrat que l’Església estava totalment ficada amb el franquisme, hi havia molts capellans joves que estaven en contra de les profundes desigualtats socials que alimentava el règim, i dels seus mètodes repressius. A poc a poc em vaig anar implicant més i més en aquest moviment cristià progressista i als 18 anys ja era president d’Acció Catòlica. A les reunions que fèiem a Lleida vaig conèixer Joan Reventós, una persona que va ser molt important en la meua formació política. Ell em va obrir les portes del PSC. Però abans que això passés, mossèn Ventura Pelegrí va fer gestions perquè pogués representar els joves d’Acció Catòlica de Lleida el Congrés Mundial de Joves Treballadors que es va fer a Roma el 1957 presidit per Joseph Cardinij, un home que va lluitar tota la vida per la classe obrera. El Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació i, finalment, hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats. Allí se’m van obrir les portes del món. Quan em va tocar adreçar-me a uns joves sud-americans que encara eren més pobres i més incultes que nosaltres, no vaig dubtar gens ni mica: els vaig explicar quina era la situació real d’Espanya. Com que allò era ple de falangistes disfressats, a partir d’aquell moment vaig ser acusat de revolucionari i perseguit pel règim franquista, que em va fitxar.

Un viatge gairebé iniciàtic.
I en el que es va produir fins i tot un miracle! Vaig escriure el pare des de Roma per dir-li que el tren que ens retornava pararia unes poques hores a Lourdes. Feia molts anys que no m’escrivia, però alguna cosa em deia que si no aprofitàvem aquell moment ja mai més no ens retrobaríem. A l’estació no m’esperava ningú. Tots van anar a la gruta, mentre jo voltava com una ànima en pena per l’andana. Semblava que el pare no em perdonava. Però quan ja marxàvem, quan ja havia sonat la campaneta que anuncia la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo després de tants anys, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig tenir clar que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar perquè si jo no pujava a aquell tren no podia tornar a casa. Ens vam fer un tip de plorar i prou. I paro, que encara tornaria a plorar ara.

Després de tastar la llibertat, es deuria reafirmar en les seues conviccions, malgrat que això li suposés estar fitxat.
Completament. A partir d’aquell moment ja vaig començar a anar a trobades clandestines que es feien en uns baixos del monestir de Montserrat. Allà vaig conèixer Jordi Pujol i Miquel Roca i, de fet, quasi tots els polítics catalans. També assistia cada tres o quatre mesos a les trobades que organitzava el representant del pare del Rei, que aleshores era a l’exili a Portugal. Això no ho havia dit mai, però tinc el cor tan malalt que potser ja és hora de dir-ho. Ens parlava de democràcia i jo m’entusiasmava. Però encara em faltava l’empenta definitiva per entrar en política. Va ser l’abat Escarrer de Montserrat qui me la donaria. Ens va cridar a mi i a un altre de Fraga i ens va fer prometre que adquiriríem l’anomenat Compromís Temporal que proposava el papa Pau VI en una pastoral. Es tractava de transformar la societat des de dins. De militar en un partit polític o en un sindicat i, per descomptat, sense viure mai d’això, sinó de la nostra feina. I jo vaig adquirir el compromís. Potser dir-ho ara ajudarà a alguns del meu propi partit a entendre moltes coses.

I entra al PSOE.
Bé, al PSC. De la mà de Raventós. Posteriorment vaig entrar al Partit Socialista Aragonés.

Com van ser els anys de la clandestinitat?
Molt intensos. Malauradament, la situació política que es vivia a Espanya ens obligava a tenir molts fronts oberts. Un dels últims en què vaig participar abans de la mort de Franco va ser des de l’associació Coacinca, que presidia. Era una associació contrària a la implantació d’una central nuclear a Chalamera. Vam aconseguir mobilitzar tota la societat i, fins i tot, organitzar una manifestació quan encara vivia Franco. Santiago Marraco, que després seria president d’Aragó, ens va ajudar molt. I José Antonio Labordeta, que venia a tocar per aquí. I, sobretot, Jiménez de Parga, que arribaria a ser president del Constitucional. Ell era el nostre assessor legal. Recordo que poques setmanes després de la mort de Franco, vam fer una assemblea i Jiménez de Parga va dir: “ahora podremos conseguir que no se haga la central de Chalamera porque se acaba de morir la bestia”. L’alcalde de Fraga d’aquell moment no sabia on posar-se. Clar que pitjor va ser el primer míting que vam fer, amb Reventós i Santiago Marraco. Quan va sonar La Internacional, la gent gran es va posar a plorar. A cantar i a plorar. I la guàrdia civil, completament desorientada. Eren uns anys incerts en què encara manava aquell que ens va fer saber allò de “españoles: Franco ha muerto”.

I mort el dictador es presenta a les primeres eleccions.
I aquí comença la meua tragèdia. Era una persona molt coneguda, així que vaig ser el segon de les llistes del PSA. Durant la dictadura, si hem de ser honrats, hem de dir que els socialistes no vam fer res en comparació amb els comunistes, però potser per por, la gent que volia canvis ens va votar a nosaltres. Vam perdre aquelles primeres eleccions, però vaig sortir diputat a l’Assemblea Provisional de Saragossa, que posteriorment seria la Diputació General d’Aragó. Hi vaig estar tres anys. El quart any es va començar a pagar un sou als diputats i com que allò no em semblava ètic ni d’acord amb el meu compromís temporal, vaig dimitir. Hi ha qui no m’ho ha perdonat mai.

Va dimitir de diputat, però era alcalde de Fraga, el primer de la democràcia.
Sí. A les primeres eleccions vam traure 7 regidors i vam governar amb el suport dels dos comunistes. Quan vaig plegar, el 1992, tenia 13 regidors dels 17 possibles, mira si estava contenta la gent. Ara, això sí, jo atenia igual un gitano que un gran empresari. Em vaig posar al servei del poble i, sobretot, dels més necessitats, per això una de les meues primeres obres va ser fer una passarel·la que comuniqués amb el centre un barri que quedava completament aïllat. Quan jo vaig arribar a l’alcaldia, Fraga era un poble oblidat per l’Aragó, però com que aquí som molt treballadors, en pic es van disposar dels recursos bàsics la gent es va espavilar i avui tenim unes plantacions de fruiters importantíssimes. També em van criticar molt quan vaig establir el polígon industrial al Fondo de Llitera. Es pensaven que m’havia tornat boig: ara allà està el futur de Fraga, amb la Plataforma Logística.

Però malgrat els èxits, se’n va anar amb llàgrimes als ulls.
[Fa com que no passa res, però se li trenca la veu mentre tracta de contenir un plor amarg que li surt de molt endins]. Els últims anys que vaig ser alcalde van començar a venir immigrants a treballar a la fruita a l’estiu. Ara n’arribaven deu, ara vint... però el 1992 la collita va anar molt bé i es va córrer la veu que hi havia feina a Fraga. Van venir 700 persones. Però no om ara, que venen amb feina. Aquestes 700 persones van arribar sense papers, sense un lloc on dormir, sense diners. La meva formació cristiana i el meu compromís temporal em van fer reaccionar. Calia ajudar aquells nois, però eren molts i des de l’ajuntament poc podíem fer. Vaig demanar ajut a Osca, però el governador només m’enviava guàrdies civils. I jo no volia policia, sinó ajuda per buscar alguna solució d’emergència a aquella situació dramàtica. Donar-los menjar, buscar-los un allotjament...Al final es van establir tots al camp de futbol. La Fraga profunda, formada pels fracassats, els integristes i els anticatalans va començar a encendre els ànims, a fer ambient. Jo ho veia venir i trucava cada dia a Osca: “això acabarà malament”. I així va ser. No cal que ho expliqui massa, perquè se n’ha escrit tant sobre aquest apallissament... No em quedava cap altre remei que dimitir.

Es va sentir sol?
Sí i no. Vaig tenir el suport de molta gent de Fraga i de fora. Fins i tot guardo una carta preciosa que em va escriure Ernest Lluch. La premsa també us vau portar molt bé amb mi, vau entendre el desesperat que estava i l’impotent que em sentia. Però també és cert que vaig estar sol. La nit que van pegar aquells pobres nois, jo vaig anar al camp de futbol sabent que me la jugava. Em van voltar i jo els vaig dir: “el primer és el primer. I ara hem de portar els ferits a Lleida. Després ja em direu el que em vulgueu dir”. I jo i un altre xicot del CDS, que a més estava a l’oposició, ens vam passar la matinada portant ferits de Fraga a l’Arnau amb els nostres cotxes.

Doncs sí que estava sol.
Quan vaig dimitir era el president del partit a la província. Però aviat em vaig quedar sense amics, perquè la majoria em va donar l’esquena. Recordo amb esgarrifança quan els detinguts per l’agressió van passar a disposició judicial i la gent els aplaudia. Al camp de futbol encara hi quedaven centenars de magrebins, així que vaig picar un cop més al governador civil d’Osca, que era mig borratxo. Em va tornar a donar llargues i el vaig penjar. Sort en vaig tenir de Miguel Gòdia, de Mequinensa, que aleshores era delegat del Govern a la Rioja. Ell va entendre que o arribaven antidisturbis a Fraga, o hi haurien morts. Va picar a Saragossa i va aconseguir portar 200 agents a Fraga. Sort en vam tenir, perquè aquella nit els exaltats van intentar entrar al camp de futbol, que estava completament voltat d’antidisturbis.

Sembla una pel·lícula...
Dos dies després de dimitir vaig dir-li a la dona que millor que ens anéssim a la platja fins que s’haguessin calmat els ànims. A les sis del matí, quan sortíem cap a Calafell, vam veure quatre jeeps de la Guàrdia Civil a la porta. “Tenemos orden de escoltarle hasta el límite de Catalunya”. No sé com van saber que marxàvem... però sortir del meu poble escortat és una cosa que mai no oblidaré. Va ser tan trist...

Beltrán vivia en una casa humil al Passeig del Cegonyer.

Què va fer, després?
Patir. Els feixistes es van oblidar de mi i es va formar un nou ajuntament, però jo no vaig deixar de patir. Les mares dels detinguts no trobaven ningú que les escoltés i feien cap a mi. I a mi em sabia greu, perquè aquells nois, encara que fossin culpables de l’agressió, es van deixar emportar per una situació que mai no s’hagués hagut de produir. Així que em vaig comprometre amb aquestes mares i vaig demanar al meu partit que em concertés una entrevista amb el director general dels Serveis Penitenciaris a Madrid. Em va fer esperar més de tres hores i quan em va rebre, portava la lliçó apresa i em va soltar una gran quantitat de mentides. Vaig sentir una gran impotència i jo, que sempre que anava a Madrid sopava un entrepà i dormia una pensió, em vaig sentir tan malament, que vaig entrar al primer hotel que vaig veure. Encara em dolen les 18.000 pessetes que s’havien de pagar només per dormir. Allí vaig tenir el primer infart. Em van haver de posar tres bypassos.
L’última vegada que el vaig veure vaig sentir que li deia al bisbe Malla que, si ell li donava permís, li muntaria no sé quants autocars de gent de la Franja contrària a la segregació.
Cent autocars li vaig dir. I els hagués omplert. La segregació es va fer tan malament com es va poder. Es va polititzar completament i a la gent del territori ningú no ens va consultar. Va ser una falta de respecte intolerable que ni tan sols se’ns informés que s’estava negociant la partició del bisbat. Al final em vaig fer amic de Malla... però bona part de culpa de com ha anat tot l’ha tingut ell. Jo vaig fer una enquesta sota mà en què feia dos preguntes als feligresos: “On vol pertànyer, a l’Aragó o a Catalunya?”. El 90% va respondre que a l’Aragó, perquè tret d’una minoria a la Franja ens sentim profundament aragonesos encara que la nostra llengua sigui la catalana. Però la segona pregunta era: “Què s’estima més, pertànyer a Lleida o a Barbastre?” El 90% deia que a Lleida. No és una contradicció... és que a nosaltres Barbastre ens queda molt lluny. I no vull dir de quilòmetres. Penseu que quan anem a jugar a futbol, la primera falta ja ens comencen a dir polacos. A Saragossa no ens entenen a la gent de la Franja.

Sorprèn que no s’hagi pronunciat sobre el litigi que enfronta encara ara els dos bisbats.
És cert que no he fet declaracions... Quan vaig deixar la política vaig pensar que em podria dedicar de ple a l’Església, però l’infart m’ho va impedir. I, a més, tots aquells que anem a favor dels pobres no hem estat massa ben vistos des que va arribar al poder el papa Joan Pau II, així que també he estat una mica apartat. Jo penso que és immoral que dos bisbes es barallin i que si la segregació s’hagués fet d’una altra manera, això no passaria. Aquest tema l’Església l’hagués hagut de resoldre ràpidament, per evitar el que ha passat. A l’Aragó el conflicte s’ha utilitzat per atacar Marcel·lí Iglesias. I no és a ell a qui li correspon prendre cap decisió. Això no hauria de sortir de l’Església. Per això crec que Ciuraneta no va actuar bé. No hi puc estar d’acord. La meua moral m’impedeix aprovar que un bisbat (el que sigui) es gasti una fortuna en advocats per conservar unes obres d’art. És immoral. Vivim abocats al capitalisme, al consum sense sentit. I això ara, amb Rouco al capdavant de la Conferència Episcopal s’aguditzarà. A Catalunya demaneu bisbes catalans, i bé que feu. Aquí ens arriba el nucli dur de Llevant, on el sector més conservador de l’Església està més fort.

Campanar de Sant Pere.


Se’l nota desencisat.
N’estic. Encara voto PSOE perquè penso que és l’opció menys dolenta. Però el món en el que visc no és en el que somiava. Pensava que la democràcia era una altra cosa.


Miracle a l'andana


Fa cent anys justos, el juliol de 1917, Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. publicava anuncis per tal de reclutar 1.500 obrers per aixecar la presa de Camarasa. S’oferia un jornal de tres pessetes diàries i es pagava el bitllet de tornada a casa a aquells que s’hi estiguessin, almenys, 45 dies. Van ser unes obres faraòniques. Als anys trenta encara hi havia feina a fer, perquè calia resoldre unes filtracions d’aigua. I cap allà que va fer cap un militant del POUM de Fraga. Ja no tornaria a casa. La guerra el va sorprendre a Camarasa. Va sobreviure al front, però va haver d’anar a l’exili. El seu fill sempre l’enyoraria. Sisco Beltrán, futur alcalde, era un d’aquells estranys orfes amb pares que va crear el franquisme. Però sense pensió. Només els quedaven les cartes. Potser per això eren tan sinceres i sentides. “He descobert Jesús i m’he convertit a l’Església”, li va fer saber el noi. I el seu pare mai no ho va entendre. “Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure”. El silenci feia mal, però no perdia l’esperança.

El 1957 es va celebrar a Roma el Congrés Mundial de Joves Treballadors i el Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació. “Hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats”. Va tornar a escriure al pare, perquè el tren pararia unes hores a Lourdes, prop d’on vivia. Però a l’estació no l’esperava ningú.
Tots van anar a la gruta, mentre Sisco voltava com una ànima en pena per l’andana, esperant un miracle. “Quan ja havia sonat la campaneta que anunciava la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig saber que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar; ens vam fer un tip de plorar i prou”. De vegades no calen paraules.


El pare moriria sis mesos després a Montalban, on va ser enterrat molt a prop de la tomba d’Azaña. El fill va començar a morir ara fa 25 anys, quan no va poder evitar una brutal agressió als centenars de temporers magrebins que malvivien al camp de futbol de Fraga. Els dies previs, la situació era insostenible, però “demanava ajut i m’enviaven guàrdies civils”. Va dimitir amb llàgrimes als ulls, completament sol.

El retrovisor (Segre, 15 de juny de 2017)